DIVENDRES, 08 DE GENER DE 2010 09:05 - Oriol Ribas Duró
Han anat passant mesos des de les darreres eleccions, la constitució del nou Govern i finalment la presentació del pressupost per a aquest 2010, que per a alguns resulta ser continuista.
Honestament, no he fet encara una anàlisi al detall i en la seva globalitat per poder qualificar-lo d’una manera o una altra. El que sí que resulta, però, continuista, i no tan sols per part del Govern, sinó també per part d’ApC i CR, és la política urbanística que es va dictar en el seu moment per aplicar a Sant Julià, i a la llum de l’absència de propostes alternatives per part dels grups de la majoria i de l’oposició sobre el desviament que ha començat a dur-se a terme, es pot dir que res no ha canviat ni a Casa de la Vall ni a l’edifici administratiu: pur continuisme de les millors èpoques del PLA.
Semblava, però, que no havia de ser així: les inflamades proclames en favor del canvi van inspirar una plataforma (ApC); van fer canviar el nom i el candidat del partit governant (del PLA a CR), i van conduir tota la prosopopeia electoral del partit guanyador.
És difícil d’entendre tant de canvi, tant d’ús i abús d’aquest terme, sense que a ningú se li hagi acudit de fer una nova ullada a una obra de tant d’impacte, de tanta transcendència, de tant cost –econòmic i urbanístic–, tan definitòria i, en suma, tan important, com ara el desviament de Sant Julià.
Mantenir els criteris anteriors en una obra tan transcendent, donar per bona la filosofia que va inspirar l’actual projecte, continuar les obres tal com es van decidir en la legislatura anterior sense molestar-se a fer un plantejament actual és senzillament una mostra de profund continuisme, de simple incrementalisme, disfressat de canvi cosmètic: no val revisar el criteri museístic i de despesa sumptuària (el museu de Frank Gehry) sense atacar a fons la política urbanística que tan lamentable ha estat els darrers 50 anys. Si tant de canvi hi ha, s’hauria de veure a la primera oportunitat de revisar una obra que resulta tan agressiva des del punt de vista mediambiental, urbanístic i de qualitat de vida, que més sembla una cosa concebuda als anys setanta del segle passat que no pas amb els criteris que regeixen avui en dia l’urbanisme, l’obra pública i la concepció dels espais urbans, i que qualsevol partit modern i de canvi hauria de fer seus.
Perquè estem parlant d’urbanisme i de política urbanística, amb majúscules. El desviament, tal com s’està executant, comporta la instal·lació d’una barrera artificial (el vial a l’aire lliure) i un nus de comunicacions que suporta un percentatge altíssim del trànsit d’Andorra, al bell mig del nucli urbà de Sant Julià. Això, evidentment, no és gratuït: afectarà, i molt, la qualitat de vida general de la parròquia per raons ben òbvies i finalitzarà, de cop, les possibilitats de crear un espai on el nucli urbà, tan atapeït, pugui respirar, que és a través del Valira fins a l’altra vorera. Quedarà liquidada la possibilitat de donar cert desenvolupament lateral i una profunditat a l’ample, i no al llarg, del nucli urbà, definitivament tancat a pany i forrellat per una carretera de màxima circulació i un nus de comunicacions a la mateixa superfície on els lauredians viuen. Es compartimenta el territori, s’impermeabilitza la vall, sense deixar res de la poquíssima flexibilitat que actualment el poble té. Adéu al somni d’un parc accessible a peu des de la majoria del nucli; benvinguts més trànsit, més soroll, més pol·lució, més perills. Guanya el desarrollismo, perd la qualitat de vida.
Sant Julià serà un territori encara més aprimat per una via de nord a sud, tancant qualsevulla possibilitat d’airejar-se per l’oest. Al contrari, aquest costat es convertirà en un sector de càrrega pesant, que exercirà una altíssima pressió sobre el nucli urbà, creant un cordó estanc entre Sant Julià i Rocafort. En lloc d’alliberar-nos del trànsit, ens el volem tirar a sobre?
