Andorra, París i l'Ospitalet

1. • El misteri sobre la localització precisa del Triangle de les Bermudes m'ha intrigat des de ben jove

MARTA Martínez



L'Ambaixada de França no es cansa de repetir-ho, i de lamentar-se'n: cada vegada més, els joves d'Andorra trien Barcelona, i no Tolosa, per anar a estudiar. I això que avui dia les dues ciutats estan tan ben comunicades per una banda com per l'altra...

A UNA HORA, ON
les crítiques sobre la vacuïtat del Tresor públic es fan d'allò més intenses, voldria agrair al cap del Govern sortint, el senyor Pintat, tot el que ha fet perquè aquest declivi no arribi a un punt mort, i tornem a tenir ganes d'anar a descobrir l'altre país veí, França. Vaig marxar d'Andorra ara farà deu anys per poder estudiar, i vaig ser dels que encara optaven, a l'època, per la Ville Rose. Vaig ser d'aquells, doncs, que van tenir la sort de descobrir les interminables cues del Pas de la Casa i els revolts del cap del Port a bord del cotxe del Nadal, les parets esgrogueïdes i puents de l'estació de l'Ospitalet. Aquella experiència particular m'ha fet apreciar encara més el treball --¡admirable! que els governs ulteriors han desenvolupat pels seus ciutadans. Llàstima que la línia regular esmentada ja no existeixi, mentre que la de Barcelona s'ha anat reforçant: 16 viatges diaris.
Ara m'he quedat a viure a París. Els meus desplaçaments cap a Andorra són freqüents: s'ha de reconèixer que el tren de nit de la Tour de Carol és el mitjà més ràpid, pràctic i còmode per a aquest tipus de trajecte. I cada viatge de París fins a casa, o a la inversa, pot esdevenir una veritable aventura. La meva gratitud resideix precisament en el fet que la participació d'Andorra en les reformes de l'estació de l'Ospitalet ha impedit revestir la pell d'Ulisses i d'entendre els sentiments d'Hèrcules durant els seus treballs.
Per donar una idea més precisa i encoratjar els meus estimats conciutadans a viure aquest tipus de sensacions, donaré uns quants exemples recents. Dissabte 2 de maig, el tren de nit m'espera per anar de l'Ospitalet a la ciutat de la llum: de fet, és el bitllet, reservat per internet, que m'espera a l'estació... Agafo, doncs, el bus que va fins a la petita vila i un cop allà, sorpresa: ¡l'estació està tancada! És clar, tothom té dret a fer pont, sobretot quan es tracta del del primer de maig, dia del treballador. Tota confosa, explico la situació al xòfer que m'havia de conduir fins a Foix, el qual accepta dur-me al punt de destinació. Durant el trajecte, intento treure el bitllet: impossible, ni a Ax, ni a Tarascó. Malgrat tot, no perdo l'esperança: Foix és una estació relativament important dins la regió, segur que ho podrem arreglar. Però, evidentment, allà, ¡les guixetes estan tancades! Es tracta del cap de setmana, ¡no ho oblidem! Les explicacions amb els revisors continuen. Aquesta gent també té les seves reivindicacions sindicals, cosa que entenc perfectament, i està completament en contra de la compra de bitllets per internet: això provoca sovint reduccions de personal i, per conseqüent, un increment de l'atur... Conclusió: acabo per accedir a la meva plaça, dins del tren. Pagant, això sí, les penalitats corresponents: ¿qui no diu que els estic prenent el pèl i que, de fet, la reserva no existeix? I no cal pensar que seria inútil anar als punts de venta de Tolosa: a les onze de la nit, estaran tancats. Durant el viatge, una pregunta em frega l'esperit: ¿quins havien estats els acords signats pel Govern i l'Estat francès perquè el primer participés econòmicament en les reformes? ¿No es tractava d'afavorir tots els que vulguessin viatjar cap al Principat? Deixem-ho estar... Aquestes coses passen. Però, no acaba aquí.
Diumenge 5 de juliol, torno a reservar una plaça pel tren de nit. Sortida: l'Ospitalet. ¡Al.leluia! ¡L'estació està oberta!
Demano el meu títol de transport i, en aquest precís moment, l'empleada somriu amablement i m'ensenya un document manuscrit, i no oficial, que ha rebut per fax: "A partir d'aquell dia, fins al 14 de desembre vinent, el tren de nit no circularà ni diumenge ni dilluns". No, no, és clar: hi ha vaga... D'una veu parsimoniosa, li demano què he de fer, i em respon:
--Valdria més que tornés a agafar l'autobús que va a Andorra.
--I la reserva? La reemborseu?
--No, no podem.
--Molt bé, gràcies".
Som un grup de deu persones que ens quedem a l'estacada: tothom ha de ser a París l'endemà. N'hi ha que treballen. Ens posem d'acord i arribem a Foix (on podem agafar un tren), no sense haver-nos gastat uns calerons en el taxi... Calerons que la companyia ferroviària no ens tornarà. Ves per on, em dic: la junta de govern prou deuria posar un mínim d'exigències a l'hora d'invertir els diners en les reformes de l'Ospitalet... ¡Què hi farem! Tot i ser de natura reivindicativa, m'estimo més oblidar l'episodi i posar-lo dins del meu recull d'experiències personals.
Dimecres 8 de juliol, emprenc el viatge de tornada cap a Andorra. Estic satisfeta: tot transcorre de manera natural... fins a Tolosa. Allà, visita del revisor, que desperta el vagó sencer: el tren es queda a la ciutat. Els que vulguin anar a Pamiers tenen un tren a les 6.20h, els de la Tour de Carol, a les 6.50h. ¿I els que tenien una correspondència a les 7.20h a l'Ospitalet? No s'hi pot fer res. Completament desconcertada, em dirigeixo cap als punts d'informació. Un jove m'atén:
--Voldria anar a Andorra, ¿com ho puc fer?
--Ni idea, potser agafant el tren de les 6.50h i baixant a l'Ospitalet...
--¿I com empalmo?
--Em sembla que hi ha un bus.
--¿Però va a Andorra?
--Sí, sí, a Andorra: alcohol, tabac i ¡tutti quanti!
Intueixo que aquesta persona no deu ser una assídua dels cinemes, ja que no sap que Andorra és també la Vallée des Princes celebrada pels espots que inunden les ciutats. Em sorprèn, també, que no parli del Tour de França, tot i la seva arribada imminent al país: potser no s'ha acordat prou importància al pressupost publicitari en vista d'un esdeveniment tan gran...

