ES POT PARLAR ENCARA DE CIUTADANIA AL SEGLE XXI?

ES POT PARLAR ENCARA DE CIUTADANIA AL SEGLE XXI?
Ferran GOYA i RODRIGUEZ DE CASTRO, enginyer i primer secretari del Partit Socialdemòcrata (PS)
Absentisme ciutadà ?
“Estàs despert? Sí? Prou com per adonar-te que el poder és a les teves mans i que no tens perquè ser –si no és que et deixes fer– una part passiva del món que t’envolta? Aquest és el problema de fons.” Així començava l’article de la periodista Noemí Rodríguez publicat el dilluns 9 d’agost.
En el seu curt comentari, la periodista condensava el dilema que es presenta als ciutadans entre comportar-se com a individus egoistes subjectes al pragmatisme de l’immediat i de l’econòmic o fer-ho com individus amb un ethos participatiu i cooperant, o sigui com a vertaders ciutadans, segons la distinció de Victòria Camps.
Però estem davant d’un dilema o d’un fals dilema? No és ben cert que, sovint, el desig participatiu dels ciutadans xoca contra la manca de canals de participació? Com apuntava Victòria Camps “la participació ciutadana ha de venir impulsada i motivada per aquells que no fan de la participació un problema perquè ja hi són a la política, són polítics”.
Alguns, com el filòsof francès Gilles Chatelet, van més enllà i sostenen que hi ha una política activa i deliberada d’incitació a l’enveja i a l’avorriment a les “democràcies-mercat” i a la degradació dels ciutadans en l’homo-economicus, individu egoista i racional, àtom d’un univers de prestacions i consum; i l’homo-communicans, el ciutadà-termostat, habitant bombolla de l’espai cybersimpàtic, sense conflicte ni confrontació social.

Creixement demogràfic i canvi social

A partir dels anys 60 hi ha a Andorra una verdadera explosió demogràfica que provoca un enorme xoc cultural.


Any Població
1950 6.176
1960 8.392
1970 19.545
1980 35.460
1990 54.507
2000 65.844
2010 84.669
(Font: Departament d’Estadística. Govern d’Andorra, juliol 2010)

Nogensmenys, en aquest període de temps, hi ha hagut una inèrcia enorme pel que fa als canvis socio-econòmics, tant en els aspectes estructurals, com en els jurídics i procedimentals.
Contràriament als països europeus, l’Estat andorrà pre i post-constitucional no ha jugat cap paper significatiu en el disseny i aplicació de polítiques econòmiques i socials. Andorra ha estat el “paradís” del laissez-faire: sense sindicats, sense lleis laborals, sense lleis urbanístiques ... L’Estat regulador i redistributiu que ara sembla ester en vies de submissió als dictats de la globalització econòmica, mai no ha existit a Andorra
De les tres potes que configuren el concepte d’Estat del benestar: treball estable garantit, estat protector i regulador i mobilitat ascendent, a Andorra solament vam gaudir –parcialment- d’aquesta tercera; molts, encegats per el miratge del creixement il·limitat, no van voler veure – o no els hi van deixar veure- les limitacions i les contradiccions d’un model insostenible econòmicament, socialment i ambientalment.
No podem, per tant, cercar a Andorra les causes de la crisi de la ciutadania en el que ha passat a les democràcies veïnes, en les quals aquesta crisi ciutadana ha estat estretament vinculada a la crisi de l’Estat social de Dret (o Estat del benestar).


La fragmentació de la ciutadania

La població oficial d’Andorra per nacionalitats, a 31 de juliol de 2010, té l’estructura següent:


Nacionalitat Nombre
Andorrans 32.660
Espanyols 26.668
Francesos 5.059
Portuguesos 13.243
Altres nacionalitats 7.039
Total 84.669
(Font: Departament d’Estadística. Govern d’Andorra)

El concepte de ciutadania ha estat lligat arreu tradicionalment a la noció de nacionalitat, al conjunt de drets i deures de les persones que pertanyen a un determinat Estat.
En una societat complexa i plural com és l’andorrana l’equació “ciutadà=nacional” fa més de 60 anys que va quedar desvirtuada. Conceptes com el d’assimilació i posteriorment el d’integració han quedat completament superats pels fets. L’objectiu ideal – si és que alguna vegada es va tenir conseqüentment- d’aconseguir una integració social i cultural dels immigrants, sense facilitar-ne una integració jurídica i política ha estat un fracàs.
El resultat ha estat una població complexa i heterogènia, amb individus que desprès de 15 anys de residència tenen encara que renovar la seva autorització cada 10 anys.
A aquesta fragmentació nacional, hem d’afegir les fragmentacions derivades dels estatus socials, gènere, culturals, lingüístics, religiosos, educatius, etc.


