Tribuna Andorra

FUNCIÓ PÚBLICA

2011-11-30T23:40:00.001+01:00

FUNCIÓ PÚBLICA

El sindicats valoren fer un boicot a les empreses de la CEA

Gabriel Ubach admet que, inicialment, es va votar amb un tarannà “simbòlic” però avisa que hi ha molts funcionaris que reclamen que es faci

Dimecres, 30 de Novembre de 2011 20:50 Enviat per Un altre PATRIIDIOTALink del comentari

Perdó per ésser funcionari i cobrar un salari com qualsevol persona de ram privat d’aquest país. Perdó per haver aconseguit la plaça mitjançant edicte emès pels diferents governants d’aquest país allarg del temps, a raó de tenir que cobrir llocs de treball creats amb motiu de les demandes de la societat. Perdó per votar als dirigents del nostre país, com Andorra igual que la resta, i que aquest hagin fet obres faraóniques en terrenys propietat d’altres Andorrans “de pota negra” com en alguna època s’han arribat a denominar, o de tota la vida. Perdó per tenir pares, mares, germans, esposa, cunyats, sogres i altres familiars que també treballen en el ram privat i no cobren el mateix que cobro jo en l’Administració. Perdó per no tenir un negoci, en el ram que sigui, i mitjançant el qual gràcies als ajuts de Govern, o bé pel fet de no abonar el ISI que tinc dret a cobrar i l’obligació de aportar a les arques del nostre Govern estimat, per que així aquests diners es puguin fer servir per continuar fent obres faraóniques en propietats dels mateixos Andorrans. Perdó per que jo no pugui obtenir beques pels meus fills a raó que el meu salari es públic i estic per sobre de l’estipulat per Llei, ja que si fos ramader com alguns parents de dirigents d’aquest país, no es sabria el que cobro i així se m’acordaria la beca o ajut econòmic, a l’igual que l’ajut per família monoparental, ajut a la vivenda i altres sense fi d’ajuts que existeixen. Perdó per que jo no disposo d’una segona vivenda a la Platja com empresaris, assalariats del ram privat del país, i fins i tot polítics, governants i altres, com reconeixen candidats del partit governamental, DEMOCRATES PER ANDORRA (DA), que es presenten a les llistes comunals (vegeu entrevista del Bon Dia d’Avui a la Sra. Montserrat GIL, candidata a Consul per la parròquia de Sant Julià de Lòria). Perdó per no presentar-me com a candidat per DA mentre cobro sou de la CASS (vegeu cap de llista de la parròquia d’Escaldes-Engordany), el qual surt de la meva cotització com assalariat a l’igual que els treballadors del privat. Finalment vull demanar perdó per coartar el dret d’expressió d’altres ciutadans del país, quan vull referir el meu dret de poder saber qui forma part de la CEA, com empresa, i aporto els meus diners per tal de que es demani que hem retallin el meu salari, com a mínim, i/o se m’acomiadi per que no continuï essent una despesa per aquest gran país. M’oblidava : quina casualitat que sol ésser que els que més tenen, empresaris, rics i altres similars, siguin els que demanin de retallar els drets dels altres, ja que minvant la capacitat econòmica de la gent, se’ls hi pot arribar a demanar de treballar més a menys preu. Tant al públic com al privat, ja que aquestes persones no son les que formen part de la CEA (els pobres assalariats de la pública i/o la privada). DONCS, NOVAMENT DEMANO PERDÓ, PER NO PODER SER UN D’AQUESTS RICS QUE POT JUGAR AMB LA VIDA DE LES PERSONES RIQUES !

Comentari de lector publicat al Diari d'Andorra

El llindar de la tisorada pot pujar a 3.300 euros

2011-10-25T16:43:00.002+02:00

Enviat per funcionari amb cap ben alt, jo no tinc la culpa de la crisi

Article Diari d'Andorra Toni Solanelles - Andorra la Vella - 25/10/2011
Link del comentari

Mira, "nofuncionaria", sóc funcionari i no arribaré mai al nivell de vida del meu pare, un treballador del privat, i dic bé un treballador, no un alt càrrec, que porta 45 anys treballant aquí al país com a treballador, treballador de la construcció. No es veritat que els funcionaris treballem menys hores, el que passa es que al privat es treballen més del compte, per que? AVARÍCIA. Aquest ha estat el gran problema des de fa molts anys. S'han fet masses hores. Fa uns anys ser funcionari era el pitjor del pitjor, cobràvem una merda al costat del privat. Es molt fàcil criticar al funcionari quan la culpa de la crisi no es seva, som treballadors com tothom. S'ha de tenir en compte que com a funcionari quines hores extres he pogut fer???? Si es treballava 8 hores al dia, que, una hora al mes??? Es que no ho sabria dir, en canvi, un treballador de la construcció, que des de sempre ha treballat 10 hores al dia, amb hores extres a part, el seu sou podia ser de més de 5000 euros al mes, parlo amb coneixement. Aquest ha estat el gran problema a Andorra, l’avarícia. Si tothom hagués treballat 8 hores al dia durant l'època de bonança, encara hi haurien terrenys per poder construir i feina per a molta gent, i el mes important, aquests treballadors haurien tingut un cert temps al dia per estar amb la seva família i cuidar dels seus i així no veure el que s’està veient en matèria cívica i educativa.

La CASS paga tres cops més del que es cotitza

2011-10-24T15:38:00.002+02:00

Tret dels comentaris dels lectors a l'article de Ricard Poy que porta el mateix títol que aquesta entrada al bloc.

Publicat al Diari d'Andorra per Assessor

En el moment en que es va parir el sistema, la retribució dels punts es feia d’acord amb els preus dels mercats financers i amb els paràmetres d’esperança de vida de l’època. El problema greu va ser fixar aquesta retribució en els Estatuts de la CASS, ja que per la reforma dels Estatuts cal un procediment complicat que fa inviable poder adaptar els paràmetres del preu dels punts a l’evolució dels mercats i de les taxes de mortalitat de la població. A mitjans de la dècada dels 90, i després de tot l’afer “Ubach” el M.I.Govern va encarregar un estudi al BBVA sobre la situació de les pensions, en que situava l’any 2011 com el del dèficit del sistema de pensions, és a dir, l’any en que l’import de les pensions superaria al de les cotitzacions per aquest concepte. Després de tot l’afer Ubach, no només el Consell d’Administració ha estat controlat pel M.I.Govern, sinó que el Ministeri de Finances ha tingut interventors fixes treballant a la CASS, que enlloc d’informar al Consell d’Administració, retien comptes de la situació de la parapública directament al Ministeri (lògic: qui paga, mana). De fet, algun d’aquests interventors ha acabat esdevenint ministre. La situació de dèficit del sistema de pensions de la CASS és prou coneguda des de mitjans dels 90, i tot el que es va fer van ser algunes millores en la gestió dels patrimonis, col•locant els fons de vellesa en experts en gestió. Evidentment, els beneficis de la gestió de patrimoni es van veure incrementats, tot i que els gestors cobraven les seves comissions oportunes. Avui caldria, però, preguntar-se si, tenint en compte l’evolució de les cotitzacions d’alguns dels fons d’inversió on van anar a parar els fons de vellesa, aquests gestors estarien en condicions de retornar part d’aquestes comissions. Ingenuïtat o cinisme? La firma Ernst & Young, que auditava els comptes del Govern i l’assessorava, va preparar un estudi en el que quantificaven els beneficis que la gestió de vellesa havia deixat de guanyar per invertir-los en empreses no cotitzades en el període del Sr. Ubach. Recomano a aquells que no pateixin de malalties cardiovasculars que treguin la pols d’aquell informe i comparin la quantitat estimada per aquests firma amb la quantia que se li va reclamar per la via penal. Per cert, val a dir que abans del judici, el Centre Penitenciari va rebre tantes visites, que es van plantejar posar una maquineta de tiquets per anar agafant tanda. Bé, la qüestió és que tot i conèixer la situació, tots els governants han amagat el cap sota terra com un estruç, perquè cap ha tingut la gosadia de prendre les mesures impopulars que caldria prendre per retocar el sistema, que resulta insostenible com explica molt clarament en Ricard Poy. Per cert, tot i controlar els comptes i la gestió de la CASS, el M.I. Govern d’Andorra tampoc s’ha compromès a cobrir el dèficit. Algú es pregunta a qui voten la majoria dels afectats pel col•lapse de les pensions? No ens enganyem, no poden votar perquè són estrangers. Serà el Govern actual el que es decidirà a fer la reforma necessària en els Estatuts i el funcionament de la CASS? Ingenuitat o cinisme?

ECONOMIDADES: “Trabajamos para que la tributación directa sea una realidad en Andorra el próximo año”

2011-01-27T14:40:00.000+01:00

ECONOMIDADES: “Trabajamos para que la tributación directa sea una realidad en Andorra el próximo año”

La paciència, un arbre d’arrel amarga però de fruit dolç

2010-12-14T12:14:00.001+01:00

D’ençà que els socialdemòcrates vàrem agafar la responsabilitat de governar, no hem regatejat esforços per redreçar la delicada situació de les finances públiques que els liberals ens van deixar com a herència.
Aquesta situació, que tantes vegades havíem denunciat des del Consell General, és el fruit d’un endeutament imprudent i desbocat que els màxims responsables liberals s’encarregaven de maquillar, any rere any, equilibrant artificialment ingressos i despeses a través del pressupost de l’Estat.
Un endeutament sense xarxa de seguretat, instrumentalitzat principalment a partir de pòlisses bancàries, cosa que el convertia en molt perillós perquè deixava l’Estat en mans de la banca. Un endeutament sense sostre ni límit definit, que s’anava engreixant exponencialment amb noves contractacions de personal i multimilionaris contractes d’inversió en infraestructures de dubtosa necessitat.
Durant el nostre primer any i mig al capdavant del Govern, hem actuat de manera ferma i seriosa per contenir la despesa pública, congelant la contractació de nous funcionaris, retallant en un 12% el salari dels alts càrrecs de l’Administració, restringint la contractació de personal de relació especial en més d’un 50% respecte als darrers anys del govern Pintat, reduint en prop d’un 6% la factura del consum energètic dels edificis de l’administració general i entitats parapúbliques, o aplicant un augment salarial de l’IPC només als salaris més baixos, entre altres mesures.
Durant aquest període de temps també hem treballat en la reestructuració del deute de l’Estat, creant la primera emissió de deute públic, amb l’objectiu de redistribuir l’endeutament de les nostres finances i reduir el risc.
Hem iniciat el camí cap a una reforma de l’administració pública plantejant mesures per reduir els seus costos, però garantint la qualitat del servei i professionalitzant i protegint els equips de treball. Un camí iniciat amb diàleg amb els sindicats per evitar canvis traumàtics, cap a la sostenibilitat de la nostra administració. Un camí que volíem recórrer plegats amb la resta de forces polítiques, però la seva obsessió de bloquejar el Govern socialdemòcrata ha fet impossible avançar en positiu.
Però seguim treballant de valent per aconseguir que el Consell General aprovi una reforma fiscal que doni ales a la nostra economia, una reforma que ens permeti interactuar amb la resta de països de manera homologada, una reforma que possibiliti un sanejament de les nostres finances, una reforma que ens serveixi per augmentar el benestar de la societat andorrana.
Dissortadament, cal que assumim que la locomotora del deute públic que els liberals van alimentar durant tants anys de mala gestió porta una inèrcia que no és possible aturar d’un dia per l’altre. Caldrà continuar persistint en l’austeritat, en l’esforç, en el sacrifici, passet a passet, amb la perseverança de la formiga, amb humilitat i amb paciència, que és un arbre d’arrel amarga, però de fruit dolç...

Meritxell i la Vuelta ciclista

2010-09-06T12:22:00.001+02:00

Estic sorprès d’algunes reaccions d’aquests darrers dies en relació a l’arribada de la Vuelta ciclista espanyola a Andorra. Només hi havia dues possibilitats ofertes per l’organització per poder ser final d’etapa en aquesta edició: el dia 7 o el dia 8 de setembre. En aquestes circumstàncies, haver escollit la data del 8 de setembre, Meritxell, perquè la cursa ciclista la Vuelta torni a Andorra en el seu 75è aniversari ha estat, al nostre entendre, encertat.

Triant com a dia d’arribada el 8 de setembre, festiu nacional i amb el comerç tancat, s’aconseguia oferir a la població andorrana i als nostres visitants un espectacle de talla internacional per animar la jornada. És important que es pensi també en el gaudir de la població d’Andorra en un dia festiu. Tarragona-Andorra és una de les etapes més llargues de tota la Vuelta, amb hora prevista d’arribada a Pal cap a les 17.40 h. Entre una cosa i altra, els participants arribaran als hotels d’Andorra cap a les vuit del vespre. Poc temps haurien disposat per fer compres si s’hagués triat el dia 7. I l’endemà, el 8, ho haurien trobat tot tancat.

Doncs bé, havent assumit responsablement que a Andorra li convenia tornar a acollir una etapa de la Vuelta, el Govern ha volgut afavorir el comerç i l’hostaleria. Pensem que aquesta etapa permetrà ocupar cap a uns 1.500 llits la nit del dia 8 de setembre. Andorra Turisme ha difós la màxima informació per fer d’aquest esdeveniment un atractiu turístic important, i s’han preparat altres actes per complementar-lo.

El dimecres 8 –el dia de Meritxell– s’ha establert l’accés gratuït al telecabina de la Massana per tal que residents i visitants puguin assistir al final d’etapa. El mateix dia, a partir de les 17 h, se celebrarà una festa per a tots els públics a l’aparcament del Parc Central de la capital, amb simuladors de bicicleta, zona de jocs i inflables. A les 19 h tindrà lloc un musical ambientat en la pel.lícula Lope.

El dijous 9 s’ha acordat amb l’organització de la Vuelta que es pugui visitar de molt a prop els ciclistes i els equips durant el matí previ a la sortida de les 13.15 h. Fent l’arribada el 8 i sortint el 9, amb tot obert, els membres de l’organització d’aquest esdeveniment esportiu, els centenars de periodistes que el cobreixen i els visitants en general gaudiran de temps suficient per adquirir productes del comerç andor- rà. Em causa perplexitat veure com l’actuació del Govern, amb una clara voluntat d’aprofitar aquest esdeveniment per reforçar la imatge d’An- dorra a Espanya –un país veí del qual ens arriba bona part de la nostra clientela–, és discutida i tergiversada.

¿Com pot ser que els mateixos que no perdien ocasió de manifestar el seu escepticisme sobre la promoció turística del país mantinguin ara una actitud bel.ligerant davant la vinguda de la Vuelta? ¿Què no haurien dit si, atenent a la seva equivocada argumentació que el dia de Meritxell no es podia fer l’arribada de l’etapa, ens haguéssim trobat sense la Vuelta? Ara arriba la Vuelta, però per poques hores i per poc calaix –argumenten alguns.

AIXÍ, DONCS,
¿en què quedem? ¿És o no important que hi hagi actes de ressò internacional que permetin situar Andorra al mapa turístic de referència dels nostres veïns? Jo crec que sí, i que és així en qualsevol circumstància. Ni que el comerç només pogués oferir tot el matí del dia 9 de setembre a la gent que viatja amb la Vuelta per fer les seves compres, això ja era molt aprofitable. Entre el 0% i el 25%, no hi ha color.

Però els pessimistes, els destructors, els disposats a fer estelles de tot, no s’estan de raons. Estic convençut que, com jo, molts comerços aplaudiran la decisió del Govern de convertir una vegada més Andorra en el principal centre d’atenció dels nostres veïns del sud.

Malgrat tot, els fets són tossuts: el pas de la Vuelta per Andorra serà molt i molt positiu per al comerç, per a l’activitat hotelera i per a la promoció turística exterior d’Andorra, i això, en aquests moments, és el més important.
Franz ARMENGOL conseller del partit socialdemòcrata

13 anys de parèntesi

2010-08-25T10:03:00.002+02:00

13 anys de parèntesi

Ens hem de preguntar el perquè de la interrupció tan llarga en les relacions institucionals amb Europa

JORDI FONT

Entre la visita a Andorra del copríncep Chirac i la recent visita del copríncep Sarkozy han passat 13 anys: del 1997 al 2010.

Curiosament, també han estat 13 els anys que han calgut perquè un cap de Govern d'Andorra fos rebut novament a Brussel.les pel president de la Comissió Europea.

D'ençà del 1997, quan Marc Forné, com a cap de Govern, va ser rebut pel president de la Comissió Europea, Jacques Santer, no s'havia produït cap altra visita similar fins que aquest any, el 20 de juliol, el president de la CE, José Manuel DurÒo Barroso, va rebre Jaume Bartumeu per tractar del progressiu acostament del nostre país a la Unió Europea.

Aquesta darrera visita a Brussel.les ha estat positiva. S'ha establert un compromís de properes reunions d'alt nivell polític i altres de treball entre els tècnics d'Andor- ra i la Unió Europea per desencallar i avançar en la construcció de les nostres relacions basades en la seriositat, la lleialtat i el bon veïnatge. Estem anant per feina, sense més dilacions.

ARA QUE ALGUNS
voldrien esborrar la història --i el passiu dels governs liberals- convé que ens preguntem el perquè d'aquella in- terrupció exageradament llarga en les nostres relacions institucionals amb Europa, precisament ara, quan els canvis trepidants que constatem al nostre voltant marquen i marcaran la nostra pròpia història.

L'any 1993, un cop aprovada la Constitució, el nostre país va passar per un breu període de febre internacionalista; Andorra volia ser present en moltes de les institucions internacionals a les quals per dret li pertocava de ser-hi. Des de l'ONU fins a la Unesco, passant pel Consell d'Europa. Poc després, les missions diplomàtiques andorranes van créixer de manera exagerada, sense que això comportés millores palpables en les nostres relacions amb la comunitat internacional, tant per la nostra activitat econòmica, dins i fora d'Andorra, com pels nostres nacionals que residien o estudiaven a l'estranger.

Els liberals, que van governar durant aquell període, van tibar la corda fins el punt que la comunitat internacional ens va exigir posar-nos al dia en les nostres responsabilitats internacionals, tot i els advertiments fets per personalitats polítiques i acadèmiques fins i tot en informes encarregats pel mateix Govern --penso en l'informe de Michel Camdessus--, subtilment silenciats.

Els governs liberals van girar l'esquena als nostres veïns i a la Unió Europea, als nostres compromisos i a les nostres responsabilitats internacionals. Ho feien de ben segur conscients que així podrien treure profit particular d'un període de vaques grasses per a l'economia especulativa, mentre irresponsablement es deixaven de banda les reformes socials i estructurals necessàries, que ens haurien ajudat avui a resistir amb més suavitat l'envestida brutal de la crisi. Aquesta constatació genera avui indignació i posa en evidència alguns espavilats.

TANTES I TANTES
oportunitats perdudes, tant immobilisme intern i extern en el Govern del país ens ha situat en una posició de feblesa extrema que requereix molta valentia política per posar-hi remei. Això és el que està fent el Govern amb el suport del Grup Parlamentari Socialdemòcrata. Posar remei a tant de desgavell. Des del primer dia que vam assumir la responsabilitat d'acceptar el Govern, no s'ha parat de treballar per mirar de recuperar el temps perdut i aprofitar les noves oportunitats que ens ofereix l'actual conjuntura geopolítica. Som conscients que les oportunitats no es repeteixen, i que, per tant, no val la pena plànyer les que ja s'han perdut. Gestionant el present, mirant cap al futur, sabent que el futur es construeix des de l'ara i aquí.

Sap greu veure com les mateixes persones que ens han portat a la situació actual de calaixos buits, onerosos compromisos contrets i aïllament internacional, continuen practicant el negacionisme polític. Dol veure com es mostren ofesos quan se'ls posa un mirall al davant, com continuen promovent la prepotència al rang de virtut nacional, com continuen soscavant la diligent activitat diplomàtica, discreta però eficaç, del Govern actual. Obliden i no volen sentir el que opinen d'ells, i per extensió d'Andorra, a Europa. Els hem vist el llautó, aquí, i també els hi han vist a fora.

Per refer la confiança que lamentablement hem vist com s'esvaïa durant 13 anys cal una mica de temps, lògicament. Per refer la confiança externa, la dels nostres veïns europeus. Per recuperar la confiança interna de la nostra comunitat, tan important. Fins ara hem contemplat impotents com la gestió de les institucions es feia posant la cosa pública al servei del privat, minant la distribució equitativa de la riquesa, impedint que el mèrit propi fos suficient per prosperar socialment, impossibilitant la justícia social.

¿Quina és ara la nostra situació respecte a les relacions internacionals? El parèntesi s'ha tancat. El copríncep Sarkozy ens ha visitat i ha donat suport a l'acció duta a terme pel Consell General i el Govern el darrer any. El cap de Govern ha estat rebut pel president de la Comissió Europea. Les dues visites comporten el compromís de millora de la relació i la confiança mútua, així com una agenda de properes trobades, relacionades amb temes concrets de cooperació. Les missions diplomàtiques treballen i continuaran treballant diligentment, de manera sòbria i discreta, a la mida d'Andorra, sense grans ostentacions. Els missatges que trameten són signes positius de la constatació del canvi d'orientació política i de la consegüent recuperació progressiva de la confiança mútua en el nostre país i en els seus dirigents.

Això son faves comptades. La resta és fum.

Conseller general del Grup Parlamentari Socialdemòcrata. redaccio@andorra.elperiodico.com

Per a més informació consulti l'edició en paper.

ES POT PARLAR ENCARA DE CIUTADANIA AL SEGLE XXI?

2010-08-22T13:24:00.001+02:00

ES POT PARLAR ENCARA DE CIUTADANIA AL SEGLE XXI?
Ferran GOYA i RODRIGUEZ DE CASTRO, enginyer i primer secretari del Partit Socialdemòcrata (PS)
Absentisme ciutadà ?
“Estàs despert? Sí? Prou com per adonar-te que el poder és a les teves mans i que no tens perquè ser –si no és que et deixes fer– una part passiva del món que t’envolta? Aquest és el problema de fons.” Així començava l’article de la periodista Noemí Rodríguez publicat el dilluns 9 d’agost.
En el seu curt comentari, la periodista condensava el dilema que es presenta als ciutadans entre comportar-se com a individus egoistes subjectes al pragmatisme de l’immediat i de l’econòmic o fer-ho com individus amb un ethos participatiu i cooperant, o sigui com a vertaders ciutadans, segons la distinció de Victòria Camps.
Però estem davant d’un dilema o d’un fals dilema? No és ben cert que, sovint, el desig participatiu dels ciutadans xoca contra la manca de canals de participació? Com apuntava Victòria Camps “la participació ciutadana ha de venir impulsada i motivada per aquells que no fan de la participació un problema perquè ja hi són a la política, són polítics”.
Alguns, com el filòsof francès Gilles Chatelet, van més enllà i sostenen que hi ha una política activa i deliberada d’incitació a l’enveja i a l’avorriment a les “democràcies-mercat” i a la degradació dels ciutadans en l’homo-economicus, individu egoista i racional, àtom d’un univers de prestacions i consum; i l’homo-communicans, el ciutadà-termostat, habitant bombolla de l’espai cybersimpàtic, sense conflicte ni confrontació social.

Creixement demogràfic i canvi social

A partir dels anys 60 hi ha a Andorra una verdadera explosió demogràfica que provoca un enorme xoc cultural.

Any Població
1950 6.176
1960 8.392
1970 19.545
1980 35.460
1990 54.507
2000 65.844
2010 84.669
(Font: Departament d’Estadística. Govern d’Andorra, juliol 2010)

Nogensmenys, en aquest període de temps, hi ha hagut una inèrcia enorme pel que fa als canvis socio-econòmics, tant en els aspectes estructurals, com en els jurídics i procedimentals.
Contràriament als països europeus, l’Estat andorrà pre i post-constitucional no ha jugat cap paper significatiu en el disseny i aplicació de polítiques econòmiques i socials. Andorra ha estat el “paradís” del laissez-faire: sense sindicats, sense lleis laborals, sense lleis urbanístiques ... L’Estat regulador i redistributiu que ara sembla ester en vies de submissió als dictats de la globalització econòmica, mai no ha existit a Andorra
De les tres potes que configuren el concepte d’Estat del benestar: treball estable garantit, estat protector i regulador i mobilitat ascendent, a Andorra solament vam gaudir –parcialment- d’aquesta tercera; molts, encegats per el miratge del creixement il·limitat, no van voler veure – o no els hi van deixar veure- les limitacions i les contradiccions d’un model insostenible econòmicament, socialment i ambientalment.
No podem, per tant, cercar a Andorra les causes de la crisi de la ciutadania en el que ha passat a les democràcies veïnes, en les quals aquesta crisi ciutadana ha estat estretament vinculada a la crisi de l’Estat social de Dret (o Estat del benestar).

La fragmentació de la ciutadania

La població oficial d’Andorra per nacionalitats, a 31 de juliol de 2010, té l’estructura següent:

Nacionalitat Nombre
Andorrans 32.660
Espanyols 26.668
Francesos 5.059
Portuguesos 13.243
Altres nacionalitats 7.039
Total 84.669
(Font: Departament d’Estadística. Govern d’Andorra)

El concepte de ciutadania ha estat lligat arreu tradicionalment a la noció de nacionalitat, al conjunt de drets i deures de les persones que pertanyen a un determinat Estat.
En una societat complexa i plural com és l’andorrana l’equació “ciutadà=nacional” fa més de 60 anys que va quedar desvirtuada. Conceptes com el d’assimilació i posteriorment el d’integració han quedat completament superats pels fets. L’objectiu ideal – si és que alguna vegada es va tenir conseqüentment- d’aconseguir una integració social i cultural dels immigrants, sense facilitar-ne una integració jurídica i política ha estat un fracàs.
El resultat ha estat una població complexa i heterogènia, amb individus que desprès de 15 anys de residència tenen encara que renovar la seva autorització cada 10 anys.
A aquesta fragmentació nacional, hem d’afegir les fragmentacions derivades dels estatus socials, gènere, culturals, lingüístics, religiosos, educatius, etc.

Andorra: una població assedegada de participació
Hem parlat de números, però a nivell subjectiu ¿què passa a Andorra? Una resposta la podem trobar al capítol 7 del llibre del CRES “Andorra a l’enquesta mundial dels valors” on s’analitzen les respostes a una sèrie de preguntes que proposen a la població una tria entre uns ítems materialistes i altres de postmaterialistes.
A Andorra (2005), l’objectiu triat en major proporció – 59,7 %- entre els objectius del país pels propers deu anys va ser el de “procurar la participació de la gent en les decisions que afecten el seu treball i la seva comunitat”, molt per davant del segon objectiu “ un alt nivell de creixement econòmic” que va ser triat per un 26,6 % dels enquestats.
El quadre següent compara els resultats obtinguts amb els d’Espanya i França

Andorra
2005 Espanya
2007 França
2006
Un alt nivell de creixement econòmic 26,6 % 44,3 % 39,9 %
Assegurar unes forces armades importants 0,7 % 8,3 % 6,9 %
Procurar que la gent pugui participar més en decisions sobre treball i comunitat 59,7 % 36,7% 39,9%
Intentar que les nostres ciutats i entorn siguin més bells 12,4 % 7,4% 12,1%
Ns/Nc 0,8% 3,3% 1,3%

Segons les anteriors dades, els ciutadans andorrans estarien assedegats de participació. I això sense diferències significatives per raó de nacionalitat: els portuguesos i francesos residents a Andorra serien els menys sensibilitzats, encara que més del 50 % dels enquestats d’aquestes nacionalitats volen més participació. Els residents de nacionalitat espanyola ostenten el rècord de sedegosos de participació amb un 64,4 %, mentre que el andorrans se situen prop del valor promig (58,8%).
Així, com a conclusió provisional podem dir que a Andorra no manquen ganes de participació, es a dir no manca voluntat per assumir la condició de “subjectes agents” de la vida col·lectiva, sinó que el que manca són canals i facilitats per a participar, així com una redefinició dels límits de l’espai públic (institucional i ciutadà).
Com a corol·lari d’aquesta conclusió és que, des d’Andorra, hem de parar molta atenció a no manllevar, d’una forma acrítica, anàlisis més o menys vàlids en altres contrades, però que no es corresponen a la situació econòmica, social, cultural del nostre país ni als seus valors.

El redimensionament de l’espai públic

La política andorrana té un excessiu composant de verticalitat. Les institucions, els partits i les repetitives operacions polítiques de la dreta “de sempre” s’estructuren des de la verticalitat o sigui en base a una jerarquia entre els “bons Superiors” i “lo Vulgo” com molt bé expressa la Màxima 32 del Manual Digest: “es lo Vulgo vestia de molts Caps, y no pot saver las Causas, y motius, que te lo bon Superior per fer lo que fa demanera que son tant diferents los Judicis del superior ablos del vulgo, que no es posible, que tingan los dos un mateix Concepte delas Cosas”. Walter Lippmann, el periodista americà que ben segur no havia llegit Fiter i Rossell, adaptava la màxima del Manual Digest a les “democràcies modernes”: “en una democràcia amb un funcionament adient, hi ha diferents classes de ciutadans; en primer lloc els que analitzen, prenen decisions, executen, controlen i dirigeixen els processos: l’elit; només una reduïda elit pot entendre quins són els interessos comuns, que és el que ens convé a tots”; és l’estratègia eterna de l’especialització i repartiment de treball entre els “que saben” i els que “segueixen” , aquests darrers preocupats principalment per temes més urgents des del punt de vista “vital” (ceux qui savent et ceux qui suivent).
La Constitució de 1993 no va posar remei a aquesta verticalitat; en ella, el ciutadà actiu, el ciutadà protagonista de la seva vida col·lectiva hi és absent. Constitucions d’altres països, molt anteriors a la nostra, si que es van preocupar per afavorir la participació dels ciutadans. Tot un símptoma de com “els bons Superiors” que van redactar la Constitució estaven excessivament preocupats per les institucions i per les col·lisions de competències.
Simplement a tall d’exemple em permeto citar l’article 9.2 de la Constitució espanyola: “Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social”. En realitat els constitucionalistes espanyols només van fer que traduir l’article 3 de la Constitució italiana de 1947.
Però tenim la Constitució que tenim i si és cert que en ella manca la figura del “ciutadà protagonista”, res no prohibeix intentar obrir “l’espai públic”, entès tal com el defineix Habermas, o sigui, l’àmbit de la nostra vida social en el qual podem construir “opinió pública”. L’entrada a aquest espai ha d’estar oberta a tots els ciutadans; ningú no pot ser obligat a quedar-se al “pòrtic”. Els ciutadans es comporten com a públic quan es reuneixen lliurement, tracten i es posen d’acord – utilitzant la “raó comunicativa” – per tal de definir els interessos generals. La política, doncs, no s’ha d’entendre com quelcom exclusivament representatiu ni tampoc una activitat vinculada necessariament a unes regles formals de joc.
Cal recuperar la força transformadora de la democràcia, el seu sentit deliberatiu, de construcció social (i no de construcció acadèmica) de problemes i solucions. Cal passar de les polítiques “sense la gent” o, tímidament, “per a la gent” a polítiques “amb la gent”; cal transitar de l’espai públic entès com a àmbit institucional, propi i gairebé exclusiu dels poders públics, a l’àmbit de l’apropiació col·lectiva, de definició conjunta dels interessos generals i de recerca compartida dels conflictes inevitables que comporta la convivència. Cal també recordar, amb paraules de Daniel Innerarity, que “La funció principal de la política és la producció i distribució dels bens col·lectius necessaris per al desenvolupament d’una societat”.
Polititzar, és situar les coses en l’àmbit de la discussió pública i arrabassar-les als tècnics, als profetes i als fanàtics. La política innovadora és una gestió dels assumptes col·lectius tot i considerant-los oberts, decidibles, imprevisibles, opinables, controvertits, revisables. La perspectiva política és poder actuar d’altra manera que la que diu l’expert i es distingeix conceptualment d’altres activitats com les que practiquen acadèmics, científics, militars, moralistes o economistes...

De la teoria a la pràctica

En un article publicat fa dos anys deia: “De l’actual crisi no crec que puguem sortir amb mesures tecnocràtiques ni autocràtiques, sinó amb més democràcia i amb més capacitat d’arribar a compromisos, amb la participació de tots els que estem en aquest “vaixell”, creant mecanismes per a que la “legió d’estoics” surti de l’apatia. Per atraure els uns –els que ja tenen la nacionalitat i, per tant, el dret a traspassar el “pòrtic”– s’haurà de dotar d’atractiu l’activitat política, regenerar-la, ennoblir-la de tal forma que se sentin motivats per abandonar l’individualisme i facin el pas d’integrar-se a l’espai públic. Els altres, els que tenen vedada la participació a l’àgora, els estoics que estan al pòrtic perquè sempre els hem posat un termini indecent per a entrar a l’espai públic, els que han treballat de valent pel progrés econòmic i social del país, avui han de poder dir la seva. ”.
Al programa electoral del PS per a les eleccions generals de 2009, el capítol “El ciutadà i els poders i les institucions de l’Estat” començava amb un epígraf intitulat UNA INCLUSIÓ EFECTIVA. Allí podem llegir “Quan parlem de ciutadania ens hem de referir necessàriament a la qüestió de la nacionalitat. En aquest sentit, continuem pensant que cal aconseguir que, progressivament, la població andorrana de dret tendeixi a equiparar-se amb la població de fet. (...) Per tant, a més d’impulsar polítiques que afavoreixin la inclusió i la participació de tots els ciutadans en els diferents àmbits de la realitat andorrana, durant la propera legislatura promourem la modificació de la Llei de la nacionalitat, establint el dret a adquirir la nacionalitat andorrana per naturalització als quinze anys de residència”.
El 16 de juliol del 2009, només 1 mes i 11 dies després de la presa de possessió de Jaume Bartumeu, es va fer la primera reunió de la “ Taula de diàleg per un pacte per al treball i el desenvolupament econòmic”. En reunions posteriors van participar fins a 25 associacions.
Per l'amplitud dels temes a tractar es va dividir la Taula en 5 taules temàtiques:
· Taula nous mecanismes d’activitat econòmica, foment i innovació -> tres reunions
· Taula fiscalitat - > tres reunions
· Taula eficiència, eficàcia administrativa -> tres reunions
· Taula fluxos migratoris, immigrants, quotes i contingents -> quatre reunions
· Taula recursos humans, qualificacions formacions i plans de carrera -> tres reunions
Per tant, es va estar debatent i escoltant durant 16 reunions de les quals el Govern va adquirir 30 compromisos que es despleguen en el document "Taula de diàleg per un pacte per al treball i el desenvolupament econòmic".
Independentment a la Taula anterior hi ha altres taules i comissions que es van reunint periòdicament.
· Taula del museu nacional http://www.govern.ad/?p=9063
· Taula permanent per a la formació en el treball http://www.govern.ad/?p=9058
· Taula de treball sobre la Llei de la Funció Pública http://www.govern.ad/?p=8533
· Taula mixta de Joventut http://www.govern.ad/?p=8692
· Taula de cultura http://www.govern.ad/?p=7128
· Taula de Turisme i Comerç http://www.govern.ad/?p=7370
· Taula d'energia http://www.govern.ad/?p=4713
· Taula permanent de Joventut http://www.govern.ad/?p=1568
A més s’han creat les comissions :
· Comissió de Lluita contra el Intrusisme Empresarial http://www.govern.ad/?p=8038
· Comissió Nacional per a la Igualtat http://www.govern.ad/?p=8970
Però també he de dir que soc conscient que aquestes taules i comissions són només un inici d’obertura de l’espai de discussió pública transparent, que necessita ésser ampliat tant en quant els temes, com en la composició social dels participants.
Les barreres temàtiques, d’horaris, d’organització dels ciutadans “d’a peu”, la manca de formació d’aquests a la participació, l’asimetria d’informació de que disposen els ciutadans, han donat un pes privilegiat als poders fàctics, a les associacions patronals i professionals i ha marcat una tendència d’aquestes taules cap els interessos d’uns sectors que ja tenien prou capacitat d’influència. La presencia dels treballadors en aquestes taules ha estat mínima i, en el cas dels immigrants, la seva absència ha estat absoluta.
No té tampoc massa sentit parlar de noves formes de participació si ens limitem a treballar exclusivament en el camp institucional.
La participació ciutadana és també un objectiu prioritari del Partit Socialdemòcrata. Poc desprès del IX Congrés al desembre de 2009, el PS va organitzar un seminari de formació sobre PARTICIPACIÓ CIUTADANA, destinat als electes, quadres polítics i militants, amb l’objectiu de proporcionar els coneixements bàsics en torn al discurs de la participació, alhora que facilitar metodologies i eines per al seu desenvolupament. A la jornada van participar 27 companys i companyes amb responsabilitats diverses al partit, als comuns i a Govern.

Conclusió

La solució dels problemes en els que es troba Andorra està condicionada pels acords estratègics que puguin prendre els partits i les forces polítiques, però també hem de ser conscients que depèn en gran mesura de la actuació dels ciutadans.
Per a que els ciutadans ocupin el centre de l’escena política no basta amb apel·lacions normatives i declamacions retòriques. Es tracta de que els ciutadans es facin a la idea de que han de decidir si volen ser lliures i per tant responsables del què passa al país, assumir la càrrega de la seva llibertat i de la seva responsabilitat cívica.
Es poden promulgar lleis (reforma de la llei sindical, la llei del voluntariat...), es poden facilitar locals a les associacions, atribuir subvencions, etc., però sobretot necessitem la participació activa dels ciutadans, d’una ciutadania ben informada i educada cívicament que sigui capaç de discriminar entre la demagògia i el discurs argumentat.
Hem d’assumir que la democràcia no és només eleccions amb la participació d’una tercera part de la població, sinó que la democràcia és un procés de formació d’opinió, de conversa en el qual tots, polítics i ciutadans, debaten contínuament els problemes i les seves solucions.
Però per a que aquesta conversa pública sigui enriquidora i efectiva, ha de superar els hàbits d’imprecisió i de confusió (manipulació?) que són més propis de societats amb uns hàbits de discussió poc desenvolupats. L’educació cívica ha de permetre aconseguir que els actors (els ciutadans i les ciutadanes) identifiquin els seus interessos a curt i llarg termini; entenguin quins són els interessos dels altres i, en conseqüència, comprenguin els sentiments i les orientacions que donen sentit a aquests interessos.
Cal superar la informació i la discussió sectària, amb identificació de la gent com amics o enemics, que no consolida l’esperit ciutadà sinó que promou l’esperit tribal o, en el millor dels casos, el de clan.
Els responsables actuals de la deseducació cívica som tots: poders públics, partits polítics, organitzacions empresarials i socials, mitjans de comunicació, educadors, etc.
A tots i cadascú ens correspon fer l’esforç d’informació, de formació i d’educació ciutadana per a que la ciutadania sigui una realitat a la nostra societat del segle XXI.

Els catorze del no

2010-07-07T10:34:00.001+02:00

per Ferran Goya - 07/07/2010

A la darrera sessió del Consell General, els catorze consellers que van impedir l’aprovació del pressupost del 2010 van mostrar –fins a l’avorriment– la seva voluntat de bloquejar el canvi.