PER FI, I PER NO
atabalar el lector més del compte, acabaré amb una última anècdota. Agafo el tren de les 6.50h, decidida a temptar el destí. Un cop a l'Ospitalet es crea tot un guirigall entre els passatgers: la companyia no havia previst que amb els viatgers de dos trens diferents els riscos d'un augment considerable del grup que es dirigia a Andorra eren alts. Tothom vol agafar el bus, cosa completament legítima, però n'hi ha que s'han de quedar a terra. No sap com lamento, senyor Pintat, no haver pogut admirar, en aquell moment, el blanc escandalós de les parets de l'estació: aquesta està tancada, al matí. Una persona no pot treballar més de 35 hores setmanals, tothom ho sap. I l'abric obre de tres a nou de la tarda. Aquell matí, la boira és densa i estem a deu graus... El famós Rouana complirà el servei que havia de fer la petita bar-
raca l'SNCF per una vintena de persones. Esperem que d'aquests turistes, no fossin gaire els que s'havien desplaçat expressament per veure el Tour.
En resum, l'ajut que el nostre país va aportar per a la reconstrucció de l'Ospitalet sembla haver estat d'una gran efectivitat per a qui vulgui aturar-se a l'estació i esperar el tren. El misteri sobre la localització precisa del Triangle de les Bermudes m'ha intrigat des de ben jove: ara em pregunto si la línia Andorra-
l'Ospitalet-Tolosa (o París) no en pot ser la solució... Esperem que el nou Govern, format pel senyor Bartumeu, sàpiga demostrar més capacitat a l'hora d'invertir els diners --si en queden-- en coses útils. Una queixa formal sobre tots aquests fets també ha estat adreçada al Servei de Reclamacions de l'SNCF.