Andorra: una població assedegada de participació
Hem parlat de números, però a nivell subjectiu ¿què passa a Andorra? Una resposta la podem trobar al capítol 7 del llibre del CRES “Andorra a l’enquesta mundial dels valors” on s’analitzen les respostes a una sèrie de preguntes que proposen a la població una tria entre uns ítems materialistes i altres de postmaterialistes.
A Andorra (2005), l’objectiu triat en major proporció – 59,7 %- entre els objectius del país pels propers deu anys va ser el de “procurar la participació de la gent en les decisions que afecten el seu treball i la seva comunitat”, molt per davant del segon objectiu “ un alt nivell de creixement econòmic” que va ser triat per un 26,6 % dels enquestats.
El quadre següent compara els resultats obtinguts amb els d’Espanya i França


Andorra
2005 Espanya
2007 França
2006
Un alt nivell de creixement econòmic 26,6 % 44,3 % 39,9 %
Assegurar unes forces armades importants 0,7 % 8,3 % 6,9 %
Procurar que la gent pugui participar més en decisions sobre treball i comunitat 59,7 % 36,7% 39,9%
Intentar que les nostres ciutats i entorn siguin més bells 12,4 % 7,4% 12,1%
Ns/Nc 0,8% 3,3% 1,3%

Segons les anteriors dades, els ciutadans andorrans estarien assedegats de participació. I això sense diferències significatives per raó de nacionalitat: els portuguesos i francesos residents a Andorra serien els menys sensibilitzats, encara que més del 50 % dels enquestats d’aquestes nacionalitats volen més participació. Els residents de nacionalitat espanyola ostenten el rècord de sedegosos de participació amb un 64,4 %, mentre que el andorrans se situen prop del valor promig (58,8%).
Així, com a conclusió provisional podem dir que a Andorra no manquen ganes de participació, es a dir no manca voluntat per assumir la condició de “subjectes agents” de la vida col·lectiva, sinó que el que manca són canals i facilitats per a participar, així com una redefinició dels límits de l’espai públic (institucional i ciutadà).
Com a corol·lari d’aquesta conclusió és que, des d’Andorra, hem de parar molta atenció a no manllevar, d’una forma acrítica, anàlisis més o menys vàlids en altres contrades, però que no es corresponen a la situació econòmica, social, cultural del nostre país ni als seus valors.

El redimensionament de l’espai públic

La política andorrana té un excessiu composant de verticalitat. Les institucions, els partits i les repetitives operacions polítiques de la dreta “de sempre” s’estructuren des de la verticalitat o sigui en base a una jerarquia entre els “bons Superiors” i “lo Vulgo” com molt bé expressa la Màxima 32 del Manual Digest: “es lo Vulgo vestia de molts Caps, y no pot saver las Causas, y motius, que te lo bon Superior per fer lo que fa demanera que son tant diferents los Judicis del superior ablos del vulgo, que no es posible, que tingan los dos un mateix Concepte delas Cosas”. Walter Lippmann, el periodista americà que ben segur no havia llegit Fiter i Rossell, adaptava la màxima del Manual Digest a les “democràcies modernes”: “en una democràcia amb un funcionament adient, hi ha diferents classes de ciutadans; en primer lloc els que analitzen, prenen decisions, executen, controlen i dirigeixen els processos: l’elit; només una reduïda elit pot entendre quins són els interessos comuns, que és el que ens convé a tots”; és l’estratègia eterna de l’especialització i repartiment de treball entre els “que saben” i els que “segueixen” , aquests darrers preocupats principalment per temes més urgents des del punt de vista “vital” (ceux qui savent et ceux qui suivent).
La Constitució de 1993 no va posar remei a aquesta verticalitat; en ella, el ciutadà actiu, el ciutadà protagonista de la seva vida col·lectiva hi és absent. Constitucions d’altres països, molt anteriors a la nostra, si que es van preocupar per afavorir la participació dels ciutadans. Tot un símptoma de com “els bons Superiors” que van redactar la Constitució estaven excessivament preocupats per les institucions i per les col·lisions de competències.
Simplement a tall d’exemple em permeto citar l’article 9.2 de la Constitució espanyola: “Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social”. En realitat els constitucionalistes espanyols només van fer que traduir l’article 3 de la Constitució italiana de 1947.
Però tenim la Constitució que tenim i si és cert que en ella manca la figura del “ciutadà protagonista”, res no prohibeix intentar obrir “l’espai públic”, entès tal com el defineix Habermas, o sigui, l’àmbit de la nostra vida social en el qual podem construir “opinió pública”. L’entrada a aquest espai ha d’estar oberta a tots els ciutadans; ningú no pot ser obligat a quedar-se al “pòrtic”. Els ciutadans es comporten com a públic quan es reuneixen lliurement, tracten i es posen d’acord – utilitzant la “raó comunicativa” – per tal de definir els interessos generals. La política, doncs, no s’ha d’entendre com quelcom exclusivament representatiu ni tampoc una activitat vinculada necessariament a unes regles formals de joc.
Cal recuperar la força transformadora de la democràcia, el seu sentit deliberatiu, de construcció social (i no de construcció acadèmica) de problemes i solucions. Cal passar de les polítiques “sense la gent” o, tímidament, “per a la gent” a polítiques “amb la gent”; cal transitar de l’espai públic entès com a àmbit institucional, propi i gairebé exclusiu dels poders públics, a l’àmbit de l’apropiació col·lectiva, de definició conjunta dels interessos generals i de recerca compartida dels conflictes inevitables que comporta la convivència. Cal també recordar, amb paraules de Daniel Innerarity, que “La funció principal de la política és la producció i distribució dels bens col·lectius necessaris per al desenvolupament d’una societat”.
Polititzar, és situar les coses en l’àmbit de la discussió pública i arrabassar-les als tècnics, als profetes i als fanàtics. La política innovadora és una gestió dels assumptes col·lectius tot i considerant-los oberts, decidibles, imprevisibles, opinables, controvertits, revisables. La perspectiva política és poder actuar d’altra manera que la que diu l’expert i es distingeix conceptualment d’altres activitats com les que practiquen acadèmics, científics, militars, moralistes o economistes...