A qualsevol que conegui la geografia laurediana (només amb una passejada ja n’hi ha prou) li ha de semblar que el valor dels metres que es puguin esgarrapar a l’eix que va de llevant a ponent és molt més valuós que els que es puguin guanyar de nord a sud. L’espai públic té molt més valor com més proper és al centre, com a qualsevol ciutat, però en aquest cas molt més, atesos els constrenyiments geogràfics obvis.
Fer carreteres, accessos i desviaments és fer urbanisme. I fer urbanisme és decidir sobre les condicions de vida, la seva qualitat, la projecció econòmica i, en definitiva, la configuració futura de tots els aspectes d’una població i d’un territori. Afecta tots, particulars i empreses, joves i grans, residents i turistes, administrats i administradors.
Tot això, però, no resulta –espero...– del caprici dels governants. Ve d’una errònia comprensió del desenvolupament local, suposadament beneficiari, en una determinada proporció, del nombre de vehicles que creuen la parròquia. Si això fos així, Sant Julià seria la parròquia amb més activitat comercial d’Andorra, ja que en el meu record, fa almenys 40 anys que hi circulen milions de turistes, i que jo vegi, l’activitat declina des de llavors irremissiblement. Per què fer la mateixa aposta, si no ha funcionat?
Els arguments, de sentit comú, que projecten Sant Julià com una localització lligada a la qualitat de vida, a l’oci, a la cultura i al lleure semblen fins i tot compartits per tots. Per què no revisar l’urbanisme i el planejament en funció d’aquests paràmetres, i no pas amb els antics de maximitzar la circulació (i els seus costos) per anar a la caça del turista, sense una visió a llarg termini?
Fa falta més del mateix que hem tingut els darrers quaranta anys, i que no ha donat resultat?
Sostenella y no enmendalla no sembla, en els temps que corren, un bon consell. El món ha canviat el darrer any amb més força que els darrers deu, i Andorra ha canviat també, com a mínim d’ocupants de les cadires del Consell General i del Govern. No puc entendre que, entre tots plegats, no n’hi hagi ni un de sol per alçar la veu i posar el fre al desarrollismo, al malbaratament dels espais naturals, a la imposició d’una Andorra per treballar i no per viure-hi. Em costa de creure que no hi hagi ningú prou valent per reclamar que es repensin les actuacions públiques de gran impacte, que tenen a veure amb la qualitat de vida dels ciutadans, i que suposen una tria entre un urbanisme agressiu i un altre de més humà.
Seria molt trist que enmig de tanta retòrica i gesticulació al voltant del canvi ningú no tingués el coratge d’anar més lluny del que la Unió Europea, l’OCDE, l’Elisi i el G-20 (o la UGT) ens inspiren (amb més o menys vehemència...) com a canvis, perquè afecten la imatge exterior d’Andorra. Però que simultàniament això no s’acompanyés d’un canvi d’actitud envers el model de desenvolupament, un canvi de valors urbanístics, un fre a l’expoli del patrimoni natural i una millora de l’habitabilitat d’Andorra.
El desviament de Sant Julià és una prova de foc a la credibilitat dels qui (que resulten ser tots...) s’han posicionat (amb més o menys vigor) com a alternatives a les polítiques anteriors, que no són només les relacions amb el món, quedar bé amb els de fora o eliminar despeses faraòniques. El canvi profund s’ha de veure en la manera com abordem el nostre creixement, quins valors posem abans que els altres i quines coses protegim, promocionem, preservem o rebutgem.
Si fins ara hem espoliat la natura, el canvi seria preservar-la; si fins ara hem fet un país per treballar i no per viure-hi, el canvi seria que algú comencés a invertir aquesta tendència; si fins ara ens hem fiat d’estudis d’impacte ambiental d’estar per casa, el canvi vindrà quan es tinguin en compte els rigorosos. En fi, si volem canviar de model econòmic (i em temo que així serà, vulguem o no) hem de canviar de manera de discórrer i no fer les coses com les hem fet fins ara. Tots.
