Vall del Madriu - Avui fa 2.000 dies

foto: Cristina Pallàs

• No tenir encara el pla de gestió aprovat i aplicant-se és una barreja perillosa de deixadesa i falta de seriositat

JOAN Reguant (Director general del projecte de candidatura de la vall del Madriu-Perafita-Claror)

Avui fa dos mil dies i no és cap innocentada. El juliol del 2004 es va encetar amb una gran notícia per a Andorra. El Comitè del Patrimoni Mundial de la Unesco reunit a Suzhou, a la Xina, havia acordat inscriure la Vall del Madriu-Perafita-Claror a la Llista del Patrimoni Mundial, reconeixent així una part significativa del nostre territori i a la vegada del nostre paisatge com a patrimoni comú de la humanitat.

AQUELLA GRAN notícia per a Andorra ja es va veure, des del primer moment, que no ho era per a tothom. És més, posar pals a les rodes i dificultar qualsevol etapa del procés ha estat per a alguns una dedicació quasi exclusiva en aquest afer d'aleshores ençà. Recordem només com es va arribar a dificultar l'inici de la tramitació de l'expedient de la vall per ser declarada bé d'interès cultural i quan de temps es va tenir literalment segrestada la declaració definitiva. La retòrica i les declaracions de cartró pedra, "l'únic que pretenem és defensar el Madriu", amb totes les seves declinacions més o menys cíniques, quedaven contradites automàticament i de forma immediata pels actes i les decisions.La compareixença, en la més gran solitud, del ministre de Cultura, Joventut i Esports, l'endemà de la inscripció de la Vall a la Llista del Patrimoni Mundial, sense cap dels quatre cònsols concernits al seu costat, va fer paleses aquestes contradiccions, tot mostrant un present trist i un futur grisós.

Poques setmanes després, el 7 de setembre del mateix 2004, el director general de la Unesco, Koïchiro Matsuura, en visita oficial a Andorra per lliurar el diploma de la inscripció de la vall, tampoc va merèixer l'assistència de cap dels quatre cònsols. Algun d'ells va excusar-se'n dient que "tenia l'agenda molt plena". Això sí que és una innocentada i una falta de respecte i d'agraïment des-comunal. Abans, el 19 de juliol, en la tardana celebració oficial de la inscripció organitzada pel Govern, la meitat dels cònsols concernits per la candidatura tampoc van assistir-hi. ¡Demanaven que es posposés per a més endavant! Aquesta sí que era una altra innocentada. La grisor es consolidava.

A la retòrica i a les declaracions de cartró pedra s'hi va afegir la croada per la salvaguarda de les competències, dels drets històrics o fins i tot de la idiosincràsia parroquial o andorrana, termes, alguns d'ells, certament casposos en etapa constitucional. La croada també es va dirigir cap als quatre cònsols anteriors que havien gosat signar, el gener del 2003, un excel.lent document de consens: la Declaració institucional per a la protecció, l'ús i la gestió sostenible de la vall del Madriu-Perafita-Claror. Els intents per desprestigiar aquest document cabdal o fins i tot per anul.lar-lo no van ser pocs. Aquesta Carta reconeix en el seu punt tercer "que la Vall del Madriu-Perafita-Claror és una unitat natural i cultural que no admet la segregació d'actuacions i que només pot ser tractada d'una manera global i unitària, garantint la representació i la participació activa de totes les parts amb interessos directes a la vall mitjançant una estructura orgànica única que garanteixi la salvaguarda i la valorització del patrimoni natural i cultural, material i immaterial de la vall del Madriu-Perafita-Claror, garantint que el criteri de gestió integral, el principi de desenvolupament sostenible, la prioritat del interès públic i el sistema de qualitat integral s'aplicaran a tot el seu àmbit".

En el seu punt sisè, deixa clar que "els principis d'aquesta Carta guiaran les accions i mesures de protecció, de conservació i de desenvolupament sostenible de la vall del Madriu-Perafita-Claror".

I la croada, ¿què? Doncs va ser declarada nul.la i improcedent per totes les instàncies, inclosa la del Tribunal Constitucional. Ni hi havia la suposada inconstitucionalitat de la Llei del patrimoni cultural d'Andorra, ni existia invasió de les competències comunals, ni irregularitats en la declaració de la vall com a bé d'interès cultural, ni en la definició de l'entorn de protecció, ni en la declaració dels criteris arquitectònics ni urbanístics, ni en la suposada indefensió, ni en res de res. Procediment legalment i jurídicament pulcre i rigorós, alentit, això sí, pel reguitzell de recursos inútils als que informes jurídics independents ja feien preveure des de l'inici aquest resultat final. Malbaratament d'energia i de recursos i generació de tensions i frustracions. Mala estratègia, pèssim negoci.

I el pla de gestió, ¿què? Aquesta és, en definitiva, la major de les innocentades. Una innocentada continuada i ininterrompuda. El novembre del 2004, algun dels quatre cònsols ja afirmava que "presentarem un pla de gestió d'aquí 15 dies". ¡El novembre del 2004! ¡Fa més de cinc anys! De fet, una de les estratègies per alentir sibil.línament la protecció de la vall i la corresponent declaració de la mateixa com a bé d'interès cultural va ser demanar aturar aquesta declaració dos mesos per poder presentar el pla de gestió. La innocentada continuava. Amb l'entrada a tràmit de tots els recursos presentats pels comuns, nova estratègia alentidora. En efecte, declaren que aturen els treballs del pla de gestió (ja saben, ¡aquell que havien de presentar en 15 dies!) i que no hi tornaran a treballar fins que no surti la sentència del Tribunal Constitucional. Continuem amb la innocentada. Mesos i més mesos d'inoperància absoluta. Algun cònsol fins i tot té la poca vergonya de manifestar aleshores que ¡"no s'ha perdut el temps"!

La vall del Madriu-Perafita-Claror es va declarar bé d'interès cultural l'octubre del 2005. La Llei del patrimoni cultural atorga un màxim de 18 mesos a partir de la declaració per tenir aprovat el pla de gestió. Calculin vostès el retard, els anys (!) de retard i d'incompliment de la llei. Avui fa dos mil dies que la Unesco inscrivia la vall. Dos mil dies és el que es tarda en cursar la carrera de veterinari, historiador, arquitecte o advocat. ¡Dos mil dies són més de cinc anys! Són cinc Nadals, un darrere l'altre. És molt de temps, molt. No hi ha excusa que valgui, ni justificació possible. No tenir encara el pla de gestió aprovat i aplicant-se és una barreja perillosa de deixadesa, mala fe, falta de seriositat i autocrítica, imprudència, complaença i irresponsabilitat. Fins i tot un nen nascut el juliol del 2004 ja ho podria començar a entendre, avui, com n'és d'escandalós aquest retard, com n'és de grollera aquesta innocentada. Avui, en particular en la difícil conjuntura actual, tenir segrestat un recurs econòmic, turístic i social tan important com ho és la vall del Madriu-Perafita-Claror resulta incomprensible i imperdonable.