En la sessió, es va repetir el tràmit feixuc de votar, un per un, cadascun dels crèdits extraordinaris, indispensables per tirar endavant el país, després que al debat pressupostari Coalició Reformista i la plataforma Andorra pel Canvi van decidir deixar el país sense pressupost per a tot l’any 2010. Una vegada més, els dos grups opositors van demostrar, contradient les seves promeses i el consens retòric que prediquen, la seva voluntat de posar sistemàticament pals a les rodes del canvi.
Amb el pretext d’evitar nou endeutament, manllevant la gasosa doctrina pressupostària d’ApC, CR –els conservadors radicals–, els hereus genètics i polítics d’aquells que van deixar els calaixos de l’administració plens a vessar... de feina per fer, i nogensmenys, la caixa del país en números vermells, refusen uns projectes de crèdit absolutament necessaris.
Dir no al pla de reactivació del comerç, a la promoció del turisme, no a les obres de conservació d’instal·lacions esportives, no a les obres de manteniment de carreteres, no a la restauració de béns arqueològics, no als fons de la biblioteca o als ajuts per als Jocs de policies i bombers, és descapitalitzar Andorra i negar el nostre desenvolupament en àmbits imprescindibles per a un país que el millor que sap fer és rebre visitants.
Donar un sí selectiu a certs crèdits extraordinaris, que tot i augmentar l’endeutament tenen, al seu parer, el mèrit d’afavorir les seves polítiques clientelars, l’amiguisme i els interessos particulars propers a alguns consellers o conselleres generals, és la continuació de la pràctica habitual dels darrers catorze anys de Govern del PLA amb la complicitat centrista. És també la plasmació política d’una visió ideològica que vol el sector públic presoner del sector privat; la concepció conservadora ultraliberal que, aplicada els darrers anys tant en l’àmbit local com internacional, ens ha portat on som ara: socialitzant les pèrdues econòmiques després de molts anys de privatitzar els guanys.
El Govern socialdemòcrata, al contrari, ha implantat un canvi de model en les decisions i prioritats polítiques, argumentant i justificant cada crèdit, pensant en la gent, en els treballadors, en el teixit productiu del país, en la protecció i la promoció del patrimoni cultural, en la millora de la situació socioeconòmica andorrana...
El president d’ApC, amb les seves insuportables repeticions, les seves redundàncies letals i l’assentiment reverencial dels seus acòlits, és el còmplice fidel –com ho van ser els consellers de CDA+S21– dels conservadors radicals que volen que res no canviï.
El club dels catorze, el front comú de CR i ApC per negar el pa i la sal al Govern socialdemòcrata i fer-lo passar per les Forques caudines, és l’estratègia conservadora dels que no tenen cap alternativa per afrontar una crisi conjuntural i estructural gravíssima. Davant del projecte ambiciós de reformes econòmiques estructurals i de governança democràtica i participativa dels socialdemòcrates, les propostes de la santa aliança no passen de reeditar els patètics somnis ludopàtics dels dos primers Governs del PLA i plantejar l’entorpiment sistemàtic de les iniciatives del Govern de Bartumeu que puguin perjudicar els interessos corporatius dels patrocinadors econòmics dels dos grups opositors.
El que s’està veient al Consell General va més enllà del tacticisme i de la política politicienne o de l’ambient preelectoral que, equivocadament, alguns analistes descriuen. D’una banda, els catorze del no acusen el Govern d’estar cansat i desorientat. De l’altra, de manca de projecte. S’han acumulat durant el darrer any moltes dades per concloure que les dues acusacions són el fidel reflex en un mirall de qui les diu. Que són només una expressió de la pròpia incompetència –malgrat els fracassats congressos fundacionals d’uns i els freqüents sants sopars dels altres– per assolir cohesió, projecte i lideratge, per una banda, i, per l’altra, l’expressió d’una visió reduccionista de la cosa pública, com un vedat opac i antidemocràtic de tripijocs i complots, reservat a les tradicionals i poderoses elits minoritàries, que només pensen a preservar els seus privilegis.
El Govern, el grup parlamentari socialdemòcrata i el PS treballen cada dia i seguiran fent-ho malgrat les dificultats de la crisi mundial i els pals a les rodes dels immobilistes. Ningú va dir que seria fàcil i així vàrem acceptar la nostra responsabilitat.
Ens agradaria, però, que els altres grups entenguin i acceptin que podem ser capaços d’aconseguir els compromisos necessaris perquè aquest país es pugui governar sense majoria absoluta, amb les aportacions de tothom, sense vetos, pel bé de la gent d’Andorra. Per part nostra –com repetidament ho venim demostrant– no quedarà.

La importància de no fer res

2010-07-06T13:59:00.006+02:00

El Periòdic d'Andorra - 6 Jul, 2010 - Ferran Goya

La propaganda destrueix la idea d’igualtat, justifica la jerarquia entre ciutadans, subordina l’opinió pública

Potser em vaig precipitar quan –l’estiu de l’any passat– vaig diagnosticar com un greu error de càsting el fitxatge del cap de llista d’ApC com a think tank unipersonal. Pensava que l’ànim sincer dels promotors de la plataforma era, ni més ni menys, el que havia llegit al seu programa electoral, a saber: “Tota la nostra actuació estarà guiada per la voluntat d’assolir un pacte d’Estat, de manera que tots junts puguem treure Andorra del forat en què està” o “buscarem el consens amb els partits que es puguin trobar en un extrem o altre del Consell General”; deduïa que per aconseguir aquests objectius calia un líder amb una capacitat política que superés amb escreix el limitat horitzó d’un professor de comptabilitat, per molt intangibles que fossin les partides que calia comptabilitzar.

Quan, en les negociacions amb el Grup Parlamentari Socialdemòcrata, vaig veure la interpretació que feien des d’ApC del consens, vaig deduir –potser també amb precipitació – que era un exemple del que diuen en psicologia efecte de fals consens, en virtut del qual moltes persones –inconscientment– tendeixen a sobreestimar el grau d’acord que els altres tenen amb ells; aquestes persones són proclius a pressuposar que les seves pròpies opinions, creences, costums i preferències són compartides per la majoria de la gent.

Amb el pas del temps he pogut comprovar la insinceritat de les intencions expressades en el preàmbul del seu programa electoral. A més, malgrat les importants desercions en el grup promotor de la plataforma i les tímides veus dissidents d’alguns militants de RD i S21, el seu omnipotent nucli dur sembla conforme en l’estratègia de bloqueig adoptada pels tres consellers d’ApC. Ni consens, ni efecte de fals consens.

Cal, doncs, revisar la tesi de l’error i esbrinar les vertaderes intencions del grup fundador, més enllà de les seves declaracions. Aquestes intencions anaven, potser, per la via que va explorar el profètic periodista americà Walter Lippmann, que deia que «en una democràcia amb un funcionament adient, hi ha diferents classes de ciutadans; en primer lloc, els que analitzen, prenen decisions, executen, controlen i dirigeixen els processos: l’elit; només una reduïda elit pot entendre quins són els interessos comuns, que és el que ens convé a tots»; després només calia –amb les tècniques més adients de propaganda – «fabricar el consens per tal de produir en la població l’acceptació de quelcom que inicialment no era desitjat». LA PROPAGANDA destrueix la idea d’igualtat, justifica la jerarquia entre els ciutadans, crea consens, subordina i controla l’opinió pública, que és el pitjor perill al qual s’enfronten les corporacions. I és que, tal com deia Gilles Châtelet: «La matèria primera consensual és essencialment putrescible i es transforma en la unanimitat populista de les majories silencioses». Així, l’objectiu de la reduïda elit andorrana dels fundadors d’ApC no hauria estat més que el de crear unes sigles en dos mesos, disfressar l’autoritarisme patriarcal d’antany amb una estratègia de propaganda sobre expectatives de consens i després… no fer res més. Calia, això si, una mena de comte de Gloucester, com el vassall del rei Lear, per liderar el projecte. Precisament, aquesta primavera, l’editorial El rey Lear ha publicat, en castellà, l’assaig d’Oscar Wilde El crític com a artista, en el qual l’autor irlandès demostrava, per a uns, el seu enginy i refinament i, per a d’altres, la seva frivolitat, cinisme i pedanteria. L’assaig té dues parts: La importància de no fer res i la La importància de discutir-ho tot. Si alguns polítics tenen com a llibre de capçalera El príncep, de Maquiavel, és prou versemblant que els dos breviaris d’Oscar Wilde constitueixin el manual pràctic del líder d’ApC.

En els llibrets podem llegir els diàlegs entre Gilbert i el crèdul Ernest, amb perles com ara les tesis de Gilbert que reprodueixo: “No hi ha país tan necessitat de persones inútils com el nostre”, “Per no fer res existeixen els elegits. Il·limitada i absoluta és la visió del que seu tranquil. lament i observa”, “És molt més difícil parlar d’una cosa que fer-la”, “Creiem en els credos no perquè siguin racionals, sinó perquè es repeteixen”, “No deixaré de parlar-te només perquè no m’estigui escoltant. M’agrada escoltar-me a mi mateix. És un dels meus majors plaers. Sovint mantinc llargues converses amb mi mateix, i sóc tan intel·ligent que, de vegades, no entenc ni una paraula del que dic”.

LA PARTICIPACIÓ en els diàlegs d’Ernest es limita a objeccions com ara: “Tracta vostè el món com si estigués dins una bola de cristall”. He de prevenir el lector que mai no se m’ha passat pel cap la perversitat de comparar dos M. I. consellers generals amb el bo d’Ernest, ni al seu cap de files amb Gilbert, ja que aquest (Gilbert) almenys tenia un elevat esperit autocrític, que li permetia tenir dubtes: “Quan la gent està d’acord amb mi, tinc el sentiment que dec estar equivocat”. O ara jo també m’equivoco?

John Kenneth Galbraith deia que per tal de conservar els seus privilegis i per obstaculitzar la recerca de més igualtat, la gent satisfeta, les classes benestants i acomodades, hostils a la intervenció de l’Estat i als serveis públics, volen un Estat sense recursos, un Estat que no faci res. Són aquestes les intencions dels patrocinadors d’ApC? En tot cas, ho semblen.

L'omnipotència patronal, qüestionada

2010-06-28T13:06:00.003+02:00

El Periòdic d'Andorra - 28 Juny 2010 - Ferran Goya

Bona tarda i bon cap de setmana! Sortireu o us quedareu a Andorra? ¡Apa, a carregar les piles, que han dit que farà dos dies esplèndids!”. Conversa banal d’una tarda de divendres amb una veïna del despatx mentre esperem l’ascensor, tot just després que cadascú hagi tancat el negoci. Però no tots els treballadors andorrans poden tenir una conversa semblant. Per a més de 6.000 treballadors, els del comerç al detall, la conversa de les tardes del divendres i dels dissabtes es redueix a un invariable “fins demà“. Tot va començar als anys cinquanta. Andorra sortia amb prou feines d’una economia de subsistència bàsicament ramadera.

Pel pagès no hi ha ni horaris ni festes. El bestiar ha de menjar tots els dies, també els dissabtes i diumenges; la vaca pot vedellar a qualsevol hora i s’ha de munyir tots els dies. Els homes que marxen als països veïns a dallar, a la verema o a la collita de la poma tampoc no troben allà unes condicions de treball gaire diferents. El desenvolupament del capitalisme comercial a Andorra es va fer amb les mateixes bases sociolaborals d’una economia rural precapitalista i amb la mà d’obra que fugia de l’atur, de la repressió i de la misèria de l’Espanya franquista. Només al 1967 es crea la CASS. La mínima regulació laboral (festius, vacances, edat laboral) tardarà encara deu anys més.

No podem dir que els legisladors de l’època –els delegats permanents– tinguessin uns reflexos gaire àgils. Potser, ja en aquell temps, feien torrades a les cases benestants del país. Els successius bisbes coprínceps –malgrat la rica doctrina social de l’Església– mai no han extremat el zel en la defensa del repòs i temps lliure de les treballadores i dels treballadors andorrans que els permeti tenir cura de la vida familiar, cultural, social i religiosa.

I això que l’encíclica Laborem exercens (1981) de Joan Pau II ja deia que “s’ha de regular el repòs setmanal, que inclogui almenys el diumenge”. Era l’adaptació moderna del que estava escrit al Llibre primer dels cristians: “El dia setè va reposar de tota l’obra que havia fet. Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora” (Gènesi 2,2).

Per sortir del mimetisme precapitalista i poder tancar el comerç vuit diumenges a la tarda, hem hagut d’esperar 60 anys. Tanmateix, la decisió del Govern socialdemòcrata va més enllà de regular un aspecte menor de les relacions laborals d’un sector econòmic. És una mesura que assenyala un inici (tímid) d’una veritable opció de societat i de civilització, que ha de triar entre la productivitat desenfrenada d’una societat que redueix la vida a la producció i al consum, i una societat capaç de conrear l’art de viure i que deixa un lloc (encara minúscul) a la cultura, a la intimitat, a l’esbarjo, a la vida privada i a la vida associativa.

FINS ARA,

els qui millor han entès el perill d’aquest canvi han estat els sectors més reaccionaris del poder econòmic i mediàtic; si ens centrem a valorar els interessos econòmics en joc es podria concloure que la reacció d’aquests grups de poder ha estat desproporcionada. Però no ens equivoquem: la valoració real que fan aquests reductes fàctics no té res a veure amb el 0,5%, el 2% o el 2,5 % de reducció de la xifra de vendes.

El que no volen els empresaris ancorats en el model comercial dels anys 50 és perdre el control en el maneig dels recursos humans; volen continuar usant el temps de treball dels seus empleats a la seva voluntat (i de pas el dels treballadors públics: policies, agents de circulació, vigilants d’aparcaments públics, educadors d’escoles bressol, etcètera); tampoc no volen que el treballador recuperi ni un mil límetre – ni un minut- de la seva autonomia individual. És en definitiva una qüestió de poder i no una qüestió de beneficis o pèrdues.

¿Quina associació de comerciants o quin grup mediàtic ha qüestionat el tancament de les oficines bancàries els matins dels dissabtes? ¿Ha preguntat l’ABA als seus empleats o als usuaris que en pensen? ¿Quan perdrà la banca andorrana per tancar els 52 dissabtes? ¿Què opinen CR i ApC i els seus publicistes d’aquest tancament? Quantes milers de SMS s’han enviat per protestar contra aquest tancament? ¿I què en pensa el Govern? No em consta que cap intrèpid reporter hagi fet aquesta pregunta ni set vegades, ni tan sols una, a Jaume Bartumeu. La raó: a aquest país tothom té assumit que els bancs tanquen els dissabtes perquè, naturalment, els dirigents bancaris ho han considerat convenient i, en conseqüència, no han de donar explicacions a ningú.

EN AQUEST

cas, no importa el perjudici als visitants (hi ha caixers 24h, ens diran), ni a la reputació del país turístic. El principi del poder no s’ha tocat; tota la resta són futileses. Des de fa més de 15 anys ens omplim la boca amb anhels de canvi de model econòmic. Ara sabem que per a uns el canvi era només una variació en l’estètica dels aparadors i de la gama d’articles de les prestatgeries; però sense tocar la subordinació del poder polític als grups econòmics, perpetuant la desregulació comercial, l’opacitat comptable, l’absència d’impostos i la manca de drets dels treballadors i dels consumidors.

Per a mi, el decret d’horaris hauria de servir per obrir un debat sobre les opcions de desenvolupament econòmic i social equilibrat i sostenible, sobre una concepció urbana del segle XXI que ens allunyi de la prehistòria comercial andorrana (tancant a les 10 de la nit i amb la Guàrdia Urbana cedida per l’alcalde Porcioles) i per la voluntat de trobar vies que responguin als interessos dels assalariats i dels consumidors i respectuoses de la justícia social. I això, evidentment, qüestiona l’omnipotència natural dels patrons.

Canviar de tema

2010-03-18T08:38:00.002+01:00

DIJOUS, 18 DE MARÇ DE 2010 08:41 - Ferran Goya

En l’episodi d’Eumeus de l’Ulysses de Joyce, Leopold Bloom plantejava un fals dilema a Stephen Dedalus: “No podem canviar el país, canviem doncs de tema.” Dic fals dilema perquè sovint per canviar el país, cal canviar de tema.

Fa pocs dies, Òscar Ribas deia “cal parlar clar” en un article que finalitzava amb una frase que he pres com una invitació a la recerca: “Hem de conviure, ens agradi o no, amb el que hi ha. Però hem de saber, realment, què hi ha.”
Intentaré, doncs, seguint el suggeriment de l’excap de Govern, parlar clar per saber, realment, “què hi ha”. Canviaré dels temes usuals i repetits, no els parlaré ni de pressupost, ni de pactes, ni de partitocràcia. Avui toca parlar del segrest de l’Estat.
Al número 38 de la revista Finances i desenvolupament, publicació del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial, Joel Hellman i Daniel Kaufmann encapçalaven el seu estudi sobre com Enfrontar el desafiament de la captura de l’Estat en les economies en transició amb una cínica frase que Vladímir Putin va pronunciar en una reunió amb dirigents empresarials russos: “Només vull fer-los notar que van ser vostès mateixos els que van formar aquest Estat, i en gran manera a través d’estructures polítiques i quasipolítiques que vostès controlen. Si no els agrada el que veuen, potser no haurien de donar-li la culpa al mirall.”
Què vol dir captura de l’Estat? És, potser, un concepte inventat pels tardocomunistes? Tot el contrari, el Banc Mundial defineix la captura de l’Estat com “l’acció d’individus, grups o empreses, en el sector públic i privat, que influeixen en la formació de lleis, regulacions i altres polítiques del govern, per a llur propi benefici com a resultat de provisions il·lícites i no transparents de beneficis privats atorgats a funcionaris públics”. En la terminologia del Banc Mundial, funcionari públic és tota persona que pertany a una de les sis institucions següents: poder legislatiu, poder executiu, tribunals penals, tribunals civils, banc central i partits polítics.
La gamma de tàctiques per realitzar aquesta pressió per segrestar l’Estat pot variar des del su-born directe o violència sobre persones públiques que tenen capacitat de decisió, fins a altres més toves i difuses, però igualment il·legítimes. La captura de l’Estat pot fer-se també a través de partits o moviments polítics, els quals són un mecanisme legítim d’accés al nucli sistèmic estatal. Aquí també, hi ha una gradació entre les possibilitats amb més risc penal, com la coerció i violència sobre candidats i electors, passant per tàctiques a mitjà termini com pot ser el finançament electoral i, finalment, les maniobres de creació o cooptació d’un partit o moviment polític.
Amb aquestes eines teòriques elaborades per institucions internacionals com ara el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, i una mica –no gaire– de memòria d’allò succeït els darrers dos anys en la descomposició i recomposició dels partits de la dreta andorrana i en l’acció i els posicionaments públics de grups i organitzacions empresarials tenim més que suficients elements per “saber, realment, què hi ha”.
I al meu parer el problema no és ni el pressupost, ni els partits polítics, ni el tripartidisme, ni tampoc la Llei electoral. La solució no pot venir, doncs, d’una major personalització del poder.
El problema essencial avui a Andorra és el de com reformar l’Estat, si hi ha unes elits socials i econòmiques temoroses de perdre els privilegis i els avantatges que els procura la situació actual i que disposen d’una influència directa en els partits obstruccio-nistes? Uns partits dèbils, fraccionats, poc estructurats i dependents financerament dels grups econòmics més refractaris al canvi, però amb suficient capacitat per –seguint el mandat dels seus patrocinadors– bloquejar tota reforma.
Com sortir d’aquest cercle viciós? Com atacar el problema d’un segrest de l’Estat que asfixia la capacitat del Govern i del Consell General i impossibilita el reforçament de l’entorn jurídic i les reformes que la gran majoria de la societat reclama?
En primer lloc, s’han d’explicar als ciutadans els enormes costos socials, econòmics i polítics provocats pel segrest de l’Estat? En comparació, els costos de la no aprovació del pressupost del 2010 són certament ridículs.
Com diuen Hellman i Kaufmann: “L’economia de captura recompensa les connexions més que la competència i la influència més que la innovació, es nodreix de la inversió privada en la política, debilitant l’Estat i atemptant contra el subministrament de béns i serveis públics. A l’ensems observem que la captura de l’Estat causa una reducció en la inversió privada, estrangera i nacional, i crea obstacles a l’entrada de la petita i mitjana empresa al mercat, la qual cosa fa disminuir el creixement.”
S’ha d’exigir transparència, no només en els processos de decisió de l’Estat, sinó també en els processos de canvi sobrevinguts a l’interior dels partits des de les eleccions passades, de tots el partits; des del PS no tenim cap objecció a explicar públicament les raons dels petits canvis que hi ha hagut en les nostres prioritats; els partits obstruccionistes, haurien d’explicar els oblits de les promeses del seu programa i l’incompliment del seu mandat electoral. Quins procediments (democràtics?) els han fet canviar d’opinió? O qui els ha dictat els canvis?
La retòrica de l’acusació de victimisme no evitarà que els socialdemòcrates denunciem els sectors que mantenen segrestat l’Estat i el perjudici que aquest fet ocasiona als treballadors, a les petites empreses, a grups d’interessos específics i als consumidors. Els governs liberals han fomentat durant una dècada i mitja una economia de captura que ha obstaculitzat el desenvolupament social i econòmic a llarg termini. Si als poders fàctics resultants no els agrada el que veuen –com deia Putin– “potser no haurien de donar-li la culpa al mirall”.

Apocalíptics i integrats

2010-01-16T09:43:00.004+01:00

Foto: ana.ad

DIJOUS, 14 DE GENER DE 2010 09:58 - Ferran Goya

La darrera sessió del Consell General del 2009 va ser una síntesi insuperable dels darrers vuit mesos de la vida política andorrana.

Als dos extrems, els líders de l’oposició parlamentària; al centre, el Govern i el president del grup parlamentari socialdemòcrata. Mai hauria pensat que els meus companys poguessin aparèixer davant l’opinió pública tan centrats com ho van fer en el debat sobre l’esmena a la totalitat del pressupost del 2010.
Joan Gabriel amb el seu posat d’histrió oficial, s’engrescava imparablement en les apreciacions retrògrades sobre l’activitat del Govern. Quan el president de CR agafa la paraula és un veritable perill per a... CR! En cadascuna de les seves intervencions trepitja el poc que queda d’aquella ficció del nou centre. Les afirmacions apocalíptiques de Gabriel, com ara que el Govern socialdemòcrata ha fet més canvis (negatius) en set mesos que els esdevinguts en els darrers set segles, donen una idea de la desmesura del president del principal grup de l’oposició.
Com els lluitadors de catch, Gabriel representa una comèdia; la seva íntima satisfacció es redueix a fer els gestos –com més excessius ell creu que millor– que espera la seva claque incondicional. En la sessió del 29 de desembre, el paroxisme de l’histrió trabucaire va arribar amb la profecia (?), deliri (?), incitació (?) o desig (?) de la insurrecció dels comerciants de les parròquies altes i amb el relat premonitori de l’assalt a les dependències de Casa de la Vall.
En l’extrem oposat, Nomen pontificava sobre el continuisme allí mateix on Gabriel havia denunciat els canvis desestabilitzadors. Després, assumint la parla del Zarathustra nietzschià, elevava el to apocalíptic i pessimista sentenciant: “Vosaltres aneu a la ruïna!” El seu discurs –de fet tots els seus discursos– sembla una reproducció dels primers capítols de l’obra desconcertant de Nietzsche Ecce Homo: 1) per què sóc jo tan savi; 2) per què sóc jo tan intel·ligent, 3) per què escric discursos tan bons... Com Zarathustra, ell també camina “a través d’aquest poble i deixa caure algunes paraules: però ells no saben ni agafar ni conservar” i cada cop està més convençut de “la desproporció entre la grandesa de la seva tasca i la petitesa dels seus contemporanis”.
Pel mestre d’ApC, Pere López reprèn els mateixos “errors” de Mirapeix i s’equivoca en els càlculs dels costos financers de la inversió del desviament de Sant Julià. El catedràtic denuncia també que el pressupost de la nova seu de la Justícia s’ha incrementat en un 240%. El que passa és que Nomen o no s’ha pres la molèstia de llegir el pressupost o no el sap llegir. Com sempre, sense cap prova, sense cap argument, davant el Consell General i els mitjans de comunicació, falta a la veritat i vol alarmar injustificadament els ciutadans. Després, pretén traspassar al Govern la càrrega de desmentir els seus invents i falsedats. No, Sr. Nomen, les coses no funcionen com vostè vol, les acusacions –a les societats democràtiques– es proven! Primer es treballa, s’estudia, es pregunta i segons la resposta rebuda i les dades objectives, s’acusa. Nomen fa a l’inrevés, primer acusa i després fa una pregunta retòrica. Si la resposta desmenteix la seva asseveració, canvia de tema; però mai no l’haureu escoltat dir: “M’he equivocat.”
Entre els dos extrems, el grup parlamentari socialdemòcrata i el Govern demostren judici i maduresa. El dia 29, com han provat a bastament des de les eleccions d’abril, van escoltar, explicar, rectificar, compartir, van intentar consensuar les polítiques amb l’objectiu d’actuar, de reformar i de canviar les estructures i les inèrcies del passat. Res a fer! En cada ocasió, es confirma que l’únic ànim i guió de CR i d’ApC és bloquejar i paralitzar l’acció de govern i els canvis necessaris per modernitzar el país.
Què li podem demanar al 2010?
ApC hauria de constatar que el seu propòsit de convertir-se en la força hegemònica de la confederació andorrana de les dretes autònomes va fracassar el 26 d’abril i des d’aquella data les fugues i expulsions han fet encara més evident aquell fracàs. És cert que era un objectiu gairebé impossible d’assolir per a uns promotors que sempre s’han significat pel seu tarannà conspirador i fraccionalista. ApC ha de triar, sense dilació, entre la seva política actual de fidelitat als seus lobbies mentors, i el respecte als seus electors i al programa amb el qual es va presentar a les eleccions; ha de rectificar l’estratègia del dissenter sistemàtic i ha de complir llurs promeses electorals de consens. Si són coherents i lúcids han de reconèixer que el pressupost de continuïtat per excel·lència és la pròrroga del pressupost del 2009.
CR hauria de demostrar que la seva voluntat de reforma és real, que són capaços de consolidar –per les vies de la democràcia interna– una alternativa estable, cohesionada i creïble; que les preteses incorporacions centristes al projecte liberal són alguna cosa més que un reclam electoral, que Ladislau Baró és quelcom més que un objecte decoratiu per maquillar el corrent dominant de la coalició que encara no ha fet cap pas per trencar amb l’herència de Forné i Pintat.
Durant l’any 2010, els socialdemòcrates no ens cansarem de cercar el consens amb els altres dos grups per arribar a un pacte d’Estat que promogui els canvis necessaris per sortir de la crisi com abans millor i assolir la sostenibilitat social i econòmica del país. Tampoc no ens cansarem d’exigir-los coherència, responsabilitat i voluntat de servei al país.

Desafecció

2010-01-15T13:16:00.001+01:00

DIMECRES, 13 DE GENER DE 2010 08:59 - Albert Roig

Més de sis mesos després de la presa de possessió del socialdemòcrata Jaume Bartumeu com a cap de Govern, i a l’espera dels propers esdeveniments en el marc del debat pressupostari, s’ha arribat al punt que alguns avisaven que podia passar, que ningú no volia però que sembla que tampoc ningú no ha fet res perquè no es produís: el bloqueig parlamentari dels comptes de l’Estat per al 2010.

Des de fa dies els mitjans de comunicació no hem reflectit cap altra cosa que la crònica d’una actuació teatral que ha tingut diferents actes –més o menys brillants– al llarg d’aquest mig any. Més desencontres que no pas encontres, tot sigui dit de passada. O dit d’una altra manera: diàleg de sords entre les forces parlamentàries.
M’atreveixo a dir que a mesura que han anat passant els mesos s’ha anat creant entre els ciutadans un sentiment de desafecció cap als nostres gestors de la cosa pública, aquells que hem escollit lliurement perquè vetllin per l’interès de tots nosaltres i del país. Desafecció perquè fa temps que, encara que els mitjans ens entestem a donar-los titulars, les reunions entre PS i ApC –així com les declaracions posteriors de Nomen i Rodríguez– han anat perdent interès entre els ciutadans perquè saben que estan davant de trobades estèrils que només serveixen per als mateixos actors per posicionar-se en el debat polític. Un debat que, per reiteratiu i estèril, acaba sent mediocre.
Mediocre perquè fa la sensació que ens estiguin prenent el pèl. Les declaracions de bones intencions no concorden amb les actuacions: no havia vist mai un acord de legislatura signat entre dues forces polítiques que posteriorment i de forma reiterada prevalgués dir-se el nom del porc, amb més o menys ironia, amb més o menys acidesa, en declaracions o en articles a la premsa. I aquesta actitud fa posar fins i tot en dubte que, un cop assolit l’objectiu de fer Jaume Bartumeu cap de Govern, cap dels actors np s’hagi cregut mai que l’objectiu final era arribar a un acord estable.
Mentrestant, els reformistes entren al joc de les declaracions traient-se del barret el pacte d’Estat amb govern d’unitat inclòs, en cas que no s’assolís l’estabilitat parlamentària amb ApC. Però al mateix temps anuncien el bloqueig al Consell General de les lleis impositives per la via de la demanda in aeternum de pròrrogues per presentar esmenes.
Primera desafecció provinent, doncs, de la frustració. Ciutadà frustrat de veure com els seus polítics inicien converses i més converses, i fan propostes envoltades de teòriques bones intencions, però que després en la praxi diària queden en paper mullat. Això sí, tothom es creu en possessió de la veritat absoluta.
Modestament, des del meu punt de vista crec que ningú no ha sabut llegir els resultats electorals: ni els que manen, ni els que estan a l’oposició. És cert, la lectura d’uns resultats electorals sempre és polièdrica, perquè els mateixos resultats ho són. I així, uns, la majoria, s’han cregut amb la legitimitat de governar sense pactar perquè no hi ha alternativa de Govern. Els altres, la minoria, fent valer la força que els dóna la no majoria de voler fer passar sempre per l’adreçador els qui manen. I és clar, així no anem enlloc.
Segona desafecció, doncs, que prové d’un estat d’ànim de sentir-se estafat pels elegits: els electors, que acostumen a ser intel·ligents, van situar en el Consell General, gràcies a una llei electoral que els mateixos polítics van elaborar, uns consellers generals en què ningú no té majoria absoluta. És obvi, doncs, que els elegits s’han de posar d’acord entre ells, no només per investir un cap de Govern, sinó també per tirar endavant lleis fonamentals per al país, sobretot en el delicat moment que vivim, tant en el pla econòmic i social com en la redefinició del nostre paper al món. Però sembla que ningú no s’ha donat per al·ludit. Els ciutadans han donat un mandat als elegits que no estan complint. És lògic, doncs, que se sentin estafats pels qui teòricament han de vetllar pels seus interessos.
Tercera desafecció que s’està produint conseqüència de les altres: la pèrdua de la credibilitat d’una gran part de la nostra classe política. Els elegits són incapaços de donar solucions als problemes que tenim plantejats com a societat i com a país, allò perquè van ser votats.
Amb aquest panorama: com no ha d’haver-hi sentiment de desafecció, frustració i estafa? Estem arribant a un punt de no-retorn? Els ciutadans volen solucions i no els valen ni escrits de partit a la premsa, ni grans entrevistes, ni grans titulars: volen saber com aquells a qui van votar s’ho faran per remuntar la seva economia, per tenir un plat de llenties a taula. I volen que els elegits baixin del tamboret, posin els peus a terra i negociïn. No seré jo qui descobriré que pacte és diàleg, pacte és buscar els elements en comú, pacte és, si cal, descartar algunes polítiques que es realitzarien governant en majoria i apostar, de moment, per les que es poden dur a terme. I si els actuals elegits no estan a l’alçada de les circumstàncies i no poden complir amb el mandat ciutadà, caldrà que aquest lliurement torni a decidir qui vol que el representi.
I una darrera consideració en cas que els pitjors auguris es compleixin, és a dir, que PS i CR no es posin d’acord per fer passar els pressupostos i no es faci cas de les paraules del síndic general: per al 2010 ens espera un any d’articles en què es difamaran entre ells. Alguns seran més barroers que d’altres –escrits que algú ja ha batejat com a articles dòberman– o fins i tot poden arribar a ser graciosos, però seran escrits d’intentar fer creure a la ciutadania que la culpa d’uns pressupostos prorrogats és de l’altre, i que possiblement anirem a eleccions l’any 2011 –quan Bartumeu ja no pugui governar sense uns segons pressupostos–; un any, en definitiva, en què els nostres polítics viuran en constant campanya electoral, amb acusacions i argumentacions que poden arribar a mostrar el perfil més baix i barroer de la noble batalla política. Si això passa, el distanciament entre el ciutadà i el polític s’anirà fent més insalvable.
I mentrestant els ciutadans hauran de pagar per ingenus, per haver cregut en la bondat dels elegits que, després de quinze anys de governs liberals, de promeses de canvi per part de tots i en anys de profunda crisi, serien capaços de posar-se d’acord per un bé comú: tirar endavant el país.

Brots de xenofòbia

2010-01-11T15:51:00.004+01:00

El Periòdic d’Andorra, 9 de gener de 2010

Després d’estar 10 anys seguits al capdavant de la organització de la Cavalcada de reis conjunta organitzada per les parròquies d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany, aquest any em va tocar ser-hi present com a espectador, acompanyant fills i nebots. Òbviament, i com és comprensible, el fet d’estar a “l’altra banda” em va produir una sèrie de sensacions agredolces, difícils de descriure.

Enyorances a part, em va sorprendre molt gratament una de les novetats d’aquest any: la presència d’un grup folklòric portuguès (d’Andorra) a l’animació de la rua, i així ho varem comentar amb els familiars que m’acompanyaven, destacant la importància de la implicació de les diferents comunitats culturals del país en el calendari de les tradicions i manifestacions culturals d’Andorra.

No he pogut reprimir però, un fort sentiment de tristesa al llegir diversos missatges de tipus xenòfob en un espai de participació amb SMS, que ofereix un mitjà de comunicació escrit del país. Els missatges en qüestió fan referència a la participació del grup folklòric portuguès a la cavalcada, i les persones signatàries, que ho fan com a “andorrans”, manifesten una gran indignació per aquest fet, amb expressions com “...en un moment he dubtat si estava a Andorra o a Portugal”, o amb “...a què estem jugant?”.

És evident que no es pot prejutjar una comunitat sencera a partir de l’aparició de manifestacions puntuals com aquestes, i tampoc no voldria sucumbir a fer una generalització insubstancial, però lluny de creure que la xenofòbia és un element residual al nostre país, encara hi continua havent a dins d’una part de la societat andorrana una idea generalitzada que allò aliè, allò desconegut i que ens ve de fora, és una amenaça, i d’aquí la generació d’estereotips i de prejudicis que porten a menysprear la cultura i les tradicions dels forans i a sobrevalorar la nostra.

Com a ciutadà d’aquest país, jo vull pels meus fills una Andorra oberta, tolerant, lliure, solidària i agraïda; Una Andorra respectuosa amb el conjunt de persones i comunitats que han contribuït i contribuiran a fer-la rica i pròspera. I no l’Andorra de la desconfiança, de la por, del prejudici i de l’individualisme ranci. I si cal, amb una Cavalcada de reis intercultural on hi tinguin cabuda totes les comunitats i expressions culturals ciutadanes presents al nostre territori, que l’enriqueix i el dignifica; i posats a fer, fins i tot aquelles que venen de molt més enllà, sota el paraigües de factories comercials, com per exemple la Disney.

