Canviar de tema

DIJOUS, 18 DE MARÇ DE 2010 08:41 - Ferran Goya

En l’episodi d’Eumeus de l’Ulysses de Joyce, Leopold Bloom plantejava un fals dilema a Stephen Dedalus: “No podem canviar el país, canviem doncs de tema.” Dic fals dilema perquè sovint per canviar el país, cal canviar de tema.

Fa pocs dies, Òscar Ribas deia “cal parlar clar” en un article que finalitzava amb una frase que he pres com una invitació a la recerca: “Hem de conviure, ens agradi o no, amb el que hi ha. Però hem de saber, realment, què hi ha.”
Intentaré, doncs, seguint el suggeriment de l’excap de Govern, parlar clar per saber, realment, “què hi ha”. Canviaré dels temes usuals i repetits, no els parlaré ni de pressupost, ni de pactes, ni de partitocràcia. Avui toca parlar del segrest de l’Estat.
Al número 38 de la revista Finances i desenvolupament, publicació del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial, Joel Hellman i Daniel Kaufmann encapçalaven el seu estudi sobre com Enfrontar el desafiament de la captura de l’Estat en les economies en transició amb una cínica frase que Vladímir Putin va pronunciar en una reunió amb dirigents empresarials russos: “Només vull fer-los notar que van ser vostès mateixos els que van formar aquest Estat, i en gran manera a través d’estructures polítiques i quasipolítiques que vostès controlen. Si no els agrada el que veuen, potser no haurien de donar-li la culpa al mirall.”
Què vol dir captura de l’Estat? És, potser, un concepte inventat pels tardocomunistes? Tot el contrari, el Banc Mundial defineix la captura de l’Estat com “l’acció d’individus, grups o empreses, en el sector públic i privat, que influeixen en la formació de lleis, regulacions i altres polítiques del govern, per a llur propi benefici com a resultat de provisions il·lícites i no transparents de beneficis privats atorgats a funcionaris públics”. En la terminologia del Banc Mundial, funcionari públic és tota persona que pertany a una de les sis institucions següents: poder legislatiu, poder executiu, tribunals penals, tribunals civils, banc central i partits polítics.
La gamma de tàctiques per realitzar aquesta pressió per segrestar l’Estat pot variar des del su-born directe o violència sobre persones públiques que tenen capacitat de decisió, fins a altres més toves i difuses, però igualment il·legítimes. La captura de l’Estat pot fer-se també a través de partits o moviments polítics, els quals són un mecanisme legítim d’accés al nucli sistèmic estatal. Aquí també, hi ha una gradació entre les possibilitats amb més risc penal, com la coerció i violència sobre candidats i electors, passant per tàctiques a mitjà termini com pot ser el finançament electoral i, finalment, les maniobres de creació o cooptació d’un partit o moviment polític.
Amb aquestes eines teòriques elaborades per institucions internacionals com ara el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, i una mica –no gaire– de memòria d’allò succeït els darrers dos anys en la descomposició i recomposició dels partits de la dreta andorrana i en l’acció i els posicionaments públics de grups i organitzacions empresarials tenim més que suficients elements per “saber, realment, què hi ha”.
I al meu parer el problema no és ni el pressupost, ni els partits polítics, ni el tripartidisme, ni tampoc la Llei electoral. La solució no pot venir, doncs, d’una major personalització del poder.
El problema essencial avui a Andorra és el de com reformar l’Estat, si hi ha unes elits socials i econòmiques temoroses de perdre els privilegis i els avantatges que els procura la situació actual i que disposen d’una influència directa en els partits obstruccio-nistes? Uns partits dèbils, fraccionats, poc estructurats i dependents financerament dels grups econòmics més refractaris al canvi, però amb suficient capacitat per –seguint el mandat dels seus patrocinadors– bloquejar tota reforma.
Com sortir d’aquest cercle viciós? Com atacar el problema d’un segrest de l’Estat que asfixia la capacitat del Govern i del Consell General i impossibilita el reforçament de l’entorn jurídic i les reformes que la gran majoria de la societat reclama?
En primer lloc, s’han d’explicar als ciutadans els enormes costos socials, econòmics i polítics provocats pel segrest de l’Estat? En comparació, els costos de la no aprovació del pressupost del 2010 són certament ridículs.
Com diuen Hellman i Kaufmann: “L’economia de captura recompensa les connexions més que la competència i la influència més que la innovació, es nodreix de la inversió privada en la política, debilitant l’Estat i atemptant contra el subministrament de béns i serveis públics. A l’ensems observem que la captura de l’Estat causa una reducció en la inversió privada, estrangera i nacional, i crea obstacles a l’entrada de la petita i mitjana empresa al mercat, la qual cosa fa disminuir el creixement.”
S’ha d’exigir transparència, no només en els processos de decisió de l’Estat, sinó també en els processos de canvi sobrevinguts a l’interior dels partits des de les eleccions passades, de tots el partits; des del PS no tenim cap objecció a explicar públicament les raons dels petits canvis que hi ha hagut en les nostres prioritats; els partits obstruccionistes, haurien d’explicar els oblits de les promeses del seu programa i l’incompliment del seu mandat electoral. Quins procediments (democràtics?) els han fet canviar d’opinió? O qui els ha dictat els canvis?
La retòrica de l’acusació de victimisme no evitarà que els socialdemòcrates denunciem els sectors que mantenen segrestat l’Estat i el perjudici que aquest fet ocasiona als treballadors, a les petites empreses, a grups d’interessos específics i als consumidors. Els governs liberals han fomentat durant una dècada i mitja una economia de captura que ha obstaculitzat el desenvolupament social i econòmic a llarg termini. Si als poders fàctics resultants no els agrada el que veuen –com deia Putin– “potser no haurien de donar-li la culpa al mirall”.