Algú haurà d'assumir les iniciatives de nous emprenedors que ha frustrat en aquests cinc anys, la dinamització de certs sectors o activitats que ha impedit i retardat, els milers de coberts de restaurant o de nits d'hotel que ha malbaratat o les iniciatives civils i socials que ha avortat.

Recordem que aquest estiu passat la Comissió Nacional Andorrana per a la Unesco i el Comitè Nacional Andorrà de l'Icomos han vist com els era negada l'organització del segon Camp internacional per a joves, que amb freqüència bianual preveien organitzar (el primer va tenir lloc, amb molt d'èxit, després de salvar no pocs entrebancs, l'estiu del 2007), amb l'excusa, lamentable i patètica, que no es podia fer res a la vall ¡fins que no estès aprovat el pla de gestió! Gran innocentada en ple estiu. La frustració i desactivació de la societat civil i del moviment voluntari i associatiu també s'haurà d'imputar a algú. El dia que s'acabi aprovant el pla de gestió de la vall del Madriu-Perafita-Claror, després de més de dos mil dies de tenir-la segrestada, si us plau, que no ens agafi la síndrome d'Estocolm de forma col.lectiva.

Herència compartida

Mi chocha preferida: Lila Monti

DISSABTE, 26 DE DESEMBRE DE 2009 08:51 - Ferran Goya

Notre héritage n’est précédé d’aucun testament. (René Char).
“El pressupost del PS del 2010 és captiu del pressupost del PLA 2009”, aquest és el darrer gran argument que ha trobat Andorra pel Canvi per justificar el seu bloqueig al projecte de llei del pressupost per a l’exercici 2010 presentat pel Govern.

L’eslògan, a més d’ésser fals, no és gaire enginyós. El projecte de pressupost 2010 és el fruit del treball del Govern per donar una nova orientació als comptes públics; marca també, aquest pressupost, un canvi de prioritats en la despesa i en la inversió i, finalment, representa un clar punt d’inflexió a la tendència de creixement descontrolat del deute.
És també un pressupost escrupolós en el respecte a les lleis i a l’Estat de dret.
La plataforma ApC –presonera dels seus sofismes– vol confondre l’opinió pública identificant la submissió obligada dels actes de l’executiu a l’imperi de la llei, amb el pejoratiu de “captivitat”. Però, tothom entén que són dues coses ben diferents: l’Estat de dret obliga –a tots– a respectar les lleis i els compromisos adquirits.
En lloc de “captivitat” el que hi ha és una herència compartida d’unes normes i unes decisions legítimes i legals que històricament han pres les institucions andorranes. Som hereus intestats d’una història passada i també de la recent, som hereus de les decisions preses per un Consell General en el qual seien el PS-Alternativa, el PLA, CDA-Segle XXI i RD. Una herència a la qual no poden renunciar les noves marques sorgides de la descomposició i recomposició (?) de la dreta andorrana.
Així, el pressupost del 2010 inclou una partida de transferència de capital al SASS per un import de 2.997.000 euros que s’emmarca dins les obligacions de finançament del sistema públic de salut que estableix la Llei de sanitat aprovada per assentiment el 23 de gener d’enguany. De fet, aquest pressupost crea una inversió total a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell de 12 milions d’euros per modernitzar-lo i posar-lo al dia; si no s’aprova el pressupost, no es podran aplicar els 9.997.144 euros. CR haurà d’explicar com es pot compaginar la seva negativa al pressupost amb la seva promesa electoral: “Desenvoluparem les accions previstes al pla estratègic del SAAS i al pla d’ampliació i reestructuració dels Espais per millorar la funcionalitat de l’hospital i les consultes externes.”
La transferència de més de 15 milions d’euros a la CASS inclosa al projecte de pressupost per fer front a les prestacions per malaltia general, jubilació i prestacions familiars no és cap conseqüència de la pretesa captivitat als pressupost del PLA; és senzillament el resultat de l’aplicació de la nova llei –aprovada per assentiment– de la Seguretat Social.
Tanmateix, en un Estat de dret, les institucions i els partits no només han de respectar les decisions que van comptar, en el seu dia, amb el vot favorable dels seus representants, sinó que també han de respectar aquelles que van ser aprovades amb el seu vot en contra. A tall d’exemple, podem veure com en el projecte de pressupost figura la desviació de Sant Julià, que el mes d’octubre del 2008 va rebre els vots en contra dels consellers del PS i CDA- Segle XXI, però va ser aprovada gràcies a l’abstenció de Ricard de Haro i David Pérez, consellers de Renovació Democràtica, avui integrada en la plataforma ApC.

Ni els consellers generals de CR, ni els d’ApC, ni –per suposat– els meus companys del PS-Alternativa són extraterrestres que van arribar verges a l’escena política després de les eleccions del 26 d’abril; tots, dic tots, tenen avui una responsabilitat política basada en el nostre marc legal, en el passat recent i en les expectatives de futur d’una societat que assisteix perplexa al bloqueig d’un pressupost imprescindible per encarar la difícil situació econòmica i social del país.
Si algú juga o vol jugar el paper d’extraterrestre, una mínima honestedat l’obliga, sense perdre més temps, a explicitar-ho i ... justificar-ho. Els temps que corren, no són temps per adamismes, per a les persones que tenen una tendència irreprimible a creure’s Adam, el primer ésser intel·ligent sobre la Terra, ni tampoc per fundadors d’un nou (?) país; ni ApC, ni CR no poden instal·lar-se en la negació amnèsica de la història que els precedeix. L’Andorra del 2010 no és el Macondo de José Arcadio Buendía, “una aldea de veinte casas de barro y cañabrava”.
El mite de la necessitat d’un nou procés constituent per elaborar la “constitució econòmica i social”, sense haver acabat el desenvolupament de les previsions de la Constitució, la de la de veritat, fa temps que ha deixat d’amagar el fet que, en realitat, és un subterfugi per esmenar la dinàmica democràtica de l’Andorra postconstitucional. Una excusa, per tornar –ara amb els arguments tecnocràtics i gerencials de l’infal·lible corregidor de luxe– al mode de dominació del vell caciquisme, a l’immobilisme (batejat sense cap vergonya com a canvi) del petit món satèl·lit dels patriarques, dels rendistes i dels especuladors; en definitiva, un pretext per fer el recorregut circular de l’ase entorn d’una sínia, en lloc de fer el canvi possible endavant que el país necessita.
Andorra no mereix el bloqueig dels immobilistes del canvi.