Jan Cartes

Han anat passant mesos

2010-01-08T12:02:00.002+01:00

DIVENDRES, 08 DE GENER DE 2010 09:05 - Oriol Ribas Duró

Han anat passant mesos des de les darreres eleccions, la constitució del nou Govern i finalment la presentació del pressupost per a aquest 2010, que per a alguns resulta ser continuista.
Honestament, no he fet encara una anàlisi al detall i en la seva globalitat per poder qualificar-lo d’una manera o una altra. El que sí que resulta, però, continuista, i no tan sols per part del Govern, sinó també per part d’ApC i CR, és la política urbanística que es va dictar en el seu moment per aplicar a Sant Julià, i a la llum de l’absència de propostes alternatives per part dels grups de la majoria i de l’oposició sobre el desviament que ha començat a dur-se a terme, es pot dir que res no ha canviat ni a Casa de la Vall ni a l’edifici administratiu: pur continuisme de les millors èpoques del PLA.
Semblava, però, que no havia de ser així: les inflamades proclames en favor del canvi van inspirar una plataforma (ApC); van fer canviar el nom i el candidat del partit governant (del PLA a CR), i van conduir tota la prosopopeia electoral del partit guanyador.
És difícil d’entendre tant de canvi, tant d’ús i abús d’aquest terme, sense que a ningú se li hagi acudit de fer una nova ullada a una obra de tant d’impacte, de tanta transcendència, de tant cost –econòmic i urbanístic–, tan definitòria i, en suma, tan important, com ara el desviament de Sant Julià.
Mantenir els criteris anteriors en una obra tan transcendent, donar per bona la filosofia que va inspirar l’actual projecte, continuar les obres tal com es van decidir en la legislatura anterior sense molestar-se a fer un plantejament actual és senzillament una mostra de profund continuisme, de simple incrementalisme, disfressat de canvi cosmètic: no val revisar el criteri museístic i de despesa sumptuària (el museu de Frank Gehry) sense atacar a fons la política urbanística que tan lamentable ha estat els darrers 50 anys. Si tant de canvi hi ha, s’hauria de veure a la primera oportunitat de revisar una obra que resulta tan agressiva des del punt de vista mediambiental, urbanístic i de qualitat de vida, que més sembla una cosa concebuda als anys setanta del segle passat que no pas amb els criteris que regeixen avui en dia l’urbanisme, l’obra pública i la concepció dels espais urbans, i que qualsevol partit modern i de canvi hauria de fer seus.
Perquè estem parlant d’urbanisme i de política urbanística, amb majúscules. El desviament, tal com s’està executant, comporta la instal·lació d’una barrera artificial (el vial a l’aire lliure) i un nus de comunicacions que suporta un percentatge altíssim del trànsit d’Andorra, al bell mig del nucli urbà de Sant Julià. Això, evidentment, no és gratuït: afectarà, i molt, la qualitat de vida general de la parròquia per raons ben òbvies i finalitzarà, de cop, les possibilitats de crear un espai on el nucli urbà, tan atapeït, pugui respirar, que és a través del Valira fins a l’altra vorera. Quedarà liquidada la possibilitat de donar cert desenvolupament lateral i una profunditat a l’ample, i no al llarg, del nucli urbà, definitivament tancat a pany i forrellat per una carretera de màxima circulació i un nus de comunicacions a la mateixa superfície on els lauredians viuen. Es compartimenta el territori, s’impermeabilitza la vall, sense deixar res de la poquíssima flexibilitat que actualment el poble té. Adéu al somni d’un parc accessible a peu des de la majoria del nucli; benvinguts més trànsit, més soroll, més pol·lució, més perills. Guanya el desarrollismo, perd la qualitat de vida.
Sant Julià serà un territori encara més aprimat per una via de nord a sud, tancant qualsevulla possibilitat d’airejar-se per l’oest. Al contrari, aquest costat es convertirà en un sector de càrrega pesant, que exercirà una altíssima pressió sobre el nucli urbà, creant un cordó estanc entre Sant Julià i Rocafort. En lloc d’alliberar-nos del trànsit, ens el volem tirar a sobre?
A qualsevol que conegui la geografia laurediana (només amb una passejada ja n’hi ha prou) li ha de semblar que el valor dels metres que es puguin esgarrapar a l’eix que va de llevant a ponent és molt més valuós que els que es puguin guanyar de nord a sud. L’espai públic té molt més valor com més proper és al centre, com a qualsevol ciutat, però en aquest cas molt més, atesos els constrenyiments geogràfics obvis.
Fer carreteres, accessos i desviaments és fer urbanisme. I fer urbanisme és decidir sobre les condicions de vida, la seva qualitat, la projecció econòmica i, en definitiva, la configuració futura de tots els aspectes d’una població i d’un territori. Afecta tots, particulars i empreses, joves i grans, residents i turistes, administrats i administradors.
Tot això, però, no resulta –espero...– del caprici dels governants. Ve d’una errònia comprensió del desenvolupament local, suposadament beneficiari, en una determinada proporció, del nombre de vehicles que creuen la parròquia. Si això fos així, Sant Julià seria la parròquia amb més activitat comercial d’Andorra, ja que en el meu record, fa almenys 40 anys que hi circulen milions de turistes, i que jo vegi, l’activitat declina des de llavors irremissiblement. Per què fer la mateixa aposta, si no ha funcionat?
Els arguments, de sentit comú, que projecten Sant Julià com una localització lligada a la qualitat de vida, a l’oci, a la cultura i al lleure semblen fins i tot compartits per tots. Per què no revisar l’urbanisme i el planejament en funció d’aquests paràmetres, i no pas amb els antics de maximitzar la circulació (i els seus costos) per anar a la caça del turista, sense una visió a llarg termini?
Fa falta més del mateix que hem tingut els darrers quaranta anys, i que no ha donat resultat?
Sostenella y no enmendalla no sembla, en els temps que corren, un bon consell. El món ha canviat el darrer any amb més força que els darrers deu, i Andorra ha canviat també, com a mínim d’ocupants de les cadires del Consell General i del Govern. No puc entendre que, entre tots plegats, no n’hi hagi ni un de sol per alçar la veu i posar el fre al desarrollismo, al malbaratament dels espais naturals, a la imposició d’una Andorra per treballar i no per viure-hi. Em costa de creure que no hi hagi ningú prou valent per reclamar que es repensin les actuacions públiques de gran impacte, que tenen a veure amb la qualitat de vida dels ciutadans, i que suposen una tria entre un urbanisme agressiu i un altre de més humà.
Seria molt trist que enmig de tanta retòrica i gesticulació al voltant del canvi ningú no tingués el coratge d’anar més lluny del que la Unió Europea, l’OCDE, l’Elisi i el G-20 (o la UGT) ens inspiren (amb més o menys vehemència...) com a canvis, perquè afecten la imatge exterior d’Andorra. Però que simultàniament això no s’acompanyés d’un canvi d’actitud envers el model de desenvolupament, un canvi de valors urbanístics, un fre a l’expoli del patrimoni natural i una millora de l’habitabilitat d’Andorra.
El desviament de Sant Julià és una prova de foc a la credibilitat dels qui (que resulten ser tots...) s’han posicionat (amb més o menys vigor) com a alternatives a les polítiques anteriors, que no són només les relacions amb el món, quedar bé amb els de fora o eliminar despeses faraòniques. El canvi profund s’ha de veure en la manera com abordem el nostre creixement, quins valors posem abans que els altres i quines coses protegim, promocionem, preservem o rebutgem.
Si fins ara hem espoliat la natura, el canvi seria preservar-la; si fins ara hem fet un país per treballar i no per viure-hi, el canvi seria que algú comencés a invertir aquesta tendència; si fins ara ens hem fiat d’estudis d’impacte ambiental d’estar per casa, el canvi vindrà quan es tinguin en compte els rigorosos. En fi, si volem canviar de model econòmic (i em temo que així serà, vulguem o no) hem de canviar de manera de discórrer i no fer les coses com les hem fet fins ara. Tots.
La resta és, em sembla que ja ho he dit, prosopopeia, gesticulació i retòrica.

Vall del Madriu - Avui fa 2.000 dies

2009-12-28T08:58:00.003+01:00

foto: Cristina Pallàs

• No tenir encara el pla de gestió aprovat i aplicant-se és una barreja perillosa de deixadesa i falta de seriositat

JOAN Reguant (Director general del projecte de candidatura de la vall del Madriu-Perafita-Claror)

Avui fa dos mil dies i no és cap innocentada. El juliol del 2004 es va encetar amb una gran notícia per a Andorra. El Comitè del Patrimoni Mundial de la Unesco reunit a Suzhou, a la Xina, havia acordat inscriure la Vall del Madriu-Perafita-Claror a la Llista del Patrimoni Mundial, reconeixent així una part significativa del nostre territori i a la vegada del nostre paisatge com a patrimoni comú de la humanitat.

AQUELLA GRAN notícia per a Andorra ja es va veure, des del primer moment, que no ho era per a tothom. És més, posar pals a les rodes i dificultar qualsevol etapa del procés ha estat per a alguns una dedicació quasi exclusiva en aquest afer d'aleshores ençà. Recordem només com es va arribar a dificultar l'inici de la tramitació de l'expedient de la vall per ser declarada bé d'interès cultural i quan de temps es va tenir literalment segrestada la declaració definitiva. La retòrica i les declaracions de cartró pedra, "l'únic que pretenem és defensar el Madriu", amb totes les seves declinacions més o menys cíniques, quedaven contradites automàticament i de forma immediata pels actes i les decisions.La compareixença, en la més gran solitud, del ministre de Cultura, Joventut i Esports, l'endemà de la inscripció de la Vall a la Llista del Patrimoni Mundial, sense cap dels quatre cònsols concernits al seu costat, va fer paleses aquestes contradiccions, tot mostrant un present trist i un futur grisós.

Poques setmanes després, el 7 de setembre del mateix 2004, el director general de la Unesco, Koïchiro Matsuura, en visita oficial a Andorra per lliurar el diploma de la inscripció de la vall, tampoc va merèixer l'assistència de cap dels quatre cònsols. Algun d'ells va excusar-se'n dient que "tenia l'agenda molt plena". Això sí que és una innocentada i una falta de respecte i d'agraïment des-comunal. Abans, el 19 de juliol, en la tardana celebració oficial de la inscripció organitzada pel Govern, la meitat dels cònsols concernits per la candidatura tampoc van assistir-hi. ¡Demanaven que es posposés per a més endavant! Aquesta sí que era una altra innocentada. La grisor es consolidava.

A la retòrica i a les declaracions de cartró pedra s'hi va afegir la croada per la salvaguarda de les competències, dels drets històrics o fins i tot de la idiosincràsia parroquial o andorrana, termes, alguns d'ells, certament casposos en etapa constitucional. La croada també es va dirigir cap als quatre cònsols anteriors que havien gosat signar, el gener del 2003, un excel.lent document de consens: la Declaració institucional per a la protecció, l'ús i la gestió sostenible de la vall del Madriu-Perafita-Claror. Els intents per desprestigiar aquest document cabdal o fins i tot per anul.lar-lo no van ser pocs. Aquesta Carta reconeix en el seu punt tercer "que la Vall del Madriu-Perafita-Claror és una unitat natural i cultural que no admet la segregació d'actuacions i que només pot ser tractada d'una manera global i unitària, garantint la representació i la participació activa de totes les parts amb interessos directes a la vall mitjançant una estructura orgànica única que garanteixi la salvaguarda i la valorització del patrimoni natural i cultural, material i immaterial de la vall del Madriu-Perafita-Claror, garantint que el criteri de gestió integral, el principi de desenvolupament sostenible, la prioritat del interès públic i el sistema de qualitat integral s'aplicaran a tot el seu àmbit".

En el seu punt sisè, deixa clar que "els principis d'aquesta Carta guiaran les accions i mesures de protecció, de conservació i de desenvolupament sostenible de la vall del Madriu-Perafita-Claror".

I la croada, ¿què? Doncs va ser declarada nul.la i improcedent per totes les instàncies, inclosa la del Tribunal Constitucional. Ni hi havia la suposada inconstitucionalitat de la Llei del patrimoni cultural d'Andorra, ni existia invasió de les competències comunals, ni irregularitats en la declaració de la vall com a bé d'interès cultural, ni en la definició de l'entorn de protecció, ni en la declaració dels criteris arquitectònics ni urbanístics, ni en la suposada indefensió, ni en res de res. Procediment legalment i jurídicament pulcre i rigorós, alentit, això sí, pel reguitzell de recursos inútils als que informes jurídics independents ja feien preveure des de l'inici aquest resultat final. Malbaratament d'energia i de recursos i generació de tensions i frustracions. Mala estratègia, pèssim negoci.

I el pla de gestió, ¿què? Aquesta és, en definitiva, la major de les innocentades. Una innocentada continuada i ininterrompuda. El novembre del 2004, algun dels quatre cònsols ja afirmava que "presentarem un pla de gestió d'aquí 15 dies". ¡El novembre del 2004! ¡Fa més de cinc anys! De fet, una de les estratègies per alentir sibil.línament la protecció de la vall i la corresponent declaració de la mateixa com a bé d'interès cultural va ser demanar aturar aquesta declaració dos mesos per poder presentar el pla de gestió. La innocentada continuava. Amb l'entrada a tràmit de tots els recursos presentats pels comuns, nova estratègia alentidora. En efecte, declaren que aturen els treballs del pla de gestió (ja saben, ¡aquell que havien de presentar en 15 dies!) i que no hi tornaran a treballar fins que no surti la sentència del Tribunal Constitucional. Continuem amb la innocentada. Mesos i més mesos d'inoperància absoluta. Algun cònsol fins i tot té la poca vergonya de manifestar aleshores que ¡"no s'ha perdut el temps"!

La vall del Madriu-Perafita-Claror es va declarar bé d'interès cultural l'octubre del 2005. La Llei del patrimoni cultural atorga un màxim de 18 mesos a partir de la declaració per tenir aprovat el pla de gestió. Calculin vostès el retard, els anys (!) de retard i d'incompliment de la llei. Avui fa dos mil dies que la Unesco inscrivia la vall. Dos mil dies és el que es tarda en cursar la carrera de veterinari, historiador, arquitecte o advocat. ¡Dos mil dies són més de cinc anys! Són cinc Nadals, un darrere l'altre. És molt de temps, molt. No hi ha excusa que valgui, ni justificació possible. No tenir encara el pla de gestió aprovat i aplicant-se és una barreja perillosa de deixadesa, mala fe, falta de seriositat i autocrítica, imprudència, complaença i irresponsabilitat. Fins i tot un nen nascut el juliol del 2004 ja ho podria començar a entendre, avui, com n'és d'escandalós aquest retard, com n'és de grollera aquesta innocentada. Avui, en particular en la difícil conjuntura actual, tenir segrestat un recurs econòmic, turístic i social tan important com ho és la vall del Madriu-Perafita-Claror resulta incomprensible i imperdonable.

Algú haurà d'assumir les iniciatives de nous emprenedors que ha frustrat en aquests cinc anys, la dinamització de certs sectors o activitats que ha impedit i retardat, els milers de coberts de restaurant o de nits d'hotel que ha malbaratat o les iniciatives civils i socials que ha avortat.

Recordem que aquest estiu passat la Comissió Nacional Andorrana per a la Unesco i el Comitè Nacional Andorrà de l'Icomos han vist com els era negada l'organització del segon Camp internacional per a joves, que amb freqüència bianual preveien organitzar (el primer va tenir lloc, amb molt d'èxit, després de salvar no pocs entrebancs, l'estiu del 2007), amb l'excusa, lamentable i patètica, que no es podia fer res a la vall ¡fins que no estès aprovat el pla de gestió! Gran innocentada en ple estiu. La frustració i desactivació de la societat civil i del moviment voluntari i associatiu també s'haurà d'imputar a algú. El dia que s'acabi aprovant el pla de gestió de la vall del Madriu-Perafita-Claror, després de més de dos mil dies de tenir-la segrestada, si us plau, que no ens agafi la síndrome d'Estocolm de forma col.lectiva.

Herència compartida

2009-12-27T11:10:00.003+01:00

Mi chocha preferida: Lila Monti

DISSABTE, 26 DE DESEMBRE DE 2009 08:51 - Ferran Goya

Notre héritage n’est précédé d’aucun testament. (René Char).
“El pressupost del PS del 2010 és captiu del pressupost del PLA 2009”, aquest és el darrer gran argument que ha trobat Andorra pel Canvi per justificar el seu bloqueig al projecte de llei del pressupost per a l’exercici 2010 presentat pel Govern.

L’eslògan, a més d’ésser fals, no és gaire enginyós. El projecte de pressupost 2010 és el fruit del treball del Govern per donar una nova orientació als comptes públics; marca també, aquest pressupost, un canvi de prioritats en la despesa i en la inversió i, finalment, representa un clar punt d’inflexió a la tendència de creixement descontrolat del deute.
És també un pressupost escrupolós en el respecte a les lleis i a l’Estat de dret.
La plataforma ApC –presonera dels seus sofismes– vol confondre l’opinió pública identificant la submissió obligada dels actes de l’executiu a l’imperi de la llei, amb el pejoratiu de “captivitat”. Però, tothom entén que són dues coses ben diferents: l’Estat de dret obliga –a tots– a respectar les lleis i els compromisos adquirits.
En lloc de “captivitat” el que hi ha és una herència compartida d’unes normes i unes decisions legítimes i legals que històricament han pres les institucions andorranes. Som hereus intestats d’una història passada i també de la recent, som hereus de les decisions preses per un Consell General en el qual seien el PS-Alternativa, el PLA, CDA-Segle XXI i RD. Una herència a la qual no poden renunciar les noves marques sorgides de la descomposició i recomposició (?) de la dreta andorrana.
Així, el pressupost del 2010 inclou una partida de transferència de capital al SASS per un import de 2.997.000 euros que s’emmarca dins les obligacions de finançament del sistema públic de salut que estableix la Llei de sanitat aprovada per assentiment el 23 de gener d’enguany. De fet, aquest pressupost crea una inversió total a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell de 12 milions d’euros per modernitzar-lo i posar-lo al dia; si no s’aprova el pressupost, no es podran aplicar els 9.997.144 euros. CR haurà d’explicar com es pot compaginar la seva negativa al pressupost amb la seva promesa electoral: “Desenvoluparem les accions previstes al pla estratègic del SAAS i al pla d’ampliació i reestructuració dels Espais per millorar la funcionalitat de l’hospital i les consultes externes.”
La transferència de més de 15 milions d’euros a la CASS inclosa al projecte de pressupost per fer front a les prestacions per malaltia general, jubilació i prestacions familiars no és cap conseqüència de la pretesa captivitat als pressupost del PLA; és senzillament el resultat de l’aplicació de la nova llei –aprovada per assentiment– de la Seguretat Social.
Tanmateix, en un Estat de dret, les institucions i els partits no només han de respectar les decisions que van comptar, en el seu dia, amb el vot favorable dels seus representants, sinó que també han de respectar aquelles que van ser aprovades amb el seu vot en contra. A tall d’exemple, podem veure com en el projecte de pressupost figura la desviació de Sant Julià, que el mes d’octubre del 2008 va rebre els vots en contra dels consellers del PS i CDA- Segle XXI, però va ser aprovada gràcies a l’abstenció de Ricard de Haro i David Pérez, consellers de Renovació Democràtica, avui integrada en la plataforma ApC.

Ni els consellers generals de CR, ni els d’ApC, ni –per suposat– els meus companys del PS-Alternativa són extraterrestres que van arribar verges a l’escena política després de les eleccions del 26 d’abril; tots, dic tots, tenen avui una responsabilitat política basada en el nostre marc legal, en el passat recent i en les expectatives de futur d’una societat que assisteix perplexa al bloqueig d’un pressupost imprescindible per encarar la difícil situació econòmica i social del país.
Si algú juga o vol jugar el paper d’extraterrestre, una mínima honestedat l’obliga, sense perdre més temps, a explicitar-ho i ... justificar-ho. Els temps que corren, no són temps per adamismes, per a les persones que tenen una tendència irreprimible a creure’s Adam, el primer ésser intel·ligent sobre la Terra, ni tampoc per fundadors d’un nou (?) país; ni ApC, ni CR no poden instal·lar-se en la negació amnèsica de la història que els precedeix. L’Andorra del 2010 no és el Macondo de José Arcadio Buendía, “una aldea de veinte casas de barro y cañabrava”.
El mite de la necessitat d’un nou procés constituent per elaborar la “constitució econòmica i social”, sense haver acabat el desenvolupament de les previsions de la Constitució, la de la de veritat, fa temps que ha deixat d’amagar el fet que, en realitat, és un subterfugi per esmenar la dinàmica democràtica de l’Andorra postconstitucional. Una excusa, per tornar –ara amb els arguments tecnocràtics i gerencials de l’infal·lible corregidor de luxe– al mode de dominació del vell caciquisme, a l’immobilisme (batejat sense cap vergonya com a canvi) del petit món satèl·lit dels patriarques, dels rendistes i dels especuladors; en definitiva, un pretext per fer el recorregut circular de l’ase entorn d’una sínia, en lloc de fer el canvi possible endavant que el país necessita.
Andorra no mereix el bloqueig dels immobilistes del canvi.

De l'Obac al Solà sense posicionar-se

2009-12-20T21:25:00.002+01:00

20-12-2009

BIBIANA Rossa
Consellera General del Partit Socialdemòcrata.

Els ciutadans del Principat estan en dret d'esperar de qualsevol força política amb representació al Consell General un posicionament clar i responsable.
I també estan en la mateixa situació els partits polítics amb representació al Consell, perquè l'aritmètica parlamentària està pensada per la Constitució i per les lleis en base 28.

EL 25 DE
novembre del 2009 la consellera general que subscriu va publicar un article intitulat Oposar-se per oposar-se no s'hi val, demanant objectivitat a les restants forces de l'arc parlamentari respecte al Projecte de Pressupost de l'Estat en tramitació parlamentària, dient que, en moments com ara els actuals, més que mai, tindria una repercussió molt dolenta per al país que no prosperés el Pressupost de l'Estat per al 2010; ja que si bé l'Administració general no hauria de tancar portes perquè funcionaria per dotzenes parts, sí es produiria un bloqueig important des de diferents aspectes i amb diverses repercussions, totes elles molt greus, donant diversos exemples nefastos que tindria la manca d'aprovació del pressupost; dient que el Partit Socialdemòcrata l'havia preparat perquè a ell li pertocava fer-ho per estar-hi legitimat per raó de la seva obligació de govern, i del seu pes parlamentari, amb els mitjans dels quals disposava i gestionant el millor possible la circumstància actual; i recordant la seva mà estesa a les aportacions que, per via d'esmenes, s'hi volguessin efectuar per part de les altres forces polítiques de l'arc parlamentari.
El dia 30 de novembre següent el president d'Andorra pel Canvi, per mitjà de l'article Pressupost sí... Pressupost no, intentava rebatre les afirmacions de qui subscriu, lloant les excel.lències de funcionar per dotzenes parts i negant les evidents realitats del perjudici que patiran els proveïdors de l'Estat andorrà --altres que qui el proveeixen amb el seu treball (els funcionaris que tenen el salari prèviament assignat), amb arrendaments de locals o amb obra ja adjudicada amb crèdit acceptat-- per la manca de Pressupost, si aquesta es dóna.
I la mateixa plataforma política, per l'article Estabilitat de quatre anys... sí. Canvi... també, feia públic abans-d'ahir, sota el lema Andorra necessita estabilitat i solucions, el text que el seu grup parlamentari va remetre als representants del grup parlamentari socialdemòcrata en el decurs de la reunió número 10 i en la darrera en data del dia 15 de desembre passat dins del marc d'un segon procediment de temptativa de pacte polític; reunions endegades en data 26 d'octubre del 2009, portades a terme amb suports documentals, i que, més o menys, havien anat avançant fins que a la data concreta de l'1 de desembre del 2009 --i mai abans-- el president del grup parlamentari Andorra pel Canvi demanà als representants del grup parlamentari socialdemòcrata que volia un programa de govern que havia de ser molt concret i amb xifres. La següent i darrera reunió entre les dues representacions polítiques ja fou precedida de trucades telefòniques en el decurs de les quals ApC avançà que presentaria en aquella trobada la seva posició en relació al Pressupost, i que no feia falta que el PS preparés cap document per a aquella trobada. I aquesta posició és la que reflecteix l'article Estabilitat de quatre anys... sí. Canvi... també.
D'altra part, es fa públic que el grup parlamentari reformista titlla de fracàs la situació, i que confirma el seu no al Projecte de Pressupost abans que siguin tractades les esmenes que ha presentat al mateix.
Des del Partit Socialdemòcrata, a banda de comprovar que la plataforma política Andorra pel Canvi proclama que Andorra necessita estabilitat i solucions, i de compartir-ho, no podem sinó repetir que qualsevol camí que se segueixi per arribar a l'estabilitat --cal repetir-ho, que tant és necessària-- i a trobar solucions, s'ha de seguir des de l'ordre, la lògica, el seny, el sentit comú, i, també, i sense mai oblidar-ho, l'ordenament jurídic vigent.
És aquest darrer que ens ha portat a preparar en temps i forma un projecte de Pressupost, eina indispensable --que ningú entengui altrament les només que teoritzacions que es vulguin fer al respecte-- per fer funcionar l'Estat andorrà, durant l'any 2010. I el que marca la llei, i que cal fer, és gestionar aquest projecte de la millor manera possible perquè esdevingui una llei, amb les aportacions de totes les forces parlamentàries que n'hi vulguin fer.
Tot, sense que això estigui renyit a tirar endavant tots els canvis que el país necessita i que els ciutadans andorrans han encomanat a aquesta legislatura parlamentària. Però són canvis que no es poden fer, de cap manera, només en tres o quatre mesos; perquè en fan falta molts més.
I només quan els canvis, materialitzats per les lleis que corresponguin, basades en el més ampli consens possible, es facin realitat, es podrà elaborar un Pressupost diferent, i aquest serà el que es proposarà per a l'exercici 2011.
Però de moment, tot comptant amb les esmenes que s'hi puguin introduir, cal entendre que és indispensable ser respectuosos amb la Constitució i amb la llei, que ens manen de tramitar un projecte de pressupost en un temps i seguint un procediment ben determinat, i només utilitzar la sistemàtica de les dotzenes parts com si d'una roda de recanvi es tractés, solament per fer els quilòmetres indispensables per arribar al taller mecànic, efectuar la reparació, i partir de nou amb el cotxe equipat amb quatre rodes que puguin avançar durant tot un any. Dit sigui, evidentment, en sentit figuratiu, i amb tots els respectes.
No podem oblidar que un dels principis bàsics de la democràcia és el de respectar l'ordenament jurídic vigent, sense que això signifiqui que s'estigui renyits a treballar de valent per canviar-lo. Però a treballar-hi des de les bases que marca la llei al moment d'efectuar el treball de canvi.
I això és precisament el que es proposa fer el Partit Socialdemòcrata, ara bé, respectant les regles del joc i seguint els procediments prèviament fixats. I amb obertura a aquelles forces polítiques que hi vulguin participar, seguint l'encàrrec formulat per la ciutadania.

EL PUNT DE
partida del Partit Socialdemòcrata, totes les forces polítiques ho saben, i especialment, ApC, perquè se n'ha parlat al llarg diverses i llargues reunions, encara que es pugui --i s'hagi-- d'aprofundir més i d'acompanyar-lo de xifres, és el nostre programa electoral, un programa electoral al qual la majoria de ciutadans va donar aprovació, tot encomanant que s'apliqués.
I, tal com bé escriu el comunicat d'ApC, el diàleg previ --social i institucional-- ha de permetre assolir el consens necessari per consensuar les reformes estructurals que necessita Andorra ara i avui.
Però mentrestant, Andorra no es pot permetre, ni els proveïdors de l'Estat andorrà tampoc, que per cada pagament que hagi d'efectuar el Govern --dels no repetitius ni aprovats abans del 2010-- s'hagi de tramitar una llei de crèdit extraordinari.
En primer lloc, perquè les institucions han d'ésser --com tenen vocació de ser i ho són-- serioses i rigoroses amb el seu comès: el Consell General ha de tramitar les lleis necessàries, quan cal i com cal; i el Govern ha de poder portar a terme l'execució autoritzada per la Llei de Pressupost aprovada pel Parlament, quan cal i com cal; i no sol.licitar una llei de permís per cada acte dels que no estaven contemplats en l'any anterior.
I en segon lloc, perquè no es poden confondre els termes ni jugar al joc de 'si l'encerto l'endevino' i estar tan aviat al Solà com a l'Obac; cal posicionar-se d'una vegada per totes.
El Projecte de Llei de Pressupost que s'ha presentat a tràmit parlamentari ha estat elaborat pel Govern en un equilibri entre estalvi, contenció, ingressos ponderats i prudents i alhora respectuosos amb les normes avui vigents, i previsions mínimes per al funcionament per a l'any 2010, sense mai vulnerar l'ordenament jurídic vigent.
Es tracta, certament, d'un Pressupost captiu, però captiu del que disposen avui i a hores d'ara les lleis en vigor.
I no podrem tramitar cap altre Pressupost mentre no s'efectuïn les tramitacions dels canvis tant necessaris com esperats.
Però mentre s'hi treballa, no s'hi val anar canviant de posicions per passar el temps.
El Partit Socialdemòcrata ha acceptat amb cortesia parlamentària les pròrrogues sol.licitades respecte al període d'esmenes, cosa que dilata el debat de totalitat del Projecte de llei del pressupost per a l'exercici 2010 i l'examen de les esmenes a totalitat fins a la sessió del Consell General, que tindrà lloc el proper dia 29 de desembre; i després agilitarà al màxim, dins de les seves possibilitats, el tractament de les esmenes formulades pel grup reformista, ja que Andorra pel Canvi s'ha limitat a formular una esmena a la totalitat.
El que no es prestarà a fer el Partit Socialdemòcrata serà retirar de la tramitació parlamentària el Projecte de llei del pressupost, perquè, a més de vulnerar la llei, faria un mal favor al país.
I permetre que el Pressupost per al 2010, esmenat, prosperi, serà qüestió, responsabilitat i consciència de tot l'arc parlamentari i de cadascun dels consellers generals; i és absoluta necessitat per a cadascun dels ciutadans d'Andorra.
Sense que això hagi de ser cap obstacle, tot al contrari, perquè el mateix arc parlamentari treballi sense treva en els diferents i nombrosos reptes polítics que té oberts, perquè el Pressupost de l'any 2011 pugui ser molt diferent al del 2010; i perquè la legislatura parlamentària pugui ser duradora, estable i fructuosa, tal com mereixen els ciutadans d'Andorra.

La política del cos a cos

2009-12-20T11:07:00.002+01:00

16 DE DESEMBRE DE 2009 09:13 - Miquel Bellera Gracia

La primera qüestió que ve al cap és la de preguntar-se com ha pogut succeir. Com un servei de seguretat d’un primer ministre pot cometre un error tan greu? Però aquesta pregunta no és rellevant (d’entrada).
El que és important, el que sí que és realment important, és la imatge que ens estan vehiculant, ja sigui voluntàriament o involuntàriament. Allò important és aquesta imatge de ruptura entre un poble (o una part) amb el seu governant. Aquesta imatge crua i violenta d’un primer ministre agredit pel poble fins a la sang. Una temptativa de regicidi en directe i la set de venjança de l’agredit.
En aquest fet, l’important no és saber si l’agressor és una persona amb problemes psiquiàtrics o no, perquè en realitat aquell agressor ha realitzat allò que una part de l’electorat italià probablement ofegava en els seus pensaments més íntims. Allò important, l’essència de la imatge televisiva, és un primer ministre sortint del seu vehicle, ferit i ple de sang, per tornar-se contra el seu agressor. Aquesta seqüència és prou impactant per reconèixer la figura del primer ministre exigint vendetta en aquell mateix instant, contra el seu agressor, com si fos un combat de boxa. Com si allò fos el mític combat entre Tyson i Hoolyfield, és a dir, a mossegada neta. Una vendetta fonamentada en la ràbia i la violència. Una necessitat de venjança que té com a objectiu demostrar-nos que el primer ministre és un home, dels bons, dels antics, d’aquells que ja no en queden, i que busquen el contacte físic com a única resposta a les seves frustracions. No hi ha dubte, Itàlia té un primer ministre amb testosterona. Però amb aquesta demostració de força, és la democràcia qui ha quedat tocada en allò més bàsic i profund. És per això que aquesta imatges és trista i lamentable. En si, qualsevol imatge de violència és trista, i condemnable, però ho és molt més quan veiem un representant dels nostres valors democràtics transformar-se en una bèstia de combat, en un home necessitat de sang i revenja, ensenyant les seves ferides i la seva sang, com si fos prova de la seva capacitat per governar.
Aleshores, podem començar a reflexionar sobre la gran ruptura que existeix entre el poble i els seus governants. Sobre els signes inquietants que està donant el nostre sistema polític i la tendència perillosa que té la política a tornar-se un gran espectacle. El poble italià ha perdut el respecte pels seus governants, però els governants italians han perdut també el respecte pels seus ciutadans. Aquesta equació és lògica i el resultat, inevitable. Molt probablement també aquesta equació es vagi repetint en altres països si no es fa quelcom per canviar les coses. Imatges violentes, d’homes polítics desafiants de la voluntat del poble i els principis fundadors del nostre sistema. Imatges violentes d’homes polítics que barregen espectacle, esport i política, i que utilitzen el discurs polític com a arma llancívola per crear verdaders hooligans de la política.
El discurs polític s’ha diluït totalment en mans dels comunicadors mediàtics. Han desaparegut els grans oradors o pensadors polítics. Ha desaparegut el gran discurs polític. Han desaparegut les idees. Serà això el preludi del final de la història anunciat per Fukuyama?
Ara es tracta de fer i defensar la política de l’instant, la política de l’eslògan, la política de la provocació fàcil i gratuïta que té com a principal objectiu cobrir la màxima audiència. Ja sigui mitjançant l’insult, la manca de respecte o l’agressió. Es tracta de la política per cobrir aquells deu segons que ofereixen els telenotícies. No hi ha lloc per a frases complexes o pensaments moderats. És el moment de l’espectacle polític.
Ara et cremo una bandera, ara t’agafo pel coll al mig dels passadissos del Congrés, ara t’insulto, ara et crido o bé ara t’esclafo la cara... tant hi fa, tot és bo, no hi ha límits i els homes i els partits polítics que els sostenen són els primers a promoure aquesta imatge, a vehicular aquests valors, sigui quin sigui el seu color polític, valors que a poc a poc es van expandint per tota la societat civil. És, com ja hem dit, la política de l’instant, en la qual poc importa el que es defensava fa sis mesos o bé el que es defensarà d’aquí a sis mesos. Únicament compta el que ara dic i com ho dic. I si hi ha televisions en el moment que ho dic, encara millor.
Estem davant d’un fet anecdòtic o bé estem davant d’un punt d’inflexió del sistema polític democràtic? Aquesta és la pregunta que el ciutadà haurà de respondre tard o d’hora. El cert és que d’ara endavant, i això durant cert temps, el primer ministre italià gaudirà d’un estatus de víctima i podrà usar aquesta condició, limitant així, de manera substancial, l’acció dels seus opositors. Tot plegat i de manera molt contradictòria, el primer ministre italià, malgrat els seus comportaments qualificables com a mínim d’estrambòtics, sembla sortir, una vegada més, enfortit d’aquest nou enrenou. I la democràcia?

Estabilitat de quatre anys... sí. Canvi... també

2009-12-18T10:54:00.001+01:00

DIVENDRES, 18 DE DESEMBRE DE 2009 09:04 - Josep Maria Bringué, Xavier Canal, Josep Maria Canals, Peggy Cerqueda, Òscar Encuentra, Carles Ensenyat i onze persones més

Andorra necessita estabilitat i solucions. I Andorra pel Canvi (ApC) ha ofert al grup socialdemòcrata un pacte d’estabilitat de quatre anys per assolir solucions estructurals.

Tan sols posem un requisit previ: que es posi per escrit el programa de govern socialista de quatre anys. I que a partir d’aquest document de base, tots plegats obrim un debat fins assolir un programa de govern de consens. És a dir, quina és la diagnosi dels problemes actuals; quina és l’estratègia per solucionar aquests problemes i obrir noves finestres de desenvolupament; quins són els objectius concrets a assolir; quines són les accions concretes; quines modificacions legislatives es requereixen, i els requisits pressupostaris necessaris.
Fa mesos que estem demanant al Govern i al grup socialdemòcrata que posin aquest programa de govern sobre la taula, amb tots els components que hem descrit. A la vista que el grup socialdemòcrata no posa aquest programa de govern sobre la taula, ja sigui perquè no el té formulat, ja sigui perquè no el vol fer públic, o ja sigui per una estratègia política que desconeixem; a la vista que avui, 17 de desembre, s’acaba el termini per formular esmenes al pressupost; ApC s’ha posicionat. I ApC va oferir al grup socialdemòcrata, i ara ens hi comprometem públicament, una estabilitat política fins al 2013 amb les condicions:
–Que des del Consell General es lideri un veritable diàleg social i institucional per consensuar les reformes estratègiques que requereix Andorra.
–Que a partir d’aquest diàleg social i institucional, s’arribi a la formulació escrita d’un programa de govern fins al 2013. Un programa de consens i de canvi estructural per a tota la legislatura.
–Que abans del juny el Govern entri un nou projecte de llei de pressupost 2010 de canvi, formulat a partir del programa de govern de canvi consensuat i que rebrà el vot positiu d’ApC.
I amb aquest esperit, el comitè executiu nacional d’ApC fa el manifest, la crida següent: Andorra necessita estabilitat i solucions.
Per aquest motiu, Andorra pel Canvi té una clara voluntat d’arribar a pactes de solució i d’estabilitat.
Els fets avalen aquesta voluntat d’ApC. Recordem que els tres consellers d’ApC van donar el seu vot per a l’elecció de Sindicatura; que el cap de Govern va ser investit gràcies als vots positius del grup socialdemòcrata i a l’abstenció d’ApC, i que ApC va signar amb el cap de Govern i el grup socialdemòcrata un acord de legislatura que finalment no va funcionar.
Si ApC hagués tingut una voluntat de bloqueig, si ApC no hagués tingut una voluntat de pacte, avui en dia Jaume Bartumeu no seria cap de Govern i ningú sap en quina situació estaria l’executiu del nostre país, ni la seva governabilitat.
Ja ha passat mig any. I ApC segueix amb la ferma voluntat de treballar pel consens i d’assolir un pacte de qualitat, fet que no s’ha de confondre amb el fet d’esperar que ApC no tingui identitat, no tingui projecte o que no tingui capacitat de crítica.
A ApC estem convençuts que l’estabilitat de la legislatura s’ha de garantir per tota la seva durada, per quatre anys. Nosaltres estem totalment en contra de qualsevol joc polític per anar a eleccions anticipades, perquè Andorra no s’ho pot permetre.
Amb aquest objectiu d’estabilitat a llarg termini, necessitem un instrument que es diu programa de govern. És a dir, un document que contingui la diagnosi clara dels problemes, identifiqui les solucions definides en forma d’estratègies, accions i objectius, i la seva quantificació en recursos pressupostaris i en necessitats de modificacions legislatives. En gestió política es coneix perfectament aquest instrument de plasmació de consens i de gestió denominat programa de govern. I ApC vol pactar sobre la base d’un programa de govern concertat i amb garanties de funcionament.
Andorra necessita reformes importants per superar la crisi estructural que arrossega de lluny. I per fer un programa de govern que reculli reformes estructurals cal obrir prèviament un veritable diàleg social i institucional.
Andorra necessita revisar el model de competències i transferències Estat-comuns, ja que la solució acordada el 1993 presenta problemes de sostenibilitat en la realitat econòmica i social actuals. I aquesta revisió tan sols es pot fer a partir d’un profund i rigorós diàleg institucional.
Andorra necessita formular un marc tributari que li permeti accedir a convenis de doble imposició sense incrementar la pressió fiscal, i això requereix un seriós diàleg social entre tots els actors.
Les administracions presenten signes de desproporció. Tant per massa en unes coses com per massa poc en d’altres. I el redimensionament de l’administració necessita un diàleg social previ honest, obert i constructiu amb tots els actors implicats.
Andorra necessita fer un pla de xoc de reactivació econòmica, i aquest projecte no es pot fer sense obrir un diàleg social que permeti les importants modificacions legislatives per obrir activitats que actualment manquen del marc legal necessari.
A partir d’aquests diàlegs socials i institucionals concrets, es pot construir un programa de govern de canvi, i a partir de la formulació del programa de govern es poden dimensionar els pressupostos de canvi que Andorra necessita.
Per aquest motiu, des d’ApC hem acordat, i hem proposat al grup socialdemòcrata, el següent pla de treball:
–ApC no pot donar suport (ni votar sí, ni abstenir-nos) als pressupostos de continuïtat del model pressupostari del PLA que ha elaborat el PS. El pressupost del PS del 2010 és captiu del pressupost del PLA 2009.
El pressupost 2010 no es pot solucionar per la via d’esmenes a l’articulat ni per la formulació d’un altre pressupost si abans no es fa el diàleg social i institucional que ens porti a un programa de govern de canvi i un pressupost de canvi. La realitat és que el pressupost que avui presenta el PS és el pressupost que elaboraria qualsevol grup polític si abans no obrís el diàleg social i institucional. Diàleg previ que ha de permetre assolir el consens necessari per fer realitat les reformes estructurals que necessita Andorra ara i avui.
–Que el Govern funcioni per dotzenes parts –i amb els crèdits extraordinaris necessaris– durant el període de tres, quatre, cinc o fins a sis mesos que es pot necessitar per fer el diàleg social i institucional, formular el programa de govern i elaborar el pressupost de canvi que necessita Andorra.
–Que aquest diàleg social i institucional es canalitzi a partir del Consell General i que s’habilitin les comissions necessàries per dur a terme aquestes accions de forma transparent i eficient.
–Que a partir dels resultats d’aquest diàleg social i institucional es formuli un programa de govern a quatre anys vista, de consens, de forma que es doni estabilitat a tota la legislatura.
–Que a partir d’aquest programa de govern es formuli un pressupost de canvi que tindrà el vot favorable necessari.