De la teoria a la pràctica

En un article publicat fa dos anys deia: “De l’actual crisi no crec que puguem sortir amb mesures tecnocràtiques ni autocràtiques, sinó amb més democràcia i amb més capacitat d’arribar a compromisos, amb la participació de tots els que estem en aquest “vaixell”, creant mecanismes per a que la “legió d’estoics” surti de l’apatia. Per atraure els uns –els que ja tenen la nacionalitat i, per tant, el dret a traspassar el “pòrtic”– s’haurà de dotar d’atractiu l’activitat política, regenerar-la, ennoblir-la de tal forma que se sentin motivats per abandonar l’individualisme i facin el pas d’integrar-se a l’espai públic. Els altres, els que tenen vedada la participació a l’àgora, els estoics que estan al pòrtic perquè sempre els hem posat un termini indecent per a entrar a l’espai públic, els que han treballat de valent pel progrés econòmic i social del país, avui han de poder dir la seva. ”.
Al programa electoral del PS per a les eleccions generals de 2009, el capítol “El ciutadà i els poders i les institucions de l’Estat” començava amb un epígraf intitulat UNA INCLUSIÓ EFECTIVA. Allí podem llegir “Quan parlem de ciutadania ens hem de referir necessàriament a la qüestió de la nacionalitat. En aquest sentit, continuem pensant que cal aconseguir que, progressivament, la població andorrana de dret tendeixi a equiparar-se amb la població de fet. (...) Per tant, a més d’impulsar polítiques que afavoreixin la inclusió i la participació de tots els ciutadans en els diferents àmbits de la realitat andorrana, durant la propera legislatura promourem la modificació de la Llei de la nacionalitat, establint el dret a adquirir la nacionalitat andorrana per naturalització als quinze anys de residència”.
El 16 de juliol del 2009, només 1 mes i 11 dies després de la presa de possessió de Jaume Bartumeu, es va fer la primera reunió de la “ Taula de diàleg per un pacte per al treball i el desenvolupament econòmic”. En reunions posteriors van participar fins a 25 associacions.
Per l'amplitud dels temes a tractar es va dividir la Taula en 5 taules temàtiques:
· Taula nous mecanismes d’activitat econòmica, foment i innovació -> tres reunions
· Taula fiscalitat - > tres reunions
· Taula eficiència, eficàcia administrativa -> tres reunions
· Taula fluxos migratoris, immigrants, quotes i contingents -> quatre reunions
· Taula recursos humans, qualificacions formacions i plans de carrera -> tres reunions
Per tant, es va estar debatent i escoltant durant 16 reunions de les quals el Govern va adquirir 30 compromisos que es despleguen en el document "Taula de diàleg per un pacte per al treball i el desenvolupament econòmic".
Independentment a la Taula anterior hi ha altres taules i comissions que es van reunint periòdicament.
· Taula del museu nacional http://www.govern.ad/?p=9063
· Taula permanent per a la formació en el treball http://www.govern.ad/?p=9058
· Taula de treball sobre la Llei de la Funció Pública http://www.govern.ad/?p=8533
· Taula mixta de Joventut http://www.govern.ad/?p=8692
· Taula de cultura http://www.govern.ad/?p=7128
· Taula de Turisme i Comerç http://www.govern.ad/?p=7370
· Taula d'energia http://www.govern.ad/?p=4713
· Taula permanent de Joventut http://www.govern.ad/?p=1568
A més s’han creat les comissions :
· Comissió de Lluita contra el Intrusisme Empresarial http://www.govern.ad/?p=8038
· Comissió Nacional per a la Igualtat http://www.govern.ad/?p=8970
Però també he de dir que soc conscient que aquestes taules i comissions són només un inici d’obertura de l’espai de discussió pública transparent, que necessita ésser ampliat tant en quant els temes, com en la composició social dels participants.
Les barreres temàtiques, d’horaris, d’organització dels ciutadans “d’a peu”, la manca de formació d’aquests a la participació, l’asimetria d’informació de que disposen els ciutadans, han donat un pes privilegiat als poders fàctics, a les associacions patronals i professionals i ha marcat una tendència d’aquestes taules cap els interessos d’uns sectors que ja tenien prou capacitat d’influència. La presencia dels treballadors en aquestes taules ha estat mínima i, en el cas dels immigrants, la seva absència ha estat absoluta.
No té tampoc massa sentit parlar de noves formes de participació si ens limitem a treballar exclusivament en el camp institucional.
La participació ciutadana és també un objectiu prioritari del Partit Socialdemòcrata. Poc desprès del IX Congrés al desembre de 2009, el PS va organitzar un seminari de formació sobre PARTICIPACIÓ CIUTADANA, destinat als electes, quadres polítics i militants, amb l’objectiu de proporcionar els coneixements bàsics en torn al discurs de la participació, alhora que facilitar metodologies i eines per al seu desenvolupament. A la jornada van participar 27 companys i companyes amb responsabilitats diverses al partit, als comuns i a Govern.