De l'Obac al Solà sense posicionar-se

20-12-2009

BIBIANA Rossa
Consellera General del Partit Socialdemòcrata.

Els ciutadans del Principat estan en dret d'esperar de qualsevol força política amb representació al Consell General un posicionament clar i responsable.
I també estan en la mateixa situació els partits polítics amb representació al Consell, perquè l'aritmètica parlamentària està pensada per la Constitució i per les lleis en base 28.

EL 25 DE
novembre del 2009 la consellera general que subscriu va publicar un article intitulat Oposar-se per oposar-se no s'hi val, demanant objectivitat a les restants forces de l'arc parlamentari respecte al Projecte de Pressupost de l'Estat en tramitació parlamentària, dient que, en moments com ara els actuals, més que mai, tindria una repercussió molt dolenta per al país que no prosperés el Pressupost de l'Estat per al 2010; ja que si bé l'Administració general no hauria de tancar portes perquè funcionaria per dotzenes parts, sí es produiria un bloqueig important des de diferents aspectes i amb diverses repercussions, totes elles molt greus, donant diversos exemples nefastos que tindria la manca d'aprovació del pressupost; dient que el Partit Socialdemòcrata l'havia preparat perquè a ell li pertocava fer-ho per estar-hi legitimat per raó de la seva obligació de govern, i del seu pes parlamentari, amb els mitjans dels quals disposava i gestionant el millor possible la circumstància actual; i recordant la seva mà estesa a les aportacions que, per via d'esmenes, s'hi volguessin efectuar per part de les altres forces polítiques de l'arc parlamentari.
El dia 30 de novembre següent el president d'Andorra pel Canvi, per mitjà de l'article Pressupost sí... Pressupost no, intentava rebatre les afirmacions de qui subscriu, lloant les excel.lències de funcionar per dotzenes parts i negant les evidents realitats del perjudici que patiran els proveïdors de l'Estat andorrà --altres que qui el proveeixen amb el seu treball (els funcionaris que tenen el salari prèviament assignat), amb arrendaments de locals o amb obra ja adjudicada amb crèdit acceptat-- per la manca de Pressupost, si aquesta es dóna.
I la mateixa plataforma política, per l'article Estabilitat de quatre anys... sí. Canvi... també, feia públic abans-d'ahir, sota el lema Andorra necessita estabilitat i solucions, el text que el seu grup parlamentari va remetre als representants del grup parlamentari socialdemòcrata en el decurs de la reunió número 10 i en la darrera en data del dia 15 de desembre passat dins del marc d'un segon procediment de temptativa de pacte polític; reunions endegades en data 26 d'octubre del 2009, portades a terme amb suports documentals, i que, més o menys, havien anat avançant fins que a la data concreta de l'1 de desembre del 2009 --i mai abans-- el president del grup parlamentari Andorra pel Canvi demanà als representants del grup parlamentari socialdemòcrata que volia un programa de govern que havia de ser molt concret i amb xifres. La següent i darrera reunió entre les dues representacions polítiques ja fou precedida de trucades telefòniques en el decurs de les quals ApC avançà que presentaria en aquella trobada la seva posició en relació al Pressupost, i que no feia falta que el PS preparés cap document per a aquella trobada. I aquesta posició és la que reflecteix l'article Estabilitat de quatre anys... sí. Canvi... també.
D'altra part, es fa públic que el grup parlamentari reformista titlla de fracàs la situació, i que confirma el seu no al Projecte de Pressupost abans que siguin tractades les esmenes que ha presentat al mateix.
Des del Partit Socialdemòcrata, a banda de comprovar que la plataforma política Andorra pel Canvi proclama que Andorra necessita estabilitat i solucions, i de compartir-ho, no podem sinó repetir que qualsevol camí que se segueixi per arribar a l'estabilitat --cal repetir-ho, que tant és necessària-- i a trobar solucions, s'ha de seguir des de l'ordre, la lògica, el seny, el sentit comú, i, també, i sense mai oblidar-ho, l'ordenament jurídic vigent.
És aquest darrer que ens ha portat a preparar en temps i forma un projecte de Pressupost, eina indispensable --que ningú entengui altrament les només que teoritzacions que es vulguin fer al respecte-- per fer funcionar l'Estat andorrà, durant l'any 2010. I el que marca la llei, i que cal fer, és gestionar aquest projecte de la millor manera possible perquè esdevingui una llei, amb les aportacions de totes les forces parlamentàries que n'hi vulguin fer.
Tot, sense que això estigui renyit a tirar endavant tots els canvis que el país necessita i que els ciutadans andorrans han encomanat a aquesta legislatura parlamentària. Però són canvis que no es poden fer, de cap manera, només en tres o quatre mesos; perquè en fan falta molts més.
I només quan els canvis, materialitzats per les lleis que corresponguin, basades en el més ampli consens possible, es facin realitat, es podrà elaborar un Pressupost diferent, i aquest serà el que es proposarà per a l'exercici 2011.
Però de moment, tot comptant amb les esmenes que s'hi puguin introduir, cal entendre que és indispensable ser respectuosos amb la Constitució i amb la llei, que ens manen de tramitar un projecte de pressupost en un temps i seguint un procediment ben determinat, i només utilitzar la sistemàtica de les dotzenes parts com si d'una roda de recanvi es tractés, solament per fer els quilòmetres indispensables per arribar al taller mecànic, efectuar la reparació, i partir de nou amb el cotxe equipat amb quatre rodes que puguin avançar durant tot un any. Dit sigui, evidentment, en sentit figuratiu, i amb tots els respectes.
No podem oblidar que un dels principis bàsics de la democràcia és el de respectar l'ordenament jurídic vigent, sense que això signifiqui que s'estigui renyits a treballar de valent per canviar-lo. Però a treballar-hi des de les bases que marca la llei al moment d'efectuar el treball de canvi.
I això és precisament el que es proposa fer el Partit Socialdemòcrata, ara bé, respectant les regles del joc i seguint els procediments prèviament fixats. I amb obertura a aquelles forces polítiques que hi vulguin participar, seguint l'encàrrec formulat per la ciutadania.