Reflexions adreçades al Fòrum de l’Empresa Familiar Andorrana

2009-12-17T11:31:00.002+01:00

Jaume Bartumeu 17/12/2009

Efectivament, això de gestionar en temps
de crisi, a vostès els preocupa i hi han
estat treballant tot el matí. A nosaltres,
a l’edifici administratiu del Govern, no
solament ens preocupa sinó que ens té
molt ocupats. Una persona que avui no
és aquí, però sí que hi té la família representada,
que és el meu amic Òscar Ribas,
em va dir fa uns mesos que havíem arribat
al Govern en el pitjor moment econòmic
dels darrers 50 anys a Andorra. Bé,
em permeto utilitzar una expressió que
no és meva per fer-me-la meva. I vostès
també ho saben, tant o més bé que nosaltres
que estem al Govern, que la situació
és complicada, però jo crec que actes com
el d’avui demostren que tenim la voluntat,
la ferma voluntat, tant l’empresariat
com les institucions, de tirar endavant el
nostre país. I que estem situació de poder-
ho fer.
Hi ha qui diu, i és legítim i per això
estem en democràcia, que en sis mesos
no hem fet gran cosa o no hem fet res,
portat a l’extrem.
Mirin, en sis mesos nosaltres, des del
5 de juny, hem fet diverses coses i ens en
queden moltes per fer. Hem complert
una part dels nostres compromisos amb
la ciutadania i amb l’empresariat. La
presidenta de l’EFA em recordava que
aquí, en aquest mateix hotel, van passar
l’examen tots els candidats que ens presentàvem
com a caps de llista. Se’ns va
demanar què pensàvem fer, quins eren
els nostres criteris. Jo aquell dia vaig dir, i
ho recordo, que plantejaria una taula per
al desenvolupament econòmic i social
i així ho hem fet, estem escoltant. Amb
aquestes setmanes que s’han organitzat
aquestes taules, hem de debatre, hem
d’escoltar, hem d’assumir tot el puguem
assumir i després n’haurem de parlar
amb els grups parlamentaris i amb el
Consell general i tot el que s’hagi de fer
des de la transformació legislativa, doncs
ho tirarem endavant.
No hem parat de córrer per complir
un compromís internacional de l’anterior
cap de Govern i que des del primer dia
vam dir que assumíem, que era treballar
per complir els criteris que ens demanava
la comunitat internacional (l’OCDE i
el G-20) en el sentit d’arribar a uns acords
d’intercanvi d’informació fiscal a la demanda,
i això ho hem fet amb un ampli
suport del Consell General i amb les
modificacions que el Consell General va
creure convenient introduir-hi. Vostès saben
que ja tenim nou acords signats. L’últim
va ser amb Portugal. Saben també, i
si no ho saben els ho confirmo avui, que
tenim rubricat l’acord amb Espanya, és a
dir, que l’acord amb Espanya està tancat.
Només falta la tramitació interior espanyola,
amb l’aval del consell de ministres
espanyol, que arribarà la setmana vinent
si no m’erro, i a partir d’aquí ja tindrem
una data per procedir a la signatura.
Aquest acord amb Espanya, com el de
França i com el de Portugal, són el que
el secretari general de l’OCDE, el senyor
Gurría, em va dir que eren acords de qualitat;
és a dir, que nosaltres havíem de fer
acords, no amb les illes Samoa, amb tot el
respecte que em mereixen, sinó amb els
països veïns amb els quals tenim un real
intercanvi econòmic. Aquests acords,
finalment, són indispensables per obrir
la via a uns convenis futurs per impedir
la doble imposició, això que vostès els
empresaris necessiten per treballar des
d’Andorra cap a l’exterior i no ser castigats
amb una mena de dobles imposicions
o dobles tributacions. Aquest és
un text, el conveni per impedir la doble
imposició, que serà fill de la reforma tributària,
i aquesta reforma tributària, la
presidenta apel·lava al consens, és una
reforma tributària que està en mans evidentment
del Consell General. Em consta
que els grups parlamentaris, tots, hi estan
treballant i aportant-hi les seves matisacions
i plantejaments. Nosaltres hem fet
la part de camí que tocava i assumirem
el resultat que surti del Consell General
amb el benentès que el debat electoral,
que vostès van compartir al mes d’abril,
ja va assenyalar que hi havia una voluntat
de fer aquesta reforma tributària, i si
no la fem no tindrem els convenis, i si no
tenim els convenis no sortirem del pou
econòmic en el qual estem situats, sense
buscar responsabilitats de ningú, cosa
que no faig ni faré. I per tant, crec que
estem, insisteixo, en bona posició. Hem
de treballar molt les institucions, hem de
treballar molt també els empresaris, que
ja ho fan. Però hem de tenir en compte,
en parlàvem aquí dinant, que Andorra
l’hem fet les famílies, les famílies que van
treballar molt, la generació dels nostres
pares, però hem de ser conscients que
també la van fer molts i bons treballadors
assalariats, que van ajudar les empreses
familiars a tirar endavant.
Per tant nosaltres, amb el risc de generar
polèmica, i aquests dies n’hi ha
més del que és desitjable, sobre el tancament
determinats diumenges a partir
de les 14 hores, hem de ser conscients
que Andorra no pot ser només i únicament
una Andorra mercantil, una Andorra,
si m’ho permeten d’una manera
col·loquial, societat anònima. Andorra
necessita cohesió social. Si volem tenir
pau i tranquil·litat hem de tenir cohesió
social, i l’hem de facilitar d’una manera o
d’una altra. Per això tenim les taules i per
això en parlarem, i per això tenim el Consell
General, que al capdavall és qui ha
de decidir. Però hem de trobar la manera
de conciliar, almenys alguns diumenges
a la tarda, la vida familiar amb la laboral.
No és normal que la gent no pugui dinar
algun diumenge de l’any amb la seva
família i això és el que nosaltres hem
intentat plasmar amb aquesta reforma.
Per tant, respecte absolut a la iniciativa
empresarial però recordatori obligat que
Andorra la formem les persones i les forces
del treball, no és únicament, amb tots
els respectes, insisteixo, els empresaris,
sinó també els treballadors assalariats
d’aquest país. Trobarem la solució i trobarem
la solució al conjunt de la nostra
relació amb Europa, cosa essencial també
per poder arribar a comerciar i treballar
amb tranquil·litat, i un dels pilars essencials
del nostre país a part del turisme i a
part del comerç és el sector financer, avui
i aquí àmpliament representat. Jo entenc
que tot el que estem fent amb la reforma
tributària i tot el que hem començat a fer
amb l’intercanvi d’informació tributària,
paradoxalment donarà un gran reforçament
internacional al sector financer,
que per nosaltres és un dels tres pilars de
l’economia andorrana.
I acabo insistint en el fet que jo aquests
dies, parlant amb empresaris, parlant
amb treballadors, parlant amb gent del
carrer, a la gent a vegades li sembla que
tot això que estem fent de la relació amb
l’OCDE i d’aconseguir que Andorra no
estigui a la llista, que esperem que ja no
hi estiguem aviat, és una cosa que només
interessa al sector financer. Estaríem
equivocats si penséssim això. Interessa a
tothom, interessa als petits empresaris,
interessa als joves universitaris que puguem
sortir de la llista i que siguem un
país normal. Amb la fiscalitat tan reduïda
com sigui possible, evidentment, perquè
a ningú li agrada pagar més enllà del que
és raonable. Però si no fem aquest pas endavant,
és el conjunt de l’economia que
en patirà i no únicament el sector financer,
que, insisteixo, i estic segur, en sortirà
no solament reforçat, sinó encara més
consolidat del que teníem.
Per tant, gràcies als gestors de les empreses,
gràcies als propietaris de les empreses
familiars per seguir confiant en el
país, per seguir treballant pel futur econòmic
del país, i espero que ben aviat,
en un proper col·loqui, pugueu canviar
el concepte de gestionar i que ja pugueu
gestionar en temps de redreçament econòmic

LA DIGNITAT D'ANDORRA

2009-12-15T20:00:00.002+01:00

De l’històric editorial publicat a tots els diaris de Catalunya el dia 26 de novembre, em quedo amb aquesta frase: “No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig”.

Ha estat inevitable que els meus pensaments la relacionessin amb la situació que s’està vivint al Consell General, alhora cambra alta i baixa de la nostra recent democràcia constitucional. Les actuacions del senyor Nomen, conseller, cap de la llista nacional de la plataforma ApC, han estat i continuen sent de bloqueig i crispació. Em temo que si els seus coreligionaris no fan alguna cosa aviat, ho continuarà fent durant força temps, ja que em sembla una boca difícil d’acontentar, malgrat els diferents menús que se li puguin proposar: a tot li trobarà manca de sal, tot el que se li proposi li semblarà insípid, com fins ara.

LA FORÇA
paralitzant emprada exercint el seu lideratge de tres vots; la seva aparició a la política andorrana, d’una certa similitud amb el Cucut Reial, que practica la reproducció parasitària als nius dels còrvids, però que, a diferència del la cria del cucut a seques, en comptes de bandejar els ous del niu de l’hoste, condemna a morir les seves cries de fam, com fa amb els seus companys polítics, robant-los tot el protagonisme; el seu soroll als mitjans d’informació, soroll blanc, sense sentit en la majoria dels casos però generador d’inquietud i desconfiança en el funcionament del nostre país, dins i fora de les nostres fronteres; la seva poca empatia, que impedeix a qui li manca poder experimentar l’altruisme i la comunicació amb els altres, eines fonamentals per decidir en nom dels altres; en definitiva, i per no estendrem, la poca manca de seny que demostra a l’arena política abocant-nos a un bloqueig estèril intentant impedir el canvi de rumb en aigües remogudes que Andorra necessita immediatament, només ell sabrà perquè.

Per això la relació que he fet entre el dilema real de Catalunya i el seu Estatut i el dilema real d’Andorra i la seva situació parlamentària. En el primer dels casos, si l’Estatut és retallat per un Constitucional poc legitimat en aquests moments, les conseqüències polítiques seran considerables. En el segon cas, el nostre, si la manca d’estabilitat parlamentària continua, el país se’n va en orris.

Prou que se l’ha amoixat al senyor Nomen. ¡Prou li agrada! Però hi ha un temps per afalagar i un temps per actuar, per decidir, per apostar. El poble va votar un Consell, aquest, amb una majoria relativa per a l’Alternativa. És just i necessari per higiene democràtica que governi i pugui governar sense que es discuteixi la seva legitimitat. Cal deixar-li pas. És el correcte. Si s’equivoquen, batzegada. I no es podran equivocar si primer no els amolleu…

PER TANT,
si el que es vol és l’avanç d’Andorra cap a la prosperitat de tothom, cal el pacte. Si es mareja la perdiu gaire més temps, es pensarà que el que realment es vol, malgrat les floritures polítiques, és el seu retrocés. Cap al país del cacics, dels capgrossos, dels explotadors. També de l’editorial esmentat n’extrec el pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Estic convençut que l’Alternativa d’això en farà una divisa. Ara bé, potser el senyor Nomen la voldria escrita al nostre escut, com a garantia, en comptes del Virtus Unita Fortior que hi ha ara, que, pel moment, tant li costa entendre.

La croada dels horaris

2009-12-10T12:40:00.001+01:00

• El model econòmic que defensa el PS vol trencar la tendència a la canibalització del comerç minorista

COMITÈ Executiu del PS

La regulació dels horaris comercials ha estat sempre i arreu motiu de polèmica. Els interessos del compradors, empresaris i treballadors, són massa divergents com per pretendre que una decisió sigui satisfactòria per a tothom. Com a mostra d'aquesta divergència podem trobar la recent sentència del Tribunal Constitucional alemany, que ha declarat anticonstitucional l'obertura dels comerços a Berlín. El Govern berlinès havia dictat el 2006 la llei més liberal d'Alemanya, la qual permetia obrir deu diumenges l'any; ara, amb la seva sentència, el Tribunal Constitucional accepta l'obertura de dos diumenges l'any "per motius excepcionals".
Un enfocament responsable del problema ha de prendre consciència que, per una banda, el comerç ha d'atendre de manera adequada les necessitats de la població resident i dels visitants, tant els dies normals com aquells en què es generen puntes de demanda; de l'altra, han de cercar l'equilibri entre els grans magatzems, els comerços multilocalitzats, les franquícies i el conjunt de petites botigues; per acabar, s'ha de tenir en compte el dret dels treballadors del comerç de poder conciliar la vida laboral amb les relacions personals i familiars.
La qüestió va més enllà de la dicotomia patró/treballador; hi ha més agents implicats i tampoc no podem parlar d'una homogeneïtat de posicions entre els patrons dels diferents formats del comerç andorrà; arreu, la regulació dels horaris és un instrument cabdal de l'ordenació del comerç.
El model econòmic que defensa el Partit Socialdemòcrata vol trencar la tendència a la canibalització del comerç minorista tradicional, per les grans superfícies i els grups monopolistes de distribució comercial. Nosaltres volem la coexistència, en el millor equilibri possible, dels diferents formats presents en l'estructura comercial del país; sabem que aquest polimorfisme és un element de qualitat, de sostenibilitat i de servei al client i ens situem lluny de les interpretacions extremistes del principi de llibertat de mercat. No hi ha lloc, doncs, per a simplificacions sobre llibertat total d'horaris, tal com defensa Coalició Reformista, ni per unlimited hours, ni per visions apocalíptiques i conclusions esbiaixades que pretenen que existeix una proporcionalitat lineal entre l'horari comercial i la xifra de vendes.

EL DARRER
informe de la Cambra de Comerç assenyala unes causes del descens de la xifra de vendes, que no tenen res a veure amb els horaris comercials: "En el segon trimestre (de 2008) el comerç minorista ha tornat a presentar uns resultats netament desfavorables, d'acord amb un comportament molt feble de la demanda de consum, a causa de la confiança insuficient dels consumidors (....) del deteriorament de les rendes familiars i de les expectatives més desfavorables del mercat laboral, que estan incidint negativament en les intencions de compra dels consumidors, els quals opten per tenir una actitud més cautelosa a l'hora de prendre decisions de despesa". La despesa ve limitada pels pressupostos dels visitants i no pels horaris, tal com va constatar Ernest Engel fa més de cent anys.
A Andorra, el decret del Govern socialdemòcrata que obliga a tancar la tarda de deu diumenges, escollits en la temporada més baixa, ha estat rebut pel sector dels grans magatzems i els grups polítics conservadors amb una sorollosa cassolada mediàtica, emprant uns arguments més propis de taula de cafè que de discussió sobre els canvis de model que necessita el país. Qui es pot creure que --amb els actuals mitjans d'informació-- el client és desorientarà amb els nous horaris? ¿No estarien ja molt desorientats els clients pels horaris de tancament que practiquen la majoria de les botigues al Pas de la Casa?
Hem escoltat dir els darrers dies que el decret és un acte que va a l'inrevés de la tendència dels altres països europeus. ¡És totalment cert! ¡El nostre punt de partida és de zero diumenges festius i els altres surten de 52 diumenges festius, forçosament haurem d'anar en sentit oposat!
No hem sentit, de la part dels que s'oposen al tancament de les tardes de deu diumenges, cap anàlisi de la seva incidència en els hàbits de compra dels clients, ni tampoc quin impacte tindrà en l'estructura comercial del país, ni una estimació aproximada de vendes perdudes, ni cap valoració dels efectes de desplaçament de les compres de les tardes tancades dels deu diumenges al mateix matí del diumenge o altres dies de la setmana. Si els creuats es prenen la molèstia de consultar estudis internacionals de referència, veuran que tots conclouen que el decreixement net dels ingressos --si es produeix-- tindria en tot cas un caràcter marginal, tenint en compte la baixa elasticitat de la demanda comercial global.

ELS ADVERSARIS
al calendari aprovat volen situar el debat en el marc dels principis (dels seus principis ultraliberals), sense aportar xifres concretes que permetin analitzar amb el mínim rigor el comerç andorrà. Les darreres estadístiques disponibles sobre el mercat laboral --setembre del 2009-- xifren el nombre d'assalariats del sector del comerç al detall (cap. 52) en 6.326 treballadors, el 15,8 % del total de treballadors declarats a la CASS.
Al mes de setembre, la massa salarial total dels treballadors del comerç al detall va ser de 9.850.196 euros, el 13,5% de la massa salarial total declarada a la CASS. I és que els salaris del sector del comerç són el 15 % inferiors al salari mitjà nacional. A manca de dades fiables sobre el PIB nacional i sectorial, aquestes xifres contrastades són un indicador que evidencia la importància --sense caure en exageracions-- del sector del comerç dins l'economia del país. El cert és que amb els horaris aprovats pel Govern, l'any vinent les botigues andorranes podran romandre obertes més de 3.800 hores l'any. Bastant més que als països veïns.
Les 50 hores en teoria perdudes són el 1,30 % del total de les hores possibles i --si som capaços d'informar adequadament els nostres clients-- no han de tenir cap impacte negatiu ni en la xifra de vendes global d'Andorra, ni en els llocs de treball, ni a curt ni a mitjà termini.
Comitè executiu del PS.

Treballar al servei del país

2009-10-15T08:32:00.002+02:00

JAUME Bartumeu
Cap de Govern

Tal com recordava divendres passat Josep Anton Rosell en el seu Coses que passen, en les darreres eleccions generals una clara majoria de ciutadanes i ciutadans es va pronunciar pel canvi necessari enviant al Consell General 14 consellers del PS i l'Alternativa.
Els socialdemòcrates i la gent de l'Alternativa hem assumit responsablement l'encàrrec de fer possible aquest canvi i ens hem posat a treballar al Govern, des del dia 8 de juny, per aconseguir que Andorra pugui tenir un nou model de desenvolupament econòmic. Un nou model que tingui com a pilars fonamentals la transparència, la seriositat i la legalitat.

PER CANVIAR
Andorra no n'hi ha prou amb anuncis ni tampoc amb frases fetes. Calen propostes i fets concrets. Si continuem esperant que s'espassi la tronada i ens limitem a seguir passivament els esdeveniments, estem corrent un risc molt gran de trobar-nos, d'aquí un any, amb una crisi econòmica molt més profunda. Les reformes són indispensables i són urgents.
El president de la República francesa i copríncep d'Andorra, Nicolas Sarkozy, va posar el país entre l'espasa i la paret en la qüestió relativa a l'intercanvi d'informació fiscal després que, durant vuit anys, l'OCDE ho hagués estat demanant amb insistència. Vuit anys durant els quals els governs liberals s'entossudien a negar l'evidència i s'autosatisfeien amb aquella cantarella de "... ni els primers ni els últims".
Aquest estiu, entre el mes de juny i el mes de setembre, ens hem posat al dia --Consell General i Govern-- i estem a punt de sortir de la llista fosca. Hem reconduït una excel.lent relació amb França i amb l'OCDE i estem convençuts que, abans de final d'any, haurem arribat a superar el topall dels 12 acords signats per Andorra amb altres estats per facilitar l'intercanvi d'informació fiscal prèvia demanda.
Uns acords que ens permeten preservar la competitivitat de la banca andorrana, millorant la seva consideració en els mercats financers europeus. I ens ho permeten mantenint alhora la confidencialitat com a principi general i deixant l'intercanvi d'informació com una qüestió puntual, amb prèvia demanda i sotmesa a una sèrie de condicions i salvaguardes.
Però aquest és només el primer pas. Ara ens cal establir una reforma de la legislació fiscal que introdueixi la imposició directa sobre els beneficis d'empresaris i professionals. Aquesta reforma és imprescindible i urgent.
Imprescindible, perquè si de veritat volem facilitar als empresaris i professionals andorrans l'activitat de venda de béns i prestació de serveis --des d'Andorra vers els països veïns--, cal indefugiblement que puguem disposar d'una fiscalitat interior que faciliti l'establiment de convenis per evitar la doble imposició de l'activitat. Continuar tal com ara seria assumir, irresponsablement, que la prestació de serveis des d'Andorra cap a Espanya o França continuï permanentment castigada amb un elevat percentatge de retenció fiscal que va del 24% al 35%.
Urgent, perquè per reactivar l'economia i afavorir l'arribada d'inversió estrangera productiva cal poder presentar un entorn jurídic aclarit en la relació amb els països del nostre entorn. Endarrerir la reforma tributària amb dilacions i excuses de política partidista seria fer un mal servei al país.
El mes d'agost passat, el Govern va enviar als presidents dels grups parlamentaris els esborranys dels projectes de llei de l'impost sobre la renda dels no residents fiscals, de l'impost sobre societats i de l'impost sobre la renda de les activitats econòmiques, amb la finalitat d'encetar un diàleg positiu que permeti millorar els textos.
Tres setmanes després d'aquella tramesa informativa, el Consell de Ministres va aprovar els tres projectes de llei i els vam trametre, en data 21 de setembre, al Consell General. Els textos són ara a tràmit parlamentari i estem convençuts que els grups parlamentaris sabran trobar la bona via per esmenar-los i millorar-los.
El Govern no es farà enrere a l'hora d'assumir la responsabilitat i el paper que li correspongui, en la discussió dels textos i, en funció del que el Consell General decideixi, modificar-los.
Estem convençuts que el nostre país està encarant una fase molt delicada de la seva història. Nosaltres no tenim por de la responsabilitat i estem fent el que entenem necessari per tal que Andorra pugui sortir de la crisi actual projectant-se vers un nou període de desenvolupament sostenible.
Quan el que està en joc són qüestions d'Estat i el futur dels andorrans, ha de prevaldre el sentit de responsabilitat i s'ha d'abandonar la lògica de la contraposició entre el Govern i l'oposició. Per fer-ho, ens cal bandejar la intolerant pretensió de qui vol tenir sempre la raó i no podem acceptar l'insult com l'únic argument contra els que no pensem com el que està convençut de saber-
ho tot.
Hem arribat a un moment d'escriure col.lectivament, majoritàriament, en el marc d'un pacte d'Estat, un nou capítol de la història política andorrana. El capítol del canvi tranquil del model econòmic. No podem fallar.

2009-09-21T09:15:00.002+02:00

Centre de Congressos d’Andorra la Vella, 19 de setembre del 2009

Companyes i companys,

Fa nou anys, a l’Hotel Babot d’Ordino, vam fundar el PS.
Pocs pensàvem, en aquell dia, que, nou anys després el partit socialdemòcrata arribaria
a ser el primer partit del país, el més votat i el que guanyaria les eleccions un dia del
mes d’abril de l’any 2009.
Nou anys són pocs i són molts. Han estat suficients perquè el 2003 i el 2007 el PS
guanyés els governs comunals d’Encamp i Andorra la Vella i fos present a tots els altres
Consells de Comú (Canillo, Ordino, La Massana i Escaldes-Engordany) encapçalant
l’oposició.
Ens queda una assignatura pendent, a Sant Julià. L’aprovarem amb nota.
Han estat suficients per a posar-nos, amb catorze consellers generals, en situació
d’assumir el Govern d'Andorra.
La nit de la nostra –la vostra– victòria us deia que començaven les dificultats. Que res
no ens seria regalat, que ens caldria ser forts i valents.
I us demanava ajuda. Perquè la necessitava, perquè la necessitàvem tots aquells que
ens pertocava assumir i gestionar des del nou grup parlamentari del PS i l’Alternativa la
complicada situació que ens deixava a la porta de la majoria absoluta.
Aquest dimecres ha fet cent dies que treballem des dels despatxos del Govern per a fer
possible el canvi necessari que una majoria de ciutadanes i ciutadans vam votar el 26
d’abril.
2
No és fàcil. És complicat. I, sobre tot, aquells que no volien marxar dels despatxos
oficials no ens ho posaran fàcil.
En aquests tres mesos hem vist així com els mateixos –uns i altres– que trobaven
normal i no discutien que amb 14 vots al Consell General Albert Pintat formés un govern
liberal monocolor, pretenen negar-nos el mateix dret als socialdemòcrates.
I ens ho pretenen negar quan la nostra victòria a la llista nacional fou clara, quan vam
guanyar a una majoria de parròquies entre les quals les tres que tenen major nombre
d’habitants, cosa que no va fer el Partit Liberal l’any 2005 quan no va guanyar ni a
Encamp ni a Escaldes ni a Andorra la Vella.
Hi ha moltes ciutadanes i ciutadans que no entenen aquestes batalletes estèrils.
La majoria social i política d’aquest país vol que es trobi la manera de fer respectar un
govern que treballa pel canvi tranquil que el poble ha volgut.
La gent ens demana fermesa però també rigor. Crec sincerament que la majoria vol que
treballem, com ho hem sabut fer durant nou anys i dues legislatures, amb tenacitat i
intel·ligència política, amb un treball pacient i constant.
Hem de fugir de la gesticulació i els focs d’encenalls.
N’hi ha que volen que el debat polític s’assembli a una bicicleta estàtica que no porta
enlloc o a un molí que gira sempre sobre el mateix eix, però tampoc porta enlloc.
S’havien passat catorze anys dient que no volien ser els primers però tampoc els últims
a l’hora de sortir de la zona grisa, de les llistes amb males companyies.
El president de la República francesa els va haver de posar de cul a la paret perquè,
fent el contrari del que havia afirmat, encara, el dia 13 de febrer, Albert Pintat signés a
París una declaració comprometent Andorra a acceptar l’intercanvi d’informació en
matèria fiscal.
En tres mesos nosaltres junts, el grup parlamentari i el Govern, hem fet més que ells en
els darrers quatre anys. Hem començat a recuperar el respecte dels nostres
interlocutors internacionals sense badar, treballant de valent amb ganes i il·lusió: al
servei de l’interès general.
Ho hem fet sense cedir espai al soroll ni tampoc als efectismes del radicalisme retòric.
Ho vam dir durant la campanya electoral, ho vaig confirmar durant el debat d’investidura
i ho repeteixo avui: estem treballant en la recerca d’un acord polític nacional que
permeti abordar amb responsabilitat respostes sòlides, de país, als problemes
econòmics i socials.
En només tres mesos hem aconseguit transmetre confiança als nostres interlocutors i
hem començat a recuperar credibilitat portes enfora.
3
Portes endins hem començat a redreçar l’Administració Pública, hi havia i hi ha molta
feina.
Hem preparat, junt amb el grup parlamentari, una resposta immediata a la preocupant i
dolorosa situació de 347 persones –347 famílies– que pateixen situacions de
desocupació involuntària –que han perdut la feina– en un país –el seu, el nostre– en el
qual fins avui la majoria liberal no havia volgut ni sentir parlar de preveure una
assegurança contributiva per desocupació involuntària.
Hem començat a comprovar amb quina lleugeresa s’ha malgastat el diner públic en
projectes faraònics i hem pogut confirmar, una volta hem procedit a la revisió dels estats
financers de l’Administració, que l’endeutament de l’Estat supera els 1.100 milions
d’euros.
Hem fet feina però en tenim molta més encara.
I per fer-la ens hi hem de posar tots.
Per això necessitem un partit fort, cohesionat, amb una síntesi de les seves diverses,
positives i enriquidores sensibilitats.
Els socialdemòcrates hem fet molt camí en només nou anys.
Ho hem fet fent nostre aquell lema de Jean Jaurès que recordava en el debat
d’investidura, el passat 28 de maig: “... aller à l’idéal, comprendre le réel.”
Tocant de peus a terra.
Els fundadors de la Internacional socialista ens van marcar el camí: en els àmbits
essencials de la societat cal fer passar, cal fer respectar, l’interès general per davant
dels interessos particulars.
Perquè la crisi internacional –també la crisi estructural andorrana– demostra que s’ha
volgut sacrificar l’interès general, el del conjunt col·lectiu, el de la humanitat d’avui i
demà en el seu medi ambient- a un mercat lliure i totpoderós.
La qüestió d’actualitat avui, l’any 2009, a Andorra com arreu d’Europa és aquesta: els
socialdemòcrates hem de dibuixar la frontera, la línia divisòria, entre el que ha de
romandre privat i el que ha de formar part de l’economia social, és a dir, el que ha de
ser un servei públic.
La crisi financera internacional, que també ha tingut repercussions a casa nostra, ens
ha fet veure que hi ha sectors de l’economia que ens pensàvem que havien de ser
estrictament privats, però que hem de constatar que tenen massa influència sobre el
benestar col·lectiu com per no ésser sotmesos a una regulació per part de l’Estat. El
sector financer és un d’aquest àmbits.
4
Però també ho és la natura, l’entorn natural, perquè les generacions futures són part
integrant de la societat els interessos de la qual hem de protegir. I l’ecologia és avui un
dels reptes essencials de la globalització.
Quan l’Estat no regula bé, el mercat no funciona o produeix resultats que no són
tolerables. L’Estat és imprescindible en tant que regulador i en tant que autoritat que fa
complir les normes.
Així ho diu també la nostra Constitució, en l’article 32: “L’Estat pot intervenir en
l’ordenació del sistema econòmic, mercantil, laboral i financer per fer possible, en el
marc de l’economia de mercat, el desenvolupament equilibrat de la societat i el benestar
general.”
Companyes i companys, no ens ha de fer por debatre de la frontera entre privat i públic,
mercat i democràcia, el que cal pagar i el que ha de ser gratuït.
La nostra ambició política és col·lectiva, el nostre projecte és global però no podem
oblidar la individualització de la nostra societat.
La igualtat és el nostre horitzó però la uniformitat no és la nostra aspiració.
Els socialdemòcrates, els progressistes, no proposem pas esborrar les diferències, les
identitats, els talents.
El nostre projecte és portador d’una proposta d’igualtat emancipadora que permeti a la
gent, a les persones, construir la seva vida amb les mateixes oportunitats.
Aquí tenim una qüestió cabdal que ens separa dels conservadors neoliberals: per a
nosaltres les persones no són uns accessoris de la societat de mercat, que exclou i
margina.
L’educació i la cultura són a la base del nostre projecte. D’altra banda, front a un cert
desencant dels ciutadans, que es tradueix en un argument de l’abstenció, és
indispensable trobar noves formes per fer participar la població a la preparació de les
decisions que l’afecten, al control de l’acció política i a l’avaluació de les polítiques
públiques.
Els socialdemòcrates, els progressistes, hem d’adaptar les nostres idees, el nostre
ideal, a les noves situacions de la societat i del món, aprofitant l’experiència derivada de
l’exercici de responsabilitats institucionals, però també hem de trobar noves formes de
participació democràtica que afavoreixin el desenvolupament dels ciutadans.
Acabo citant un discurs pronunciat dilluns passat, 14 de setembre del 2009, al Gran
amfiteatre de La Sorbona a París, pel president de la República Francesa Nicolas
Sarkozy en obrir la Conferència internacional de presentació de les conclusions de
l’informe de l’anomenada Comissió Styglitz.
5
“Entre ceux qui veulent que tout recommence comme avant parce qu’ils n’arrivent pas à
penser autrement ou parce que l’intérêt les y pousse, et ceux qui son persuadés que
rien ne peut plus être comme avant et qu’il faut conduire au plus vite ce changement, la
bataille intellectuelle, morale, politique est engagée.”
Em sembla que ens podem fer nostra aquesta reflexió.
Als socialdemòcrates, a la gent de l’Alternativa ens pertoca, ara i aquí, dur endavant la
batalla intel·lectual, moral i política per a fer possible quant abans el canvi necessari.
Estic segur que, junts, ens en sortirem!

DISCURS DEL CAP DE GOVERN EN LA PRESENTACIÓ DE L’INFORME DE LA CAMBRA DE COMERÇ, INDÚSTRIA I SERVEIS D’ANDORRA 2008

2009-09-11T20:28:00.002+02:00

Dijous, 10 de setembre del 2009

Senyor President, autoritats, senyores i senyors,

L’informe que ens heu presentat formula –val a dir que a l’igual que en els anys anteriors– una síntesi objectiva i ben estructurada de la situació econòmica del 2008.

Heu fet també, i calia entrar-hi, una pinzellada del primer semestre d’enguany.

La situació no és bona i l’Informe no vol amagar la realitat. A diferència del que s’havia esdevingut en algunes edicions anteriors el Govern no us criticarà per haver encarat, sense embuts, l’anàlisi de l’evolució econòmica negativa del nostre país.

Al contrari, us en felicitem.

No són temps per a continuar negant l’evidència ni, tampoc, per a intentar dissimular la realitat amb la falsa esperança que el temps resoldrà els nostres problemes.

Coincideixo amb l’anàlisi de la Cambra a l’hora de considerar que d’ençà l’any 2007 Andorra va entrar en recessió i que aquesta situació “... no es devia al canvi de conjuntura internacional sinó, clarament a factors propis que havien anat empitjorant la situació dels dos sectors bàsics tradicionals de l’economia andorrana, el comerç i l’hoteleria.”

I no és avui, aquí, pel fet d’estar al Govern, que coincideixo amb vostès.

El Diari de Sessions del Consell General i les hemeroteques donen fe de reiterades intervencions i declaracions, en els darrers quatre anys, en les quals assenyalàvem la preocupant situació i formulàvem propostes alternatives per començar a redreçar-la.

Ara ens toca treballar, als uns i als altres, cadascú en el seu àmbit de responsabilitats –empresarial o institucional– en una mateixa direcció: la d’acostar-nos més a Europa per a donar als nostres empresaris i professionals una obertura al mercat europeu des de la normalitat i la transparència.

Senyor President, ens acabeu de dir que la Cambra creu que actualment Andorra afronta tres greus problemes:

1. La crisi estructural que arrosseguem des de fa anys i que ha comportat un debilitament progressiu de la nostra posició competitiva al món.
2. La crisi conjuntural que prové de l’exterior, amb la recessió més greu des de la segona Guerra Mundial.
3. I les noves exigències de la comunitat internacional cap a països com el nostre que en matèria d’intercanvi d’informació fiscal, en certa manera, amenacen el status quo dels sector financer, una de les bases en què es fonamenta el nostre teixit econòmic.

També aquí podem coincidir, amb alguns matisos. I el primer, ho entendreu perfectament, és que crec que a la vostra relació hi manca –tot i que em podríeu respondre que és una conseqüència de l’apartat segon– la greu situació de gairebé tres-centes famílies que pateixen, a casa seva, la desocupació involuntària d’algun dels seus membres i els problemes de tot ordre, social, humà, de seguretat social que planteja i davant de la qual no podem tancar els ulls.

Tanmateix, a l’igual que la Cambra, el Govern no vol caure en el pessimisme negatiu.

Pel que fa al sector financer, voldria dir que amb l’aprovació dilluns passat, dia 7, del projecte de llei d’intercanvi d’informació fiscal i amb les signatures dels acords bilaterals d’intercanvi d’informació que estem ja negociant la situació del sector, de la banca andorrana, serà molt millor que no pas fa tres mesos. El sector, que ja assegurava solvència i seriositat, veurà ara millorada la seva homologació internacional.

Treballem intentant combinar l’optimisme de la voluntat amb el pessimisme de la raó.

Es tracta, com he dit repetidament en les últimes setmanes, de tocar de peus a terra i de trobar la manera d’anar vers els objectius que entenem ideals per Andorra però d’anar-hi havent analitzat, havent entès, quina és la realitat que ens envolta, sobre la qual hem de treballar i que hem d’aconseguir transformar en positiu, en benefici de l’interès general.

Així, doncs, a les dues condicions que plantegeu per a sortir del mal pas cal afegir-ne una tercera que, si em permeten, convindria situar-la al capdavant: ens hem d’entendre sobre els mots, les paraules, el seu significat i les seves conseqüències. No podem continuar pensant que podem redreçar l’economia andorrana i comerciar amb Europa amb el nostre propi vocabulari i canviant de discurs cada vegada que canviem d’interlocutor.

L’Informe aconsella, que en la mesura que no hi ha “cap Govern del món desenvolupat que no estigui participant activament en l’economia”, nosaltres també hem de seguir aquest camí. Hem de continuar el raonament i reconèixer que aquestes polítiques intervencionistes i de suport a l’expansió plantegen un augment dels dèficits arreu del món on s’apliquen.

Dit altrament, es fa difícil combinar intervenció del Govern en l’economia amb reducció i contracció de despesa corrent. Aquesta combinació quadra amb molta dificultat amb la dura i crua realitat. Els donaré un exemple: el nostre Govern va decidir una reducció –important, deixin-m’ho dir– del 12% de les retribucions del cap de Govern, els ministres i els alts càrrecs polítics.

Aquesta mesura de restricció de la depesa corrent no l’hem pogut pas fer extensiva –vostès ho entendran perfectament– al conjunt de salaris de l’Administració pública.

D’igual manera esdevé no ja difícil sinó pràcticament impossible, restringir i contreure, per reduir el gran dèficit pressupostari, les assignacions i partides destinades a les escoles.

I el mateix podem dir pel que fa a la seguretat ciutadana.

El que els vull dir, en definitiva, és que les tisores no poden arribar automàticament a tot arreu si volem mantenir l’Estat als nivells operatius que el país –i l’economia– necessiten.

Pel que fa a la segona condició, és ben evident que cal un canvi d’actitud en alguns –no pas tots– agents econòmics.

I cal, sobretot –i insisteixo amb la tercera condició que he esmentat fa una estona– posar un terme al doble llenguatge.

Nosaltres vam assenyalar l’any 2004, en un estudi que molts de vostès recordaran, una proposta ferma i clara per donar forma al futur i reforçar l’activitat econòmica, amb una bona entesa amb els nostres veïns. I en la mateixa línia vam plantejar en les darreres eleccions una estratègia i uns compromisos que vaig reiterar a la Casa de la Vall el dia 28 de maig en el discurs del debat d’investidura del cap de Govern.

La postura estratègica és clara i el nostre compromís és ferm.

Proposem una reforma tributària no traumàtica, que permetrà l’assignació de recursos amb prioritats d’interès general i que donarà garanties a Europa que anem pel bon camí i que desitgem relacionar-nos amb ella, de forma transparent i homologable, mitjançant acords per evitar la doble imposició.

Perquè amb aquesta estratègia estarem facilitant als empresaris i professionals la possibilitat d’exportar béns i serveis des d’Andorra amb un tracte fiscal no discriminatori. Això sí, toquem de peus a terra, un cop feta la reforma fiscal.

Només aleshores –i no pas abans– les empreses europees es plantejaran seriosament la possibilitat d’invertir a Andorra en un entorn jurídic estable, fet que permetrà crear més teixit empresarial i, de retruc, més llocs de treball.

Andorra ha de disposar de normes i regles justes, clares i homologades internacionalment per poder-nos donar confiança, en primer lloc, a nosaltres mateixos, als nostres empresaris i treballadors i, en segon terme, als països que ens envolten i que haurien de ser el nostre escenari d’actuacions comercials futures, gràcies a una legislació que incentivi la inversió internacional positiva i no pas especulativa.

Som a Europa. Som Europa. No pas una illa perduda de l’oceà ni un oasi en un desert.

Ara mateix, quan les regles del joc han canviat per a tothom, és imprescindible saber que necessitem un bon embrancament europeu per rellançar Andorra com a mercat diversificat, com a destí turístic, com a viver de petites i mitjanes empreses.

Ens hem d’associar a Europa per no perdre el tren de la modernitat ni dels fluxos econòmics.

En aquests moments difícils que ens ha tocat viure, davant el cul de sac al qual ens ha abocat l’immobilisme, hem de saber plantar cara a l’adversitat.

No és hora de queixar-se sinó de proposar i treballar.

Perquè Andorra necessita un futur positivament enriquidor en una economia europea global, cal avançar cap a una regulació més transparent que doni fiabilitat als inversors estrangers.

I aquesta és l’estratègia que estem desenvolupant.

Durant la campanya electoral i en el discurs d’investidura ens havíem compromès a convocar una taula de diàleg –ho trobaran a la pàg. 45 del programa 2009– amb les entitats i les associacions econòmiques i empresarials i amb els sindicats per a proposar un Pacte per al treball i el desenvolupament econòmic, i que hauria de ser el referent per a establir d’una vegada allò que fa massa anys que gairebé tothom demana amb el nom de “Constitució econòmica”.

Senyor President, tal i com acabeu de recordar, el passat 16 de juliol vam encetar el camí de la taula per al desenvolupament econòmic.

