Els ‘headhunters’ de les “enèsimes vies”

Ferran Goya


• Deia Max Weber que el lideratge característic en Occident havia evolucionat des del “demagog” lliure propi de les ciutats-Estat mediterrànies al “líder d’un partit” parlamentari, sorgit sobre els fonaments de l’Estat constitucional.
Des d’una perspectiva geogràfica i històrica més àmplia, Weber explicava que el lideratge s’ha presentat a tot arreu i en totes les èpoques històriques sota la forma de dues figures del passat: la del “mag” i la del “condottiero”.
Plató, a La República, afegia als prototips de Weber un utòpic filòsof-rei que concentraria en ell la grandesa política i la saviesa, la qual cosa permetria que les ciutats descansessin de llurs mals i l’Estat pogués viure i veure la llum del sol. Els diversos centres (?) polítics i socials andorrans que no es cansen de proclamar la necessitat de consens al país, però són incapaços d’aconseguir-lo internament a les seves pròpies files, busquen desesperadament –fora de les seves files– un líder per afrontar les eleccions de la propera primavera.
Sembla que els grups ni-nistes (ni Pintat-ni Bartumeu) han descartat que algú dels seus promotors assumeixi directament la tasca: el risc de carregar amb les culpes de l’enèsim fracàs és massa evident com per a repetir el tradicional sistema pairal i cremar els seus plançons en l’intent.
Fent un balanç dels intents (coneguts) de reclutament dels dar­rers mesos, sembla que les dues bandositats de propietaris del centrisme andorrà han descartat el model occidental i modern de Weber, decantant-se decididament pels prototips professionals del passat: els mags i els condottieri.
Res d’estrany en aquest retorn al sistema dels güelfs i gibelins o el més proper del nyerros i cadells de les contrades pirinenques del segle XVII: quan manquen idees per afrontar la crisi i per establir unes propostes polítiques diferenciades, quan manca la mínima estructura organitzativa, quan no hi ha una base social que confiï positivament en la capacitat política de la darrera via inventada, és molt forta la temptació de regressar a la política de l’ancien régime basada, per una banda en les solidaritats verticals i clientelars entre capitostos i seguidors, i per l’altra en la rivalitat de llinatges.
El que a mi m’ha sorprès ha estat la poca professionalitat amb la qual els capitostos o barons propietaris dels bàndols centristes han plantejat el reclutament dels seus líders.
Alguns politicòlegs assimilen la lluita pel poder a la lluita de les empreses per a conquerir posició competitiva, o sigui quota de mercat. D’aquesta manera les empreses polítiques haurien d’establir els seus plans estratègics i els plans de negoci seguint les pautes convencionals del mon empresarial.
Ningú no dubta de la importància del factor humà en l’èxit dels negocis. S’han posat de moda consultores especialitzades en el reclutament dels staffs empresarials, són les consultores headhunters o cercatalents. Aquestes consultores plantegen la seva feina en tres etapes: la primera és la d’analitzar la situació del client; la segona, establir-ne un diagnòstic, i la tercera, començar la recerca dels directius que han de salvar l’empresa o catapultar-la a la premier league.
En la fase d’anàlisi, el consultor ha d’aprofundir el coneixement de l’empresa: quins recursos té, quin producte, quina quota de mercat, quina organització, quins objectius de futur es planteja, etc. En la segona fase s’ha de diagnosticar la salut de l’empresa: és possible que a més de contractar un nou directiu, o un nou equip, l’empresa necessiti una reestructuració més a fons.
Passada aquesta etapa s’obre la veda i comença la cacera. El consultor repassa els seus arxius de cur­rículums professionals, acomoda perfils a les necessitats, però el més sovint el que fa és recórrer al boca a boca per saber quins executius estan a l’atur, quins estan descontents a la seva empresa o quins ambicionen una promoció salarial i/o professional. Candidats mai no en manquen, altra cosa és la seva capacitat per assumir els reptes i poder triomfar.
Tots els indicis que tenim de les maniobres per a crear la tercera, quarta, cinquena, etcètera via, semblen confirmar que els propietaris de l’empresa centrista andor­rana s’han volgut estalviar la contractació de headhunters professionals en la cacera dels talents que han de liderar llurs projectes. Les senyals –i els resultats– són prou concloents. Han posat el car­ro davant els bous i sense cap anàlisi, ni diagnòstic sobre la viabilitat del seu propòsit han anat a la busca del màgic que hauria de liderar-lo.
En aquesta cacera de talents hem vist i estem veient –una mica esparverats– de tot: caça major, caça menor i, en ambdós casos, molta caça furtiva. Les tècniques utilitzades han estat molt variades: caça a l’aguait, amb reclam, amb parany, amb fura, amb falcó, batuda amb gossos, etcètera. Les peces cobrades han estat escasses; diuen que hi ha un empobriment de la riquesa cinegètica del país, que ja no és el que era: el retrovirus de l’isard ha degut fer estralls també a la fauna política andorrana.
Frustrada la caça major amb el fracàs de l’operació Cinca, les temptatives se succeeixen; ara per ara ja s’han començat a concretar algunes operacions de caça menor, però el desori és evident, ningú no sap el que toca caçar: pèl o ploma, conillets o guatlles, guineus o ànecs, llebres o moixons. Les dues partides de caçadors rivals ja no respecten res, entren a mata-degolla als vedats socials dels altres i arrasen amb tot: l’ambaixador, l’advocat-socioliberal-incondicional (ara ja no), exministres ressentits, exministres emprenyats, dinosaures anacrònics i trànsfugues renovadors obsessos per la cadira.
Com els capitostos dels nyerros i dels cadells, volen fadrins majors en lloc de dirigents democràtics… s’han confós d’època.

