16 DE DESEMBRE DE 2009 09:13 - Miquel Bellera Gracia
La primera qüestió que ve al cap és la de preguntar-se com ha pogut succeir. Com un servei de seguretat d’un primer ministre pot cometre un error tan greu? Però aquesta pregunta no és rellevant (d’entrada).
El que és important, el que sí que és realment important, és la imatge que ens estan vehiculant, ja sigui voluntàriament o involuntàriament. Allò important és aquesta imatge de ruptura entre un poble (o una part) amb el seu governant. Aquesta imatge crua i violenta d’un primer ministre agredit pel poble fins a la sang. Una temptativa de regicidi en directe i la set de venjança de l’agredit.
En aquest fet, l’important no és saber si l’agressor és una persona amb problemes psiquiàtrics o no, perquè en realitat aquell agressor ha realitzat allò que una part de l’electorat italià probablement ofegava en els seus pensaments més íntims. Allò important, l’essència de la imatge televisiva, és un primer ministre sortint del seu vehicle, ferit i ple de sang, per tornar-se contra el seu agressor. Aquesta seqüència és prou impactant per reconèixer la figura del primer ministre exigint vendetta en aquell mateix instant, contra el seu agressor, com si fos un combat de boxa. Com si allò fos el mític combat entre Tyson i Hoolyfield, és a dir, a mossegada neta. Una vendetta fonamentada en la ràbia i la violència. Una necessitat de venjança que té com a objectiu demostrar-nos que el primer ministre és un home, dels bons, dels antics, d’aquells que ja no en queden, i que busquen el contacte físic com a única resposta a les seves frustracions. No hi ha dubte, Itàlia té un primer ministre amb testosterona. Però amb aquesta demostració de força, és la democràcia qui ha quedat tocada en allò més bàsic i profund. És per això que aquesta imatges és trista i lamentable. En si, qualsevol imatge de violència és trista, i condemnable, però ho és molt més quan veiem un representant dels nostres valors democràtics transformar-se en una bèstia de combat, en un home necessitat de sang i revenja, ensenyant les seves ferides i la seva sang, com si fos prova de la seva capacitat per governar.
Aleshores, podem començar a reflexionar sobre la gran ruptura que existeix entre el poble i els seus governants. Sobre els signes inquietants que està donant el nostre sistema polític i la tendència perillosa que té la política a tornar-se un gran espectacle. El poble italià ha perdut el respecte pels seus governants, però els governants italians han perdut també el respecte pels seus ciutadans. Aquesta equació és lògica i el resultat, inevitable. Molt probablement també aquesta equació es vagi repetint en altres països si no es fa quelcom per canviar les coses. Imatges violentes, d’homes polítics desafiants de la voluntat del poble i els principis fundadors del nostre sistema. Imatges violentes d’homes polítics que barregen espectacle, esport i política, i que utilitzen el discurs polític com a arma llancívola per crear verdaders hooligans de la política.
El discurs polític s’ha diluït totalment en mans dels comunicadors mediàtics. Han desaparegut els grans oradors o pensadors polítics. Ha desaparegut el gran discurs polític. Han desaparegut les idees. Serà això el preludi del final de la història anunciat per Fukuyama?
Ara es tracta de fer i defensar la política de l’instant, la política de l’eslògan, la política de la provocació fàcil i gratuïta que té com a principal objectiu cobrir la màxima audiència. Ja sigui mitjançant l’insult, la manca de respecte o l’agressió. Es tracta de la política per cobrir aquells deu segons que ofereixen els telenotícies. No hi ha lloc per a frases complexes o pensaments moderats. És el moment de l’espectacle polític.
Ara et cremo una bandera, ara t’agafo pel coll al mig dels passadissos del Congrés, ara t’insulto, ara et crido o bé ara t’esclafo la cara... tant hi fa, tot és bo, no hi ha límits i els homes i els partits polítics que els sostenen són els primers a promoure aquesta imatge, a vehicular aquests valors, sigui quin sigui el seu color polític, valors que a poc a poc es van expandint per tota la societat civil. És, com ja hem dit, la política de l’instant, en la qual poc importa el que es defensava fa sis mesos o bé el que es defensarà d’aquí a sis mesos. Únicament compta el que ara dic i com ho dic. I si hi ha televisions en el moment que ho dic, encara millor.
Estem davant d’un fet anecdòtic o bé estem davant d’un punt d’inflexió del sistema polític democràtic? Aquesta és la pregunta que el ciutadà haurà de respondre tard o d’hora. El cert és que d’ara endavant, i això durant cert temps, el primer ministre italià gaudirà d’un estatus de víctima i podrà usar aquesta condició, limitant així, de manera substancial, l’acció dels seus opositors. Tot plegat i de manera molt contradictòria, el primer ministre italià, malgrat els seus comportaments qualificables com a mínim d’estrambòtics, sembla sortir, una vegada més, enfortit d’aquest nou enrenou. I la democràcia?
