Mi chocha preferida: Lila MontiDISSABTE, 26 DE DESEMBRE DE 2009 08:51 - Ferran Goya
Notre héritage n’est précédé d’aucun testament. (René Char).
“El pressupost del PS del 2010 és captiu del pressupost del PLA 2009”, aquest és el darrer gran argument que ha trobat Andorra pel Canvi per justificar el seu bloqueig al projecte de llei del pressupost per a l’exercici 2010 presentat pel Govern.
“El pressupost del PS del 2010 és captiu del pressupost del PLA 2009”, aquest és el darrer gran argument que ha trobat Andorra pel Canvi per justificar el seu bloqueig al projecte de llei del pressupost per a l’exercici 2010 presentat pel Govern.
L’eslògan, a més d’ésser fals, no és gaire enginyós. El projecte de pressupost 2010 és el fruit del treball del Govern per donar una nova orientació als comptes públics; marca també, aquest pressupost, un canvi de prioritats en la despesa i en la inversió i, finalment, representa un clar punt d’inflexió a la tendència de creixement descontrolat del deute.
És també un pressupost escrupolós en el respecte a les lleis i a l’Estat de dret.
La plataforma ApC –presonera dels seus sofismes– vol confondre l’opinió pública identificant la submissió obligada dels actes de l’executiu a l’imperi de la llei, amb el pejoratiu de “captivitat”. Però, tothom entén que són dues coses ben diferents: l’Estat de dret obliga –a tots– a respectar les lleis i els compromisos adquirits.
En lloc de “captivitat” el que hi ha és una herència compartida d’unes normes i unes decisions legítimes i legals que històricament han pres les institucions andorranes. Som hereus intestats d’una història passada i també de la recent, som hereus de les decisions preses per un Consell General en el qual seien el PS-Alternativa, el PLA, CDA-Segle XXI i RD. Una herència a la qual no poden renunciar les noves marques sorgides de la descomposició i recomposició (?) de la dreta andorrana.
Així, el pressupost del 2010 inclou una partida de transferència de capital al SASS per un import de 2.997.000 euros que s’emmarca dins les obligacions de finançament del sistema públic de salut que estableix la Llei de sanitat aprovada per assentiment el 23 de gener d’enguany. De fet, aquest pressupost crea una inversió total a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell de 12 milions d’euros per modernitzar-lo i posar-lo al dia; si no s’aprova el pressupost, no es podran aplicar els 9.997.144 euros. CR haurà d’explicar com es pot compaginar la seva negativa al pressupost amb la seva promesa electoral: “Desenvoluparem les accions previstes al pla estratègic del SAAS i al pla d’ampliació i reestructuració dels Espais per millorar la funcionalitat de l’hospital i les consultes externes.”
La transferència de més de 15 milions d’euros a la CASS inclosa al projecte de pressupost per fer front a les prestacions per malaltia general, jubilació i prestacions familiars no és cap conseqüència de la pretesa captivitat als pressupost del PLA; és senzillament el resultat de l’aplicació de la nova llei –aprovada per assentiment– de la Seguretat Social.
Tanmateix, en un Estat de dret, les institucions i els partits no només han de respectar les decisions que van comptar, en el seu dia, amb el vot favorable dels seus representants, sinó que també han de respectar aquelles que van ser aprovades amb el seu vot en contra. A tall d’exemple, podem veure com en el projecte de pressupost figura la desviació de Sant Julià, que el mes d’octubre del 2008 va rebre els vots en contra dels consellers del PS i CDA- Segle XXI, però va ser aprovada gràcies a l’abstenció de Ricard de Haro i David Pérez, consellers de Renovació Democràtica, avui integrada en la plataforma ApC.
Ni els consellers generals de CR, ni els d’ApC, ni –per suposat– els meus companys del PS-Alternativa són extraterrestres que van arribar verges a l’escena política després de les eleccions del 26 d’abril; tots, dic tots, tenen avui una responsabilitat política basada en el nostre marc legal, en el passat recent i en les expectatives de futur d’una societat que assisteix perplexa al bloqueig d’un pressupost imprescindible per encarar la difícil situació econòmica i social del país.
Si algú juga o vol jugar el paper d’extraterrestre, una mínima honestedat l’obliga, sense perdre més temps, a explicitar-ho i ... justificar-ho. Els temps que corren, no són temps per adamismes, per a les persones que tenen una tendència irreprimible a creure’s Adam, el primer ésser intel·ligent sobre la Terra, ni tampoc per fundadors d’un nou (?) país; ni ApC, ni CR no poden instal·lar-se en la negació amnèsica de la història que els precedeix. L’Andorra del 2010 no és el Macondo de José Arcadio Buendía, “una aldea de veinte casas de barro y cañabrava”.