Si no m’erro, dilluns vinent, 14 de setembre, s’acaba el termini d’inscripció dels representants de les diverses associacions i entitats a les tres comissions que, a proposta vostra, es van constituir i entenc que abans del final de mes ja s’estaran reunint i treballant, en comú i en positiu.

Sàpiga també que el Govern ja ha aprovat el projecte de llei de la signatura digital, que presentarem la setmana vinent.

Pel que fa al pacte d’Estat que la Cambra desitjaria, sàpiguen que el Govern està treballant en la reforma tributària amb la ferma voluntat d’aconseguir un pacte d’Estat el més ample possible.

Tant és així que els esborranys que hem fet arribar als tres grups parlamentaris –i que una volta hagin estat objecte d’uns primers comentaris trametrem a la Cambra per a recollir també les seves observacions– són uns textos que han estat treballats a partir dels esborranys que el govern anterior va elaborar però que no van arribar a ser tramesos al Consell General. En tot cas en els nostres esborranys ja plantegem, senyor President, el topall dels 250.000 euros que ens havíeu proposat.

Estem convençuts que, a l’igual que s’ha pogut fer en la tramitació de la llei sobre l’intercanvi d’informació fiscal amb petició prèvia, també sabrem trobar, en l’àmbit de la reforma tributària i les relacions econòmiques i socials amb Europa, un ample acord polític nacional.

Perquè el canvi que volem, uns i altres, es basa en la recerca de l’acord, del diàleg positiu i no retòric, en la participació de la societat civil i el respecte a la seva pluralitat.

Coincideixo amb Òscar Ribas, el nostre ambaixador especial per a les relacions amb Europa, que avui mateix ens recorda que tenim al davant la tasca “... de resoldre la nostra particular crisi estructural, que no pot resoldre el món, sinó que l’haurem de gestionar nosaltres sols.”

En conseqüència és imprescindible que s’assumeixin les quotes necessàries de responsabilitat i sentit comú per part de tots els agents empresarials, sindicals, professionals i institucionals implicats en el desenvolupament econòmic d’Andorra per encarar els reptes que tenim al davant sense por, però amb realisme.

Moltes gràcies

Jaume Bartumeu Cassany

2009-08-05T09:23:00.002+02:00

FOC I LLOC - 5/8/09 D d'A

‘Verba volent, scripta manent’

Amb aquesta locució, els romans posaven èmfasi a la importància de la cosa escrita.

Jean Michel Rascagneres

• Fa unes tres setmanes, el Butlletí Oficial va portar al coneixement de tots el missatge d’orientació política lliurat pel cap de Govern als seus ministres i secretaris d’Estat. Aquest missatge defineix la manera de fer i d’actuar que s’espera del nou Govern. És la primera vegada que es fa publicitat d’aquest tipus d’instruccions. Hem de suposar que els anteriors governs tenien igualment una línia traçada, però no havia estat mai divulgada públicament. Ara, sí. I això permetrà durant tota la legislatura als administrats de poder recordar als governants els principis fonamentals que ells mateixos s’han fixat i que han de guiar la seva acció. Aquest text no introdueix cap novetat, sinó que es limita a sistematitzar, i ja era hora, les quatre regles bàsiques que han de seguir l’acció política i la gestió dels afers públics. En primer lloc, el respecte de l’Estat de dret, és a dir de la nostra Constitució. Cal dir que, en el passat, a vegades s’ha pogut tenir el sentiment que aquesta Carta Magna no era sempre ben vista per tothom. Després, el reconeixement del rol central del Consell General. Hem triat lliurement el règim parlamentari i no un règim presidencialista. Per tant, el centre de la vida política és el Parlament i aquesta regla és indiscutible. En tercer lloc, el missatge esmenta el respecte a la societat civil, la qual cosa es resumeix bàsicament amb l’expressió administració amiga i no administració contraposada als interessos de la societat civil. Necessitem una administració eficient i àgil i ningú negarà que una acció dinàmica en aquest sentit és més que mai necessària. En fi, s’esmenta la coherència de l’acció de Govern, el qual ha de composar un equip i no ser la juxtaposició de personalitats, encara que siguin valuoses.
Tant de bo que durant aquesta legislatura es respecti al peu de la lletra aquesta guia. Però, en tot cas, els ciutadans podran emparar-se en aquest text per recordar als governants i a l’administració que, en tot moment, han de tenir present l’esperit i aplicar les regles dites en benefici del país. No es pot oposar la societat civil als governants, sinó que tots plegats hem d’avançar cap al futur. Tenim el text, ara falten les actuacions.

Rocafort i el vial de Sant Julià de Lòria

2009-07-21T09:52:00.001+02:00

LA TRIBUNA

1. • ¡Estan matant vida en estat pur! A canvi, ens hi posen ciment, formigó i estructures de ferro

GRUP ROCAFORT DE SANT JULIÀ, APAPMA I ADN

S'estan menjant un tros de muntanya: han tallat arbres i arbustos, estan traient terra i herba... ¿i aquells cirerers florits? ¡Estan matant vida en estat pur!
A canvi, ens hi posen ciment, formigó i estructures de ferro: això sí, amb un rètol que ens ho tapa i que cínicament ens ofereix una imatge d'un prat verd. Per cert, la paret prefabricada que amaga la vergonya també l'han pintat de verd.

LES DESTROSSES
produïdes per la natura s'anomenen catàstrofes naturals. ¿Com n'hauríem de dir de les destrosses produïdes per mans humanes? ¿Catàstrofes artificials?
La possibilitat de sentit comú de recuperar els camins i feixes de la muntanya Rocafort queda lluny. Igual com la possibilitat de fer un passeig vora el riu i un parc al Prat del Toni Vila, de la mateixa manera que la idea de fer del centre de Sant Julià de Lòria un espai agradable i un lloc tranquil i verd en el qual persones grans i petites haurien pogut gaudir i prendre el sol i sentir la brisa del riu. Tot plegat ha quedat en les ments i en un gran espai d'il.lusió de les persones que ho van pensar. Per sort, Sergi Mas ho va dibuixar i sempre ho podrem ensenyar com allò que hauria pogut ser.
Ara ens diuen que volen fer una zona verda allà on hi havia hagut el càmping Huguet, i que faran passar el vial soterrat. Potser a poc a poc s'aniran desvelant tots els interessos que han fet seguir un traçat i no un altre.
La proposta de la Plataforma Rocafort no era inassumiblement més costosa. La Plataforma sí que defensava realment una via ràpida. I el que ens faran serà una rotonda a l'altura de la plaça Laurèdia que, lluny de millorar el trànsit, empitjorarà la qualitat de l'aire, l'acústica i el poder caminar i gaudir del centre de la parròquia.
És important recordar que us regalem un breu conte per si ho voleu explicar.
Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, un petit poble de pocs habitants en una vall de muntanyes precioses i escarpades. Majoritàriament, la gent treballava la terra, i també la gran majoria es traslladaven a peu, alguns en rucs i mules.
A mitjan segle XX va començar a canviar tot, molt ràpidament. El gran creixement va transformar camps i camins, es van fer carreteres, cada cop hi havia més i més cotxes, i més i més carreteres, i més i més gent...
Per alguns, la muntanya i el riu van passar de ser font de subsistència a molèstia. Calien més carreteres i el Govern d'aquell petit país va proposar, assenyadament, una variant per dintre la muntanya que permetria descongestionar la vall més estreta d'aquelles contrades.
Semblava que era una opció me-
nys agressiva per a la muntanya i el riu que la que finalment es duria a terme. Semblava que els problemes de trànsit quedarien mitigats. Però, malauradament, alguns botiguers van acabar impulsant l'estructura que tots patirem i que ens sembla que no fomentarà el comerç.
Els governs i els comuns responsables en aquells primers anys del segle XXI no van exigir conèixer el parer de la majoria dels lauredians i lauredianes abans de canviar substancialment el projecte inicial, i van cedir a una minoria local socialment influent, econòmicament poderosa i electoralment temible.
¿Deu ser cert que en el nostre país, que es vanagloria de valors honestos i gent de bona fe, també existeixen els interessos foscos?
Sembla que no són pocs els que necessiten d'aquests interessos per poder entendre la fermesa inamovible a l'hora de decidir destruir un entorn natural gairebé urbà i desatendre les exigències de salut pel que fa a la contaminació acústica i a la contaminació atmosfèrica... ¡Llàstima que no tots els contes acaben bé!

Andorra, París i l'Ospitalet

2009-07-12T08:46:00.000+02:00

1. • El misteri sobre la localització precisa del Triangle de les Bermudes m'ha intrigat des de ben jove

MARTA Martínez

L'Ambaixada de França no es cansa de repetir-ho, i de lamentar-se'n: cada vegada més, els joves d'Andorra trien Barcelona, i no Tolosa, per anar a estudiar. I això que avui dia les dues ciutats estan tan ben comunicades per una banda com per l'altra...

A UNA HORA, ON
les crítiques sobre la vacuïtat del Tresor públic es fan d'allò més intenses, voldria agrair al cap del Govern sortint, el senyor Pintat, tot el que ha fet perquè aquest declivi no arribi a un punt mort, i tornem a tenir ganes d'anar a descobrir l'altre país veí, França. Vaig marxar d'Andorra ara farà deu anys per poder estudiar, i vaig ser dels que encara optaven, a l'època, per la Ville Rose. Vaig ser d'aquells, doncs, que van tenir la sort de descobrir les interminables cues del Pas de la Casa i els revolts del cap del Port a bord del cotxe del Nadal, les parets esgrogueïdes i puents de l'estació de l'Ospitalet. Aquella experiència particular m'ha fet apreciar encara més el treball --¡admirable! que els governs ulteriors han desenvolupat pels seus ciutadans. Llàstima que la línia regular esmentada ja no existeixi, mentre que la de Barcelona s'ha anat reforçant: 16 viatges diaris.
Ara m'he quedat a viure a París. Els meus desplaçaments cap a Andorra són freqüents: s'ha de reconèixer que el tren de nit de la Tour de Carol és el mitjà més ràpid, pràctic i còmode per a aquest tipus de trajecte. I cada viatge de París fins a casa, o a la inversa, pot esdevenir una veritable aventura. La meva gratitud resideix precisament en el fet que la participació d'Andorra en les reformes de l'estació de l'Ospitalet ha impedit revestir la pell d'Ulisses i d'entendre els sentiments d'Hèrcules durant els seus treballs.
Per donar una idea més precisa i encoratjar els meus estimats conciutadans a viure aquest tipus de sensacions, donaré uns quants exemples recents. Dissabte 2 de maig, el tren de nit m'espera per anar de l'Ospitalet a la ciutat de la llum: de fet, és el bitllet, reservat per internet, que m'espera a l'estació... Agafo, doncs, el bus que va fins a la petita vila i un cop allà, sorpresa: ¡l'estació està tancada! És clar, tothom té dret a fer pont, sobretot quan es tracta del del primer de maig, dia del treballador. Tota confosa, explico la situació al xòfer que m'havia de conduir fins a Foix, el qual accepta dur-me al punt de destinació. Durant el trajecte, intento treure el bitllet: impossible, ni a Ax, ni a Tarascó. Malgrat tot, no perdo l'esperança: Foix és una estació relativament important dins la regió, segur que ho podrem arreglar. Però, evidentment, allà, ¡les guixetes estan tancades! Es tracta del cap de setmana, ¡no ho oblidem! Les explicacions amb els revisors continuen. Aquesta gent també té les seves reivindicacions sindicals, cosa que entenc perfectament, i està completament en contra de la compra de bitllets per internet: això provoca sovint reduccions de personal i, per conseqüent, un increment de l'atur... Conclusió: acabo per accedir a la meva plaça, dins del tren. Pagant, això sí, les penalitats corresponents: ¿qui no diu que els estic prenent el pèl i que, de fet, la reserva no existeix? I no cal pensar que seria inútil anar als punts de venta de Tolosa: a les onze de la nit, estaran tancats. Durant el viatge, una pregunta em frega l'esperit: ¿quins havien estats els acords signats pel Govern i l'Estat francès perquè el primer participés econòmicament en les reformes? ¿No es tractava d'afavorir tots els que vulguessin viatjar cap al Principat? Deixem-ho estar... Aquestes coses passen. Però, no acaba aquí.
Diumenge 5 de juliol, torno a reservar una plaça pel tren de nit. Sortida: l'Ospitalet. ¡Al.leluia! ¡L'estació està oberta!
Demano el meu títol de transport i, en aquest precís moment, l'empleada somriu amablement i m'ensenya un document manuscrit, i no oficial, que ha rebut per fax: "A partir d'aquell dia, fins al 14 de desembre vinent, el tren de nit no circularà ni diumenge ni dilluns". No, no, és clar: hi ha vaga... D'una veu parsimoniosa, li demano què he de fer, i em respon:
--Valdria més que tornés a agafar l'autobús que va a Andorra.
--I la reserva? La reemborseu?
--No, no podem.
--Molt bé, gràcies".
Som un grup de deu persones que ens quedem a l'estacada: tothom ha de ser a París l'endemà. N'hi ha que treballen. Ens posem d'acord i arribem a Foix (on podem agafar un tren), no sense haver-nos gastat uns calerons en el taxi... Calerons que la companyia ferroviària no ens tornarà. Ves per on, em dic: la junta de govern prou deuria posar un mínim d'exigències a l'hora d'invertir els diners en les reformes de l'Ospitalet... ¡Què hi farem! Tot i ser de natura reivindicativa, m'estimo més oblidar l'episodi i posar-lo dins del meu recull d'experiències personals.
Dimecres 8 de juliol, emprenc el viatge de tornada cap a Andorra. Estic satisfeta: tot transcorre de manera natural... fins a Tolosa. Allà, visita del revisor, que desperta el vagó sencer: el tren es queda a la ciutat. Els que vulguin anar a Pamiers tenen un tren a les 6.20h, els de la Tour de Carol, a les 6.50h. ¿I els que tenien una correspondència a les 7.20h a l'Ospitalet? No s'hi pot fer res. Completament desconcertada, em dirigeixo cap als punts d'informació. Un jove m'atén:
--Voldria anar a Andorra, ¿com ho puc fer?
--Ni idea, potser agafant el tren de les 6.50h i baixant a l'Ospitalet...
--¿I com empalmo?
--Em sembla que hi ha un bus.
--¿Però va a Andorra?
--Sí, sí, a Andorra: alcohol, tabac i ¡tutti quanti!
Intueixo que aquesta persona no deu ser una assídua dels cinemes, ja que no sap que Andorra és també la Vallée des Princes celebrada pels espots que inunden les ciutats. Em sorprèn, també, que no parli del Tour de França, tot i la seva arribada imminent al país: potser no s'ha acordat prou importància al pressupost publicitari en vista d'un esdeveniment tan gran...

PER FI, I PER NO
atabalar el lector més del compte, acabaré amb una última anècdota. Agafo el tren de les 6.50h, decidida a temptar el destí. Un cop a l'Ospitalet es crea tot un guirigall entre els passatgers: la companyia no havia previst que amb els viatgers de dos trens diferents els riscos d'un augment considerable del grup que es dirigia a Andorra eren alts. Tothom vol agafar el bus, cosa completament legítima, però n'hi ha que s'han de quedar a terra. No sap com lamento, senyor Pintat, no haver pogut admirar, en aquell moment, el blanc escandalós de les parets de l'estació: aquesta està tancada, al matí. Una persona no pot treballar més de 35 hores setmanals, tothom ho sap. I l'abric obre de tres a nou de la tarda. Aquell matí, la boira és densa i estem a deu graus... El famós Rouana complirà el servei que havia de fer la petita bar-
raca l'SNCF per una vintena de persones. Esperem que d'aquests turistes, no fossin gaire els que s'havien desplaçat expressament per veure el Tour.
En resum, l'ajut que el nostre país va aportar per a la reconstrucció de l'Ospitalet sembla haver estat d'una gran efectivitat per a qui vulgui aturar-se a l'estació i esperar el tren. El misteri sobre la localització precisa del Triangle de les Bermudes m'ha intrigat des de ben jove: ara em pregunto si la línia Andorra-
l'Ospitalet-Tolosa (o París) no en pot ser la solució... Esperem que el nou Govern, format pel senyor Bartumeu, sàpiga demostrar més capacitat a l'hora d'invertir els diners --si en queden-- en coses útils. Una queixa formal sobre tots aquests fets també ha estat adreçada al Servei de Reclamacions de l'SNCF.

El museu de Frank Gehry

2009-07-10T09:20:00.002+02:00

• LA TRIBUNA

Una mica de tacte a l’hora de ‘desfer tractes’ hauria estat beneficiós per a la imatge exterior del país. Tot plegat és un embolic que ha creat incertesa i incomoditats innecessàries i malmet la nostra delicada reputació professional

Ignasi Morató, dissenyador

• Arribats a aquest punt, he de manifestar que els esdeveniments em superen. Ja és la segona vegada que Andorra protagonitza una polèmica internacional sobre temes d’arquitectura i disseny.
Personalment, vaig rebre la notícia d’aturar el projecte del Museu de la Pau i Arxiu Nacional, de l’arquitecte Frank Gehry amb certa satisfacció racional pel que representava. Programes de reclam turístic intuïtius i desmesurats, sense un estudi ben elaborat per professionals, si més no, de l’àrea mediàtica.
Però el que no es pot fer, tampoc, és actuar de la mateixa manera i aturar-ho tot sense un bon programa de com prendre certes decisions i com comunicar-les.
L’objectiu de l’anterior Govern en contractar Gehry va ser, principalment, l’efecte mediàtic, per tant, ara, en haver de prendre noves i complicades decisions, calia tenir ben present aquesta premissa i saber amb qui es tractava.
Trobo a faltar coordinació entre protocol i diplomàcia, i em sembla que al Govern li ha fallat aquest aspecte imprescindible. No entenc que a un professional, a qualsevol, però en aquest cas, a un arquitecte del nivell del Sr. Gehry, no li arribi adequadament la notícia de congelar els seus projectes a Andorra.
No sé què pensar ni a qui creure’m, però és que la reacció del Sr. Gehry ha estat duríssima, i per això permeteu-me el benefici del dubte. És lamentable que no es trobin fórmules més adequades de mantenir relacions raonables amb un professional que, en el seu moment, es va contractar per mitjançar (indirectament) pel nostre país, encara que pogués ser una estratègia equivocada.
Atesa la conjuntura desfavorable actual, Andorra també es troba amb dificultats, com era d’esperar. Som un país petit, però estem a Europa. D’aquí podria sorgir el fet diferencial. Podríem treballar la capacitat d’adaptació i reacció davant les dificultats i esdeveniments, podríem importar les bones qualitats d’alguns països europeus, com el rigor i l’elegància.
El nostre petit país, ara no necessita obres faraòniques ni se les pot permetre, però en contrapartida, sí necessita i pot ser ordenada, amable i elegant per aconseguir destacar, diferenciar-se i recuperar l’orgull.
El Sr. Frank Gehry és una institució dins de l’arquitectura, ha estat premiat amb el Pritzker. És dins del grup dels millors i més reconeguts arquitectes del món, va competir pel concurs del museu amb d’altres figures del mateix nivell: Jean Nouvel, Dominique Perrault i Zaha Hadid. La qualitat d’aquestes estrelles de l’arquitectura és indiscutible, i com a mediàtics que són, el ressò de les seves paraules i comentaris és altíssim i molt important. Crec que una mica de tacte en el moment de desfer tractes hauria estat beneficiós per a la imatge exterior del nostre país.
Tot plegat és un embolic que ha creat incertesa, incomoditats innecessàries i malmet la nostra delicada reputació professional a l’exterior.
Quan comenci a normalitzar-se la situació, estic segur que es tindrà en compte la sensibilitat, l’amabilitat, la qualitat tècnica, i moral, també.
Simplement, vull manifestar la meva inquietud respecte de les petites coses, perquè crec en els detalls i sé que els petits canvis tenen molta força.

Turisme, Cultura i Gehry: projectes treballats

2009-07-09T09:01:00.002+02:00

LA TRIBUNA

S’ha criticat el preu de l’arxiu museu: 36 milions d’euros. Menys que Caldea. Unes deu rotondes de carretera

Juli Minoves

• Sorprendrà a molts que comenci aquest article donant crèdit al cap de Govern. Però al Cèsar el que és del Cèsar. Tot just abans de les eleccions va anunciar que si resultava elegit avaluaria els projectes emblemàtics. Ara és cap de Govern, després d’unes eleccions democràtiques que han portat múltiples personalitats al capdavant dels afers del nostre país durant gairebé sis-cents anys, i té tot el dret de decidir, amb la seva majoria, quins camins vol seguir per als projectes del nostre país.
Havia decidit, ben abans d’aquestes eleccions, de deixar la política, i ho estic aplicant. Els comentaris d’aquest escrit no són ni volen ser polítics. Al contrari, estic en una fase de treball acadèmic personal que em motiva i que és benvingut després de tants anys al capdavant dels afers públics. I possiblement sigui una de les meves darreres contribucions als debats del meu país, i als mitjans de comunicació en els quals he estat tan present, per necessitat de la meva feina. Però han corregut tants rius de tinta les darreres setmanes sobre els treballs de Frank Gehry a Andorra, que em sembla correcte, sense més, aportar algunes puntualitzacions i informacions que la meva anterior funció em permet de matisar.
Frank Gehry és un dels grans genis de l’art i de l’arquitectura del segle XX i del XXI. Pot agradar o desagradar, és qüestió de gustos, però és indiscutible que representa una de les forces motrius dels moviments artístics actuals i que té, com alguns pocs en el passat, una vocació de perennitat. Als seus 80 anys ha assolit un nivell extraordinari tant en la seva professió, com en la manera de treballar. Ha trencat motllos com pocs més de la seva generació ho han pogut fer. I sap anar més enllà, innovar i sorprendre encara. I les seves obres són admirades per milions de persones arreu del món. A Espanya tan sols les seves construccions a Bilbao i a les Bodegas del Marqués de Riscal són llocs de referència i d’atracció turística i econòmica sense comparatiu.
D’això es tracta. En 50 anys a Andorra, hem construït molt, més bé i menys bé, però en general el resultat global no és extraordinari. Els turistes no vénen a admirar els nostres edificis. Vénen principalment a gaudir de la neu, del comerç, del termalisme, de l’hostaleria i la restauració, i del romànic. En obra pública, s’ha fet Meritxell (monument més visitat), Caldea i els darrers anys carreteres, túnels, ponts i rotondes necessaris.
Quan el Govern d’Andorra es va plantejar construir infraestructures culturals al començament de l’anterior legislatura no ho va fer perquè sí. D’una banda, calia sense perdre temps custodiar i donar valor a uns arxius nacionals que són a la base de la nostra identitat i que necessiten una seu permanent i segura. I, de l’altra, s’havia de fer un Museu Nacional, atracció per al turisme, que també estava en programes electorals que van guanyar les eleccions, però que pocs recordaven dir què havia de contenir. El quart de la Massana va donar un terreny per fer-hi l’arxiu, que comportaria una part pública, amb la condició que els treballs els fes un arquitecte de primera línia internacional.
No era fàcil procedir en aquest aspecte, perquè Andorra estava fora de la visió dels primers arquitectes del món, com ho havia demostrat el concurs similar anterior relatiu a Casa de la Vall. Frank Gehry va emocionar-se davant els Pariatges i el que representen d’exemple de pau ininterrompuda per al món. Vàrem ser varis a presenciar-ho. Va participar en el concurs, i el va guanyar. I va treballar, amb ganes, per un projecte per ell relativament petit però amb molt simbolisme.
Alguns acords al si del Consell General van portar canvis en el plantejament inicial, i sobretot a cercar un nou terreny per a l’arxiu museu. Lord Cultura va preparar per al Govern un pla nacional d’infraestructures culturals on es definien molt clarament les dues infraestructures: un arxiu i museu dedicat a la identitat i a la pau, i un museu d’art a la capital per donar cabuda als frescos de Santa Coloma i altres peces artístiques del nostre passat. Van avaluar els diferents terrenys disponibles i els van puntuar. El preu de la terra condiciona l’obtenció de terrenys per l’Estat: el comú de la Massana va treballar amb els propietaris per obtenir la cessió d’un gran terreny i a Andorra la Vella vam poder finalment aconseguir treballar amb un terreny ja propietat de l’Estat en ple centre de la capital amb vista a donar encara més vida a la zona comercial.
Mentrestant, Frank Gehry va acompanyar tot aquest procés, fent la tasca que li havia encomanat el concurs fallat per un bon nombre de membres del jurat, i es va adaptar. Negociar no va ser fàcil, com correspon. Des de l’administració, la voluntat era de limitar al màxim els recursos necessaris per al projecte, com és natural, i així ho vam fer. Frank Gehry va acceptar –en un procés de negociació mitjançant els advocats respectius que va culminar en el contracte final– moltes de les demandes que l’administració li va fer, i que els nostres agents van defensar enfront de la seva pràctica habitual. Particularment es va aconseguir que acceptés un sostre màxim al seu percentatge del 20%. Va ser una decisió seva personal i que l’honora, al marge dels seus col·laboradors, que haurien preferit mantenir les condicions estàndards. A banda de la qualitat artística extraordinària, cada part va defensar els seus interessos econòmics de la millor manera possible, però sempre amb franquesa i honestedat. I amb la voluntat certa de Gehry de realitzar aquesta obra.
El disseny resultant per a l’arxiu museu de la pau a la Massana parla per si sol. Un disseny clar i ordenat, relativament fàcil de construir per l’enginyeria andorrana i recognoscible en l’empremta Gehry. Un edifici que canvia les expectatives turístiques de tota la vall del nord i d’Andorra en general. La proposta de Gehry per Andorra la Vella, d’altra banda, és mai vista per aquest arquitecte: un gir cap al futur tan inusitat i únic que hauria pogut crear escola i referència per a la nostra ciutat nova. Si finalment es fa en algun altre lloc del món, podrem jutjar els resultats d’aquesta proposta.
S’ha criticat el preu de l’arxiu museu: 36 milions d’euros. Menys que Caldea. Equivalent a poc més del pont que estem construint sense cap crítica per la sortida del túnel dels Dos Valires. Unes deu rotondes de carretera, com les que Andorra ha assumit sense cap dificultat major en els darrers anys. La crisi econòmica tenyeix la despesa en infraestructures culturals de preocupació, i ho entenc. Però el Govern tenia clar que cada euro invertit en un edifici emblemàtic d’autor com en Frank Gehry que crida el turisme té un impacte directe de 5,5 euros i 10,3 indirectes, per tant una inversió molt rendible, com escriu el professor d’IESE José Luis Nueno.
Que Frank Gehry treballés a Andorra només podia beneficiar els arquitectes del país. Al cap i a la fi, d’acord amb la legislació andorrana, un o varis d’ells haurien de participar també en el projecte. Per qui acabi fent-ho, és una oportunitat de projecció internacional de primer ordre. D’altra banda, que Andorra aculli arquitectura de primer nivell dóna un prestigi a tota la professió i a l’arquitectura de casa nostra que serà esperonada, com ja ho està sent. Pels arxius de Carcassona, un arquitecte francès va cobrar un 13%, xifra normal al país veí. La professió a Andorra cobra entre un 6% i un 7%. El 13% suplementari per obtenir un edifici Gehry té uns efectes multiplicadors en l’economia que avalen sens dubte la tarifa de l’artista.
Almenys el seixanta per cent de la nostra economia viu del turisme. Fer nous pols d’atracció innovadors és més que necessari, sobretot enfront de la crisi que ens toca tant com a la resta d’Europa. Durant el temps que va tenir, el Govern anterior, amb el suport del Consell General, que en va aprovar els pressupostos, va acceptar la cessió del comú de la Massana i va procedir a portar endavant una obra de Frank Gehry, amb un pressupost adaptat a les necessitats d’Andorra. L’arquitecte Gehry hi va treballar, s’hi va comprometre i va fer una bona tasca que es pot apreciar en el disseny existent. Al marge de les diverses declaracions de les darreres setmanes, i a banda de la remuneració que li correspon per la seva feina i que consta en els butlletins oficials corresponents, crec que és bo reconèixer-li amb agraïment i mantenir el diàleg directe amb ell.
La tasca de tantes persones i institucions públiques al llarg de tota una legislatura, i el treball creatiu d’un artista de la talla de Frank Gehry, demostren una coalició de voluntats molt àmplia sense la qual ni el Govern, ni el Consell, ni el comú corresponent, haurien fet tants passos i pres tantes decisions per aconseguir aquesta fita en benefici del nostre país i de la seva projecció econòmica, turística i cultural. El Govern nou va anunciar la seva decisió de suspendre uns mesos la qüestió per avaluar-ne el seu futur. Tinc amistat, respecte i confiança en la meva successora al cap del ministeri de Cultura i li desitjo sort i encerts en afrontar aquests i altres reptes. Més que ningú, potser pels anys dedicats a la cosa pública, entenc l’enormitat de la tasca i dels problemes que es presenten contínuament. Fora de la política del moment, que prenguin la millor decisió per al nostre país.

Burocràcia andorrana

2009-05-21T10:00:00.002+02:00

Diari d'Andorra 21-5-09

Martí Alay Roquet

• Feia temps que volia descriure la situació en què ens trobem els andorrans de només passaport andorrà. Però tampoc volia que se’n fes ús polític en unes eleccions on l’acord amb Europa i el consolat a Barcelona eren temes molt recurrents.
Però avui m’he decidit, ho he fet després de sortir d’una de les oficines d’estrangers i comissaries de policia que he visitat durant el meu particular rosari. Baixant per la diagonal tot capficat he vist un cotxe andorrà i tot encuriosit he mirat el seu ocupant i... sorpresa! el Ronaldinho dels ministres llegint el diari al seient de darrere (és clar, va amb xofer) el que és tan humil que renuncia a un contracte milionari per després assegurar-se una plaça de funcionari de rang més alt.
Tot va començar quan vaig decidir demanar una plaça Erasmus al país amb la millor educació d’ Europa segons l’informe PISA. Llavors ja em van informar que havia de sol·licitar el NIE, i això vaig començar a fer.
Com que a Barcelona sobre els andorrans en saben poc, la resposta majoritaria era “ui, si los andorranos es raro, tan cerquita que estais y sois extracomunitarios eee, tienes que ir a la calle...’’, vaig pensar que a la Seu d’Urgell ens coneixerien més els nostres problemes.
El simpàtic policia hem va dir que per a estudiants era a Lleida i amb cita prèvia. Però estava convençut que hi havia una manera més fàcil de treure el número, encara que l’ambaixada que tenim a Madrid l’únic que em van dir va ser, “si ja ho sabem que la targeta d’estudiants triga molt’’ res, aquestes paraules no fan avançar els tràmits precisament. I a l’ambaixada espanyola a Andorra em van dir que els tràmits anaven més ràpidament si els feies a Espanya.
El mateix dia vaig tornar a visitar el policia i li vagi dir: “Jo l’ únic que vull és el número de NIE, m’és igual si és per comprar un pis, per estudiar o treballar’’, i com si no em pogués ajudar, va dir: “Jo solament faig NIE per temes fiscals, compra de xalets o obertura d’un compte bancari.” Dit i fet, que hi ha més fàcil en aquets moments de falta de liquiditat que obrir un compte en una entitat bancària.
Feina feta, ja tinc el fabulós número i les dues lletres que l’acompanyen.
Tot feliç, arribo a la facultat a fer els tràmits i ja em passen directament amb les noies que porten el tema Erasmus, i amb la fredor del telèfon i bones paraules em van dir: “Ho sento Martí, aquest any s’han posat estrictes amb el tema Erasmus i el NIE ja no em serveix, has de tenir DNI o més de 5 anys de residència legal a Espanya”, als russos i mexicans també els passa –així veieu com estem assimilats– i jo com a bon andorrà –però una mica ruc– no tinc el primer i la segona, evidentment, si fa dos anys que estudio és impossible d’acreditar.
Tot trist vaig trucar el ministeri d’Educació a veure què hi podien fer i ells, convençuts que d’estar empadronat –que ho estic– n’hi ha prou. Amb la informació transmesa, els de la universitat ho van consultar amb l’agència europea dels Erasmus i la resposta va ser que havia de renunciar a la plaça.
Un dels grans problemes amb què m’he trobat és que aquí a Barcelona no tenim cap consolat per demanar informació i l’e-mail d’Afers Exteriors no deu funcionar massa bé perquè no em van contestar. I per a l’any que ve s’hauria de mirar de fer un acord perquè no ens succeís el mateix que aquest any.

L’altra manera de votar liberal

2009-04-06T15:57:00.002+02:00

El Periòdic - 3 Abr, 2009 - Francesc Casals

Els primers dubtes van sorgir en veure els suports que tenia Andorra pel Canvi i, més tard, la composició de les seves candidatures. ¿Vols dir que no hi ha massa liberals –exministres, excàrrecs de confiança–, per ser una força nova del tot? La meva coneguda mala fe em va portar, fins i tot, a parlar de sopa d’all, del ranxo de sempre però remasteritzat, amb lífting inclòs. Però més tard vaig pensar que potser m’havia precipitat i que, ben mirat, tothom té dret al benefici del dubte. ¿Què tindria d’estrany que tanta gent renegués d’unes sigles i d’un sistema que tan mal resultat han donat?

PERÒ ARA, a mida que anem coneixent les propostes, cada dia queda més clar que la que fórmula ApC és más de lo mismo, passat pel sedàs de la pseudomodernor. Dimarts vaig assistir a l’acte que la CEA va organitzar per sentir les propostes dels cinc caps de llista en matèria d’economia i relacions amb Europa. I escoltat tothom, però més particularment el senyor Nomen, se’m van aclarir unes quantes coses. La primera: que fins i tot els millors estudiants es peten les classes algun dia, i que el dia que parlaven de l’IVA l’aula devia estar buida. Perquè pretendre que els turistes faran cua perquè els retornem el 5,5% d’IVA quan surtin de casa nostra, per afanyar-se a pagar el 20% o més quan entrin a casa seva és, senzillament, d’haver-se perdut la classe.

La segona: que l’equidistància del centre andorrà entre la dreta i l’esquerra és, un cop més, una broma. Algunes de les propostes en matèria econòmica fan un tuf de ranci que ja el coneixem massa, i tenen el mateix to que les que ens han portat fins on hem arribat ara.

Retenir el 25% d’allò que guanyen els que vinguin de fora a treballar aquí implica, és clar, la reciprocitat. Per tant, implica també estendre més encara el problema del qual es queixen ara, els que, des d’Andorra, pretenen anar a treballar fora. ¿No és molt més raonable taxar amb l’IVA tota l’activitat econòmica que es desenvolupi a Andorra? Amb una sola frase –dita, això sí, des de la càtedra– van quedar rebentats tots els esforços perquè se’ns suprimeixin tots els recàrrecs quan anem a treballar fora. Aquest fals proteccionisme avui, no se’l pot permetre ni tan sols la primera potència del món.

“Com que l’objectiu és la plena ocupació, no hi haurà ajudes a l’atur, només puntuals i en casos determinats”. I com que l’objectiu és la plena salut per a tothom… ¿tancarem l’hospital, senyor Nomen? Els liberals d’ApC són com els del PLA i CR: no hi ha drets de les persones; només, en tot cas, assistència i caritat.

Hi ha una altra proposta que, primer, em va fer pensar una estona i, quan la vaig haver entès, em va recordar les millors essències del liberalisme a l’andorrana: les cotitzacions a la CASS les cobrarà el Govern per retornar-les, és clar, a la CASS, només faltaria. És a dir: un cop més, els assegurats, amb els nostres diners, finançarem les polítiques del Govern. Senyor Nomen: els diners de la CASS no són –no són de cap manera– diners públics. O no són, en cap cas, diners que puguin destinar-
se a res més que no siguin les prestacions per a les quals els assegurats hem cotitzat.
Parlant d’acords amb Europa, segons ApC, “negociarem primer, per exemple, amb Holanda o algun país de l’Est i, més tard, ja veurem si amb França o Espanya”. Jo, que no hi entenc, sospito que això és tècnicament una bajanada. I que, en qualsevol cas, la relació amb la UE passa per Brussel.les i, sobretot, pels nostres veïns, que són, tant si ens agrada com si no, França i Espanya.

I em queda la història del casino. És, sense cap classe de dubte, el moment més oportú per tornar a explicar a Europa i a l’OCDE que, per sortir de totes les llistes i, per tant, quedar nets, el que farem serà construir una rentadora. I pública, a sobre, és clar. ¿No teniu una sensació de déjà vu?

L’anàlisi de les propostes d’ApC –les que de moment coneixem– posa de manifest que aquesta formació representa, sobretot, l’altra manera de votar liberal. I no parlo només de les persones, sinó del model de país que ens proposen. És l’altra manera de voler fer veure que volem entrar de debò en el segle XXI, però que, en realitat, allò que importa és continuar conservant els privilegis d’alguns en detriment de l’interès de la immensa majoria.

ÉS EVIDENT i inqüestionable que tothom ha de votar en consciència aquell que més el convenci. Però és evident, també, que fins allà on de moment podem veure, la campanya està dibuixant dos models de país ben diferenciats: el liberal i el de l’Alternativa que encapçalem els socialdemòcrates. I que, per tant, més enllà dels noms que figurin en les paperetes, els vots que no vagin al Partit Socialdemòcrata i a l’Alternativa seran, d’una o altra forma, directa o indirecta, l’altra manera de votar liberal.

La pizza reformista

2009-03-17T13:41:00.003+01:00

el Periòdic

Iago Andreu

Algun dia algú hauria d’escriure una tesi doctoral, en el cas que no s’hagi fet encara perquè se’n fan a partir dels assumptes més diversos, sobre la relació existent entre la política i els sopars. Podríem remuntar-nos al famós souper entre Fouché i Tayllerand pocs dies després de la desfeta de Waterloo el 1815 per decidir el futur polític de França o la trobada, més informal, de Tony Blair i Gordon Brown el 1995 en una pizzeria d’Islington, al nord de Londres, per repartir-se el poder davant la imminent caiguda del thatcherisme. Podríem remuntar-nos-hi, però no caldrà, perquè la política andorrana també està farcida de sopars i soparets, tal com ho demostra l’aparició i desaparició de les nombroses vies polítiques.