EL PUNT DE
partida del Partit Socialdemòcrata, totes les forces polítiques ho saben, i especialment, ApC, perquè se n'ha parlat al llarg diverses i llargues reunions, encara que es pugui --i s'hagi-- d'aprofundir més i d'acompanyar-lo de xifres, és el nostre programa electoral, un programa electoral al qual la majoria de ciutadans va donar aprovació, tot encomanant que s'apliqués.
I, tal com bé escriu el comunicat d'ApC, el diàleg previ --social i institucional-- ha de permetre assolir el consens necessari per consensuar les reformes estructurals que necessita Andorra ara i avui.
Però mentrestant, Andorra no es pot permetre, ni els proveïdors de l'Estat andorrà tampoc, que per cada pagament que hagi d'efectuar el Govern --dels no repetitius ni aprovats abans del 2010-- s'hagi de tramitar una llei de crèdit extraordinari.
En primer lloc, perquè les institucions han d'ésser --com tenen vocació de ser i ho són-- serioses i rigoroses amb el seu comès: el Consell General ha de tramitar les lleis necessàries, quan cal i com cal; i el Govern ha de poder portar a terme l'execució autoritzada per la Llei de Pressupost aprovada pel Parlament, quan cal i com cal; i no sol.licitar una llei de permís per cada acte dels que no estaven contemplats en l'any anterior.
I en segon lloc, perquè no es poden confondre els termes ni jugar al joc de 'si l'encerto l'endevino' i estar tan aviat al Solà com a l'Obac; cal posicionar-se d'una vegada per totes.
El Projecte de Llei de Pressupost que s'ha presentat a tràmit parlamentari ha estat elaborat pel Govern en un equilibri entre estalvi, contenció, ingressos ponderats i prudents i alhora respectuosos amb les normes avui vigents, i previsions mínimes per al funcionament per a l'any 2010, sense mai vulnerar l'ordenament jurídic vigent.
Es tracta, certament, d'un Pressupost captiu, però captiu del que disposen avui i a hores d'ara les lleis en vigor.
I no podrem tramitar cap altre Pressupost mentre no s'efectuïn les tramitacions dels canvis tant necessaris com esperats.
Però mentre s'hi treballa, no s'hi val anar canviant de posicions per passar el temps.
El Partit Socialdemòcrata ha acceptat amb cortesia parlamentària les pròrrogues sol.licitades respecte al període d'esmenes, cosa que dilata el debat de totalitat del Projecte de llei del pressupost per a l'exercici 2010 i l'examen de les esmenes a totalitat fins a la sessió del Consell General, que tindrà lloc el proper dia 29 de desembre; i després agilitarà al màxim, dins de les seves possibilitats, el tractament de les esmenes formulades pel grup reformista, ja que Andorra pel Canvi s'ha limitat a formular una esmena a la totalitat.
El que no es prestarà a fer el Partit Socialdemòcrata serà retirar de la tramitació parlamentària el Projecte de llei del pressupost, perquè, a més de vulnerar la llei, faria un mal favor al país.
I permetre que el Pressupost per al 2010, esmenat, prosperi, serà qüestió, responsabilitat i consciència de tot l'arc parlamentari i de cadascun dels consellers generals; i és absoluta necessitat per a cadascun dels ciutadans d'Andorra.
Sense que això hagi de ser cap obstacle, tot al contrari, perquè el mateix arc parlamentari treballi sense treva en els diferents i nombrosos reptes polítics que té oberts, perquè el Pressupost de l'any 2011 pugui ser molt diferent al del 2010; i perquè la legislatura parlamentària pugui ser duradora, estable i fructuosa, tal com mereixen els ciutadans d'Andorra.

La política del cos a cos

16 DE DESEMBRE DE 2009 09:13 - Miquel Bellera Gracia

La primera qüestió que ve al cap és la de preguntar-se com ha pogut succeir. Com un servei de seguretat d’un primer ministre pot cometre un error tan greu? Però aquesta pregunta no és rellevant (d’entrada).
El que és important, el que sí que és realment important, és la imatge que ens estan vehiculant, ja sigui voluntàriament o involuntàriament. Allò important és aquesta imatge de ruptura entre un poble (o una part) amb el seu governant. Aquesta imatge crua i violenta d’un primer ministre agredit pel poble fins a la sang. Una temptativa de regicidi en directe i la set de venjança de l’agredit.
En aquest fet, l’important no és saber si l’agressor és una persona amb problemes psiquiàtrics o no, perquè en realitat aquell agressor ha realitzat allò que una part de l’electorat italià probablement ofegava en els seus pensaments més íntims. Allò important, l’essència de la imatge televisiva, és un primer ministre sortint del seu vehicle, ferit i ple de sang, per tornar-se contra el seu agressor. Aquesta seqüència és prou impactant per reconèixer la figura del primer ministre exigint vendetta en aquell mateix instant, contra el seu agressor, com si fos un combat de boxa. Com si allò fos el mític combat entre Tyson i Hoolyfield, és a dir, a mossegada neta. Una vendetta fonamentada en la ràbia i la violència. Una necessitat de venjança que té com a objectiu demostrar-nos que el primer ministre és un home, dels bons, dels antics, d’aquells que ja no en queden, i que busquen el contacte físic com a única resposta a les seves frustracions. No hi ha dubte, Itàlia té un primer ministre amb testosterona. Però amb aquesta demostració de força, és la democràcia qui ha quedat tocada en allò més bàsic i profund. És per això que aquesta imatges és trista i lamentable. En si, qualsevol imatge de violència és trista, i condemnable, però ho és molt més quan veiem un representant dels nostres valors democràtics transformar-se en una bèstia de combat, en un home necessitat de sang i revenja, ensenyant les seves ferides i la seva sang, com si fos prova de la seva capacitat per governar.
Aleshores, podem començar a reflexionar sobre la gran ruptura que existeix entre el poble i els seus governants. Sobre els signes inquietants que està donant el nostre sistema polític i la tendència perillosa que té la política a tornar-se un gran espectacle. El poble italià ha perdut el respecte pels seus governants, però els governants italians han perdut també el respecte pels seus ciutadans. Aquesta equació és lògica i el resultat, inevitable. Molt probablement també aquesta equació es vagi repetint en altres països si no es fa quelcom per canviar les coses. Imatges violentes, d’homes polítics desafiants de la voluntat del poble i els principis fundadors del nostre sistema. Imatges violentes d’homes polítics que barregen espectacle, esport i política, i que utilitzen el discurs polític com a arma llancívola per crear verdaders hooligans de la política.
El discurs polític s’ha diluït totalment en mans dels comunicadors mediàtics. Han desaparegut els grans oradors o pensadors polítics. Ha desaparegut el gran discurs polític. Han desaparegut les idees. Serà això el preludi del final de la història anunciat per Fukuyama?
Ara es tracta de fer i defensar la política de l’instant, la política de l’eslògan, la política de la provocació fàcil i gratuïta que té com a principal objectiu cobrir la màxima audiència. Ja sigui mitjançant l’insult, la manca de respecte o l’agressió. Es tracta de la política per cobrir aquells deu segons que ofereixen els telenotícies. No hi ha lloc per a frases complexes o pensaments moderats. És el moment de l’espectacle polític.
Ara et cremo una bandera, ara t’agafo pel coll al mig dels passadissos del Congrés, ara t’insulto, ara et crido o bé ara t’esclafo la cara... tant hi fa, tot és bo, no hi ha límits i els homes i els partits polítics que els sostenen són els primers a promoure aquesta imatge, a vehicular aquests valors, sigui quin sigui el seu color polític, valors que a poc a poc es van expandint per tota la societat civil. És, com ja hem dit, la política de l’instant, en la qual poc importa el que es defensava fa sis mesos o bé el que es defensarà d’aquí a sis mesos. Únicament compta el que ara dic i com ho dic. I si hi ha televisions en el moment que ho dic, encara millor.
Estem davant d’un fet anecdòtic o bé estem davant d’un punt d’inflexió del sistema polític democràtic? Aquesta és la pregunta que el ciutadà haurà de respondre tard o d’hora. El cert és que d’ara endavant, i això durant cert temps, el primer ministre italià gaudirà d’un estatus de víctima i podrà usar aquesta condició, limitant així, de manera substancial, l’acció dels seus opositors. Tot plegat i de manera molt contradictòria, el primer ministre italià, malgrat els seus comportaments qualificables com a mínim d’estrambòtics, sembla sortir, una vegada més, enfortit d’aquest nou enrenou. I la democràcia?