La resta és, em sembla que ja ho he dit, prosopopeia, gesticulació i retòrica.
Honestament, no he fet encara una anàlisi al detall i en la seva globalitat per poder qualificar-lo d’una manera o una altra. El que sí que resulta, però, continuista, i no tan sols per part del Govern, sinó també per part d’ApC i CR, és la política urbanística que es va dictar en el seu moment per aplicar a Sant Julià, i a la llum de l’absència de propostes alternatives per part dels grups de la majoria i de l’oposició sobre el desviament que ha començat a dur-se a terme, es pot dir que res no ha canviat ni a Casa de la Vall ni a l’edifici administratiu: pur continuisme de les millors èpoques del PLA.
Semblava, però, que no havia de ser així: les inflamades proclames en favor del canvi van inspirar una plataforma (ApC); van fer canviar el nom i el candidat del partit governant (del PLA a CR), i van conduir tota la prosopopeia electoral del partit guanyador.
És difícil d’entendre tant de canvi, tant d’ús i abús d’aquest terme, sense que a ningú se li hagi acudit de fer una nova ullada a una obra de tant d’impacte, de tanta transcendència, de tant cost –econòmic i urbanístic–, tan definitòria i, en suma, tan important, com ara el desviament de Sant Julià.
Mantenir els criteris anteriors en una obra tan transcendent, donar per bona la filosofia que va inspirar l’actual projecte, continuar les obres tal com es van decidir en la legislatura anterior sense molestar-se a fer un plantejament actual és senzillament una mostra de profund continuisme, de simple incrementalisme, disfressat de canvi cosmètic: no val revisar el criteri museístic i de despesa sumptuària (el museu de Frank Gehry) sense atacar a fons la política urbanística que tan lamentable ha estat els darrers 50 anys. Si tant de canvi hi ha, s’hauria de veure a la primera oportunitat de revisar una obra que resulta tan agressiva des del punt de vista mediambiental, urbanístic i de qualitat de vida, que més sembla una cosa concebuda als anys setanta del segle passat que no pas amb els criteris que regeixen avui en dia l’urbanisme, l’obra pública i la concepció dels espais urbans, i que qualsevol partit modern i de canvi hauria de fer seus.
Perquè estem parlant d’urbanisme i de política urbanística, amb majúscules. El desviament, tal com s’està executant, comporta la instal·lació d’una barrera artificial (el vial a l’aire lliure) i un nus de comunicacions que suporta un percentatge altíssim del trànsit d’Andorra, al bell mig del nucli urbà de Sant Julià. Això, evidentment, no és gratuït: afectarà, i molt, la qualitat de vida general de la parròquia per raons ben òbvies i finalitzarà, de cop, les possibilitats de crear un espai on el nucli urbà, tan atapeït, pugui respirar, que és a través del Valira fins a l’altra vorera. Quedarà liquidada la possibilitat de donar cert desenvolupament lateral i una profunditat a l’ample, i no al llarg, del nucli urbà, definitivament tancat a pany i forrellat per una carretera de màxima circulació i un nus de comunicacions a la mateixa superfície on els lauredians viuen. Es compartimenta el territori, s’impermeabilitza la vall, sense deixar res de la poquíssima flexibilitat que actualment el poble té. Adéu al somni d’un parc accessible a peu des de la majoria del nucli; benvinguts més trànsit, més soroll, més pol·lució, més perills. Guanya el desarrollismo, perd la qualitat de vida.
Sant Julià serà un territori encara més aprimat per una via de nord a sud, tancant qualsevulla possibilitat d’airejar-se per l’oest. Al contrari, aquest costat es convertirà en un sector de càrrega pesant, que exercirà una altíssima pressió sobre el nucli urbà, creant un cordó estanc entre Sant Julià i Rocafort. En lloc d’alliberar-nos del trànsit, ens el volem tirar a sobre?