Deu ser per tot plegat que un improvisat sopar a la redacció de EL PERIÒDIC diumenge al vespre, mentre esperàvem que liberals i centristes es posessin d’acord sobre la Coalició Reformista, va acabar convertit en una metàfora del procés viscut en els darrers dies, mentre es tancaven les llistes electorals. El cas és que, veient que PLA i Nou Centre trigarien a posar-se d’acord, vam optar per demanar unes pizzes, tal com s’ha fet sempre a la redacció en aquests casos. Diguem, doncs, que hi havia consens per encarregar unes pizzes. Aleshores, però, algú es va desmarcar dient que no valia la pena encarregar-les i que amb uns entrepans de la cafeteria més propera ja passàvem. Davant d’això, alguns dels que portaven temps apostant per les pizzes es van passar als entrepans. Per uns moments va semblar que els partidaris dels entrepans serien majoria i que els que volien pizza amb prou feines serien suficients com per fer una comanda amb cara i ulls. El debat, servit.
Es va desfermar aleshores una discussió entre partidaris de pizzes i partidaris d’entrepans i entre si cadascú havia d’anar per lliure o si era millor demanar el mateix per a tothom. També hi havia qui aprofitava la confusió per intentar convèncer algun sector que el millor era encarregar pollastre, menjar xinès o qualsevol altre extravagància. Va ser aleshores quan la via dels entrepans, amb què alguns havien somiat durant molt temps ja que en aquest tipus de sopars a la feina sempre demanem pizzes, va començar a desinflar-se. Algú va dir que els entrepans de la cafeteria en qüestió estaven molt mitificats, però que no n’hi havia per a tant, tal com passa potser també amb alguna generació de la política andorrana excessivament idealitzada per obra i gràcia dels mitjans de comunicació.
Tornant a la redacció, el que passava era que els partidaris dels entrepans estaven en clara minoria i, veient les seves expectatives, es van avenir a menjar pizza. Això sí, vam decidir que a les pizzes les anomenaríem discos de farina de blat coberts de diferents ingredients segons els gustos, és a dir, segons les parròquies. Però vaja, que amb independència de la nomenclatura reformista seguíem menjant el mateix.
Algú podria pensar que, un cop arribats a aquest punt, ja no hi hauria més discussions: es feia una plataforma pro pizza i punt. Però, res més lluny de la realitat, les discussions tot just acabaven de començar, perquè ara calia triar els tipus de pizza i qui es menjava cada tipus i amb qui se’l menjava. Calia conciliar mides i gustos amb necessitats fisiològiques… i tenir-ho enllestit en poc temps. N’hi va haver que de seguida es van posar d’acord, alguns per tenir poc marge de tria i altres perquè en tenien molt, com ara els liberals d’Encamp i Sant Julià, vaja. Altres, com per exemple a Escaldes, van apostar per una pizza de gust exòtic, renovadora, per intentar acostar-se a algú altre que feia temps que havia deixat de menjar pizza per passar-se a la dieta zen i ja mai no es quedava a sopar a la redacció.
També n’hi havia que no entenien el motiu pel qual havien de consensuar la tria de la pizza amb els expartidaris de l’entrepà quan ells sols, tots solets, tenien prou gana per menjar-se’n una de sencera, aquests serien equiparables al PLA de Canillo. Pel que fa a Ordino, estaria representat a la nostra metàfora amb un sector de persones disposada a transigir en el tipus de pizza per evitar trencar el consens, sempre i quan els deixessin menjar alguna cosa, és clar. Al bell mig de tots hi havia aquells que, emulant a Nou Centre, amagaven amb tornar als entrepans si no hi havia consens sobre les pizzes, però mai vam patir realment per les seves amenaces.
A la nostra heterogènia redacció també hi havia gent que no es podria identificar amb cap sector del PLA o Nou Centre, sinó de la resta de partits. Uns, com ara Andorra pel Canvi, ja tenien triada la seva pizza i sabien que no es quedarien sense sopar, però estaven molt atents a les desavinences dels altres per veure si, per casualitat, podien acabar-se quedant amb un tros de quatre formatges o, més aviat de capricciosa, amb el qual inicialment no comptaven. Altres, com ara el PS, ja venien sopats de casa, això sí, seguien gairebé tots la mateixa dieta, i molt rigorosa, per cert. Uns pocs portaven el sopar en una carmanyola, emulant metafòricament als Verds. Quan ja estava a punt d’arribar el repartidor, algú va treure sorprenentment un tros de truita de patates amagada en un calaix i es va donar per servit, igual que UNP. Veient tanta confusió, algú va optar per la tàctica Pintat i ens va dir: “Feu el que vulgueu, jo me’n vaig a fer unes tapes”.
¡Ah! Gairebé se m’oblida: poc abans que comencés el congrés del PLA va arribar finalment el repartidor. A banda de les pizzes, portava begudes: Coca-Cola i Lambrusco per a tothom. La persona que havia fet la comanda ho havia decidit així, sense ni tan sols consultar-ho i ja no hi havia canvi possible: si ho vols bé, i si no, també. Doncs bé, això és precisament el que ha fet l’ACO. Bé, independents d’Ordino en diuen ara, i tan independents…

Societat líquida, partits gasosos

2009-03-04T08:47:00.001+01:00

Avui, solament una minoria d’irreductibles és capaç de mantenir el que fins fa dues setmanes eren ‘especificitats’ intocables del sistema andorrà i els dogmes econòmics inqüestionables

Ferran Goya

• Quan el copríncep Sarkozy i el seu representant Frémont van irrompre, amb maneres d’elefant, al non-lieu, al supermercat de porcellanes en el qual hem convertit el vell país dels Pariatges, probablement no eren conscients de la trencadissa que estaven organitzant. O sí?
Al cap i a la fi, poc importa la intenció o la capacitat de predicció que tingui Sarkozy; els resultats salten a la vista: l’evolució de la mentalitat dominant, en un país acostumat a un ritme geològic de canvi institucional, ha agafat una velocitat vertiginosa. Avui, solament una minoria d’irreductibles és capaç de mantenir el que fins fa menys de dues setmanes eren les especificitats intocables del sistema andorrà i els dogmes econòmics inqüestionables.
Si rellegim les notícies del First Andorran Banking Day, celebrat el 6 de febrer passat, sospitarem que són edicions pirates o que hem entrat en una mena de túnel del temps i que aquesta jornada va tenir lloc el 6 de febrer del 2001, abans de la caiguda de les Twin Towers.
Aquesta sensació s’accentua si reculem fins a l’abril del 2008, al col·loqui Petits Estats i Unió Europea organitzat per Crèdit Andorrà. Allí, els models a seguir eren Islàndia i Liechtenstein; sobretot el que va polaritzar l’atenció dels assistents va ser el miracle econòmic i social islandès. El president Olafur Ragnar Grimsson va exposar les claus de l’èxit del seu país. En un clima d’eufòria el professor de l’IESE Víctor Pou va arribar a dir: “És l’hora dels petits estats.” En què pensava?
Però, en lloc de deixar-nos portar per ficcions del tipus túnel del temps o conjecturar sobre els miracles passats d’una illa (del tresor?) o el significat de les paraules dels maîtres à penser de l’establishment andorrà, potser val la pena recordar alguna de les idees de l’antropòleg Marc Augè, al qual alguns vàrem tenir el privilegi d’escoltar a la darrera Universitat d’Estiu. En particular, les seves reflexions sobre l’acceleració de la història: estem dins la història sense poder controlar-la, el passat desapareix molt ràpidament i no hi ha manera d’imaginar el futur. S’imposa la ideologia del present, un present permanentment canviant.
Una interpretació benèvola de la teoria de l’acceleració d’Augè excusaria les velles opinions, flagrantment errònies de Pintat, Grimsson i Pou. És clar que també podem pensar que no ha estat una qüestió d’acceleració de la història, sinó de ceguesa d’una gent impermeable i sorda als senyals –molt explícits– que rebíem de la Unió Europea o de l’OCDE; una gent entossudida en la defensa d’un particular (el seu) statu quo.
Haurem, també, de reconèixer que altra gent no ha estat cega, sorda i muda en aquestes qüestions. Gent que s’adonava de la fragilitat social i econòmica del nostre país, i que, sense esperar l’acceleració dels esdeveniments, s’havia anticipat fent propostes que reclamaven un canvi de model, per tal d’evitar el que finalment ha acabat passant. Les hemeroteques estan plenes de declaracions i opinions dels dirigents i militants del PS.
Avui, hi ha a la societat andorrana un sentiment de precarietat, incertesa, angoixa i desconfiança. Fa uns dies, llegia l’opinió del conseller liberal Daniel Mateu que palesava, d’una forma força primària, aquesta sensació. Però les solucions dels conversos que tot just acaben de caure del cavall, mai no són les millors; sabem que les temptacions populistes augmenten en les èpoques de crisi. Sabem també que les seves receptes (intervencionisme, tancament proteccionista, arbitrarietat) són, o bé restrictives de les llibertats individuals i, en conseqüència, regressives o bé simplement voluntaristes i ineficaces.
El sociòleg polonès Zygmunt Bauman ha analitzat amb rigor el trànsit de la modernitat sòlida, que seria la que ofereix un marc de seguretat, estable i planificat a llarg termini, a la modernitat líquida, voluble, flexible en la qual les estructures socials i els sistemes de seguretat que protegien l’individu han desaparegut i s’ha imposat el canvi compulsiu i sense rumb, el curtterminisme. Tot controlat per una minoria aferrissada a diluir tots els punts sòlids de referència i a desacreditar les utopies de progrés (dogmes d’esquerra, en diuen ara). Tenim un exemple recent i prou il·lustratiu en la declaració del 14 de març com a jornada laboral.
A Andorra, la contradicció entre l’estratègia immobilista de la superestructura de poder i la liqüefacció de la societat ha esdevingut irresoluble dins l’encarcarat model econòmic i social actual.
La solució a aquesta contradicció no pot venir ni dels emprenyats, ni dels trànsfugues, ni dels desertors, per més que contractin assessors cars i facin màrqueting pur i dur, o per molta reivindicació generacional que reclamin. Els 9vinguts al canvi no poden esborrar una dècada i mitja de complicitat incondicional amb Forné i Pintat i d’atac frontal a les propostes del PS de revisar el model econòmic i fiscal i replantejar el marc de relacions amb Europa. Ells han estat els col·laboradors necessaris i, per tant, corresponsables de la greu situació en la qual estem immersos.
És natural que aquesta herència els incomodi, que vulguin esborrar les nombroses empremtes que han anat deixant en la seva col·laboració directa o indirecta amb el PLA. Volen que la gent oblidi qui són, què han fet i sobretot el que han deixat de fer.
Per això, en una compulsiva recerca del temps perdut, els hereus (de les despulles) del PLA, difuminen la seva ideologia, s’inventen plataformes, nous centres, invoquen els vells esperits, canvien de sigles i busquen nous líders virginals.
De moment estan fracassant: la dreta egoista i insolidària s’ha fragmentat en infinitat de clans que només són la prolongació política de grups econòmics en competència, les seves organitzacions representatives han desaparegut de la realitat política, ara tot just tenen una existència virtual, viuen mediàticament però són solament espectres, partits 2.0, sense militants, sense suport social, sense líders, sense principis, sense objectius, sense programa...
La societat líquida s’ha pres la revenja: ha volatilitzat els partits de la dreta, ara només són partits gasosos.

El 14 de març és festa d’obligat compliment

2009-03-03T09:18:00.003+01:00

LA TRIBUNA

El redactat del Govern és ambigu, crea confusió i permet que cadascú l’interpreti a la seva manera

Carles Blasi Vidal

• La Llei de declaració del dia de la Constitució, del 8 d’octubre del 1998, declara el 14 de març de cada any dia de la Constitució. L’article 2 de la llei diu ben clarament que aquella data “... és festa d’obligat compliment”.
La disposició addicional de la llei diu que es faculta el Govern “... perquè estableixi les exempcions de l’obligació prevista a l’article 2, pels serveis relacionats directament amb el turisme”.
Sobre la base de la legislació esmentada, el Govern no té facultat, és a dir, que no pot anul·lar l’article 2 per a tot el sector del comerç fent que sigui dia laborable.
La facultat, és a dir, l’habilitació donada pel legislador, atorgada al Govern, roman clarament circumscrita a “... serveis relacionats amb el turisme...” com poden ser estacions d’esquí, hotels, restaurants i estacions de servei per a la venda de carburants, tal com succeeix en les festes de Meritxell, Nadal o Cap d’Any. I tal com ha succeït cada 14 de març des de l’any 1999.
Pretendre conculcar l’article 2 amb el pretext que el comerç hauria esdevingut un simple “... servei relacionat amb el turisme...” és una prova i demostració contundent de l’estil del Govern conservador del Partit Liberal: actuar al marge del parlament, contra el Consell General i trepitjant la llei.
No hauria estat la primera vegada en aquesta legislatura que el Govern conculca una llei i es veu obligat a fer marxa enrere. Però aquesta vegada, conscient que un decret autoritzant el sector del comerç a obrir el dia de la Constitució seria contrari a la llei, ha fet una cosa pitjor: ha sortit la ministra Marsol a tots els mitjans de comunicació i ha dit que aquest any no cal complir aquesta llei, perquè així li ho ha sol·licitat la Cambra de Comerç, en nom d’alguns (grans) comerciants.
Efectivament, per no incórrer en aquesta conculcació, el decret del Govern publicat al Butlletí Oficial el dia 18 passat diu que “els serveis relacionats directament amb el turisme podran exercir la seva activitat el dissabte dia 14 de març del 2009...”.
El Govern, en el seu decret, no estableix en l’articulat que el comerç pugui treballar el Dia de la Constitució ja que només es refereix als serveis directament relacionats amb el turisme. El redactat del Govern és ambigu, crea confusió i permet que cadascú l’interpreti a la seva manera. Ambigüitat i confusió a la qual el Govern liberal ja ens té acostumats. I, per a més abundar, si algú interpreta que es pot treballar normalment el dia de la Constitució també s’haurà d’entendre que el Govern no té intenció de sancionar-ho. Així, que tothom faci el que li plagui.
Sí senyors, d’això se’n diu governar!
Aquest és el sentit d’Estat, el que la Sra. Marsol entén per fer política i interès general, i que com molt bé comentava el Ton Armengol en l’article de dimarts 24 passat, a mi també em produeix una profunda indignació.
Si un decret del Govern no pot buidar de contingut una llei que és clara i concisa fins al punt que mana que el dia de la Constitució és festa d’obligat compliment, encara menys ho pot fer una roda de premsa i un article d’opinió d’una ministra.
Si es donés el cas que algú denunciés un comerç per obrir aquest dia, amb quin argument es defensaria? Amb l’article d’opinió de la Sra. Marsol?
No cal pas disposar de grans coneixements jurídics i constitucionals per saber que allò que és d’obligat compliment són les normes (lleis, reglaments, decrets...) un cop publicades al Butlletí Oficial, i aquestes són les que utilitzen els tribunals per pronunciar-se, i en cap cas podem situar per sobre d’aquestes normes, la paraula, verbal o escrita, de la Sra. Conxita Marsol, encara que sigui ministra i parli en nom de tot el Govern.
La ministra, com no podia ser d’altra manera, també va aprofitar aquell article en què establia que el comerç podia obrir el 14 de març, per carregar contra el grup parlamentari socialdemòcrata. Deia Marsol que “...vaig demanar als grups parlamentaris el seu parer, i només vaig rebre respostes a favor de permetre l’obertura del comerç. El grup parlamentari socialdemòcrata no va manifestar-se ni a favor ni en contra...”. Fals.
La Sra. Marsol ens va proposar mantenir una reunió amb els tres grups parlamentaris per tractar la qüestió. I la nostra resposta va ser que no assistiríem a cap reunió per parlar de la possibilitat de no respectar la llei del 8 d’octubre del 1998. Perquè nosaltres tenim sentit d’Estat, respectem les lleis i les defensem, sobretot si les hem impulsat nosaltres, i perquè creiem en els principis constitucionals i els defensem.
Altres, com la senyora Marsol i els seus, actuen d’acord amb aquella cèlebre frase de Groucho Marx: aquests són els meus principis, i si no li agraden en tinc uns altres.

Hotels i la connivència del Govern

2009-02-20T08:52:00.002+01:00

Diari d'Andorra

• LA TRIBUNA

El Govern disposa d’una llei que li permet controlar la qualitat de les ofertes. Que jo sàpiga, no ho fa. Quina qualitat es pot oferir per 20 euros en mitja pensió en hotels de quatre o cinc estrelles?

Daniel Mateu, empresari hoteler

• Quan en un sector com el de l’hoteleria, les grans fortunes del país (banca, carburants, tabac, entre d’altres) i alguns prestanoms, comencen a invertir de forma massiva al sector, en hotels el més sovint de quatre o cinc estrelles, ens trobem amb un augment preocupant del nombre d’establiments que proposen ofertes escandalosament baixes que deriven en el malbaratament dels productes hotelers. Fer ofertes és natural, però fer-les tan exagerades es perniciós, perquè la qualitat del servei al client disminueix en la mateixa proporció que el preu.
El mot qualitat el sentim dia sí dia també. L’informe 2020, en l’apartat de turisme en parla repetidament. Ara bé, el nostre Govern continua sense actuar. El Govern disposa d’una Llei d’allotjaments turístics que li permet controlar la qualitat que ofereixen les diferents ofertes. Que jo sàpiga, això no ho fa. Quina qualitat es pot oferir per 20 euros en mitja pensió en hotels de quatre o cinc estrelles?
A Grandvalira aquest any hem estrenat director general, quan va arribar ens va dir que ell venia per donar “qualitat”, i per aquesta raó, va apujar els preus dels forfets, en alguns casos un 12 per cent. A alguns de nosaltres ens va semblar fora del lloc, però tot sigui per la qualitat! Pel pont de la Puríssima alguns hotelers, no tots, van rebre de Grandvalira una oferta de 2x1 i els hotels que se’n van beneficiar van oferir 2x1 amb hotel inclòs, com fa la dita castellana: “Dios los cría y ellos se juntan”.
Després va venir l’acord famós amb Telepizza. Aquest acord és el següent: a tot Espanya es pot comprar una pizza i un forfet per a Grandvalira per 44 euros i li’n regalen un altre. Què ha passat? Que hi ha gent que s’ha dedicat a comprar pizzes i els forfets els vénen a prop de les taquilles de Grandvalira a meitat de preu. Això es mostrar una imatge de qualitat? Vés per on, a Grandvalira hem inventat el supermercat de la neu 2x1. Abans de fer campanyes milionàries a l’exterior, encara que positives, el nostre Govern hauria de concentrar-se a posar ordre en el sector hoteler, primer reformant la Llei d’allotjaments turístics existent, i segon, i igualment important, fer-la complir, i subratllo això últim.
Dic això perquè és obligació del Govern fer respectar la llei a tothom i no deixar fora alguns senyors que semblen intocables, per evitar així que hotels de categories superiors puguin oferir preus ridículs que impossibiliten donar un servei al client que hotels d’aquesta categoria han de donar per llei. Els grans perjudicats per aquest modus operandi són, en primer lloc, els mateixos clients, que no saben què es trobaran quan ens visiten, (alguns ja han tingut experiències bastant traumàtiques). En segon lloc, l’hoteleria tradicional, que no pot fer front a aquesta competència deslleial.
Malauradament, les associacions hoteleres del país no funcionen, i algunes de les persones que hi figuren són els primers a malvendre el seu producte, i així enganyar els seus clients. Si aconseguim fer les coses ben fetes, crec que en aquest sector hi cabem tots, i tothom pot guanyar-se la vida amb el seu producte, ara bé, necessitem unes regles de joc clares i un Govern que les faci complir.

No tots som andorrans

2009-01-30T21:05:00.002+01:00

Ivan Leanizbarrutia

Bon Dia divendres, 30 / gener / 2009

El passat dijous el meu cor i el meu cap es van barallar, ho he de dir. Tot va començar en llegir al Diari d’Andorra un article titulat “Tots som andorrans”, on l’autora ens descrivia, de forma molt emotiva, el procés que molts residents hem viscut. Amb una prosa molt aconseguida, llegíem com passem de sentir-nos estranys i estrangers a veure com aquest petit país acaba per formar part del nostre background vital.

Com a resident que porta gairebé 9 anys vivint en Andorra, el meu cor va fer de les seves. Oi què tu també, em deia, has sentit un petit orgull al explicar les particularitats d’Andorra quan estàs fora? Oi que tu també ets sents content de poder ensenyar els seus petits racons màgics als visitants? Doncs deu ser, xisclava el cor amb veu tremola, que tu també ets ciutadà andorrà, com conclou l’article.

I aquí va començar la baralla. El meu cap, amb aquell to pedagògic que tant em molesta, va agafar la paraula. Tot i que tinguem sentiments de pertinença, deia, tots no som andorrans, i molt menys ciutadans andorrans. El concepte de ciutadania es basa en la lliure afiliació d’un individu a una societat o estat, acceptant totes les seves normes i guanyant en contrapartida tots els seus drets; com a contraposició als conceptes de clan o de tribu, on els membres tenen vincles de sang, raça o similars. La ciutadania representa la racionalitat a l’hora d’organitzar una societat, perquè els sentiments son molt difícils de quantificar. Amb duresa, el cap li va demanar al cor; diga’m, qui ama més aquest país, un resident o un andorrà de passaport, un bander o un promotor immobiliari? els socis del Barça s’estimen més l’entitat que aquells que no tenen carnet? Els sentiments, va sentenciar el cap, no tenen res a veure amb la ciutadania. Aquí el cor va començar a badar.

Envalentonat pel silenci del cor, el cap va comparar Andorra amb l’antiga Grècia, on va néixer el concepte de democràcia. Com un vell professor d’història, li va explicar al cor que allà el dret a participar en les decisions polítiques es reservava als atenencs, a l’Assemblea, representant a les 10 tribus que conformaven la polis. Els estrangers, anomenats metecos, podien treballar, negociar, casar-se amb atenencs, etc.. però els hi estava prohibit participar en política. El fet fundacional del concepte de ciutadà, des de els seus orígens, és el dret a votar, a participar i influir en les decisions de la societat de la que formes part. Tota la resta, sanitat, jubilació, educació, ve després. Sense vot, no hi ha ciutadans.

Però el cor, valent com és, no es volia deixar guanyar tant fàcilment. Aquí has pogut fer una carrera professional, aprendre un altre idioma, conèixer una altra cultura, viure experiències molt gratificants. Què això no val res o què, li va cridar emocionat.

El cap va dubtar durant un moment, però va resultar ser nomes una pausa abans del contraatac final Amb el to d’aquell que se sap guanyador, li va respondre. Tot això està molt be, molt bonic, ho accepto. Però no som ciutadans, i no ho som perquè tots aquells que amb el seu vot poden decidir, no volen canviar l’estat de les coses. En aquest sentit, les condicions que ofereix aquest país són clares, pots treballar, fer-te un futur i viure bé, però no podràs ser ciutadà. Com diuen els anglesos, fair enough. Si t’interessa et quedes i sinó pots tornar al teu país. Una simple coincidència d’interessos, entre el que t’ofereixen i el que treus. Mentres que les coses no canviïn, no deixaren de ser una altra cosa que metecos. Enamorats d’aquest país, va concedir el cap, però metecos.

En aquest punt, la discussió va terminar. El cor, sense més arguments per defensar la seva alegria inicial, va haver de retirar-se. El cap té raó, no som ciutadans, va assentir per si mateix. I aquell es va quedar, veient com el cor marxava, orgullós de la seva victòria dialèctica. Però al passar uns minuts,sense saber com, un profund sentiment de tristor el va ofegar. I com que, per molt que utilitzes la seva intel·ligència, li era impossible descobrir l’origen d’aquesta tristor, va decidir escriure aquest article.

S'ha obert la veda

2009-01-12T18:57:00.002+01:00

Josep Maria Beal

Com si fos una temporada de caça, amb l’inici del nou any es pot considerar oberta la veda: la veda de la cadira.

Els caçadors de cadires vellutades han començat els moviments estratègics per estar al màxim de ben situats possible en el moment que s’iniciï la cacera. I és que, en pocs mesos, quedaran lliures una pila de cadires i, pel que sembla, hi ha més voluntaris que mai per ocupar-les. I qui són aquests caçadors? Doncs hi ha els habituals i, a més, n’hi haurà uns quants que hem de considerar que -tot i que ens puguin agradar més o menys-, per les seves condicions i pel suport que tindran, poden servir per la feina que es proposen fer. És clar que, a casa nostra i com que som poca gent, estem bastant limitats i, sovint, molt a prop de la mediocritat. Però és que, a més de tot això, aquí s’hi atreveix tothom!

I dic que qualsevol s’hi atreveix perquè, si bé en la majoria dels països per ser candidat s’ha de tenir el suport d’un grup important d’electors, aquí tothom pot fer fàcilment el seu propi grup i presentar-se a unes eleccions. I en la majoria dels casos, la raó per fer-ho no serà ideològica sinó estratègica: el candidat no ha trobat ningú que l’hagi considerat prou apte per ser-ho i, fent el seu
propi partit, ho serà segur i al primer lloc de la llista!

Cal tenir present així mateix que, amb el nostre sistema electoral, pel que fa a l’elecció del Consell General, amb poca gent n’hi ha
prou per presentar-se. Una candidatura territorial solament necessita dos candidats i els suplents i dos presentadors i un nombre relativament petit d’avaladors que, entre família, amistats i gent que no gosa dir que no, es poden trobar fàcilment. Tot això pot semblar molt democràtic però, tot i ser-ho, penso que no és el que convé més.

Per què? La raó és fàcilment comprensible:

La gent que governa ho fa sempre per delegació; nosaltres deleguem a uns representants perquè s’ocupin de les tasques de dirigir el país -tant si és des del legislatiu com, si s’escau, des del govern- i ens interessa que ho facin tan bé com sigui possible. Per aquesta raó, ens convé que siguin els més ben preparats, els que defensin les millors idees i els que ens ofereixin les millors garanties. No és solament una qüestió de quines idees defensen; en això cadascú tindrà les seves preferències! El que interessa és que -siguin les que siguin- tinguem la màxima seguretat que podran -si tenen la majoria necessària- dur-les a terme. Però, tot i que el resultat real de tot això s’ha de veure a llarg termini, el que és cert és que, per això, no tothom serveix ni ho pot fer sense una estructura que hi doni suport.

Els candidats que sorgeixen del no-res polític, tot i tenir-hi democràticament tot el dret, ofereixen poques garanties i poden contribuir a fer un Consell ingovernable. El Consell ha de ser plural i representatiu però governable!

Cal doncs estar vigilants i, cercant aquells que defensin les actuacions que considerem més interessants per al país -o sigui, per a nosaltres-, evitem de donar el nostre vot a aquells que -si surten elegits- poca cosa ens aportaran per al bon funcionament de les nostres institucions i les nostres coses. I això des d’un punt de vista positivament egoista i igualment democràtic.

Carta d’un ciutadà a la classe política

2009-01-04T11:47:00.002+01:00

Les decisions que es prenen s’han de justificar en alguna noció d’interès col·lectiu

Albert Gomà i Sala

• “La diferència entre un polític i un home d’Estat; el primer pensa en la propera elecció; el segon, en la pròxima generació”
James Freeman Clarke

Benvolguts polítics,
Des de la meva posició de ciutadà m’agradaria, humilment, exposar-vos la meva opinió sobre alguns aspectes de la política andorrana.
Dos dels mals de la política són: l’egoisme i la miopia. L’egoisme es dóna quan les polítiques estan motivades en interessos personals, polítics o partidistes. La miopia es produeix quan només es té en compte el present i no el llarg termini o el benestar de les generacions futures.
Dos exemples andorrans d’aquests perjudicis, serien els reptes pendents en polítiques mediambientals i en reformes econòmiques estructurals.
Per tant, una política menys egoista i miop ajudaria a afrontar decisions necessàries per al benestar col·lectiu. A aquest efecte exposaria quatre idees:
1) Es podrien promoure espais de participació ciutadana. Per exemple, imaginem que el Govern ha d’establir una política mediambiental. Si es fa una llei, després els interessos competencials dels comuns o els interessos particulars faran que la llei es retalli massa respecte del que la protecció de l’entorn i l’interès general requereix. Com podem contrabalançar els interessos? Creant paral·lelament un procés de participació directa.
La participació i la discussió ciutadana esdevindria un contrapès als interessos particulars. En processos públics de participació no s’accepten arguments basats en interessos egoistes que entre despatxos o en el si d’un partit sí que s’accepten. Per exemple, un propietari no podria, en un procés participatiu públic, dir que s’oposa a la creació d’un parc natural perquè això afecta el seu terreny. Per contra, si aquest individu és influent, pot parlar amb el cònsol o amb persones d’un partit. Per tant, si la llei es du a terme amb participació i transparència dit individu perd influència política.
Ara bé, tampoc s’hauria de crear una democràcia radical o directa. Aquesta és difícilment aplicable i té efectes perversos. No obstant, es podrien crear espais de participació ciutadana en la seva justa mesura quan sigui viable.
2) Es podria obligar a motivar les decisions polítiques a l’estil d’una sentència judicial. És molt important que els polítics s’hagin de justificar obligatòriament amb raons, més del que es fa al Consell o a la premsa. D’aquesta manera, es crearia un filtre perquè les decisions estiguessin més fonamentades en l’interès comú. De fet, no es pot justificar en públic una política per interès particular. Les decisions polítiques, perquè puguin ser acceptades, s’han de justificar en alguna noció d’interès col·lectiu. Per tant, una major justificació pública ajudaria a controlar els representants i a dur a terme polítiques més basades en l’interès general.
La defensa d’un interès particular pot ser valuós. Ara bé, l’important quan es defensa, és que es donin raons col·lectivament acceptables per a fer-ho. És legítim defensar els drets individuals o les especificitats, però, el que no es pot tolerar és que per la influència de particulars o privilegiats no es duguin a terme polítiques absolutament necessàries.
Es tractaria d’imposar més la força persuasiva dels millors arguments com a contrapès a la força coercitiva dels que tenen més cadires o més diners.
3) Es podrien despolititzar certs àmbits per a promoure decisions basades més en l’interès comú, no en interessos polítics.
Per exemple, es podria despolititzar la protecció del medi natural, creant una Agència del Medi Ambient independent, pública i amb càrrecs elegits per mèrits, no per adscripcions polítiques. Dita agència tindria uns objectius de protecció del medi ambient i podria actuar amb major independència i eficàcia per a aplicar la llei. És el que fa la Unió Europea amb la política monetària a través del Banc Central Europeu.
Ara bé, la despolitització pot esdevenir perillosa quan assumptes importants s’escapen del control democràtic, s’hauria d’utilitzar amb cautela.
4) Es podria deslligar temporalment, en un o més anys, la redacció i proposició d’una llei, respecte de la seva aprovació o aplicació.
Un dels motius que fa que una Constitució sigui més imparcial i deliberativa és el fet que aquesta ha de servir per a les generacions futures. Pensar en clau de futur fa que els polítics es posin un vel de la ignorància respecte dels seus interessos polítics i actuïn amb major imparcialitat. En canvi, quan només s’ha de guanyar una elecció o aprovar una llei al parlament, els interessos i les baralles polítiques n’afecten el resultat.
Per exemple, imaginem que, en determinades lleis importants, sigui un parlament qui proposa i serà el parlament elegit a les properes eleccions qui aprova. En aquest cas, el legislador desconeix, primer, els seus interessos polítics en el futur; segon, qui haurà d’aprovar la llei. Per tant, es veurà obligat a proposar una llei més desinteressada, més acceptable per a qualsevol aritmètica parlamentària i que pensi en el futur.
En resum, els quatre punts són criticables. Ara bé, la seva vertadera funció obeeix a dos objectius.
1) No es tracta ni de defensar quatre propostes, ni de dir el que s’ha de fer; és senzillament una invitació a la reflexió.
2) Exemplificar la importància per a millorar la salut política de tres principis bàsics: la participació democràtica, donar força als arguments i pensar en les generacions futures.
Aquests principis no es fan des d’un partit, només es realitzen entre totes i tots. Per tant, més que posar-se corsés ideològics liberals, centristes, socialdemòcrates o verds; o marejar amb balls de sigles i persones; el que simplement caldria és més valentia, creativitat i compromís per la vostra part per a procurar-nos una vida política més democràtica, transparent, reflexiva i madura.

Els ‘headhunters’ de les “enèsimes vies”

2008-12-27T08:44:00.001+01:00

Ferran Goya

• Deia Max Weber que el lideratge característic en Occident havia evolucionat des del “demagog” lliure propi de les ciutats-Estat mediterrànies al “líder d’un partit” parlamentari, sorgit sobre els fonaments de l’Estat constitucional.
Des d’una perspectiva geogràfica i històrica més àmplia, Weber explicava que el lideratge s’ha presentat a tot arreu i en totes les èpoques històriques sota la forma de dues figures del passat: la del “mag” i la del “condottiero”.
Plató, a La República, afegia als prototips de Weber un utòpic filòsof-rei que concentraria en ell la grandesa política i la saviesa, la qual cosa permetria que les ciutats descansessin de llurs mals i l’Estat pogués viure i veure la llum del sol. Els diversos centres (?) polítics i socials andorrans que no es cansen de proclamar la necessitat de consens al país, però són incapaços d’aconseguir-lo internament a les seves pròpies files, busquen desesperadament –fora de les seves files– un líder per afrontar les eleccions de la propera primavera.
Sembla que els grups ni-nistes (ni Pintat-ni Bartumeu) han descartat que algú dels seus promotors assumeixi directament la tasca: el risc de carregar amb les culpes de l’enèsim fracàs és massa evident com per a repetir el tradicional sistema pairal i cremar els seus plançons en l’intent.
Fent un balanç dels intents (coneguts) de reclutament dels darrers mesos, sembla que les dues bandositats de propietaris del centrisme andorrà han descartat el model occidental i modern de Weber, decantant-se decididament pels prototips professionals del passat: els mags i els condottieri.
Res d’estrany en aquest retorn al sistema dels güelfs i gibelins o el més proper del nyerros i cadells de les contrades pirinenques del segle XVII: quan manquen idees per afrontar la crisi i per establir unes propostes polítiques diferenciades, quan manca la mínima estructura organitzativa, quan no hi ha una base social que confiï positivament en la capacitat política de la darrera via inventada, és molt forta la temptació de regressar a la política de l’ancien régime basada, per una banda en les solidaritats verticals i clientelars entre capitostos i seguidors, i per l’altra en la rivalitat de llinatges.
El que a mi m’ha sorprès ha estat la poca professionalitat amb la qual els capitostos o barons propietaris dels bàndols centristes han plantejat el reclutament dels seus líders.
Alguns politicòlegs assimilen la lluita pel poder a la lluita de les empreses per a conquerir posició competitiva, o sigui quota de mercat. D’aquesta manera les empreses polítiques haurien d’establir els seus plans estratègics i els plans de negoci seguint les pautes convencionals del mon empresarial.
Ningú no dubta de la importància del factor humà en l’èxit dels negocis. S’han posat de moda consultores especialitzades en el reclutament dels staffs empresarials, són les consultores headhunters o cercatalents. Aquestes consultores plantegen la seva feina en tres etapes: la primera és la d’analitzar la situació del client; la segona, establir-ne un diagnòstic, i la tercera, començar la recerca dels directius que han de salvar l’empresa o catapultar-la a la premier league.
En la fase d’anàlisi, el consultor ha d’aprofundir el coneixement de l’empresa: quins recursos té, quin producte, quina quota de mercat, quina organització, quins objectius de futur es planteja, etc. En la segona fase s’ha de diagnosticar la salut de l’empresa: és possible que a més de contractar un nou directiu, o un nou equip, l’empresa necessiti una reestructuració més a fons.
Passada aquesta etapa s’obre la veda i comença la cacera. El consultor repassa els seus arxius de currículums professionals, acomoda perfils a les necessitats, però el més sovint el que fa és recórrer al boca a boca per saber quins executius estan a l’atur, quins estan descontents a la seva empresa o quins ambicionen una promoció salarial i/o professional. Candidats mai no en manquen, altra cosa és la seva capacitat per assumir els reptes i poder triomfar.
Tots els indicis que tenim de les maniobres per a crear la tercera, quarta, cinquena, etcètera via, semblen confirmar que els propietaris de l’empresa centrista andorrana s’han volgut estalviar la contractació de headhunters professionals en la cacera dels talents que han de liderar llurs projectes. Les senyals –i els resultats– són prou concloents. Han posat el carro davant els bous i sense cap anàlisi, ni diagnòstic sobre la viabilitat del seu propòsit han anat a la busca del màgic que hauria de liderar-lo.
En aquesta cacera de talents hem vist i estem veient –una mica esparverats– de tot: caça major, caça menor i, en ambdós casos, molta caça furtiva. Les tècniques utilitzades han estat molt variades: caça a l’aguait, amb reclam, amb parany, amb fura, amb falcó, batuda amb gossos, etcètera. Les peces cobrades han estat escasses; diuen que hi ha un empobriment de la riquesa cinegètica del país, que ja no és el que era: el retrovirus de l’isard ha degut fer estralls també a la fauna política andorrana.
Frustrada la caça major amb el fracàs de l’operació Cinca, les temptatives se succeeixen; ara per ara ja s’han començat a concretar algunes operacions de caça menor, però el desori és evident, ningú no sap el que toca caçar: pèl o ploma, conillets o guatlles, guineus o ànecs, llebres o moixons. Les dues partides de caçadors rivals ja no respecten res, entren a mata-degolla als vedats socials dels altres i arrasen amb tot: l’ambaixador, l’advocat-socioliberal-incondicional (ara ja no), exministres ressentits, exministres emprenyats, dinosaures anacrònics i trànsfugues renovadors obsessos per la cadira.
Com els capitostos dels nyerros i dels cadells, volen fadrins majors en lloc de dirigents democràtics… s’han confós d’època.