El mite de la necessitat d’un nou procés constituent per elaborar la “constitució econòmica i social”, sense haver acabat el desenvolupament de les previsions de la Constitució, la de la de veritat, fa temps que ha deixat d’amagar el fet que, en realitat, és un subterfugi per esmenar la dinàmica democràtica de l’Andorra postconstitucional. Una excusa, per tornar –ara amb els arguments tecnocràtics i gerencials de l’infal·lible corregidor de luxe– al mode de dominació del vell caciquisme, a l’immobilisme (batejat sense cap vergonya com a canvi) del petit món satèl·lit dels patriarques, dels rendistes i dels especuladors; en definitiva, un pretext per fer el recorregut circular de l’ase entorn d’una sínia, en lloc de fer el canvi possible endavant que el país necessita.
Andorra no mereix el bloqueig dels immobilistes del canvi.
És també un pressupost escrupolós en el respecte a les lleis i a l’Estat de dret.
La plataforma ApC –presonera dels seus sofismes– vol confondre l’opinió pública identificant la submissió obligada dels actes de l’executiu a l’imperi de la llei, amb el pejoratiu de “captivitat”. Però, tothom entén que són dues coses ben diferents: l’Estat de dret obliga –a tots– a respectar les lleis i els compromisos adquirits.
En lloc de “captivitat” el que hi ha és una herència compartida d’unes normes i unes decisions legítimes i legals que històricament han pres les institucions andorranes. Som hereus intestats d’una història passada i també de la recent, som hereus de les decisions preses per un Consell General en el qual seien el PS-Alternativa, el PLA, CDA-Segle XXI i RD. Una herència a la qual no poden renunciar les noves marques sorgides de la descomposició i recomposició (?) de la dreta andorrana.
Així, el pressupost del 2010 inclou una partida de transferència de capital al SASS per un import de 2.997.000 euros que s’emmarca dins les obligacions de finançament del sistema públic de salut que estableix la Llei de sanitat aprovada per assentiment el 23 de gener d’enguany. De fet, aquest pressupost crea una inversió total a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell de 12 milions d’euros per modernitzar-lo i posar-lo al dia; si no s’aprova el pressupost, no es podran aplicar els 9.997.144 euros. CR haurà d’explicar com es pot compaginar la seva negativa al pressupost amb la seva promesa electoral: “Desenvoluparem les accions previstes al pla estratègic del SAAS i al pla d’ampliació i reestructuració dels Espais per millorar la funcionalitat de l’hospital i les consultes externes.”
La transferència de més de 15 milions d’euros a la CASS inclosa al projecte de pressupost per fer front a les prestacions per malaltia general, jubilació i prestacions familiars no és cap conseqüència de la pretesa captivitat als pressupost del PLA; és senzillament el resultat de l’aplicació de la nova llei –aprovada per assentiment– de la Seguretat Social.
Tanmateix, en un Estat de dret, les institucions i els partits no només han de respectar les decisions que van comptar, en el seu dia, amb el vot favorable dels seus representants, sinó que també han de respectar aquelles que van ser aprovades amb el seu vot en contra. A tall d’exemple, podem veure com en el projecte de pressupost figura la desviació de Sant Julià, que el mes d’octubre del 2008 va rebre els vots en contra dels consellers del PS i CDA- Segle XXI, però va ser aprovada gràcies a l’abstenció de Ricard de Haro i David Pérez, consellers de Renovació Democràtica, avui integrada en la plataforma ApC.
Ni els consellers generals de CR, ni els d’ApC, ni –per suposat– els meus companys del PS-Alternativa són extraterrestres que van arribar verges a l’escena política després de les eleccions del 26 d’abril; tots, dic tots, tenen avui una responsabilitat política basada en el nostre marc legal, en el passat recent i en les expectatives de futur d’una societat que assisteix perplexa al bloqueig d’un pressupost imprescindible per encarar la difícil situació econòmica i social del país.
Si algú juga o vol jugar el paper d’extraterrestre, una mínima honestedat l’obliga, sense perdre més temps, a explicitar-ho i ... justificar-ho. Els temps que corren, no són temps per adamismes, per a les persones que tenen una tendència irreprimible a creure’s Adam, el primer ésser intel·ligent sobre la Terra, ni tampoc per fundadors d’un nou (?) país; ni ApC, ni CR no poden instal·lar-se en la negació amnèsica de la història que els precedeix. L’Andorra del 2010 no és el Macondo de José Arcadio Buendía, “una aldea de veinte casas de barro y cañabrava”.
El mite de la necessitat d’un nou procés constituent per elaborar la “constitució econòmica i social”, sense haver acabat el desenvolupament de les previsions de la Constitució, la de la de veritat, fa temps que ha deixat d’amagar el fet que, en realitat, és un subterfugi per esmenar la dinàmica democràtica de l’Andorra postconstitucional. Una excusa, per tornar –ara amb els arguments tecnocràtics i gerencials de l’infal·lible corregidor de luxe– al mode de dominació del vell caciquisme, a l’immobilisme (batejat sense cap vergonya com a canvi) del petit món satèl·lit dels patriarques, dels rendistes i dels especuladors; en definitiva, un pretext per fer el recorregut circular de l’ase entorn d’una sínia, en lloc de fer el canvi possible endavant que el país necessita.
Andorra no mereix el bloqueig dels immobilistes del canvi.
0 comentaris:
Publica un comentari