Conclusió

La solució dels problemes en els que es troba Andorra està condicionada pels acords estratègics que puguin prendre els partits i les forces polítiques, però també hem de ser conscients que depèn en gran mesura de la actuació dels ciutadans.
Per a que els ciutadans ocupin el centre de l’escena política no basta amb apel·lacions normatives i declamacions retòriques. Es tracta de que els ciutadans es facin a la idea de que han de decidir si volen ser lliures i per tant responsables del què passa al país, assumir la càrrega de la seva llibertat i de la seva responsabilitat cívica.
Es poden promulgar lleis (reforma de la llei sindical, la llei del voluntariat...), es poden facilitar locals a les associacions, atribuir subvencions, etc., però sobretot necessitem la participació activa dels ciutadans, d’una ciutadania ben informada i educada cívicament que sigui capaç de discriminar entre la demagògia i el discurs argumentat.
Hem d’assumir que la democràcia no és només eleccions amb la participació d’una tercera part de la població, sinó que la democràcia és un procés de formació d’opinió, de conversa en el qual tots, polítics i ciutadans, debaten contínuament els problemes i les seves solucions.
Però per a que aquesta conversa pública sigui enriquidora i efectiva, ha de superar els hàbits d’imprecisió i de confusió (manipulació?) que són més propis de societats amb uns hàbits de discussió poc desenvolupats. L’educació cívica ha de permetre aconseguir que els actors (els ciutadans i les ciutadanes) identifiquin els seus interessos a curt i llarg termini; entenguin quins són els interessos dels altres i, en conseqüència, comprenguin els sentiments i les orientacions que donen sentit a aquests interessos.
Cal superar la informació i la discussió sectària, amb identificació de la gent com amics o enemics, que no consolida l’esperit ciutadà sinó que promou l’esperit tribal o, en el millor dels casos, el de clan.
Els responsables actuals de la deseducació cívica som tots: poders públics, partits polítics, organitzacions empresarials i socials, mitjans de comunicació, educadors, etc.
A tots i cadascú ens correspon fer l’esforç d’informació, de formació i d’educació ciutadana per a que la ciutadania sigui una realitat a la nostra societat del segle XXI.