Estabilitat de quatre anys... sí. Canvi... també

DIVENDRES, 18 DE DESEMBRE DE 2009 09:04 - Josep Maria Bringué, Xavier Canal, Josep Maria Canals, Peggy Cerqueda, Òscar Encuentra, Carles Ensenyat i onze persones més

Andorra necessita estabilitat i solucions. I Andorra pel Canvi (ApC) ha ofert al grup socialdemòcrata un pacte d’estabilitat de quatre anys per assolir solucions estructurals.

Tan sols posem un requisit previ: que es posi per escrit el programa de govern socialista de quatre anys. I que a partir d’aquest document de base, tots plegats obrim un debat fins assolir un programa de govern de consens. És a dir, quina és la diagnosi dels problemes actuals; quina és l’estratègia per solucionar aquests problemes i obrir noves finestres de desenvolupament; quins són els objectius concrets a assolir; quines són les accions concretes; quines modificacions legislatives es requereixen, i els requisits pressupostaris necessaris.
Fa mesos que estem demanant al Govern i al grup socialdemòcrata que posin aquest programa de govern sobre la taula, amb tots els components que hem descrit. A la vista que el grup socialdemòcrata no posa aquest programa de govern sobre la taula, ja sigui perquè no el té formulat, ja sigui perquè no el vol fer públic, o ja sigui per una estratègia política que desconeixem; a la vista que avui, 17 de desembre, s’acaba el termini per formular esmenes al pressupost; ApC s’ha posicionat. I ApC va oferir al grup socialdemòcrata, i ara ens hi comprometem públicament, una estabilitat política fins al 2013 amb les condicions:
–Que des del Consell General es lideri un veritable diàleg social i institucional per consensuar les reformes estratègiques que requereix Andorra.
–Que a partir d’aquest diàleg social i institucional, s’arribi a la formulació escrita d’un programa de govern fins al 2013. Un programa de consens i de canvi estructural per a tota la legislatura.
–Que abans del juny el Govern entri un nou projecte de llei de pressupost 2010 de canvi, formulat a partir del programa de govern de canvi consensuat i que rebrà el vot positiu d’ApC.
I amb aquest esperit, el comitè executiu nacional d’ApC fa el manifest, la crida següent: Andorra necessita estabilitat i solucions.
Per aquest motiu, Andorra pel Canvi té una clara voluntat d’arribar a pactes de solució i d’estabilitat.
Els fets avalen aquesta voluntat d’ApC. Recordem que els tres consellers d’ApC van donar el seu vot per a l’elecció de Sindicatura; que el cap de Govern va ser investit gràcies als vots positius del grup socialdemòcrata i a l’abstenció d’ApC, i que ApC va signar amb el cap de Govern i el grup socialdemòcrata un acord de legislatura que finalment no va funcionar.
Si ApC hagués tingut una voluntat de bloqueig, si ApC no hagués tingut una voluntat de pacte, avui en dia Jaume Bartumeu no seria cap de Govern i ningú sap en quina situació estaria l’executiu del nostre país, ni la seva governabilitat.
Ja ha passat mig any. I ApC segueix amb la ferma voluntat de treballar pel consens i d’assolir un pacte de qualitat, fet que no s’ha de confondre amb el fet d’esperar que ApC no tingui identitat, no tingui projecte o que no tingui capacitat de crítica.
A ApC estem convençuts que l’estabilitat de la legislatura s’ha de garantir per tota la seva durada, per quatre anys. Nosaltres estem totalment en contra de qualsevol joc polític per anar a eleccions anticipades, perquè Andorra no s’ho pot permetre.
Amb aquest objectiu d’estabilitat a llarg termini, necessitem un instrument que es diu programa de govern. És a dir, un document que contingui la diagnosi clara dels problemes, identifiqui les solucions definides en forma d’estratègies, accions i objectius, i la seva quantificació en recursos pressupostaris i en necessitats de modificacions legislatives. En gestió política es coneix perfectament aquest instrument de plasmació de consens i de gestió denominat programa de govern. I ApC vol pactar sobre la base d’un programa de govern concertat i amb garanties de funcionament.
Andorra necessita reformes importants per superar la crisi estructural que arrossega de lluny. I per fer un programa de govern que reculli reformes estructurals cal obrir prèviament un veritable diàleg social i institucional.
Andorra necessita revisar el model de competències i transferències Estat-comuns, ja que la solució acordada el 1993 presenta problemes de sostenibilitat en la realitat econòmica i social actuals. I aquesta revisió tan sols es pot fer a partir d’un profund i rigorós diàleg institucional.
Andorra necessita formular un marc tributari que li permeti accedir a convenis de doble imposició sense incrementar la pressió fiscal, i això requereix un seriós diàleg social entre tots els actors.
Les administracions presenten signes de desproporció. Tant per massa en unes coses com per massa poc en d’altres. I el redimensionament de l’administració necessita un diàleg social previ honest, obert i constructiu amb tots els actors implicats.
Andorra necessita fer un pla de xoc de reactivació econòmica, i aquest projecte no es pot fer sense obrir un diàleg social que permeti les importants modificacions legislatives per obrir activitats que actualment manquen del marc legal necessari.
A partir d’aquests diàlegs socials i institucionals concrets, es pot construir un programa de govern de canvi, i a partir de la formulació del programa de govern es poden dimensionar els pressupostos de canvi que Andorra necessita.
Per aquest motiu, des d’ApC hem acordat, i hem proposat al grup socialdemòcrata, el següent pla de treball:
–ApC no pot donar suport (ni votar sí, ni abstenir-nos) als pressupostos de continuïtat del model pressupostari del PLA que ha elaborat el PS. El pressupost del PS del 2010 és captiu del pressupost del PLA 2009.
El pressupost 2010 no es pot solucionar per la via d’esmenes a l’articulat ni per la formulació d’un altre pressupost si abans no es fa el diàleg social i institucional que ens porti a un programa de govern de canvi i un pressupost de canvi. La realitat és que el pressupost que avui presenta el PS és el pressupost que elaboraria qualsevol grup polític si abans no obrís el diàleg social i institucional. Diàleg previ que ha de permetre assolir el consens necessari per fer realitat les reformes estructurals que necessita Andorra ara i avui.
–Que el Govern funcioni per dotzenes parts –i amb els crèdits extraordinaris necessaris– durant el període de tres, quatre, cinc o fins a sis mesos que es pot necessitar per fer el diàleg social i institucional, formular el programa de govern i elaborar el pressupost de canvi que necessita Andorra.
–Que aquest diàleg social i institucional es canalitzi a partir del Consell General i que s’habilitin les comissions necessàries per dur a terme aquestes accions de forma transparent i eficient.
–Que a partir dels resultats d’aquest diàleg social i institucional es formuli un programa de govern a quatre anys vista, de consens, de forma que es doni estabilitat a tota la legislatura.
–Que a partir d’aquest programa de govern es formuli un pressupost de canvi que tindrà el vot favorable necessari.

