Carta d’un ciutadà a la classe política

Les decisions que es prenen s’han de justificar en alguna noció d’interès col·lectiu


Albert Gomà i Sala


• “La diferència entre un polític i un home d’Estat; el primer pensa en la propera elecció; el segon, en la pròxima generació”
James Freeman Clarke

Benvolguts polítics,
Des de la meva posició de ciutadà m’agradaria, humilment, exposar-vos la meva opinió sobre alguns aspectes de la política andorrana.
Dos dels mals de la política són: l’egoisme i la miopia. L’egoisme es dóna quan les polítiques estan motivades en interessos personals, polítics o partidistes. La miopia es produeix quan només es té en compte el present i no el llarg termini o el benestar de les generacions futures.
Dos exemples andorrans d’aquests perjudicis, serien els reptes pendents en polítiques mediambientals i en reformes econòmiques estructurals.
Per tant, una política menys egoista i miop ajudaria a afrontar decisions necessàries per al benestar col·lectiu. A aquest efecte exposaria quatre idees:
1) Es podrien promoure espais de participació ciutadana. Per exemple, imaginem que el Govern ha d’establir una política mediambiental. Si es fa una llei, després els interessos competencials dels comuns o els interessos particulars faran que la llei es retalli massa respecte del que la protecció de l’entorn i l’interès general requereix. Com podem contrabalançar els interessos? Creant paral·lelament un procés de participació directa.
La participació i la discussió ciutadana esdevindria un contrapès als interessos particulars. En processos públics de participació no s’accepten arguments basats en interessos egoistes que entre despatxos o en el si d’un partit sí que s’accepten. Per exemple, un propietari no podria, en un procés participatiu públic, dir que s’oposa a la creació d’un parc natural perquè això afecta el seu terreny. Per contra, si aquest individu és influent, pot parlar amb el cònsol o amb persones d’un partit. Per tant, si la llei es du a terme amb participació i transparència dit individu perd influència política.
Ara bé, tampoc s’hauria de crear una democràcia radical o directa. Aquesta és difícilment aplicable i té efectes perversos. No obstant, es podrien crear espais de participació ciutadana en la seva justa mesura quan sigui viable.
2) Es podria obligar a motivar les decisions polítiques a l’estil d’una sentència judicial. És molt important que els polítics s’hagin de justificar obligatòriament amb raons, més del que es fa al Consell o a la premsa. D’aquesta manera, es crearia un filtre perquè les decisions estiguessin més fonamentades en l’interès comú. De fet, no es pot justificar en públic una política per interès particular. Les decisions polítiques, perquè puguin ser acceptades, s’han de justificar en alguna noció d’interès col·lectiu. Per tant, una major justificació pública ajudaria a controlar els representants i a dur a terme polítiques més basades en l’interès general.
La defensa d’un interès particular pot ser valuós. Ara bé, l’important quan es defensa, és que es donin raons col·lectivament acceptables per a fer-ho. És legítim defensar els drets individuals o les especificitats, però, el que no es pot tolerar és que per la influència de particulars o privilegiats no es duguin a terme polítiques absolutament necessàries.
Es tractaria d’imposar més la força persuasiva dels millors arguments com a contrapès a la força coercitiva dels que tenen més cadires o més diners.
3) Es podrien despolititzar certs àmbits per a promoure decisions basades més en l’interès comú, no en interessos polítics.
Per exemple, es podria despolititzar la protecció del medi natural, creant una Agència del Medi Ambient independent, pública i amb càrrecs elegits per mèrits, no per adscripcions polítiques. Dita agència tindria uns objectius de protecció del medi ambient i podria actuar amb major independència i eficàcia per a aplicar la llei. És el que fa la Unió Europea amb la política monetària a través del Banc Central Europeu.
Ara bé, la despolitització pot esdevenir perillosa quan assumptes importants s’escapen del control democràtic, s’hauria d’utilitzar amb cautela.
4) Es podria deslligar temporalment, en un o més anys, la redacció i proposició d’una llei, respecte de la seva aprovació o aplicació.
Un dels motius que fa que una Constitució sigui més imparcial i deliberativa és el fet que aquesta ha de servir per a les generacions futures. Pensar en clau de futur fa que els polítics es posin un vel de la ignorància respecte dels seus interessos polítics i actuïn amb major imparcialitat. En canvi, quan només s’ha de guanyar una elecció o aprovar una llei al parlament, els interessos i les baralles polítiques n’afecten el resultat.
Per exemple, imaginem que, en determinades lleis importants, sigui un parlament qui proposa i serà el parlament elegit a les properes eleccions qui aprova. En aquest cas, el legislador desconeix, primer, els seus interessos polítics en el futur; segon, qui haurà d’aprovar la llei. Per tant, es veurà obligat a proposar una llei més desinteressada, més acceptable per a qualsevol aritmètica parlamentària i que pensi en el futur.
En resum, els quatre punts són criticables. Ara bé, la seva vertadera funció obeeix a dos objectius.
1) No es tracta ni de defensar quatre propostes, ni de dir el que s’ha de fer; és senzillament una invitació a la reflexió.
2) Exemplificar la importància per a millorar la salut política de tres principis bàsics: la participació democràtica, donar força als arguments i pensar en les generacions futures.
Aquests principis no es fan des d’un partit, només es realitzen entre totes i tots. Per tant, més que posar-se corsés ideològics liberals, centristes, socialdemòcrates o verds; o marejar amb balls de sigles i persones; el que simplement caldria és més valentia, creativitat i compromís per la vostra part per a procurar-nos una vida política més democrà­tica, transparent, reflexiva i madura.