D’ençà que els socialdemòcrates vàrem agafar la responsabilitat de governar, no hem regatejat esforços per redreçar la delicada situació de les finances públiques que els liberals ens van deixar com a herència.
Aquesta situació, que tantes vegades havíem denunciat des del Consell General, és el fruit d’un endeutament imprudent i desbocat que els màxims responsables liberals s’encarregaven de maquillar, any rere any, equilibrant artificialment ingressos i despeses a través del pressupost de l’Estat.
Un endeutament sense xarxa de seguretat, instrumentalitzat principalment a partir de pòlisses bancàries, cosa que el convertia en molt perillós perquè deixava l’Estat en mans de la banca. Un endeutament sense sostre ni límit definit, que s’anava engreixant exponencialment amb noves contractacions de personal i multimilionaris contractes d’inversió en infraestructures de dubtosa necessitat.
Durant el nostre primer any i mig al capdavant del Govern, hem actuat de manera ferma i seriosa per contenir la despesa pública, congelant la contractació de nous funcionaris, retallant en un 12% el salari dels alts càrrecs de l’Administració, restringint la contractació de personal de relació especial en més d’un 50% respecte als darrers anys del govern Pintat, reduint en prop d’un 6% la factura del consum energètic dels edificis de l’administració general i entitats parapúbliques, o aplicant un augment salarial de l’IPC només als salaris més baixos, entre altres mesures.
Durant aquest període de temps també hem treballat en la reestructuració del deute de l’Estat, creant la primera emissió de deute públic, amb l’objectiu de redistribuir l’endeutament de les nostres finances i reduir el risc.
Hem iniciat el camí cap a una reforma de l’administració pública plantejant mesures per reduir els seus costos, però garantint la qualitat del servei i professionalitzant i protegint els equips de treball. Un camí iniciat amb diàleg amb els sindicats per evitar canvis traumàtics, cap a la sostenibilitat de la nostra administració. Un camí que volíem recórrer plegats amb la resta de forces polítiques, però la seva obsessió de bloquejar el Govern socialdemòcrata ha fet impossible avançar en positiu.
Però seguim treballant de valent per aconseguir que el Consell General aprovi una reforma fiscal que doni ales a la nostra economia, una reforma que ens permeti interactuar amb la resta de països de manera homologada, una reforma que possibiliti un sanejament de les nostres finances, una reforma que ens serveixi per augmentar el benestar de la societat andorrana.
Dissortadament, cal que assumim que la locomotora del deute públic que els liberals van alimentar durant tants anys de mala gestió porta una inèrcia que no és possible aturar d’un dia per l’altre. Caldrà continuar persistint en l’austeritat, en l’esforç, en el sacrifici, passet a passet, amb la perseverança de la formiga, amb humilitat i amb paciència, que és un arbre d’arrel amarga, però de fruit dolç...
1 comentaris:
Donat que Andorra és un país tan petit, i que en gran part depen del turisme i del capital estranger, a diferència del que passa amb nacions més grans com els EEUU, l'austeritat sí és una mesura recomanable. El que faci o deixi de fer Andorra no afectarà essencialment a ningú més que als propis habitants del país.
Jo no tinc responsabilitats polítiques, gràcies, ni cap mena de poder econòmic. Però això no m'impedeix expressar que els que sí el tenen deurien d'adonar-se que aquest estat d'excepcionalitat, la crisi a Europa, té encara molt camí a recórrer. Dit d'una altra manera, s'ha d'estar disposat a renunciar si cal. Cal estar disposat també a recolzar en alguna direcció que no és la que un preferiria, si això finalment redunda en benefici del país.
El que és liberal, hauria de reconéixer que la lógica de mercat no sempre és beneficiosa, a la llarga ni tant sols per al que en un principi n'és el beneficiat. La prova la tenim en aquesta escandalosa crisi que ha posat de relleu la inutilitat de l'inversió especulativa per a crear riquesa. En clau nacional, la irracional escalada immobiliària ha xuclat recursos de l'economia productiva, alhora que perjudicava negativament la competitivitat de la resta de sectors, tret pot ser de la banca. És en aquest sentit que interpreto que el privilegi d'uns pocs ha perjudicat als demés.
Així mateix, els socialdemòcrates hauran de reconéixer que el mercat existeix, que hi ha una oferta i una demanada de la qual Andorra no n'és una excepció. Aquesta és la preocupació de sectors com el comerç i l'hostaleria. Necessiten sentir-se competitus i tenir una bona projecció de cara a l'exterior. Ajustant costos el màxim possible. Treballant tots el diumenges que sigui necessari. Però no és menys cert que cal demanar sacrificis donant exemple.
Quan a la Roma republicana la nació estava en una situació crítica era costum posar en vigor l'anomenada llei sumptuària, que prohibia l'ostentació de riquesa per tal de no ofendre als ciutadans en pitjors circumstàncies. Una llei que s'avé molt bé amb el tarannà tradicional andorrà i que es va abandonar fa uns anys en favor de exhibicionisme consumista. És l'ètica de l'estètica.
Un país tan petit hauria de ser fàcil de governar, tot i el fet que per contra el pes d'una sola persona es magnifica. En aquest sentit espero que els polítics andorrans prenguin consciència del pes que tenen les seves trajectòries en el conjunt del país.
Una afectuosa salutació.
Àlex
Publica un comentari