Reflexions adreçades al Fòrum de l’Empresa Familiar Andorrana

Jaume Bartumeu 17/12/2009

Efectivament, això de gestionar en temps
de crisi, a vostès els preocupa i hi han
estat treballant tot el matí. A nosaltres,
a l’edifici administratiu del Govern, no
solament ens preocupa sinó que ens té
molt ocupats. Una persona que avui no
és aquí, però sí que hi té la família representada,
que és el meu amic Òscar Ribas,
em va dir fa uns mesos que havíem arribat
al Govern en el pitjor moment econòmic
dels darrers 50 anys a Andorra. Bé,
em permeto utilitzar una expressió que
no és meva per fer-me-la meva. I vostès
també ho saben, tant o més bé que nosaltres
que estem al Govern, que la situació
és complicada, però jo crec que actes com
el d’avui demostren que tenim la voluntat,
la ferma voluntat, tant l’empresariat
com les institucions, de tirar endavant el
nostre país. I que estem situació de poder-
ho fer.
Hi ha qui diu, i és legítim i per això
estem en democràcia, que en sis mesos
no hem fet gran cosa o no hem fet res,
portat a l’extrem.
Mirin, en sis mesos nosaltres, des del
5 de juny, hem fet diverses coses i ens en
queden moltes per fer. Hem complert
una part dels nostres compromisos amb
la ciutadania i amb l’empresariat. La
presidenta de l’EFA em recordava que
aquí, en aquest mateix hotel, van passar
l’examen tots els candidats que ens presentàvem
com a caps de llista. Se’ns va
demanar què pensàvem fer, quins eren
els nostres criteris. Jo aquell dia vaig dir, i
ho recordo, que plantejaria una taula per
al desenvolupament econòmic i social
i així ho hem fet, estem escoltant. Amb
aquestes setmanes que s’han organitzat
aquestes taules, hem de debatre, hem
d’escoltar, hem d’assumir tot el puguem
assumir i després n’haurem de parlar
amb els grups parlamentaris i amb el
Consell general i tot el que s’hagi de fer
des de la transformació legislativa, doncs
ho tirarem endavant.
No hem parat de córrer per complir
un compromís internacional de l’anterior
cap de Govern i que des del primer dia
vam dir que assumíem, que era treballar
per complir els criteris que ens demanava
la comunitat internacional (l’OCDE i
el G-20) en el sentit d’arribar a uns acords
d’intercanvi d’informació fiscal a la demanda,
i això ho hem fet amb un ampli
suport del Consell General i amb les
modificacions que el Consell General va
creure convenient introduir-hi. Vostès saben
que ja tenim nou acords signats. L’últim
va ser amb Portugal. Saben també, i
si no ho saben els ho confirmo avui, que
tenim rubricat l’acord amb Espanya, és a
dir, que l’acord amb Espanya està tancat.
Només falta la tramitació interior espanyola,
amb l’aval del consell de ministres
espanyol, que arribarà la setmana vinent
si no m’erro, i a partir d’aquí ja tindrem
una data per procedir a la signatura.
Aquest acord amb Espanya, com el de
França i com el de Portugal, són el que
el secretari general de l’OCDE, el senyor
Gurría, em va dir que eren acords de qualitat;
és a dir, que nosaltres havíem de fer
acords, no amb les illes Samoa, amb tot el
respecte que em mereixen, sinó amb els
països veïns amb els quals tenim un real
intercanvi econòmic. Aquests acords,
finalment, són indispensables per obrir
la via a uns convenis futurs per impedir
la doble imposició, això que vostès els
empresaris necessiten per treballar des
d’Andorra cap a l’exterior i no ser castigats
amb una mena de dobles imposicions
o dobles tributacions. Aquest és
un text, el conveni per impedir la doble
imposició, que serà fill de la reforma tributària,
i aquesta reforma tributària, la
presidenta apel·lava al consens, és una
reforma tributària que està en mans evidentment
del Consell General. Em consta
que els grups parlamentaris, tots, hi estan
treballant i aportant-hi les seves matisacions
i plantejaments. Nosaltres hem fet
la part de camí que tocava i assumirem
el resultat que surti del Consell General
amb el benentès que el debat electoral,
que vostès van compartir al mes d’abril,
ja va assenyalar que hi havia una voluntat
de fer aquesta reforma tributària, i si
no la fem no tindrem els convenis, i si no
tenim els convenis no sortirem del pou
econòmic en el qual estem situats, sense
buscar responsabilitats de ningú, cosa
que no faig ni faré. I per tant, crec que
estem, insisteixo, en bona posició. Hem
de treballar molt les institucions, hem de
treballar molt també els empresaris, que
ja ho fan. Però hem de tenir en compte,
en parlàvem aquí dinant, que Andorra
l’hem fet les famílies, les famílies que van
treballar molt, la generació dels nostres
pares, però hem de ser conscients que
també la van fer molts i bons treballadors
assalariats, que van ajudar les empreses
familiars a tirar endavant.
Per tant nosaltres, amb el risc de generar
polèmica, i aquests dies n’hi ha
més del que és desitjable, sobre el tancament
determinats diumenges a partir
de les 14 hores, hem de ser conscients
que Andorra no pot ser només i únicament
una Andorra mercantil, una Andorra,
si m’ho permeten d’una manera
col·loquial, societat anònima. Andorra
necessita cohesió social. Si volem tenir
pau i tranquil·litat hem de tenir cohesió
social, i l’hem de facilitar d’una manera o
d’una altra. Per això tenim les taules i per
això en parlarem, i per això tenim el Consell
General, que al capdavall és qui ha
de decidir. Però hem de trobar la manera
de conciliar, almenys alguns diumenges
a la tarda, la vida familiar amb la laboral.
No és normal que la gent no pugui dinar
algun diumenge de l’any amb la seva
família i això és el que nosaltres hem
intentat plasmar amb aquesta reforma.
Per tant, respecte absolut a la iniciativa
empresarial però recordatori obligat que
Andorra la formem les persones i les forces
del treball, no és únicament, amb tots
els respectes, insisteixo, els empresaris,
sinó també els treballadors assalariats
d’aquest país. Trobarem la solució i trobarem
la solució al conjunt de la nostra
relació amb Europa, cosa essencial també
per poder arribar a comerciar i treballar
amb tranquil·litat, i un dels pilars essencials
del nostre país a part del turisme i a
part del comerç és el sector financer, avui
i aquí àmpliament representat. Jo entenc
que tot el que estem fent amb la reforma
tributària i tot el que hem començat a fer
amb l’intercanvi d’informació tributària,
paradoxalment donarà un gran reforçament
internacional al sector financer,
que per nosaltres és un dels tres pilars de
l’economia andorrana.
I acabo insistint en el fet que jo aquests
dies, parlant amb empresaris, parlant
amb treballadors, parlant amb gent del
carrer, a la gent a vegades li sembla que
tot això que estem fent de la relació amb
l’OCDE i d’aconseguir que Andorra no
estigui a la llista, que esperem que ja no
hi estiguem aviat, és una cosa que només
interessa al sector financer. Estaríem
equivocats si penséssim això. Interessa a
tothom, interessa als petits empresaris,
interessa als joves universitaris que puguem
sortir de la llista i que siguem un
país normal. Amb la fiscalitat tan reduïda
com sigui possible, evidentment, perquè
a ningú li agrada pagar més enllà del que
és raonable. Però si no fem aquest pas endavant,
és el conjunt de l’economia que
en patirà i no únicament el sector financer,
que, insisteixo, i estic segur, en sortirà
no solament reforçat, sinó encara més
consolidat del que teníem.
Per tant, gràcies als gestors de les empreses,
gràcies als propietaris de les empreses
familiars per seguir confiant en el
país, per seguir treballant pel futur econòmic
del país, i espero que ben aviat,
en un proper col·loqui, pugueu canviar
el concepte de gestionar i que ja pugueu
gestionar en temps de redreçament econòmic

