Els catorze del no

per Ferran Goya - 07/07/2010

A la darrera sessió del Consell General, els catorze consellers que van impedir l’aprovació del pressupost del 2010 van mostrar –fins a l’avorriment– la seva voluntat de bloquejar el canvi.

En la sessió, es va repetir el tràmit feixuc de votar, un per un, cadascun dels crèdits extraordinaris, indispensables per tirar endavant el país, després que al debat pressupostari Coalició Reformista i la plataforma Andorra pel Canvi van decidir deixar el país sense pressupost per a tot l’any 2010. Una vegada més, els dos grups opositors van demostrar, contradient les seves promeses i el consens retòric que prediquen, la seva voluntat de posar sistemàticament pals a les rodes del canvi.
Amb el pretext d’evitar nou endeutament, manllevant la gasosa doctrina pressupostària d’ApC, CR –els conservadors radicals–, els hereus genètics i polítics d’aquells que van deixar els calaixos de l’administració plens a vessar... de feina per fer, i nogensmenys, la caixa del país en números vermells, refusen uns projectes de crèdit absolutament necessaris.
Dir no al pla de reactivació del comerç, a la promoció del turisme, no a les obres de conservació d’instal·lacions esportives, no a les obres de manteniment de carreteres, no a la restauració de béns arqueològics, no als fons de la biblioteca o als ajuts per als Jocs de policies i bombers, és descapitalitzar Andorra i negar el nostre desenvolupament en àmbits imprescindibles per a un país que el millor que sap fer és rebre visitants.
Donar un sí selectiu a certs crèdits extraordinaris, que tot i augmentar l’endeutament tenen, al seu parer, el mèrit d’afavorir les seves polítiques clientelars, l’amiguisme i els interessos particulars propers a alguns consellers o conselleres generals, és la continuació de la pràctica habitual dels darrers catorze anys de Govern del PLA amb la complicitat centrista. És també la plasmació política d’una visió ideològica que vol el sector públic presoner del sector privat; la concepció conservadora ultraliberal que, aplicada els darrers anys tant en l’àmbit local com internacional, ens ha portat on som ara: socialitzant les pèrdues econòmiques després de molts anys de privatitzar els guanys.
El Govern socialdemòcrata, al contrari, ha implantat un canvi de model en les decisions i prioritats polítiques, argumentant i justificant cada crèdit, pensant en la gent, en els treballadors, en el teixit productiu del país, en la protecció i la promoció del patrimoni cultural, en la millora de la situació socioeconòmica andorrana...
El president d’ApC, amb les seves insuportables repeticions, les seves redundàncies letals i l’assentiment reverencial dels seus acòlits, és el còmplice fidel –com ho van ser els consellers de CDA+S21– dels conservadors radicals que volen que res no canviï.
El club dels catorze, el front comú de CR i ApC per negar el pa i la sal al Govern socialdemòcrata i fer-lo passar per les Forques caudines, és l’estratègia conservadora dels que no tenen cap alternativa per afrontar una crisi conjuntural i estructural gravíssima. Davant del projecte ambiciós de reformes econòmiques estructurals i de governança democràtica i participativa dels socialdemòcrates, les propostes de la santa aliança no passen de reeditar els patètics somnis ludopàtics dels dos primers Governs del PLA i plantejar l’entorpiment sistemàtic de les iniciatives del Govern de Bartumeu que puguin perjudicar els interessos corporatius dels patrocinadors econòmics dels dos grups opositors.
El que s’està veient al Consell General va més enllà del tacticisme i de la política politicienne o de l’ambient preelectoral que, equivocadament, alguns analistes descriuen. D’una banda, els catorze del no acusen el Govern d’estar cansat i desorientat. De l’altra, de manca de projecte. S’han acumulat durant el darrer any moltes dades per concloure que les dues acusacions són el fidel reflex en un mirall de qui les diu. Que són només una expressió de la pròpia incompetència –malgrat els fracassats congressos fundacionals d’uns i els freqüents sants sopars dels altres– per assolir cohesió, projecte i lideratge, per una banda, i, per l’altra, l’expressió d’una visió reduccionista de la cosa pública, com un vedat opac i antidemocràtic de tripijocs i complots, reservat a les tradicionals i poderoses elits minoritàries, que només pensen a preservar els seus privilegis.
El Govern, el grup parlamentari socialdemòcrata i el PS treballen cada dia i seguiran fent-ho malgrat les dificultats de la crisi mundial i els pals a les rodes dels immobilistes. Ningú va dir que seria fàcil i així vàrem acceptar la nostra responsabilitat.
Ens agradaria, però, que els altres grups entenguin i acceptin que podem ser capaços d’aconseguir els compromisos necessaris perquè aquest país es pugui governar sense majoria absoluta, amb les aportacions de tothom, sense vetos, pel bé de la gent d’Andorra. Per part nostra –com repetidament ho venim demostrant– no quedarà.