Apocalíptics i integrats

Foto: ana.ad

DIJOUS, 14 DE GENER DE 2010 09:58 - Ferran Goya

La darrera sessió del Consell General del 2009 va ser una síntesi insuperable dels darrers vuit mesos de la vida política andorrana.

Als dos extrems, els líders de l’oposició parlamentària; al centre, el Govern i el president del grup parlamentari socialdemòcrata. Mai hauria pensat que els meus companys poguessin aparèixer davant l’opinió pública tan centrats com ho van fer en el debat sobre l’esmena a la totalitat del pressupost del 2010.
Joan Gabriel amb el seu posat d’histrió oficial, s’engrescava imparablement en les apreciacions retrògrades sobre l’activitat del Govern. Quan el president de CR agafa la paraula és un veritable perill per a... CR! En cadascuna de les seves intervencions trepitja el poc que queda d’aquella ficció del nou centre. Les afirmacions apocalíptiques de Gabriel, com ara que el Govern socialdemòcrata ha fet més canvis (negatius) en set mesos que els esdevinguts en els darrers set segles, donen una idea de la desmesura del president del principal grup de l’oposició.
Com els lluitadors de catch, Gabriel representa una comèdia; la seva íntima satisfacció es redueix a fer els gestos –com més excessius ell creu que millor– que espera la seva claque incondicional. En la sessió del 29 de desembre, el paroxisme de l’histrió trabucaire va arribar amb la profecia (?), deliri (?), incitació (?) o desig (?) de la insurrecció dels comerciants de les parròquies altes i amb el relat premonitori de l’assalt a les dependències de Casa de la Vall.
En l’extrem oposat, Nomen pontificava sobre el continuisme allí mateix on Gabriel havia denunciat els canvis desestabilitzadors. Després, assumint la parla del Zarathustra nietzschià, elevava el to apocalíptic i pessimista sentenciant: “Vosaltres aneu a la ruïna!” El seu discurs –de fet tots els seus discursos– sembla una reproducció dels primers capítols de l’obra desconcertant de Nietzsche Ecce Homo: 1) per què sóc jo tan savi; 2) per què sóc jo tan intel·ligent, 3) per què escric discursos tan bons... Com Zarathustra, ell també camina “a través d’aquest poble i deixa caure algunes paraules: però ells no saben ni agafar ni conservar” i cada cop està més convençut de “la desproporció entre la grandesa de la seva tasca i la petitesa dels seus contemporanis”.
Pel mestre d’ApC, Pere López reprèn els mateixos “errors” de Mirapeix i s’equivoca en els càlculs dels costos financers de la inversió del desviament de Sant Julià. El catedràtic denuncia també que el pressupost de la nova seu de la Justícia s’ha incrementat en un 240%. El que passa és que Nomen o no s’ha pres la molèstia de llegir el pressupost o no el sap llegir. Com sempre, sense cap prova, sense cap argument, davant el Consell General i els mitjans de comunicació, falta a la veritat i vol alarmar injustificadament els ciutadans. Després, pretén traspassar al Govern la càrrega de desmentir els seus invents i falsedats. No, Sr. Nomen, les coses no funcionen com vostè vol, les acusacions –a les societats democràtiques– es proven! Primer es treballa, s’estudia, es pregunta i segons la resposta rebuda i les dades objectives, s’acusa. Nomen fa a l’inrevés, primer acusa i després fa una pregunta retòrica. Si la resposta desmenteix la seva asseveració, canvia de tema; però mai no l’haureu escoltat dir: “M’he equivocat.”
Entre els dos extrems, el grup parlamentari socialdemòcrata i el Govern demostren judici i maduresa. El dia 29, com han provat a bastament des de les eleccions d’abril, van escoltar, explicar, rectificar, compartir, van intentar consensuar les polítiques amb l’objectiu d’actuar, de reformar i de canviar les estructures i les inèrcies del passat. Res a fer! En cada ocasió, es confirma que l’únic ànim i guió de CR i d’ApC és bloquejar i paralitzar l’acció de govern i els canvis necessaris per modernitzar el país.
Què li podem demanar al 2010?
ApC hauria de constatar que el seu propòsit de convertir-se en la força hegemònica de la confederació andorrana de les dretes autònomes va fracassar el 26 d’abril i des d’aquella data les fugues i expulsions han fet encara més evident aquell fracàs. És cert que era un objectiu gairebé impossible d’assolir per a uns promotors que sempre s’han significat pel seu tarannà conspirador i fraccionalista. ApC ha de triar, sense dilació, entre la seva política actual de fidelitat als seus lobbies mentors, i el respecte als seus electors i al programa amb el qual es va presentar a les eleccions; ha de rectificar l’estratègia del dissenter sistemàtic i ha de complir llurs promeses electorals de consens. Si són coherents i lúcids han de reconèixer que el pressupost de continuïtat per excel·lència és la pròrroga del pressupost del 2009.
CR hauria de demostrar que la seva voluntat de reforma és real, que són capaços de consolidar –per les vies de la democràcia interna– una alternativa estable, cohesionada i creïble; que les preteses incorporacions centristes al projecte liberal són alguna cosa més que un reclam electoral, que Ladislau Baró és quelcom més que un objecte decoratiu per maquillar el corrent dominant de la coalició que encara no ha fet cap pas per trencar amb l’herència de Forné i Pintat.
Durant l’any 2010, els socialdemòcrates no ens cansarem de cercar el consens amb els altres dos grups per arribar a un pacte d’Estat que promogui els canvis necessaris per sortir de la crisi com abans millor i assolir la sostenibilitat social i econòmica del país. Tampoc no ens cansarem d’exigir-los coherència, responsabilitat i voluntat de servei al país.