LA DIGNITAT D'ANDORRA

De l’històric editorial publicat a tots els diaris de Catalunya el dia 26 de novembre, em quedo amb aquesta frase: “No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig”.

Ha estat inevitable que els meus pensaments la relacionessin amb la situació que s’està vivint al Consell General, alhora cambra alta i baixa de la nostra recent democràcia constitucional. Les actuacions del senyor Nomen, conseller, cap de la llista nacional de la plataforma ApC, han estat i continuen sent de bloqueig i crispació. Em temo que si els seus coreligionaris no fan alguna cosa aviat, ho continuarà fent durant força temps, ja que em sembla una boca difícil d’acontentar, malgrat els diferents menús que se li puguin proposar: a tot li trobarà manca de sal, tot el que se li proposi li semblarà insípid, com fins ara.

LA FORÇA
paralitzant emprada exercint el seu lideratge de tres vots; la seva aparició a la política andorrana, d’una certa similitud amb el Cucut Reial, que practica la reproducció parasitària als nius dels còrvids, però que, a diferència del la cria del cucut a seques, en comptes de bandejar els ous del niu de l’hoste, condemna a morir les seves cries de fam, com fa amb els seus companys polítics, robant-los tot el protagonisme; el seu soroll als mitjans d’informació, soroll blanc, sense sentit en la majoria dels casos però generador d’inquietud i desconfiança en el funcionament del nostre país, dins i fora de les nostres fronteres; la seva poca empatia, que impedeix a qui li manca poder experimentar l’altruisme i la comunicació amb els altres, eines fonamentals per decidir en nom dels altres; en definitiva, i per no estendrem, la poca manca de seny que demostra a l’arena política abocant-nos a un bloqueig estèril intentant impedir el canvi de rumb en aigües remogudes que Andorra necessita immediatament, només ell sabrà perquè.

Per això la relació que he fet entre el dilema real de Catalunya i el seu Estatut i el dilema real d’Andorra i la seva situació parlamentària. En el primer dels casos, si l’Estatut és retallat per un Constitucional poc legitimat en aquests moments, les conseqüències polítiques seran considerables. En el segon cas, el nostre, si la manca d’estabilitat parlamentària continua, el país se’n va en orris.

Prou que se l’ha amoixat al senyor Nomen. ¡Prou li agrada! Però hi ha un temps per afalagar i un temps per actuar, per decidir, per apostar. El poble va votar un Consell, aquest, amb una majoria relativa per a l’Alternativa. És just i necessari per higiene democràtica que governi i pugui governar sense que es discuteixi la seva legitimitat. Cal deixar-li pas. És el correcte. Si s’equivoquen, batzegada. I no es podran equivocar si primer no els amolleu…

PER TANT,
si el que es vol és l’avanç d’Andorra cap a la prosperitat de tothom, cal el pacte. Si es mareja la perdiu gaire més temps, es pensarà que el que realment es vol, malgrat les floritures polítiques, és el seu retrocés. Cap al país del cacics, dels capgrossos, dels explotadors. També de l’editorial esmentat n’extrec el pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Estic convençut que l’Alternativa d’això en farà una divisa. Ara bé, potser el senyor Nomen la voldria escrita al nostre escut, com a garantia, en comptes del Virtus Unita Fortior que hi ha ara, que, pel moment, tant li costa entendre.

