Societat líquida, partits gasosos

Avui, solament una minoria d’irreductibles és capaç de mantenir el que fins fa dues setmanes eren ‘especificitats’ intocables del sistema andorrà i els dogmes econòmics inqüestionables

Ferran Goya


• Quan el copríncep Sarkozy i el seu representant Frémont van irrompre, amb maneres d’elefant, al non-lieu, al supermercat de porcellanes en el qual hem convertit el vell país dels Pariatges, probablement no eren conscients de la trencadissa que estaven organitzant. O sí?
Al cap i a la fi, poc importa la intenció o la capacitat de predicció que tingui Sarkozy; els resultats salten a la vista: l’evolució de la mentalitat dominant, en un país acostumat a un ritme geològic de canvi institucional, ha agafat una velocitat vertiginosa. Avui, solament una minoria d’irreductibles és capaç de mantenir el que fins fa menys de dues setmanes eren les especificitats intocables del sistema andorrà i els dogmes econòmics inqüestionables.
Si rellegim les notícies del First Andorran Banking Day, celebrat el 6 de febrer passat, sospitarem que són edicions pirates o que hem entrat en una mena de túnel del temps i que aquesta jornada va tenir lloc el 6 de febrer del 2001, abans de la caiguda de les Twin Towers.
Aquesta sensació s’accentua si reculem fins a l’abril del 2008, al col·loqui Petits Estats i Unió Europea organitzat per Crèdit Andorrà. Allí, els models a seguir eren Islàndia i Liechtenstein; sobretot el que va polaritzar l’atenció dels assistents va ser el miracle econòmic i social islandès. El president Olafur Ragnar Grimsson va exposar les claus de l’èxit del seu país. En un clima d’eufòria el professor de l’IESE Víctor Pou va arribar a dir: “És l’hora dels petits estats.” En què pensava?
Però, en lloc de deixar-nos portar per ficcions del tipus túnel del temps o conjecturar sobre els miracles passats d’una illa (del tresor?) o el significat de les paraules dels maîtres à penser de l’establishment andorrà, potser val la pena recordar alguna de les idees de l’antropòleg Marc Augè, al qual alguns vàrem tenir el privilegi d’escoltar a la darrera Universitat d’Estiu. En particular, les seves reflexions sobre l’acceleració de la història: estem dins la història sense poder controlar-la, el passat desapareix molt ràpidament i no hi ha manera d’imaginar el futur. S’imposa la ideologia del present, un present permanentment canviant.
Una interpretació benèvola de la teoria de l’acceleració d’Augè excusaria les velles opinions, flagrantment errònies de Pintat, Grimsson i Pou. És clar que també podem pensar que no ha estat una qüestió d’acceleració de la història, sinó de ceguesa d’una gent impermeable i sorda als senyals –molt explícits– que rebíem de la Unió Europea o de l’OCDE; una gent entossudida en la defensa d’un particular (el seu) statu quo.
Haurem, també, de reconèixer que altra gent no ha estat cega, sorda i muda en aquestes qüestions. Gent que s’adonava de la fragilitat social i econòmica del nostre país, i que, sense esperar l’acceleració dels esdeveniments, s’havia anticipat fent propostes que reclamaven un canvi de model, per tal d’evitar el que finalment ha acabat passant. Les hemeroteques estan plenes de declaracions i opinions dels dirigents i militants del PS.
Avui, hi ha a la societat andorrana un sentiment de precarietat, incertesa, angoixa i desconfiança. Fa uns dies, llegia l’opinió del conseller liberal Daniel Mateu que palesava, d’una forma força primària, aquesta sensació. Però les solucions dels conversos que tot just acaben de caure del cavall, mai no són les millors; sabem que les temptacions populistes augmenten en les èpoques de crisi. Sabem també que les seves receptes (intervencionisme, tancament proteccionista, arbitrarietat) són, o bé restrictives de les llibertats individuals i, en conseqüència, regressives o bé simplement voluntaristes i ineficaces.
El sociòleg polonès Zygmunt Bauman ha analitzat amb rigor el trànsit de la modernitat sòlida, que seria la que ofereix un marc de seguretat, estable i planificat a llarg termini, a la modernitat líquida, voluble, flexible en la qual les estructures socials i els sistemes de seguretat que protegien l’individu han desaparegut i s’ha imposat el canvi compulsiu i sense rumb, el curtterminisme. Tot controlat per una minoria aferrissada a diluir tots els punts sòlids de referència i a desacreditar les utopies de progrés (dogmes d’esquerra, en diuen ara). Tenim un exemple recent i prou il·lustratiu en la declaració del 14 de març com a jornada laboral.
A Andorra, la contradicció entre l’estratègia immobilista de la superestructura de poder i la liqüefacció de la societat ha esdevingut irresoluble dins l’encarcarat model econòmic i social actual.
La solució a aquesta contradicció no pot venir ni dels empre­nyats, ni dels trànsfugues, ni dels desertors, per més que contractin assessors cars i facin màrqueting pur i dur, o per molta reivindicació generacional que reclamin. Els 9vinguts al canvi no poden esbor­rar una dècada i mitja de complicitat incondicional amb Forné i Pintat i d’atac frontal a les propostes del PS de revisar el model econòmic i fiscal i replantejar el marc de relacions amb Europa. Ells han estat els col·laboradors necessaris i, per tant, corresponsables de la greu situació en la qual estem immersos.
És natural que aquesta herència els incomodi, que vulguin esborrar les nombroses empremtes que han anat deixant en la seva col·laboració directa o indirecta amb el PLA. Volen que la gent oblidi qui són, què han fet i sobretot el que han deixat de fer.
Per això, en una compulsiva recerca del temps perdut, els hereus (de les despulles) del PLA, difuminen la seva ideologia, s’inventen plataformes, nous centres, invoquen els vells esperits, canvien de sigles i busquen nous líders virginals.
De moment estan fracassant: la dreta egoista i insolidària s’ha fragmentat en infinitat de clans que només són la prolongació política de grups econòmics en competència, les seves organitzacions representatives han desaparegut de la realitat política, ara tot just tenen una existència virtual, viuen mediàticament però són solament espectres, partits 2.0, sense militants, sense suport social, sense líders, sense principis, sense objectius, sense programa...
La societat líquida s’ha pres la revenja: ha volatilitzat els partits de la dreta, ara només són partits gasosos.