Un autèntic escàndol

2008-12-20T18:03:00.002+01:00

Francesc Revuelto-Lanao

• Com a andorrà resident a l’estranger procuro seguir només ocasionalment i per manca de temps les cada cop més preocupants notícies del país o com en aquest cas, notícies que constitueixen un autèntic escàndol. I el contracte esplèndid del Sr. Minoves és una de les més escandaloses que hem pogut llegir darrerament i no només en l’àmbit nacional.
Vaig treballar a la missió andorrana a Nova York durant un any després d’obtenir el títol de dret a una de les més prestigioses universitats americanes; havent pogut treballar per a gabinets d’advocats europeus o americans vaig preferir treballar pel meu país portat per un idealisme que ràpidament es va esvair davant el tracte rebut. No entraré en detalls d’abusos i menyspreus rebuts a la missió tant per ètica professional com per vergonya aliena. Tanmateix, algunes de les preguntes que em vaig fer llavors podrien ser contestades a partir dels articles del Diari que vaig llegir amb atenció des de fora del país les últimes setmanes. Per què quan vaig treballar-hi no se’m va pagar ja no l’avió per venir o tornar d’Andorra, sinó un simple taxi des de l’aeroport? Per què amb el meu salari no podia ni tan sols llogar un estudi i vaig haver de suplicar a la universitat quedar-me al campus com un estudiant? Per què la pensió bàsica d’invalidesa del meu pare amb la qual va haver de subsistir literalment tota la meva família representava molt menys de la meitat ja no del salari, sinó de l’augment que es va atorgar el Sr. Minoves per passar de Nova York a Madrid (i ja no parlem de la pensió de viduïtat), un canvi pel qual cap funcionari ni càrrec polític de cap país rep cap emolument de cap tipus ja que constitueix part de la natura del treball?
La resposta és evident: hi havia altres prioritats, com per exemple assegurar el modus vivendi aristocràtic del Sr. Minoves, qui sembla haver invertit literalment la coneguda frase de Kennedy per posar-se no ell a disposició del país, sinó el país a la seva disposició.
Però potser encara hauríem de donar-li les gràcies.
Si com molts altres en lloc de rebre el tracte d’andorrà de segona o tercera categoria hagués rebut un tracte mínimament respectable ara no treballaria d’advocat per a les Nacions Unides a Ginebra i Nova York, això sí, amb un contracte sense clàusules estratosfèriques i sense aprofitar-me descaradament dels recursos del país però havent-me guanyat jo mateix la plaça sense ser nomenat a dit.
El Sr. Minoves, presentant-se com a víctima, pretén que va signar aquest contracte perquè li van demanar (el seu partit no deu tenir gaire fe a l’hora que el Sr. Minoves s’espavili pel seu compte en cas que canviï el partit governant) i perquè “no hi havia Llei de la Funció Pública”, com si el buit legal representés una excusa davant la immoralitat d’utilitzar els béns d’un país d’aquesta manera (teoria compartida pels que en un altre país són coneguts despectivament com a oligarques).
Contractes d’aquest tipus s’acorden en casos extraordinaris a directius d’empreses en el sector privat en tasques especialitzades i tècniques que molt poca gent pot dur a terme. En el sector públic aquests contractes constitueixen una autèntica aberració, fins i tot si ens arribem a creure que ell és l’única persona capacitada per fer aquesta feina i que ha hagut de renunciar a una brillant carrera en el món universitari per convertir-se en un humil funcionari al servei del país. Cal pensar que quan es retiri (el retirin) de la política, amb tota l’experiència acumulada sumada al seu talent més el currículum acadèmic, les universitats de tot el món se’l rifaran...
A més, presentant-se com a simple funcionari, el Pentaministre (si es tractava d’estalviar-se quatre sous no entenc com aquesta mostra d’austeritat del Govern pot ser compatible amb els projectes faraònics que cada dos per tres es planteja) demostra un profund desconeixement dels principis bàsics del dret administratiu, ja que el càrrec que ocupa difícilment pot ser assimilat al d’un funcionari. Els ambaixadors pertanyen al grup de càrrecs de confiança, és a dir, són càrrecs polítics que no requereixen passar cap examen ni oposició amb què guanyar-se la plaça: són atorgats a dit. Altra cosa és que el Sr. Minoves pretengui fer-nos creure que és un funcionari més (però d’alt nivell evidentment) en previsió dels pròxims resultats electorals preocupants per al seu partit i per fer valer un contracte que li podria garantir la tornada a la seva estimada Nova York tot i no gaudir de la confiança del nou Govern.
Malgrat tot, estic d’acord amb el Sr. Minoves: la culpa en tot aquest afer no és exclusivament seva. En un contracte sempre hi ha dues parts i s’hauria de demanar responsabilitats també a aquells que representaven l’administració pública (els ciutadans, en definitiva) com si fos una empresa privada a l’abast d’uns pocs.
Quan explico a companys de feina que casos com aquest succeeixen al meu país em diuen que això no és propi ni dels pitjors països del Tercer Món. No cal anar a reunions arreu del món a fer discursets sobre els drets humans i la pobresa a qui poca gent presta un mínim d’atenció si per altra banda s’utilitzen els diners públics per assegurar-se el propi benestar i carrera personal amb tota la hipocresia del món. Primer caldria posar fi a les bestieses que es cometen al país, de la qual el Minovesgate representa l’exponent màxim però és cert no l’únic. Del contrari altres andorrans, farts d’aquesta situació, a part del tracte de ciutadans de segona o tercera categoria rebut (que contrasta amb el tracte rebut a les universitats on he estudiat o a l’organització internacional on treballo), difícilment tornarem a un país on aquesta disbauxa és possible.

No és el mateix

2008-12-11T22:12:00.002+01:00

el Periòdic

Comitè Directiu del PS

La ciutadania andorrana conviu últimament amb una onada, que no sembla gens casual, de comentaris, declaracions i opinions de molts polítics i responsables liberals que s’han entestat en fer-nos creure que no hi ha gaires diferències al darrere de les sigles PS i PLA. Convidem la ciutadania al joc de les diferències.
I posem com a exemple, com en podríem posar un altre, les mesures polítiques econòmiques per afrontar la crisi econòmica actual. Ni les mesures econòmiques plantejades pel PS són les mateixes que les que va plantejar el Govern del PLA, ni el model fiscal del PS és el mateix que el del PLA, ni el model de país que proposem des del PS és el mateix que defensa el PLA.
És més, l’escenari de futur que es presenta per a l’Andorra pels propers quatre anys si (després de les eleccions generals) continua el PLA no tindrà res a veure amb l’escenari de futur amb un Govern de l’Alternativa, encapçalat pel Partit Socialdemòcrata, al capdavant de l’Administració pública.

LA NOSTRA
proposta econòmica està treballada i preparada per beneficiar l’interès general de manera que d’aquí a quatre anys una majoria de ciutadans i ciutadanes estiguin millor, en la seva qualitat de vida i en els ingressos del seu treball, que no pas ho estan ara. El benestar de les persones és al bell mig del nostre projecte.
El model de país dels socialdemòcrates es basa en la gestió sostenible dels nostres recursos naturals i de la preservació i millora del medi natural. I s’acompanya d’una redistribució dels recursos que faci possible un sistema de protecció social que garanteixi una major seguretat i estabilitat a tots els ciutadans i ciutadanes, tant si són empresaris, com professionals, treballadors assalariats, joves, estudiants o gent gran.
Al PS tenim molt clar quin és el paper de l’Estat en aquest procés de desenvolupament del nou model i la funció essencial de la sanitat, de l’educació, de les polítiques que facilitin l’accés a l’habitatge, de les infraestructures i de les noves tecnologies. Per iniciar aquest nou model i consolidar-lo, els socialdemòcrates proposem una reforma seriosa en diversos àmbits sobre els quals el Govern, hores d’ara, encara no ha fet res positiu:
1. Un nou sistema fiscal basat en l’equilibri entre fiscalitat indirecta i directa. Això permet, d’una banda, reduir la fiscalitat indirecta respecte a l’actual per fer guanyar competitivitat a les empreses, contribuir a una major activitat econòmica i oportunitats de negoci i, per tant, facilita la creació de nous llocs de treball; de l’altra, es contribueix de manera més justa a les necessitats de finançament de l’Estat per mitjà d’una fiscalitat directa clara i amb tipus impositius baixos.
2. Un acord d’associació i una política d’embrancament amb la Unió Europea que ens permeti sortir de la llista de paradisos fiscals, la qual cosa suposarà ampliar les perspectives de negoci de moltes empreses i professionals andorrans i també facilitarà el desenvolupament de negocis i carreres professionals a l’estranger.
Aquí també marquem la diferència amb la política liberal, que no ha resolt els problemes dels joves an-
dorrans que volen viure i treballar a Espanya ni ha ajudat als empresaris i professionals, que es veuen castigats fiscalment arreu d’Europa.
3. Un sistema de protecció social reforçat, amb l’augment de les pensions, la millora de l’educació en totes les franges d’edat. Amb ajuts als joves i a les famílies monoparentals.
4. La defensa del nostre patrimoni natural amb una política basada en la gestió dels recursos naturals racionalitzats i optimitzats, que redueixin la dependència energètica de l’exterior i que no només garanteixin la conservació del patrimoni col lectiu, sinó que el posin en valor.

EL NOSTRE
model és clar. I és diferent. Té objectius i disposa d’una estructura de partit forta, arrelada i consolidada en la política andorrana. La veritable força del nostre projecte rau en els valors socialdemòcrates que defensa i les polítiques que impulsa. Potser els liberals volen fer-nos creure que a les properes eleccions generals la qüestió és escollir entre dos equips alternatius de gestió sense més conseqüències. ¡Au, som-hi! A les properes eleccions generals haurem d’escollir entre dos models de societat ben diferents, dos models de creixement econòmic i social diferents, dos sistemes de valors i de polítiques socials diferents.
Els ciutadans i les ciutadanes escolliran entre dos estils de governar diferents. Els ciutadans i les ciutadanes haurem de prendre una decisió que determinarà el desenvolupament econòmic dels propers anys i, al mateix temps, quin model de país volem oferir a la generació dels nostres fills. És evident que no és el mateix.

Yolanda Pastó Pelegrí, Pere López Agràs i Franz Armengol Avellana. Membres del Comitè Directiu del Partit Socialdemòcrata.

De portes endins

2008-11-25T09:44:00.002+01:00

La falta d’informació sobre al violència de gènere amaga una realitat que succeix a les llars

Marta Llardén Pujol i Jaume Rifà i Giribet

• Afortunadament els espais informatius d’Andorra Televisió no obren setmanalment un d’aquests programes amb la notícia d’una mort per violència de gènere, com ho han de fer les televisions d’abast estatal del nostre veí del sud. Tampoc ho fan amb l’assiduïtat que ho poden fer les diferents cadenes autonòmiques, però malauradament podria fer-ho amb la mateixa freqüència que qualsevol televisió local que abasti una població similar a la nostra.
Aquesta manca de notícies quan la informació fa referència a un grup de població relativament petit ens amaga una realitat que succeeix de portes endins de les llars, la violència de gènere i domèstica. Estadísticament aquests fets es deuen produir amb un índex similar al del nostre entorn.
Si poguéssim preguntar als policies que han d’atendre aquest tipus de situacions, sabem que en principi no trauríem una altra resposta que no fos “No us ho podem explicar”, però si burxéssim una mica més potser ens dirien “Us faríeu creus si sabéssiu que això no només passa en famílies de sectors socials més desafavorits, passa també en el si de famílies benestants”.
Un fet positiu a destacar és que aquesta violència no l’amaguem sota cap anglicisme. Quan a un infant o adolescent els companys li fan la guitza a l’escola li diem bullying. En el món laboral intentar que un treballador fastiguejat del menyspreu per part dels seus caps plegui de l’empresa ho anomenen mobbing, però la violència, bé sigui violència física o psíquica, de domini d’un membre de la unitat familiar dins de l’àmbit de la llar, ras i curt, clar i català, violència domèstica, i si és de l’home contra la dona o a l’inrevés violència de gènere.
Hem buscat alguna raó que pogués justificar la utilització de la violència de gènere o domèstica amb les persones a les quals públicament se’ls ha dit t’estimo. No n’hem trobat, i avui ni tan sols raons culturals que en altre temps potser ho justificaven no són vàlides. La nostra societat avança i cada cop fa més universals els valors de la justícia i la igualtat entre les persones.
Dissortadament el Codi Penal andorrà, en el seu article 114, demana que s’hagin produït tres fets punibles per considerar que l’agressor exerceix de forma habitual violència portes endins de la llar, de la unitat de convivència anomenada família, i arribats a aquest punt podem fer tard.
No tot és negatiu, a Andorra seguint l’empenta donada des del Consell d’Europa hi tenim l’equip d’atenció a la dona víctima de la violència de gènere, creat per fer front a aquesta xacra de la nostra societat. Aquest equip està integrat per una treballadora, una educadora social, una psicòloga i una jurista amb la finalitat d’atendre i donar suport a les víctimes, prop de 200 en el període que fa que funciona. És cert que a un grup tan petit no li podem demanar torns de guàrdia presencial les 24 hores del dia, però és fora de l’horari laboral habitual que es produeixen aquest tipus de situacions.
La primera dificultat, però, és el número de telèfon, un de 8 xifres, el 18001818. Donem-li una mica de publicitat, ja que no hi és a la primera pàgina de la guia telefònica i cal buscar-lo capbussant-se dins de les llistes dels diferents ministeris. No hagués estat més senzill un de només tres xifres, tan fàcil de memoritzar com els dels serveis de circulació. Ja ho veieu, és qüestió de prioritats, retirar un vehicle mal estacionat és una emergència, protegir una dona maltractada un afer administratiu.
Tal vegada caldria pensar si no hagués estat millor solució que el telèfon d’emergències, el 112, fos capaç d’atendre aquestes situacions en el moment que es produeixen, i deixar el número administratiu per al seguiment un cop la persona maltractada ja ha realitzat la seva denúncia i rep el suport de l’equip d’atenció. Però passa que tampoc el servei d’aquest número de telèfon ha estat posat en funcionament, només serveix per als muntanyencs que visitant el nostre patrimoni natural prenguin mal o es desorientin. I vet aquí que utilitzant el número únic d’emergències del seu país algú els anirà a buscar a la muntanya.
Tornem al principi i reprenem la referència als índexs. Per fortuna comencem a conèixer les dades que ens demostren que aquesta trista realitat també existeix al nostre país. Aquesta visibilitat pot permetre que tota la comunitat andorrana pugui fer-se seu aquest problema i lluitar de forma solidària en favor de les víctimes de la violència de gènere. Ara sí, voldríem saber per què han trigat tant ha sortir a la llum aquestes dades demanades per les diferents associacions del país que treballen amb les persones afectades i han substituït les mancances institucionals amb el seu esforç. Fa uns dies se’ns deia que la Llei de protecció de dades no ho permetia, i ara es fan públiques a l’inici d’un seminari organitzat pel ministeri de Benestar, Família i Habitatge. Ja deu ser veritat allò que diuen: qui té la informació té el poder. I com que tenen la informació i el poder que s’espavilin a posar fil a l’agulla, o cal que deixin pas als que estan disposats a fer la feina.
Viure confinats entre el riu Runer i el riu de l’Arièja, en aquest petit Estat on els uns hem nascut i els altres hem decidit de viure-hi, ens obliga a disposar d’equipaments amb el cognom nacional. Creiem que no cal que us expliquem en aquest moment alguns dels projectes en els quals ja camina i gasta els diners el Govern, i en especial l’espigat ministre portaveu. Sembla ser que a la llar refugi no li escau aquest cognom i per tant no és una prioritat, però a la nostra comunitat li cal amb més urgència aquesta llar refugi per a dones víctimes de la violència de gènere i domèstica que un majestuós museu, o un estadi nacional. Ho veieu clar que per al Govern actual les preferències són els edificis de vidre i formigó?
Cal demanar al Consell General que no defalleixi en la seva tasca d’anar al capdavant d’aquesta iniciativa, que segueixi mantenint encès el foc de la denúncia i el treball que inicià en el seu dia amb l’exposició itinerant al set comuns, i per tant no li manquin els mitjans per continuar endavant amb la seva tasca, no oblidant que aquesta institució representa tots els ciutadans sense cap exclusió. I que a la propera avaluació de la tasca feta que realitzi el Consell d’Europa ens aprovin en totes les assignatures, ara el país ha suspès en llars d’acollida.
Aprofitem l’avinentesa per convidar tothom a lluir el llaç blanc per mostrar el nostre rebuig. Tot i que caldrà llegir completament el contingut del suport amb el qual aquest any ens l’ha lliurat el ministeri. A primer cop d’ull, el primer missatge que hom pot llegir és Units contra les dones.
Finalment a aquell que per càrrec és un dels dos primers entre nosaltres i per tant ha de ser el servidor de tots, li demanem que doni impuls, que insti al Consell General i al Govern, que promogui en col·laboració de les entitats que ja hi treballen a fer realitat aquesta llar d’acollida.
I per acabar ens permetem fer un suggeriment. Disposem d’un espai buit, mancat de vida, les estances al voltant del Claustre dels Miralls, les quals un polític canillenc voldria veure habitades. Aprofitem, doncs, aquest espai per crear aquest equipament. I així fent cas al llibre dels llibres. No hi haurà millor bona notícia que donar acollida a les dones desvalgudes.

Sis anys, i molts dies, i prou silenci

2008-11-19T08:05:00.001+01:00

LA TRIBUNA

De vegades va bé autoimposar-se el morrió. I més quan n’hi ha que tenen ganes de fer-te callar. És del tot recomanable prendre píndoles de calma quan els altres et volen infligir dosis de nerviosisme

Toni Solanelles

• Toc, toc! Hi són? Encara? Perdonin la intromissió. Donin-se totes i tots per saludades i per saludats. Feia dies que no assaltava aquesta talaia. Molts dies. Volgudament, no es pensin. O millor dit: no malpensin. De vegades va bé autoimposar-se el morrió. I més encara quan n’hi ha d’altres que prou ganes tenen de fer-te callar. És del tot recomanable prendre píndoles de calma quan els altres et volen infligir dosis de nerviosisme. Si volien paraules fora de to van tenir silenci. Si demandaven molt soroll per a no res obteniren una discreció activa. Si pretenien atemorir van guanyar-se accions legals. N’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà. Encara. Els asseguro que veure’ls marxar amb la cua entre cames té la seva gràcia. No me n’amago. Però tampoc no ho explico a la carnisseria, no fos cas que a qualsevol comissari de pa sucat amb oli (presumptament de pa sucat amb oli, matiso, sempre presumpte!) se li ocorregués tornar a fer de les seves. Sí, la comissària (llavors en funcions) –ara destinada al departament de lluita contra la corrupció... ai les paradoxes de la vida!– assegurava en l’informe amb el qual va basar, entre d’altres, el control del meu telèfon que la ruboritzaven els comentaris que sentia... a la carnisseria! A mi em ruboritzen moltes de les coses que es diuen a la policia. I que es fan. I que es fan! Què no m’hauria de ruboritzar, a mi, anarquista com sóc, oi? Perquè ara resulta que per a algun comissari (ara en funcions) sóc anarquista. Doncs si dir, o explicar, les coses pel seu nom, és ser anarquista... que visqui l’anarquisme!
Mirin, quan l’(ex)ministre Josep Maria Cabanes va firmar la seva baixa del PLA al·legant que el partit que havia contribuït a fundar no respectava els drets individuals i no sé quantes absurditats més em vaig fer un fart de riure. Per no plorar! I vaig estar temptat de refrescar-li la memòria a l’ex. Quina fal·làcia, la de l’ex, oi? Ell, el mateix que presumptament va consultar molt abans del control telefònic si em podien retirar el permís de residència i treball per... alteració de l’ordre públic! Ell, que va avalar les intervencions telefòniques. Ell, que després de transcendir l’afer em feia enviar missatgets suggerents convidant-me a portar-me bé. Ai, l’ex! Llavors em vaig contenir. I el temps, poc temps, em va donar la raó. Encara no van passar unes quantes setmanes que l’ex va voler tornar a badar boca. I... zas! Cagada! I si pretenia gosar treure el cap per reclamar una cadira li van tallar de cop. El cap. Com si d’un conte es tractés. Perquè l’ex es va haver d’abaixar les calces fins a l’alçada dels turmells quan va voler traspassar a l’ara ministre Xavier Jordana la responsabilitat de la justificació i defensa dels controls. L’ex no va calibrar bé. Sent ex com és, té la força que té. I en aquest cas només li va quedar la força de fer marxa enrere. Ai ex, quin fàstic, oi?
I es deuen demanar... i per què ara? Doncs per dues raons. O per tres. D’entrada perquè en tenia ganes i ja n’hi havia prou, de parar discret. I de sortida, perquè avui fa sis any i un dia que vaig començar a gosar treure el nas per aquestes pàgines. I perquè dissabte farà un any que vaig dur l’Estat a judici per reclamar als tribunals (el plenari del Superior en aquest cas) que reconeguin que en el control a què vaig ser sotmès hi va haver un error del sistema. Del sistema judicial almenys. Però encara espero que em diguin alguna cosa. Toc, toc!? Que hi són? N’hi haurà que recordaran que l’animal que subscriu aquestes línies reclama 300.000 euros d’indemnització. Malgrat que la frase pot ser molt matisable, els deixaré tranquils. Des del primer dia he advertit que, si és el cas i la justícia així ho resol, qualsevol compensació que se’m pugui assignar serà reenviada a la institució que s’escaigui. També tinc clar que l’amic-advocat amb el qual hem fet camí ha de cobrar la feina. Només faltaria! I mirin, vingui a tomb o no en vingui, em demano per què coi al Principat un és culpable fins que no demostra el contrari. Costa de creure, oi, que un s’hagi de defensar per fer veure que és innocent?
Gairebé dos anys després d’assabentar-me del control al qual havia estat sotmès tinc més clar que mai que els motius que van fonamentar-lo eren excuses de mal pagador. Que n’hi havia una colla que pretenien emmordassar aquells qui gosaven dir el que no volien escoltar, que volien atemorir aquells qui parlen amb els qui no tenim por d’escriure. Els importava tres raves saber com i per què informava d’una violació comesa entre cosins menors o si el xinès del Roc de Caldes tenia deutes pel joc o perquè anava de putes. Tant els feia. I tampoc no crec que els importés gaire si havia tingut, jo, un embolic de faldilles amb una membre de la fiscalia com van fer córrer. Segurament, els neguitejava més que escrivís del sucre. I de qui el remena. I preferien tenir la llista dels confidents per fer-los pagar peatge. Això pretenien. I, segurament, en una part ho van assolir. Però només en una part. I perquè n’hi havia uns amb mala fe que van topar, vull entendre, amb alguna altra que badava. O que es va deixar enredar. O que li anava bé, suposadament, ser enredada. Els tribunals de segona instància s’han anat carregant casos fonamentats en controls telefònics autoritzats en primera instància. I permesos, molts cops, per la mateixa batlle. Va caure el ministre, el director de la policia i la comissària. Ella, la jutge, va tenir el premi d’un expedient humorístic que li va dur la renovació del càrrec.
La batlle, tots els batlles, em mereixen tot el respecte. Tot el respecte que els confereix la llei. Però no més. I detesto que en moltes ocasions et facin arribar missatges perquè suposen que ells són batlles i tu periodista. Parlant clar: que estan per sobre. I l’erren. L’erren tant com aquell qui pensi que vaig fer silenci per deixar de parlar. De fer. Vaig dir públicament que aniria a totes. I ho he anat fent. I ho farem. I si no ens ho diuen des de l’avinguda Tarragona o des de Prat de la Creu, ja ens ho explicaran a Estrasburg. Encara. I si mai es resol que hi va haver un error judicial, com crec fermament que hi va ser, mantinc i mantindré que l’expedient a la batlle s’haurà de reobrir i haurà de ser sancionador. I això si no em poso a qüestionar-li pels mecanismes legals pertinents alguns dels seus comportaments. Ah!, i amb tot, saben que els tribunals m’han dit que en tot aquest cas jo no em puc considerar part i mai no sabré exactament què es va investigar sobre mi? Vaja, que m’han pretès fer passar per cornut i m’han convidat a pagar-los el beure. Que s’ho creguin! Quan em tapen la boca és quan més ganes tinc de cridar.

Naturlàndia i l’illa de Pasqua

2008-11-04T09:39:00.002+01:00

De Rabassa només en tenim una, no és un centre de proves de parcs d’atraccions ecològics, com diuen els promotors

Patrick Morlaès Montané

• Allí, el bosc va ser delmat a fi de transportar i erigir 857 estàtues que representaven els avantpassats de les famílies dominants i que servien per afirmar la seva autoritat política i religiosa.
No estem tan lluny d’aquesta realitat. Hem de deixar la nostra empremta a qualsevol preu, encara que sigui per poc temps? Les persones que pensen així, com poden comparar la durada d’un mandat o la vida d’un home amb l’herència que deixarem a les generacions futures? Com poden comparar la durada d’una cantadissa de gall de bosc amb la durada de la seva pròpia vida o el temps que dura un mandat o la permanència d’un Tobotronc? I no tan sols això: una vegada destruït, cap persona no el podrà mai restaurar, per molts diners que hi posi.
Sapigueu que el gall de bosc és probablement l’espècie més sensible a les característiques naturals del bosc, i és de les primeres a desaparèixer quan aquestes característiques canvien. Podem dir que el gall de bosc, com el mussol pirinenc, és una espècie indicadora, que mesura la integritat dels nostres boscos. Salvar aquestes espècies no s’ha de fer pel simple motiu de creure’s que es defensa una espècie, sinó que és per vetllar pel respecte. La qualitat i l’equilibri del nostre bosc i de les altres espècies, incloent-hi la humana.
El gall de bosc té tendència a defensar un territori de reproducció proper al lloc de naixement dels pollets i és en aquesta zona on s’alimentaran durant tot el dia. Tot això té lloc en els mesos d’estiu, sobretot durant el mes de juliol, mes de màxima afluència al Tobotronc.
En l’informe elaborat pel departament de Medi Ambient consten cinc punts negatius sobre la implantació del Tobotronc:
1. Pèrdua de disponibilitat d’hàbitat per part de les espècies de la fauna salvatge present en la zona a causa de la superfície ocupada per la nova instal·lació.
2. Increment de les molèsties acústiques i de pressió antròpica sobre totes les zones perifèriques a la zona ocupada pel projecte.
3. Pertorbació permanent d’un sector potencialment bo per a la cria del gall de bosc i del mussol pirinenc.
4. Afectació de l’associació vegetal d’alt interès per al gall de bosc en les zones de cria.
5. Possible efecte barrera per a alguns mamífers en els trams on el giny transcorre a poca alçada.
Però, què se’n fa d’aquesta constatació? Quin valor té aquest informe? Com és que no es tenen en compte els informes dels experts, no s’escolta les associacions de protecció de la natura, les associacions de ciutadans, els caçadors, els boletaires i altres persones sensibles al bosc de la Rabassa? És clar que els elegits s’aprofiten de la seva situació i de la seva relació amb el Govern, però el que no es pot tolerar és escoltar a través de les seves declaracions a la premsa que: “Naturlàndia es fa per protegir la natura”, o “Estem molt satisfets, hem transmès tot el patrimoni de la Rabassa a escala nacional i a les comunitats veïnes”, o “En el futur de Naturlàndia, l’objectiu no és fer malbé la muntanya, sinó a la inversa. El que volem és potenciar aquest lloc meravellós que és la Rabassa”. Coneixen el significat de la paraula patrimoni? Saben què vol dir la paraula protegir? Sabem quina és la inversa de fer malbé la muntanya? Estem davant d’un analfabetisme ecològic greu.
Pare d’un fill amb ganes de descobrir, pare que té ganes i necessitat de transmetre al seu fill la bellesa, la riquesa i el respecte per un dels boscos més immensos del nostre petit país, veig com tot s’esvaeix al meu voltant, veig un plaer absolut de destruir per construir somnis, no una realitat per a nosaltres, somnis a partir de paraules on la naturalesa és raptada sempre amb una sola raó: els diners. Aquest ambient politicoecològic em dol. Enganya cada vegada més les persones que estan lluny d’aquesta realitat i reforça els que decideixen, i que veuen en la natura l’eslògan ideal per obtenir el rendiment econòmic, emprant sempre de manera perversa les paraules natura i ecologia en totes les accions que fan sobre ella, quan és sabut que el més natural i ecològic és deixar-la com està.
Sou vosaltres, som nosaltres qui hem d’obrir els ulls. De Rabassa només en tenim una, no és un centre de proves de parcs d’atraccions ecològics en l’àmbit nacional, europeu o mundial, com diuen els promotors.
Avui en dia tots sabem que per protegir el medi ambient és necessari un esforç i voluntat personal. Si lluito per la qualitat del nostre entorn amb el risc de perdre part de la meva comoditat, el meu egoisme, els meus capricis, és per assegurar la qualitat de vida del meu fill. Espero que ell no haurà de fer l’esforç, ja que haurà integrat la plaça de l’home en la natura i no pas a la inversa... si més no, és la meva voluntat.
Considereu, senyors que heu fet possible Naturlàndia, aquest escrit com un testament o un testimoni, vosaltres decidireu. Jo no tinc ganes de trobar-me algun dia davant del meu fill i que em digui: “I tu, papa, quan jo era petit, què vas fer perquè jo mereixi una cosa així?”

Què ens quedarà?

2008-10-14T08:33:00.002+02:00

14-0ct-2008 Diari d'Andorra

Didier Aleix

• Sembla que ha arribat l’hora de tirar els últims cartutxos sense cap mena de compassió. La política mediambiental, regulada fins ara per tècnics, estarà, a partir d’ara, regulada per polítics per als quals val més un vot que el que pot quedar als nostres fills. M’explico.
La Llei de caça del 13 d’abril del 2000 estableix la possibilitat de fer plans de caça en algunes espècies definides per reglament. Fins aquest estiu, s’aplicaven sobre les poblacions d’isards, cabirols i muflons. Aquests plans s’apliquen mitjançant jornades de caça acompanyada en les quals un caçador adjudicatari d’una llicència de caça obtinguda per sorteig és acompanyat per un bander per abatre una peça definida tècnicament en el pla de caça.
El pla de caça del mufló es va iniciar l’any 2000, quan la població comptava amb uns 220 exemplars i se’n caçaven una vintena. Pocs anys després (2003) el creixement de la població havia passat d’un 25% anual (any 2000) a un 19% (any 2003) degut a l’aplicació d’un pla de caça que tenia com a objectiu la recerca d’un equilibri entre la presència del mufló a la zona del solà d’Encamp i l’impacte dels animals sobre els prats de dall.
Progressivament, es va anar incrementant el pla de caça fins a un 50% de la població de l’any 2006 (130 captures per una població de 252 muflons) intentant reduir de forma ràpida la densitat dels muflons en els sectors on hi havia més problemes de cohabitació amb els propietaris dels terrenys. Aquest plans eren de compliment estricte.
Finalment, durant l’estiu del 2008, a causa de les reiterades queixes de l’Associació de Pagesos el govern decideix treure el mufló de la llista d’espècies sotmeses a pla de caça i passar-lo a espècies caçables, possibilitant que un caçador o una colla de caçadors poden abatre tants exemplars com vulguin durant la temporada de caça i utilitzant la modalitat de caça que vulguin.
Ben entès, aquesta decisió s’agafa de manera totalment política, sense fer cas de cap mena als tècnics, sembla que en aquest país als polítics els il·lumina una ciència desconeguda, ja que es tornen tècnics especialistes en qualsevol matèria d’un dia per l’altre. Això és bo, i ja que estem en època de recessió només cal fer fora tots aquest tècnics que paga el Govern i que sembla que el que diuen no serveix per a res.
He pogut parlar amb tècnics tant d’aquí d’Andorra com de fora i tots han coincidit amb el mateix.
La resposta que cal esperar de la població existent actualment és: una dispersió imprevisible dels animals a causa d’una distribució dels trets no planificada per sectors.
Un desequilibri entre sexes degut als trets selectius dels caçadors sobre els exemplars mascles (amb banyes).
Un increment de l’èxit reproductiu (nombre de corders per femella adulta) a causa de l’increment de la dispersió i la pèrdua de competències entre mascles.
Un increment de l’efectiu general de la població, atès que difícilment els caçadors solament podran abatre 120 exemplars.
Un increment de la dificultat de realitzar recomptes fiables de la població, ja que no es coneixerà de forma exacta la distribució dels animals.
Una multiplicació de l’impacte dels muflons en les zones agrícoles degut a la seva arribada en sectors on no eren presents.
Un increment en la dificultat d’observar muflons en zones de fàcil accés (pèrdua de recurs turístic).
Un increment de les molèsties ocasionades pel trànsit de persones i gossos en la part alta del solà d’Encamp, propera a una zona d’especial interès per altres espècies de la fauna autòctona protegida i d’elevadíssim interès patrimonial a escala europea.
Un increment dels riscos associats a la pràctica de la caça en zones properes a nuclis urbans i a concentracions elevades del nombre de caçadors.
Aquest sistema de gestió poblacional i sanitari del mufló a Andorra no devia ser tan dolent, ja que va ser adoptat per la Federació de Caça de l’Arieja i dels Pirineus Orientals com a model de treball des del 2003. Diverses intervencions tècniques en fòrums especialitzats han demostrat que s’havia treballat de forma seriosa i acurada i que després de molts anys de mala publicitat, Andorra estava donant l’exemple en la gestió de diverses espècies de la fauna salvatge (mufló, isard en els vedats de caça, gall de bosc, perdiu blanca etc.)
Gràcies a la força d’uns vots i al mutisme de la resta de la població, Andorra ha tornat a la situació que existia fa 10 anys i a la pèrdua de la credibilitat que tant ens havia costat guanyar fora de les nostres fronteres.
Que el mufló no és autòcton, que s’ha reintroduït, ¿és una raó per matar tot allò que no és d’aquí? A més, sembla que l’efecte serà el contrari.
Em sembla que la pregunta és si aquesta decisió adoptada ha estat ben meditada i rep el suport de la majoria de col·lectius que se’n veuran afectats (caçadors, agricultors, naturalistes, ciutadans en general, turistes, etc.). ¿Va aquesta política en el mateix sentit que les campanyes turístiques, Andorra país de natura, o quan tindrem els primers efectes d’aquesta tan sàbia decisió ja hauran passat les eleccions? Primer jo, i els altres que es fotin. ¿És aquesta la màxima d’alguns polítics en època d’eleccions?

La política i el país: reflexions personals

2008-10-03T09:27:00.002+02:00

El nou model econòmic hauria de tenir com a prioritat fer d’Andorra un país competitiu

Jordi Cinca Mateos

• La setmana passada escrivia en aquest diari que la propera legislatura s’haurà de centrar en la definició d’un nou model econòmic per als propers vint anys, que caldrà implantar al més aviat possible. Sense oblidar la petitesa del país, ni el nostre excepcional patrimoni natural, que cal conservar, el nou model econòmic hauria de tenir com a objectiu prioritari fer d’Andorra un país competitiu, capaç de crear la riquesa –entesa en el sentit ampli– que permeti garantir un alt nivell de cohesió social i generar, a la vegada, oportunitats amb vàlua tant per als ciutadans d’avui com per a les properes generacions, a les quals Andorra necessita amb força renovada i il·lusió pel futur.
El repte s’haurà d’afrontar amb un suport legislatiu suficientment sòlid i des d’un ampli consens que es trobi deslligat de les rigideses, les antipaties i les herències no escrites dels partits de sempre –ja sabem com funcionen els pactes postelectorals...–. El consens, a més, ha de provenir de tots els estrats socials del país; ha de contenir el màxim de persones que, amb generositat i amb sentit de país –no només de família o de parròquia–, aportin la seva experiència, capacitat i talent a un projecte engrescador per la seva sinceritat i per l’oportunitat que té de fer allò que cal, anant per feina. Els propers anys s’hauran de fer força coses, i caldrà fer-les bé.
Avui, voldria enumerar i donar una breu pinzellada a alguns dels debats que, al meu entendre, s’hauran d’afrontar sense dilació. No són els únics, però sí cabdals. Aquestes opinions no s’han de llegir en clau programàtica. Un programa de govern ha de ser, lògicament, més detallat i profund, i ha d’abraçar molts més àmbits que els expressats aquí; en qualsevol cas, no em correspondria generar-lo només a mi. Aquests punts volen significar la magnitud d’alguns debats pendents.
Marc fiscal
En matèria de fiscalitat hi ha poques coses per descobrir, però caldrà aplicar-les bé. El sistema fiscal actual –complex, insuficient i sovint injust– haurà de convergir cap a un model homologable als del nostre entorn –tot i que amb una pressió fiscal clarament inferior–, que ens permeti sortir de les llistes que acaben limitant el creixement del país, i que afavoreixi tant la internacionalització de les empreses –que han de poder exportar no només béns sinó també serveis– com l’arribada d’inversors productius.
A partir d’aquesta idea clara del que cal acomplir, el nou marc requerirà (1) d’una fiscalitat senzilla, tant en la seva aplicació com en el seu control, i (2) d’una recaptació suficient per fer front a les necessitats en inversions i despesa corrent de l’Estat.
A mesura que s’implanti el nou model econòmic, caldrà que la fiscalitat s’utilitzi com una eina més d’incentivació de la productivitat, afavoridora de la competitivitat del país, i no com una màquina de recaptar a la qual s’ha de recórrer cada cop que es genera dèficit públic. Aquest punt és fonamental. Cal ser conscients, no obstant això, que només amb la introducció de les figures clàssiques de fiscalitat directa i indirecta (impost de societats, IRPF i IVA), si no augmenta el nombre de contribuents –amb el benentès que s’hauria de mantenir una baixa pressió fiscal–, el salt amb relació a la recaptació actual serà quasi inexistent. Caldrà emmirallar-se, en allò que pertoqui, en els models de països relativament petits com ara Irlanda o Singapur, entre d’altres, que tot i tenir molts més habitants que el nostre només han aconseguit generar suficients recursos fiscals i mantenir una baixa pressió al contribuent gràcies a l’entrada de societats foranes que, treballant des d’aquests països, donen servei a milions de persones del planeta.
Obertura econòmica
Sí, sense reserves. Naturalment amb reciprocitat i havent fet prèviament els deures en el punt anterior. El Govern ha de fixar les regles d’entrada però també ha de donar garanties al capital forà i aquest, des dels projectes empresarials generats, ha de contribuir al país amb impostos, associacions comercials de profit i llocs de treball de qualitat. Estic convençut que no serem un país competitiu des del proteccionisme irracional. Hem caigut en la paradoxa que, volen protegir els empresaris del país, els estem perjudicant.
A la vegada, imaginar un nou model econòmic sense afavorir que els pilars clàssics de l’economia andorrana –comerç, oci, cultura i neu– es vegin reforçats i en formin part, no seria realista. Andorra com a destí turístic de qualitat continua sent vàlid i necessari.
Relacions amb la UE
Cal fer un salt en les relacions amb la Unió Europea més enllà de l’actual acord duaner, cercant fórmules que ens permetin treure partit d’un model fiscal homologable i alhora atreure empreses, especialment de serveis, que vegin Andorra com una plataforma des d’on oferir-los. No obstant això, un cop més cal tocar de peus a terra: per entrar en l’agenda de Brussel·les, primer hem de fer els deures fiscals; després, el procés serà llarg i difícil, però no impossible. Mentre això passa, podrem avançar amb fórmules intermèdies (per exemple, amb un acostament a l’EFTA; European Free Trade Association) que ens permetin relacionar-nos amb la UE amb una mica més de pes, suport extern i coneixença mútua.
Sistema educatiu
El nivell de formació d’un país és bàsic per a la seva competitivitat present i futura. Caldrà un model educatiu més ambiciós, que tingui com a referent els models més avançats del món en educació. Hem d’assegurar, més encara, un nivell envejable als/les nostres alumnes dins una societat globalitzada i complexa, en què, per exemple, l’anglès –avui ja llengua universal– s’aprengui amb la mateixa naturalitat que tradicionalment s’ha fet amb el castellà o el francès; o que els universitaris tinguin, de manera general, un horitzó que vagi més enllà de Barcelona o Tolosa.
Administració pública
Un país competitiu necessita una administració el més eficient i professional possible. La propera legislatura hauria de propiciar una àmplia reflexió, comuns inclosos, sobre la dimensió que ha adquirit l’administració pública. Caldrà ambicionar, a mitjà termini, una Andorra amb un nivell d’administració ajustat a una població de 80.000 o 90.000 habitants, amb els condicionants que el fet de ser Estat li pugui imposar. Ens podem permetre vuit administracions com les que tenim? No és econòmicament sostenible ni eficient. Hi ha un llarg camí a explorar per tal de racionalitzar l’administració, mancomunant o externalitzant serveis, evitant la duplicació d’esforços, o cercant economies d’escala que, sense trencar l’estructura territorial ni la divisió de competències prevista en la constitució (qüestionar la constitució ara ens desviaria de les prioritats del moment), ens farien un país més àgil i de recursos públics més proporcionats a la nostra realitat.
Que ningú es confongui. Crec que tenim una administració sobredimensionada i feixuga, molt cara de suportar, però això no vol dir que comparteixi la idea d’estigmatitzar els funcionaris. Em semblaria injust per a una majoria de funcionaris, i políticament irresponsable, propiciar un trencament social sota aquesta premissa. Comencem per acceptar que els únics responsables de tenir unes administracions sobredimensionades som els que hem tingut responsabilitats polítiques –els funcionaris no s’han autocontractat–. Dit això, els nivells d’eficiència i eficàcia de l’administració i els seus treballadors haurien de tendir a ser equivalents als de l’empresa privada, i en això caldrà concentrar una part dels esforços.
Caldrà també afrontar, amb dosis de realisme i visió de país, una profunda modificació de la llei de transferències, i avançar sense pressa en la diversificació del finançament de l’administració via, per exemple, emissions de deute públic. Una societat segura de les possibilitats del país hauria d’exigir al seu govern credibilitat i rigor suficients per ampliar l’actual model, suportat avui només des de l’endeutament bancari.
Aquests punts donen una idea de la dimensió i dificultat de la feina que, al meu entendre, caldrà abordar des de la propera legislatura. Tots ells contenen qüestions cabdals, fonament del nou model econòmic que caldrà garantir des d’una legislatura sòlida, amb voluntat de fer país. Per preparar i dur a terme les reformes legislatives, concloure els acords internacionals i donar a conèixer, dins i fora les nostres fronteres, una feina ben feta, generadora de confiança en el país i en la seva gent, caldrà un equip qualificat, i també caldrà temps. Però per tal que això sigui una realitat farem falta tots. Només un sentiment il·lusionant de país farà que això sigui possible. Per si no s’havia dit prou clarament abans: tots som Andorra; tots fem Andorra.