La croada dels horaris

1. • El model econòmic que defensa el PS vol trencar la tendència a la canibalització del comerç minorista
   

COMITÈ Executiu del PS

La regulació dels horaris comercials ha estat sempre i arreu motiu de polèmica. Els interessos del compradors, empresaris i treballadors, són massa divergents com per pretendre que una decisió sigui satisfactòria per a tothom. Com a mostra d'aquesta divergència podem trobar la recent sentència del Tribunal Constitucional alemany, que ha declarat anticonstitucional l'obertura dels comerços a Berlín. El Govern berlinès havia dictat el 2006 la llei més liberal d'Alemanya, la qual permetia obrir deu diumenges l'any; ara, amb la seva sentència, el Tribunal Constitucional accepta l'obertura de dos diumenges l'any "per motius excepcionals".
Un enfocament responsable del problema ha de prendre consciència que, per una banda, el comerç ha d'atendre de manera adequada les necessitats de la població resident i dels visitants, tant els dies normals com aquells en què es generen puntes de demanda; de l'altra, han de cercar l'equilibri entre els grans magatzems, els comerços multilocalitzats, les franquícies i el conjunt de petites botigues; per acabar, s'ha de tenir en compte el dret dels treballadors del comerç de poder conciliar la vida laboral amb les relacions personals i familiars.
La qüestió va més enllà de la dicotomia patró/treballador; hi ha més agents implicats i tampoc no podem parlar d'una homogeneïtat de posicions entre els patrons dels diferents formats del comerç andorrà; arreu, la regulació dels horaris és un instrument cabdal de l'ordenació del comerç.
El model econòmic que defensa el Partit Socialdemòcrata vol trencar la tendència a la canibalització del comerç minorista tradicional, per les grans superfícies i els grups monopolistes de distribució comercial. Nosaltres volem la coexistència, en el millor equilibri possible, dels diferents formats presents en l'estructura comercial del país; sabem que aquest polimorfisme és un element de qualitat, de sostenibilitat i de servei al client i ens situem lluny de les interpretacions extremistes del principi de llibertat de mercat. No hi ha lloc, doncs, per a simplificacions sobre llibertat total d'horaris, tal com defensa Coalició Reformista, ni per unlimited hours, ni per visions apocalíptiques i conclusions esbiaixades que pretenen que existeix una proporcionalitat lineal entre l'horari comercial i la xifra de vendes.

EL DARRER
informe de la Cambra de Comerç assenyala unes causes del descens de la xifra de vendes, que no tenen res a veure amb els horaris comercials: "En el segon trimestre (de 2008) el comerç minorista ha tornat a presentar uns resultats netament desfavorables, d'acord amb un comportament molt feble de la demanda de consum, a causa de la confiança insuficient dels consumidors (....) del deteriorament de les rendes familiars i de les expectatives més desfavorables del mercat laboral, que estan incidint negativament en les intencions de compra dels consumidors, els quals opten per tenir una actitud més cautelosa a l'hora de prendre decisions de despesa". La despesa ve limitada pels pressupostos dels visitants i no pels horaris, tal com va constatar Ernest Engel fa més de cent anys.
A Andorra, el decret del Govern socialdemòcrata que obliga a tancar la tarda de deu diumenges, escollits en la temporada més baixa, ha estat rebut pel sector dels grans magatzems i els grups polítics conservadors amb una sorollosa cassolada mediàtica, emprant uns arguments més propis de taula de cafè que de discussió sobre els canvis de model que necessita el país. Qui es pot creure que --amb els actuals mitjans d'informació-- el client és desorientarà amb els nous horaris? ¿No estarien ja molt desorientats els clients pels horaris de tancament que practiquen la majoria de les botigues al Pas de la Casa?
Hem escoltat dir els darrers dies que el decret és un acte que va a l'inrevés de la tendència dels altres països europeus. ¡És totalment cert! ¡El nostre punt de partida és de zero diumenges festius i els altres surten de 52 diumenges festius, forçosament haurem d'anar en sentit oposat!
No hem sentit, de la part dels que s'oposen al tancament de les tardes de deu diumenges, cap anàlisi de la seva incidència en els hàbits de compra dels clients, ni tampoc quin impacte tindrà en l'estructura comercial del país, ni una estimació aproximada de vendes perdudes, ni cap valoració dels efectes de desplaçament de les compres de les tardes tancades dels deu diumenges al mateix matí del diumenge o altres dies de la setmana. Si els creuats es prenen la molèstia de consultar estudis internacionals de referència, veuran que tots conclouen que el decreixement net dels ingressos --si es produeix-- tindria en tot cas un caràcter marginal, tenint en compte la baixa elasticitat de la demanda comercial global.

ELS ADVERSARIS
al calendari aprovat volen situar el debat en el marc dels principis (dels seus principis ultraliberals), sense aportar xifres concretes que permetin analitzar amb el mínim rigor el comerç andorrà. Les darreres estadístiques disponibles sobre el mercat laboral --setembre del 2009-- xifren el nombre d'assalariats del sector del comerç al detall (cap. 52) en 6.326 treballadors, el 15,8 % del total de treballadors declarats a la CASS.
Al mes de setembre, la massa salarial total dels treballadors del comerç al detall va ser de 9.850.196 euros, el 13,5% de la massa salarial total declarada a la CASS. I és que els salaris del sector del comerç són el 15 % inferiors al salari mitjà nacional. A manca de dades fiables sobre el PIB nacional i sectorial, aquestes xifres contrastades són un indicador que evidencia la importància --sense caure en exageracions-- del sector del comerç dins l'economia del país. El cert és que amb els horaris aprovats pel Govern, l'any vinent les botigues andorranes podran romandre obertes més de 3.800 hores l'any. Bastant més que als països veïns.
Les 50 hores en teoria perdudes són el 1,30 % del total de les hores possibles i --si som capaços d'informar adequadament els nostres clients-- no han de tenir cap impacte negatiu ni en la xifra de vendes global d'Andorra, ni en els llocs de treball, ni a curt ni a mitjà termini.
Comitè executiu del PS.