El que és important, el que sí que és realment important, és la imatge que ens estan vehiculant, ja sigui voluntàriament o involuntàriament. Allò important és aquesta imatge de ruptura entre un poble (o una part) amb el seu governant. Aquesta imatge crua i violenta d’un primer ministre agredit pel poble fins a la sang. Una temptativa de regicidi en directe i la set de venjança de l’agredit.
En aquest fet, l’important no és saber si l’agressor és una persona amb problemes psiquiàtrics o no, perquè en realitat aquell agressor ha realitzat allò que una part de l’electorat italià probablement ofegava en els seus pensaments més íntims. Allò important, l’essència de la imatge televisiva, és un primer ministre sortint del seu vehicle, ferit i ple de sang, per tornar-se contra el seu agressor. Aquesta seqüència és prou impactant per reconèixer la figura del primer ministre exigint vendetta en aquell mateix instant, contra el seu agressor, com si fos un combat de boxa. Com si allò fos el mític combat entre Tyson i Hoolyfield, és a dir, a mossegada neta. Una vendetta fonamentada en la ràbia i la violència. Una necessitat de venjança que té com a objectiu demostrar-nos que el primer ministre és un home, dels bons, dels antics, d’aquells que ja no en queden, i que busquen el contacte físic com a única resposta a les seves frustracions. No hi ha dubte, Itàlia té un primer ministre amb testosterona. Però amb aquesta demostració de força, és la democràcia qui ha quedat tocada en allò més bàsic i profund. És per això que aquesta imatges és trista i lamentable. En si, qualsevol imatge de violència és trista, i condemnable, però ho és molt més quan veiem un representant dels nostres valors democràtics transformar-se en una bèstia de combat, en un home necessitat de sang i revenja, ensenyant les seves ferides i la seva sang, com si fos prova de la seva capacitat per governar.
Aleshores, podem començar a reflexionar sobre la gran ruptura que existeix entre el poble i els seus governants. Sobre els signes inquietants que està donant el nostre sistema polític i la tendència perillosa que té la política a tornar-se un gran espectacle. El poble italià ha perdut el respecte pels seus governants, però els governants italians han perdut també el respecte pels seus ciutadans. Aquesta equació és lògica i el resultat, inevitable. Molt probablement també aquesta equació es vagi repetint en altres països si no es fa quelcom per canviar les coses. Imatges violentes, d’homes polítics desafiants de la voluntat del poble i els principis fundadors del nostre sistema. Imatges violentes d’homes polítics que barregen espectacle, esport i política, i que utilitzen el discurs polític com a arma llancívola per crear verdaders hooligans de la política.
El discurs polític s’ha diluït totalment en mans dels comunicadors mediàtics. Han desaparegut els grans oradors o pensadors polítics. Ha desaparegut el gran discurs polític. Han desaparegut les idees. Serà això el preludi del final de la història anunciat per Fukuyama?
Ara es tracta de fer i defensar la política de l’instant, la política de l’eslògan, la política de la provocació fàcil i gratuïta que té com a principal objectiu cobrir la màxima audiència. Ja sigui mitjançant l’insult, la manca de respecte o l’agressió. Es tracta de la política per cobrir aquells deu segons que ofereixen els telenotícies. No hi ha lloc per a frases complexes o pensaments moderats. És el moment de l’espectacle polític.
Ara et cremo una bandera, ara t’agafo pel coll al mig dels passadissos del Congrés, ara t’insulto, ara et crido o bé ara t’esclafo la cara... tant hi fa, tot és bo, no hi ha límits i els homes i els partits polítics que els sostenen són els primers a promoure aquesta imatge, a vehicular aquests valors, sigui quin sigui el seu color polític, valors que a poc a poc es van expandint per tota la societat civil. És, com ja hem dit, la política de l’instant, en la qual poc importa el que es defensava fa sis mesos o bé el que es defensarà d’aquí a sis mesos. Únicament compta el que ara dic i com ho dic. I si hi ha televisions en el moment que ho dic, encara millor.
Estem davant d’un fet anecdòtic o bé estem davant d’un punt d’inflexió del sistema polític democràtic? Aquesta és la pregunta que el ciutadà haurà de respondre tard o d’hora. El cert és que d’ara endavant, i això durant cert temps, el primer ministre italià gaudirà d’un estatus de víctima i podrà usar aquesta condició, limitant així, de manera substancial, l’acció dels seus opositors. Tot plegat i de manera molt contradictòria, el primer ministre italià, malgrat els seus comportaments qualificables com a mínim d’estrambòtics, sembla sortir, una vegada més, enfortit d’aquest nou enrenou. I la democràcia?
0 comentaris:
Publica un comentari