La política i el país: reflexions personals

2008-10-03T09:17:00.002+02:00

Els darrers 8 anys he mantingut un volgut silenci en qüestions públiques i ara trenco aquest silenci

Jordi Cinca Mateos

• En primer lloc, i abans d’endinsar-me en el moll de l’os de les reflexions que vull compartir amb els lectors d’aquest i del proper article, que serà publicat dijous vinent, em permetran que faci una breu introducció per explicitar per què, havent passat una bona part de la meva carrera professional a la política, els darrers 8 anys he mantingut un volgut silenci pel que fa a qüestions de caire públic, i per què avui, amb la millor de les intencions, trenco aquest silenci.
Efectivament, l’any 2000, després de més de 10 anys de fer política activa i d’assumir diverses responsabilitats públiques, vaig decidir apartar-me’n per reprendre una vida professional dins el sector financer. Els motius del canvi van ser diversos, tot i que poden sintetitzar-se en dos. El primer estava centrat en la necessitat vital que aleshores tenia de mirar les coses amb una perspectiva que era impossible d’obtenir des del dia a dia polític. A aquest aspecte, calia afegir-hi el meu desacord per com es desenvolupava la vida política al país; arrossegava el cansament i la incomoditat d’haver de participar en un sistema basat més en la negació de les propostes de l’adversari que en la defensa de les pròpies, més propens a anar en contra d’algú que a treballar en favor del país, i que replicava models de confrontació política propis de països grans, que res tenen a veure amb les necessitats d’una comunitat que, tot i ésser complexa, en aquells moments rondava els 65.000 habitants. En segon lloc, per respecte a l’entitat privada per a la qual havia de treballar, i especialment per un sentit de responsabilitat envers els seus clients, vaig aparcar totalment la meva faceta pública anterior, que no necessàriament havia de ser compartida per tothom.
Així, per voluntat pròpia i amb la convicció que les responsabilitats públiques i privades han d’estar clarament diferenciades, durant els darrers 8 anys no he fet cap tipus de manifestació pública. Això no vol dir que hagi renunciat a les meves idees, que han anat evolucionant amb els anys, ni que hagi abjurat de les meves aportacions passades –poques o moltes; entenc que aquest és un terme subjectiu– a la política del país. De fet, i coincidint amb la meva marxa de la política, vaig participar en la constitució del Partit Socialdemòcrata, en què m’he mantingut com a militant de base, fins ahir, amb motivacions que han anat més enllà de persones, projectes i actuacions puntuals. Sense haver d’entrar en sigles de partits, entenc que l’espai ideològic on més còmode em trobo és la socialdemocràcia, sabedor que cobreix un ampli espectre on hi té cabuda gent que, com jo, ens identifiquem amb postulats econòmics i socials de centre i/o centreesquerra i que, sense deixar en cap moment de banda les especificitats pròpies del nostre país, mostren clares afinitats amb les dinàmiques de gestió que prevalen als principals governs democràtics del món.
Què em porta a escriure aquest article? També hi ha dues raons. Una de conjuntural i una altra de fons. La primera és que no sóc aliè al fet que durant les darreres setmanes he pogut polaritzar algunes converses en cercles polítics, empresarials i professionals del país que, amb els dies, han traspassat l’àmbit privat per entrar en el públic a través dels mitjans de comunicació. Cal, segurament, per un sentit de responsabilitat i transparència personal, que expliciti el meu pensament, encara que sigui de manera, de moment, orientativa. Les d’aquests dos articles són, per tant, opinions personals que només em comprometen a mi. La segona raó, més important, està centrada en la meva fonda preocupació per la situació econòmica i social del país, fàcil de percebre en tots els àmbits socials i empresarials andorrans. I no em trobo sol en aquesta preocupació creixent. En les darreres setmanes he tingut la sort –i voldria fer palès el meu agraïment– de rebre infinitat d’opinions de persones de tots els estrats polítics i socials del país en aquest sentit. A l’evident esgotament de l’actual model polític i econòmic, s’hi suma una desconfiança generalitzada en el futur del país que neix del desencís envers la manca d’un lideratge multipersonal fort però també serè, lògic, capaç de comunicar-se efectivament amb tota la societat andorrana; a la fi, d’un lideratge creïble, inspirador i mereixedor de confiança, que entre tots hauríem de saber construir.
En parlar d’una situació econòmica preocupant, de la qual en deriven aspectes socials no menys profunds, no m’estic referint només a la crisi global que estem patint en el món occidental, magnificada per la tremenda sotragada del sector financer, ni a l’impacte que en les economies del nostre entorn ocasionen els extraordinaris creixements de països de gran potencial emergent, com els BRIC. Parlo, preferentment, de l’esgotament d’un model econòmic andorrà al qual li intueixo una clara incapacitat per remuntar el país quan la resta de societats amb què ens relacionem comencin a sortir de la crisi global. Aquest és un esgotament que ens ve de lluny i que la crisi mundial actual només ha ajudat a accelerar. La crisi d’Andorra és, doncs, manifestament estructural. Al meu entendre, la propera legislatura ha de focalitzar els seus esforços a definir un nou model econòmic per als propers vint anys –tot executant les mesures necessàries a curt termini–, desenvolupant i desplegant un paquet indispensable de mesures legislatives que el conformi, el doti de l’estabilitat necessària per consolidar-lo i en reforci la seguretat jurídica. Aquests elements són imprescindibles per restablir la confiança d’inversors, empresaris i treballadors.
Un país com el nostre, dinàmic però petit, només pot sobreviure en l’actual context de globalització essent competitiu i aprofitant, des de l’especialització, nínxols d’activitat específics. La definició del model econòmic ha de prioritzar i facilitar, doncs, una Andorra realment competitiva. Només essent un país competitiu crearem la riquesa que ha de garantir un alt nivell de cohesió social i generarem, a la vegada, oportunitats amb vàlua per a les properes generacions.
En el proper article, a títol il·lustratiu, intentaré esmentar amb més detall algunes de les qüestions estratègiques de país, cabdals per a la nostra societat que, sempre al meu entendre, caldrà afrontar sense dilació durant la propera legislatura. No cal ser endeví, no obstant això, per copsar la dimensió, i també l’enorme dificultat, de les tasques que tenim al davant. La realització amb èxit d’aquestes qüestions estratègiques, primordial per fonamentar un canvi real de model econòmic, s’ha de poder legislar amb les garanties d’un suport suficientment ampli. Si tot i abordar aquests debats, s’acaben plasmant en lleis sorgides de majories precàries, es generarà una incertesa sobre les regles bàsiques del model econòmic que només es podrà traduir, si és possible, en una desconfiança encara major en les possibilitats del país.
Aquest, doncs, és un primer argument que em fa compartir la idea que en aquest moment Andorra necessita un alt nivell de consens. Però no és l’únic. Un país com el nostre, de recursos limitats, necessita engrescar en una tasca complexa de govern totes aquelles persones de demostrada capacitat i talent que hi puguin aportar valor. No anem sobrats d’aquests perfils, i els que hi ha es troben avui dispersats entre les diferents forces polítiques o són professionals independents amb responsabilitats de rellevància, que lògicament no sumaran els seus esforços a projectes que, fins ara, només han estat presidits per la crispació política i l’exclusió d’idees. Cal tornar a prestigiar, a Andorra, una de les principals eines de treball del país, la política, i perquè això sigui una realitat demostrablement útil s’han d’aglutinar els esforços de persones d’elevat prestigi personal, intel·lectual i/o professional a les quals només podrem involucrar si es tracta d’anar per feina, si tenim uns objectius ben definits i si els reclamem durant el temps just per dur-los a terme. La vocació de ‘polític professional’ no es troba gaire estesa entre la nostra millor gent. Cal, doncs, anar per feina.
Entre d’altres qüestions, la involucració d’un equip (i vull dir ‘equip’, no ‘grup’) de persones amb qualitat d’experiència i coneixements ens ha de servir, també, per deixar de legislar com si fóssim –em permetran l’expressió– ‘una sucursal del BOE’. Massa habitualment s’està legislant sobre la base d’informes allunyats de la nostra realitat; inspirats en lleis espanyoles o catalanes que poden ser molt bones per a països amb milions d’habitants però que difícilment s’adapten a casa nostra. Hem de tenir la capacitat d’innovar amb qualitat i, a la vegada, d’aixecar la vista més enllà del nostre entorn immediat. Al món hi ha realitats que, tot i ser llunyanes en quilòmetres, són més properes al nostre model de país del que ho són els nostres veïns. Caldrà, doncs, també, ser originals i valents.
Hi podrà haver persones que, tot i compartir els principals objectius de la propera legislatura expressats en aquests articles i, fins i tot, la necessitat de consens, puguin pensar que aquest consens s’ha de cercar l’endemà de les eleccions i no abans. És una possibilitat que, de fet, succeeix en la majoria de països democràtics amb, val a dir-ho, realitats polítiques, econòmiques i/o demogràfiques, molt diferents de la nostra. A més, els antecedents no ens permeten ser optimistes. En el cas d’Andorra, els resultats de les passades eleccions van ser molt ajustats i haurien d’haver propiciat l’entesa. Lluny d’això, hem viscut una legislatura de crispació i desacord permanent que ha afeblit encara més el país. El resultat ja el coneixem: per dir-ho suaument, s’han començat a legislar qüestions que, tot i la seva transcendència, han generat un sentiment que no trigaran gaire a ser substancialment modificades.
Més enllà de la pobra aplicabilitat d’uns resultats fruit de la manca de consens polític, la probabilitat que a Andorra aquest consens es produeixi un cop realitzades les eleccions és baixa. A les comunitats petites, la crispació permanent acaba deixant ferides que no acostumen a cicatritzar. Les crítiques agres i les sortides de to que en altres llocs són rebudes com a pròpies del debat polític, en societats com l’andorrana acaben bastint murs de vegades impossibles de superar. Tinc la sensació que avui aquests murs no ens deixen veure la llum.
Crec que ha arribat el moment de començar a sumar. Sumar com a primer pas per tornar a generar il·lusió. Sumar com a símbol i exemple que les coses es poden fer de manera diferent. Sumar des de tots els àmbits de la societat del país. Tothom compta. El moment és difícil i ho pot ser més –la crisi no ha tocat fons encara–, però no vull deixar de ser optimista. Vull creure en el país; és més, tenim l’obligació de creure-hi, és el nostre. No podem continuar eternitzant segons quins debats –n’hi ha que els tenim oberts des de fa dècades–. El futur del país i de les properes generacions depèn que els tanquem i ens posem a treballar.
Per això, penso que cal explorar si té sentit la constitució d’una plataforma pel canvi. Una plataforma que aglutini persones que, sense entrar en contradicció amb els seus principis i convenciments, pensin que aquests no han de ser obstacles per remar en un mateix sentit amb gent d’altres orígens o conviccions per tal d’assolir objectius concrets, claus per al futur d’Andorra. En aquest sentit, des del passat 16 de setembre, juntament amb altres companys, he començat a explorar si això que per a nosaltres és una necessitat és compartit també per més gent. A la vegada, he començat a sondejar fins a quin punt, a més de compartir la diagnosi i el remei, hi ha persones disposades a implicar-s’hi, en una concreció d’esforços que cal resoldre en els propers ‘15’ dies per tal de no eternitzar l’aclariment del mapa polític al país. Dins d’aquest termini, sense haver de construir necessàriament una ‘unanimitat de partit’, moltes vegades fictícia –els veritables equips rarament en parteixen– caldrà veure si aquest plantejament té possibilitats de ser una veritable alternativa.
Si la plataforma prospera, es traduirà legítimament en una proposta electoral més, sobre la qual els electors podran opinar amb el vot. Serà una opció que no haurà nascut d’un partit concret sinó de moltes voluntats individuals de tirar endavant un projecte conjunt en el qual s’hi creurà i pel qual es treballarà en equip i amb la il·lusió i tenacitat que el moment requereix i el país reclama.
En cas contrari, les coses avançaran des de la lògica política dels partits garants de la seva ideologia; dels partits de sempre. Si és així, amb tranquil·litat de consciència i d’acció, tornaré a dedicar-me a la meva feina, amb la mateixa discreció i professionalitat que ho he intentat fer els darrers 8 anys. Esperaré les eleccions com qualsevol ciutadà del carrer, votaré, com sempre he fet fins ara, i creuaré els dits perquè l’endemà del dia de les eleccions hi hagi la capacitat de generar el consens que tant necessitem els ciutadans d’Andorra. El futur és de tots plegats, però cal treballar-lo encertadament.

PRESENTACIÓ DE LES PROPOSTES DE REFORMA TRIBUTÀRIA DEL PS DAVANT DE LA EMPRESA FAMILIAR ANDORRANA I LA CAMBRA DE COMERÇ, INDÚSTRIA I SERVEIS D’ANDORRA

2008-10-01T12:19:00.003+02:00

La nostra intenció és presentar-los les línies generals de la reforma fiscal que proposem. I fer-ho a partir de l’exposició, per part del professor Josep Maria Duran, de l’estudi que li vam encomanar i que ha enllestit aquest estiu.

Així doncs no es tracta, encara no, d’exposar el nostre programa sinó de presentar les idees fonamentals de la reforma fiscal que entenem necessària per Andorra i la seva economia productiva.

Cal que les coses funcionin. I no funcionen. Que hi hagi progrés i ara s’ha estancat, que el benestar no estigui amenaçat. I ara ho està.
La comparació amb els altres països –el Sr. Albert Pintat ho va fer la setmana passada en la presentació de l’Informe de la Cambra– pot ser un exercici de diversió i de dissimulació de la pròpia responsabilitat però no és cap solució. Qualsevulla societat troba la seva referència més positiva en el propi convenciment que pot superar les seves debilitats i crisis.

Els parlo des d’aquest convenciment i des d’aquesta confiança.

La situació econòmica d’Andorra no és bona. En coneixem les causes: unes reformes necessàries sempre ajornades, un dèficit pressupostari preocupant, un endeutament públic creixent.
Què cal fer?
Sobretot no ens hem de perdre en debats equivocats.

De quin mal patim?
-Un fort endeutament públic,
-Una taxa de creixement globalment insuficient i negativa en diversos i importants sectors d’activitat,
-Una inversió mediocre,
-Una etiqueta de paradís fiscal i una mala consideració de país que no coopera de manera transparent amb els seus veïns.

Aquest desordre –estem d’acord també amb el vostre diagnòstic, senyor President– no és conjuntural sinó estructural: la regulació del nostre aparell econòmic no és bona. I la nostra relació amb la Unió Europea necessita avançar.

El govern del Sr. Pintat s’ha entestat en fer viure l’Estat per sobre dels seus mitjans, en un núvol de fantasia.
Però ho ha fet debades, cada dia paguem, tots plegats, empresaris i ciutadans, les conseqüències d’aquesta tossuda voluntat de negar l’evidència.

Fa anys que l’Administració pública està vivint més enllà, per damunt, del que ens podem permetre, atès el dèficit pressupostari i l’endeutament públic. L’Estat no té els ingressos necessaris per aportar a l’economia l’empenta que li cal. Mentre la majoria de països reforça la inversió i el paper de l’Estat per estimular el consum i el creixement, el Govern fa una forta retallada en el pressupost.

Però per argumentar la inversió i donar suport a les empreses, per produir i per poder exportar, calen tres condicions:
a)Reorientar la despesa pública, estalviant quan calgui.
b)Augmentar els ingressos tributaris, és a dir crear un marc fiscal sòlid, homologable, equitatiu i just que obri les portes a la inversió estrangera productiva;
c)I també, caldrà, però d’això els voldria parlar un altre dia, establir una bona i ferma associació amb la Unió Europea.

Tres breus apunts:
1- Fa ja tretze anys que anem arrossegant un sistema fiscal que no està adaptat ni a la realitat de l’empresa andorrana ni a les necessitats de recaptació d’un estat modern. El desplegament de l’ISI ha estat la demostració que el govern actual no té un projecte clar ni vol crear un marc tributari just i equitatiu.
Necessitem redreçar la situació. Cal fer-ho ràpidament, perquè el país ja ha perdut massa temps.
2- El sistema fiscal és un indicador internacional de com un país és capaç d’organitzar-se per recaptar i redistribuir els recursos entre el seu teixit social i empresarial. I de la seguretat jurídica que ofereix tant als emprenedors nacionals com als inversors estrangers.
Necessitem amb tota urgència convèncer Europa que tenim unes institucions que gestionen amb seriositat els afers públics. Fent-ho així donarem més solidesa a l’empresa andorrana.
3- Proposem doncs un marc tributari modern, suficient per poder garantir recursos, equitatiu és a dir just. I és també eficient i senzill.
Els ho dic amb la confiança i el convenciment que el nostre equip ha fet la feina que ens permet conèixer el resultat del model que ara els exposarà el professor Duran.

Ja hem traduït en xifres, mitjançant simulacions, la nostra proposta. Això em permet avançar sis avantatges diferencials molt importants:
1. Guany de competitivitat de tota l’economia: el pas a la imposició per IVA així com la dels impostos especials (tabac, alcohol, carburants), amb la correlativa eliminació de l’IMI, l’ISI i l’IAC, contribueix a una significativa millora de la competitivitat de tots els sectors de l’economia per l’efecte d’una menor recaptació tributària per aquests conceptes així com per la neutralitat, i la major simplicitat, comprensió i transparència d’aquests impostos.
2. L’estructura fiscal és homologable i obre realment les portes a totes les possibilitats d’acords i convenis de doble imposició, especialment amb els països veïns, i per tant al creixement econòmic.
3. L'impost sobre les rendes del treball és un impost que té un pes baix dins l’estructura d’ingressos, inferior al 5% del total; el 84% de la població activa n’estarà exempt (o el pagarà només un 16% de la població activa).
4. FEDA/STA: el cànon del 10% baixarà al tipus impositiu de l'IVA i es reduiran els dividends que les parapúbliques pagaran al Govern: ambdues mesures suposen una important baixada de les factures als ciutadans i empreses de dos serveis fonamentals.
5. L’ampliació de les bases imposables permet augmentar els ingressos a un nivell en que, amb una bona gestió, és possible assolir l’equilibri pressupostari, una de les peces angulars de l’estabilitat i del creixement econòmic i social futur.
6. L’impost sobre beneficis es paga quan es guanyen diners i es paga menys o es deixa de pagar en crisi.

Moltes gràcies per la seva atenció.

Andorra la Vella, 25 de setembre del 2008

El moviment ‘ninista’

2008-09-22T08:59:00.002+02:00

• LA TRIBUNA Diari d'Andorra

Què uneix aquest conglomerat multicolor compost per gent que fa quatre dies es detestava? No tenen en comú res més que una mecànica primitiva de doble exclusió: Ni-ni. Ni PS ni PLA

Ferran Goya

• Quadragenaris que no acaben de superar la seva síndrome de Peter Pan; eternes promeses polítiques mai confirmades; liberals emprenyats; centristes de l’extrem; constitucionalistes que conspiren obertament contra la Constitució; fans incondicionals de Fiter i Rossell, conversos –finalment– al constitucionalisme; poujadistes démodées; hereus de casa bona, europeistes i antieuropeistes; aprenents de Maquiavel, imitadors de pedrojota i vells proustians à la recherche du temps perdu semblen –ara va de debò(?)– haver iniciat una bigarrada, dubtosa i discutible recomposició política per no perdre poder al país.
Un objectiu –aquest de cobejar el poder– legítim en un país plural i democràtic, i que consegüentment hem de respectar els que ens autoconsiderem democràtics i plurals.
Tanmateix, aquest respecte no ha de suposar una renúncia a la crítica i al comentari més o menys àcid.
En primer lloc, en l’aspecte formal –i tots sabem la importància de les formes en democràcia– a mi em sobta el desig indissimulat que manifesten els promotors de la quarta via de sostreure als ciutadans la possibilitat de debatre sobre les diferents visions i alternatives polítiques pròpies d’un país democràtic i plural. Els arguments i crides en favor del consens, de la concentració i/o concertació mantenen una ambigüitat sobre si aquests acords han de ser previs o posteriors a les eleccions de la pròxima primavera. Nogensmenys, per les pistes que van deixant, la seva intenció és prou transparent: es tracta, en poques paraules, que quatre dotzenes de membres de l’elit andorrana es posin d’acord per fer llistes concentrades de concertació –o llistes concertades de concentració– i decideixin a priori el que més convé als divuit mil electors i als vuitanta mil ciutadans del país, sense donar opció que el pluralisme s’expressi a les urnes. I això està molt lluny –als antípodes– del que mana la Constitució del 93.
Si ens fixem en els procediments: opacitat, desmentiments, comèdies de palau (caldrà esperar que no siguin de palacio), intrigues mesquines i doble joc, podem concloure que quant a valors la nova via és molt pobra; amb aquestes alforges, molt poc valor podem esperar que pugui afegir la quarta via a la societat andorrana pel que fa a principis, conviccions, capacitat negociadora i predisposició al diàleg i al compromís positiu per buscar pactes per desencallar la situació política, econòmica i social.
Quant al fons, cal que ens interroguem sobre què és el que uneix aquest conglomerat multicolor, compost per gent que fins fa quatre dies es detestava. Idees comunes? Un projecte de futur? Un programa de govern? Uns valors? Un model de societat? Una vareta màgica per trobar la via que ens farà sortir del cercle viciós en el qual fem tombs des de fa quinze anys?
No, res d’això. La resposta la podem trobar en la teoria de Roland Barthes sobre el ninisme (vegeu Mitologies, Le Seuil, 1957). Barthes deia: “anomeno ninisme una figura mitològica consistent a plantejar dos extrems i equiparar l’un amb l’altre amb la finalitat de rebutjar-los ambdós […] és una conducta màgica: quan és incòmode escollir, no es dóna la raó a cap de les dues parts; es fuig del real, que resulta intolerable, reduint-lo a dos contraris.”
Els promotors de la quarta via específicament andorrana no tenen en comú res més que una mecànica primitiva de doble exclusió: Ni-ni. Ni PS ni PLA. A cada plat de la balança carreguen unes suposades característiques (defectes) del PS i del PLA, amb la pretensió d’aparèixer (ells) com els àrbitres imponderables, dotats d’una espiritualitat ideal, i per tant, justos, com és l’agulla de la bàscula que juga la pesada.
Ells, empresaris i professionals llestos, experts, que saben en tot moment què cal fer, útils, productius, innovadors, globals, postmoderns, incontaminats i imparcials, ens proposen la seva recepta per assolir un equilibri que ha de solucionar d’un cop per tots els problemes del país. Ni-ni. Ni Pintat ni Bartumeu. Ni inútils ni ganduls.
No cal triar perquè del que es tracta és de ser responsables. Hem d’abandonar els idealismes de l’ètica de les conviccions; cal apostar pel pragmatisme de les responsabilitats. I les responsabilitats s’accepten, no es voten; en tot cas, se sotmeten a plebiscit.
Tanmateix –opino– l’equilibri ni-ni que ofereix la quarta via és un equilibri terminal que no és capaç d’acceptar la realitat tal com és: complexa, canviant, imperfecta, inestable, amb interessos contraposats, conflictiva, lletja, molesta, incòmoda…, quelcom d’incomprensible per als alegres Peter Pan.
Les seves quimèriques solucions són tot el contrari de la via que necessitem per sortir de la rotonda (o de la gàbia d’hàmster) en la qual hem estat pedalant els darrers quinze anys. El ni-ni és l’excusa per tapiar les sortides que es comencen a albirar en un futur pròxim. És l’eterna maniobra lampedusiana dels que volen que res no canviï.
És el pragmatisme idealista dels amos de la raó que pretenen forçar un equilibri similar al de la segona llei de la termodinàmica, l’equilibri del zero absolut, un equilibri terminal, que immobilitza els valors, la política, la cultura, l’energia… la vida.

El cost del tractament de residus

2008-09-15T19:32:00.002+02:00

El Periòdic 15/09/08

Jaume Bartumeu

El dia primer de juliol va ser inaugurada a Montpeller la unitat de tractament de residus domiciliaris més important de França que aplica un procediment de metanització. La unitat disposa d’una capacitat de tractament de 203.000 tones de deixalles, a partir de les quals produirà biogàs i compost, que serà emprat en tasques agrícoles.

Amb el biogàs es produiran uns 30.000 megawatt-hores d’electricitat que seran venudes a EDF, la Feda francesa. Segons el que publicava el diari Le Monde el dia 2 de juliol passat, aquesta producció d’energia elèctrica equival al consum de 25.000 habitants.

L’explotació d’aquella infraestructura ha estat confiada a una unió temporal d’empreses encapçalades per Novergie (Grup Suez) i del qual formen part també Vinci Environnement i Sogea Sud. La concessió té una durada de deu anys. L’obra i el conjunt de la instal.lació ha suposat una inversió de 73,3 milions d’euros, que han estat finançats en el 86% per la ciutat de Montpeller, i el 12,5% pel Consell Regional de Llenguadoc-Rosselló.

L’Agència pública per al medi ambient i el control de l’energia (Ademe) s’ha fet càrrec del ròssec de l’1,5% restant. Aquesta notícia d’estiu ens fa recordar el desgavell mediambiental i financer que els liberals han promogut a Andorra amb la instal.lació de Centre de Tractament de Residus de la Comella promogut l’any 2001.

Pel que fa a les característiques tècniques i mediambientals de la instal.lació, els liberals mai no van voler ni tan sols entrar a analitzar la proposta de Greenpeace ni les reiterades propostes de les entitats andorranes de defensa del medi ambient. Van optar per la incineració i “punto”, com deia un dels ministres encarregats d’endegar la instal.lació.

L’Estat andorrà, que va fer una concessió a Cetrasa per vint anys, haurà esmerçat una suma molt i molt superior a la del centre de Montpeller, per a una capacitat de gestió de residus molt inferior en nombre de tones a la instal.lació francesa que he esmentat anteriorment. Recordo perfectament que les condicions que contempla la llei que van votar els consellers liberals i el contracte signat amb Cetrasa són les següents: Cost obra: 43.862.676 euros. Comissions bancàries: 448.511 euros. Interessos intercalaris (fix: 6,13%): 2.603.739 euros. Total a finançar: 46.914.926 euros. D’aquell capital que va caldre per finançar, una part, els 6.579.401 euros de fons propis de la societat va rebre una retribució amb un tipus d’interès del 18% (aproximadament) i la resta sol.licitant, un crèdit bancari a un tipus fix del 6,98%.
Aquestes condicions impliquen un cost total de 98.535.999 euros, dels quals 46.914.926 corresponen al capital i la resta, 51.621.073, als interessos. Són xifres que els socialdemòcrates vam exposar –i que també vam denunciar quan tocava– en la sessió del Consell General del 31 d’octubre del 2002, tal com es publica al Diari Oficial del Consell General núm. 11/2002.

Ara que el Govern liberal pregona l’adopció de mesures de contenció de la despesa, és bo de fer memòria de l’alegria financera amb la qual han portat aquesta qüestió.

Crisi? Jo, despatx nou

2008-09-01T08:51:00.002+02:00

Diari d'Andorra • LA TRIBUNA

Eusebi Nomen

• Divendres vaig anar al tercer pis de Govern per arreglar uns papers. Les portes que donen a la zona del despatx del cap estaven obertes i… em vaig quedar de pedra! L’han tirat tot a terra. I un munt d’operaris hi treballen per, suposo, fer un despatx tot nou durant les vacances del cap. Com pot ser que qui remena els nostres diners els dediqui a fer-se un despatx nou mentre que cada dia es parla de crisi econòmica, d’excessiva pressió fiscal, de congelació de sous, de problemes greus en massa famílies del país…? Com pot ser? I no és un problema de si costarà tant o quant. El problema és de mentalitat. Ara no toca dedicar recursos (pocs, molts o massa) en una cosa tan supèrflua i egocèntrica com la reforma del seu propi despatx. I a sobre quan tan sols li queden uns pocs mesos de mandat. Ara no toca.
I no vull fer la broma fàcil que la reforma del seu despatx podria ser una de les mesures per rellançar la nostra economia. Ja les veurem aquestes mesures. Ja les veurem… Perquè el nostre Govern encara no ha entès que per fer créixer el PIB al segle XXI cal facilitar el creixement de la productivitat de les empreses. Una tautologia? Sí, però permeti’m un exemple: trenta anys enrere, Suècia gaudia de dos símbols nacionals: el grup ABBA i Volvo. El grup ABBA feia innovació emocional, oferia nous productes (discos) que satisfeien necessitats lúdiques. Volvo era la gran innovadora tecnològica, oferia nous productes amb noves prestacions, més seguretat… El grup ABBA protegia la seva innovació emocional mitjançant els marcs legals sobre drets d’autor i gestionava aquests drets amb l’ajuda d’eficients societats d’autors. Volvo protegia la seva innovació tecnològica mitjançant potents patents que protegia amb l’ajuda de la seva oficina de patents. I per tenir una idea de la importància que pot tenir la innovació emocional, tingui en compte que fa trenta anys ABBA obtenia uns beneficis mundials superiors als de Volvo.
I avui en dia el secret està en l’encaix entre la innovació tecnològica i la innovació emocional. Miri l’èxit de l’iPod d’Apple. És un mix perfecte de tecnologia, disseny, comunicació, accés a bases de dades de repertoris fonogràfics. Un encaix perfecte que es protegeix amb drets d’autor, patents, dissenys industrials, marques… tota la bateria dels drets de propietat intel·lectual.
Però a Andorra, l’única innovació que es pot realitzar és fer-se un despatx de disseny nou, tal com fa el nostre cap. Perquè la realitat és que Govern no arregla allò que és prioritari per poder innovar: que la innovació empresarial es pugui protegir!
I des del 1999, Govern ha frenat les eines fonamentals perquè un empresari andorrà pugui protegir la seva innovació. Fixi’s que el 1999 el Consell ja va aprovar la llei de patents. Però aquesta llei necessita que es desplegui el seu reglament d’execució i que es creï l’oficina de patents. Altrament un empresari no pot protegir les seves innovacions tecnològiques. I des del 1999 aquests textos dormen als calaixos… i, per tant, a Andorra la innovació tecnològica no és protegible. I com vol que es faci innovació sense protecció?
Per altre costat, la Llei d’autors del 1999 ja va fixar la necessitat de crear la societat d’autors d’Andorra. I aquesta llei establia uns mecanismes molt eficients per a la gestió dels drets, especialment per a entitats d’emissió de TV per cable. Doncs, la realitat és que des del 1999 Govern ha frenat la creació de la societat d’autors andorrana. De forma que a Andorra no vindrà ni sorgirà cap ABBA, i es fa molt difícil la gestió d’empreses culturals. És a dir, la gestió de les empreses que utilitzen drets d’autor com a factor de producció, com per exemple STA i Cable Mútua. Dues empreses que fan reemissions de programacions de televisió farcides de drets d’autor. Si a Andorra s’hagués creat la societat d’autors el 1999, l’STA i Cable Mútua podrien haver liquidar els drets sobre els continguts televisius directament a la societat d’autors d’Andorra amb tarifes reduïdes. I a més la societat d’autors d’Andorra podria promoure les empreses culturals i els autors andorrans amb un important percentatge dels ingressos que recaptés. Però la tossudesa de Govern d’aturar la creació de la societat d’autors d’Andorra ha provocat que tant l’STA com Cable Mútua no han pogut liquidar els drets del contingut que emeten. I han crescut com han pogut… i ara a l’STA li ha tocat pagar els plats trencats de Govern. I ja veurem com se’n surt Cable Mútua.
Seguim amb el mateix model del tabac o del sucre. Models de negoci que s’aguanten fins que ve el cop de pal des de fora. I ja hi tornem a ser. Ara és una societat de gestió col·lectiva d’Espanya, qui representa els drets dels continguts que es reemeten a Andorra i que legítimament presenta a l’STA la factura. O paga o para d’emetre els continguts per als quals no ha pagat. I és clar que l’STA ha de pagar perquè des del 1952 aquests drets s’han de respectar Andorra. I els diners marxen fora d’Andorra. Com sempre, sense retenció d’impostos. I sense que passin per una societat d’autors andorrana que podria fer molt per promoure la cultura viva d’Andorra. Ai, la cultura viva! Aquella que pensa i opina. Quina por que té el nostre Govern a la gent que pensa i opina. Govern tan sols s’atreveix amb la cultura de museu o a refer baranes de ponts romànics… que ni pensen ni opinen.
I ara es crearà la societats d’autors d’Andorra de pressa i corrent i, és clar, que sense cap debat previ entre autors i empreses culturals del país, ni sense cap acord de gestió previ amb els representants dels repertoris universals de les obres. A batzegades, però tranquils… que de moment, ja dediquem recursos per innovar el despatx del cap.

Acumulant ignorància

2008-08-18T08:40:00.002+02:00

Ferran Goya

• A l’amic Josep Maria Betriu,
per saber compartir records de la vella duana

Al seu llibre Tenir el cap clar, Edgar Morin distingeix entre “un cap ben ple” i “un cap ben fet”. Per al pensador francès, el primer seria un cap en el qual el saber s’acumula, apilat, però que no disposa d’un principi de selecció i d’organització que li doni sentit. En canvi, un cap ben fet disposaria, alhora, d’una aptitud general per plantejar i tractar els problemes i d’uns principis d’organització que permetin reunir els sabers i donar-los sentit.
L’escola, els mitjans de comunicació, Internet, les novel·les, la poesia, el cinema, entre altres, omplen –com una torre de Babel– el nostre cap de dades, d’informacions i de coneixements, però rarament ens donen les regles per relligar tots aquests coneixements separats, jerarquitzar-los i ordenar-los.
Portant a l’extrem la tesi de Morin, jo diria que, en un cap ben ple, poc importa si el que s’acumula és saber o ignorància, en mancar-li les qualitats d’organització, relació i contextualització d’informacions.
Si imaginem que les societats humanes posseeixen un cap col·lectiu, podríem dir que hi ha societats que tenen el cap ben ple i altres que tenen el cap ben fet.
M’ha semblat útil recórrer a aquesta reflexió preliminar per comentar el violent corrent d’arrossegalls que va provocar el tancament de la frontera del riu Runer durant una nit, a més de quantiosos danys materials i, sortosament, cap dany personal.
Des del primer moment, em van sorprendre dues coses. La primera la focalització mediàtica en els aspectes operatius de les tasques de neteja i reposició del trànsit, però sense cap data quantitativa sobre aquests aspectes com es fa arreu; ningú ha informat de quantes dotacions de bombers, quants policies, quants efectius del COEX, quanta maquinaria i treballadors del sector privat van participar –i participen– en l’operatiu.
En segon lloc, l’error en la descripció de l’esdeveniment que reiteradament cometien autoritats, responsables de l’administració i periodistes en parlar d’una esllavissada. Al cervell de tothom hi ha prou clar el que és una esllavissada i les diferències en la causa i en els efectes amb una torrentada provocada per la crescuda sobtada d’un curs d’aigua torrencial que arrossega materials provinents de l’erosió i els diposita per sedimentació allà on la velocitat de l’aigua disminueix.
Un cap col·lectiu ben fet hauria intentat relligar les informacions, les intoxicacions, les opacitats (assumpte de les llaunes de colorant de gasoil), les mitges veritats, les falsedats i tots els inputs que hem anant rebent des de l’1 d’agost, amb allò que ens queda del que hem anat aprenent des de l’escola primària a l’escola de la vida.
Recordeu les parts d’un torrent? Conca de recepció, gorja i con de dejecció. Alguns mestres, més rigorosos, afegien un quart element més avall o lateral al con de dejecció que rebia el nom de canal de desguàs.
Recordeu les característiques essencials dels torrents? Els torrents tenen pendents forts i irregulars amb crescudes sobtades i violentes
Una excursió virtual per Google Eart ens permetrà refrescar la memòria i veure un torrent real, com és el torrent Runer abans l’1 d’agost.
Els torrents funcionen de tal manera que les seves crescudes afaiçonen les formes geològiques més recents; les torrentades són, doncs, un fenomen natural que no es pot, ni de lluny, suprimir. Els espais inundables i els cons de dejecció tenen la seva raó de ser i d’existir, i gairebé a tots els països europeus estan regulats i protegits normativament, ja que es limiten les actuacions antròpiques que suposin l’ocupació d’aquests espais. Oblidar aquests principis naturals significa incrementar l’exposició al risc i una major vulnerabilitat de les infraestructures construïdes, en conseqüència hem d’assumir els efectes probables i haurem d’estar disposats a pagar el peatge dels nostres errors. No crec que sigui l’actitud pròpia dels caps ben fets.
Un d’aquests, l’arquitecte escocès Ian McHarg establert als Estats Units, va escriure l’any 1967 el llibre Design with nature. McHarg sostenia que la teoria i la pràctica de la planificació urbana i de les infraestructures ha de ser revisada de tal manera que l’ecologia esdevingui el fonament de totes les arts que intervenen en els projectes del territori.
La millor política per a conviure, no pas per a lluitar amb les crescudes, torrentades, etc., no són les mesures estructurals (murs, canalitzacions, dics), sinó les que fan un ús correcte del medi.
Posar un càmping en un con de dejecció com es va fer a Biescas o unes instal·lacions duaneres al bell mig d’un altre con de dejecció, com es va fer a Andorra el 1982, no és fer un ús correcte del medi.
Pretendre posar l’aeroport de la Rabassa al cap de la conca de recepció d’un torrent i impermeabilitzar més d’un milió de metres quadrats de superfície, tampoc no seria fer un ús correcte del medi. Imagineu la destrossa que haurien fet 45.000m3 més d’aigua baixant entre les 8 i les 9 de la tarda de l’1 d’agost pel Runer?
La vella duana andorrana estava situada entre les canals de la Juberrussa i del Passatorrens. Aquesta ubicació era fruit d’una casualitat? Potser. Però també podem pensar que els vells andorrans sabien moltes menys coses que nosaltres, però tenien el cap millor endreçat que els enginyers, els arquitectes o els manaires dels anys 80.
Quina acumulació d’ignorància cal per posar un edifici oficial estratègic al peu d’un torrent que en menys de cinc quilòmetres salva un desnivell de mil dos-cents metres (prop de 25% de pendent mitjà)? Més o menys la mateixa ignorància que cal per posar la caserna central de bombers a la zona amb la major probabilitat d’inundació del país.
Ara caldrà esperar que si finalment es decideix construir uns serveis duaners conjunts amb Espanya, al moment de triar el lloc es tinguin en compte els riscs naturals. Seria un indicador esperançador que la societat andorrana comença a tenir el cap ben endreçat.