A qualsevol que conegui la geografia laurediana (només amb una passejada ja n’hi ha prou) li ha de semblar que el valor dels metres que es puguin esgarrapar a l’eix que va de llevant a ponent és molt més valuós que els que es puguin guanyar de nord a sud. L’espai públic té molt més valor com més proper és al centre, com a qualsevol ciutat, però en aquest cas molt més, atesos els constrenyiments geogràfics obvis.
Fer carreteres, accessos i desviaments és fer urbanisme. I fer urbanisme és decidir sobre les condicions de vida, la seva qualitat, la projecció econòmica i, en definitiva, la configuració futura de tots els aspectes d’una població i d’un territori. Afecta tots, particulars i empreses, joves i grans, residents i turistes, administrats i administradors.
Tot això, però, no resulta –espero...– del caprici dels governants. Ve d’una errònia comprensió del desenvolupament local, suposadament beneficiari, en una determinada proporció, del nombre de vehicles que creuen la parròquia. Si això fos així, Sant Julià seria la parròquia amb més activitat comercial d’Andorra, ja que en el meu record, fa almenys 40 anys que hi circulen milions de turistes, i que jo vegi, l’activitat declina des de llavors irremissiblement. Per què fer la mateixa aposta, si no ha funcionat?
Els arguments, de sentit comú, que projecten Sant Julià com una localització lligada a la qualitat de vida, a l’oci, a la cultura i al lleure semblen fins i tot compartits per tots. Per què no revisar l’urbanisme i el planejament en funció d’aquests paràmetres, i no pas amb els antics de maximitzar la circulació (i els seus costos) per anar a la caça del turista, sense una visió a llarg termini?
Fa falta més del mateix que hem tingut els darrers quaranta anys, i que no ha donat resultat?
Sostenella y no enmendalla no sembla, en els temps que corren, un bon consell. El món ha canviat el darrer any amb més força que els darrers deu, i Andorra ha canviat també, com a mínim d’ocupants de les cadires del Consell General i del Govern. No puc entendre que, entre tots plegats, no n’hi hagi ni un de sol per alçar la veu i posar el fre al desarrollismo, al malbaratament dels espais naturals, a la imposició d’una Andorra per treballar i no per viure-hi. Em costa de creure que no hi hagi ningú prou valent per reclamar que es repensin les actuacions públiques de gran impacte, que tenen a veure amb la qualitat de vida dels ciutadans, i que suposen una tria entre un urbanisme agressiu i un altre de més humà.
Seria molt trist que enmig de tanta retòrica i gesticulació al voltant del canvi ningú no tingués el coratge d’anar més lluny del que la Unió Europea, l’OCDE, l’Elisi i el G-20 (o la UGT) ens inspiren (amb més o menys vehemència...) com a canvis, perquè afecten la imatge exterior d’Andorra. Però que simultàniament això no s’acompanyés d’un canvi d’actitud envers el model de desenvolupament, un canvi de valors urbanístics, un fre a l’expoli del patrimoni natural i una millora de l’habitabilitat d’Andorra.
El desviament de Sant Julià és una prova de foc a la credibilitat dels qui (que resulten ser tots...) s’han posicionat (amb més o menys vigor) com a alternatives a les polítiques anteriors, que no són només les relacions amb el món, quedar bé amb els de fora o eliminar despeses faraòniques. El canvi profund s’ha de veure en la manera com abordem el nostre creixement, quins valors posem abans que els altres i quines coses protegim, promocionem, preservem o rebutgem.
Si fins ara hem espoliat la natura, el canvi seria preservar-la; si fins ara hem fet un país per treballar i no per viure-hi, el canvi seria que algú comencés a invertir aquesta tendència; si fins ara ens hem fiat d’estudis d’impacte ambiental d’estar per casa, el canvi vindrà quan es tinguin en compte els rigorosos. En fi, si volem canviar de model econòmic (i em temo que així serà, vulguem o no) hem de canviar de manera de discórrer i no fer les coses com les hem fet fins ara. Tots.
La resta és, em sembla que ja ho he dit, prosopopeia, gesticulació i retòrica.
0 comentaris:
Publica un comentari