Un autèntic escàndol

Francesc Revuelto-Lanao

• Com a andorrà resident a l’estranger procuro seguir només ocasionalment i per manca de temps les cada cop més preocupants notícies del país o com en aquest cas, notícies que constitueixen un autèntic escàndol. I el contracte esplèndid del Sr. Minoves és una de les més escandaloses que hem pogut llegir darrerament i no només en l’àmbit nacional.
Vaig treballar a la missió andor­rana a Nova York durant un any després d’obtenir el títol de dret a una de les més prestigioses universitats americanes; havent pogut treballar per a gabinets d’advocats europeus o americans vaig preferir treballar pel meu país portat per un idealisme que ràpidament es va esvair davant el tracte rebut. No entraré en detalls d’abusos i menyspreus rebuts a la missió tant per ètica professional com per vergonya aliena. Tanmateix, algunes de les preguntes que em vaig fer llavors podrien ser contestades a partir dels articles del Diari que vaig llegir amb atenció des de fora del país les últimes setmanes. Per què quan vaig treballar-hi no se’m va pagar ja no l’avió per venir o tornar d’Andorra, sinó un simple taxi des de l’aeroport? Per què amb el meu salari no podia ni tan sols llogar un estudi i vaig haver de suplicar a la universitat quedar-me al campus com un estudiant? Per què la pensió bàsica d’invalidesa del meu pare amb la qual va haver de subsistir literalment tota la meva família representava molt menys de la meitat ja no del salari, sinó de l’augment que es va atorgar el Sr. Minoves per passar de Nova York a Madrid (i ja no parlem de la pensió de viduïtat), un canvi pel qual cap funcionari ni càrrec polític de cap país rep cap emolument de cap tipus ja que constitueix part de la natura del treball?
La resposta és evident: hi havia altres prioritats, com per exemple assegurar el modus vivendi aristocràtic del Sr. Minoves, qui sembla haver invertit literalment la coneguda frase de Kennedy per posar-se no ell a disposició del país, sinó el país a la seva disposició.
Però potser encara hauríem de donar-li les gràcies.
Si com molts altres en lloc de rebre el tracte d’andorrà de segona o tercera categoria hagués rebut un tracte mínimament respectable ara no treballaria d’advocat per a les Nacions Unides a Ginebra i Nova York, això sí, amb un contracte sense clàusules estratosfèriques i sense aprofitar-me descaradament dels recursos del país però havent-me guanyat jo mateix la plaça sense ser nomenat a dit.
El Sr. Minoves, presentant-se com a víctima, pretén que va signar aquest contracte perquè li van demanar (el seu partit no deu tenir gaire fe a l’hora que el Sr. Minoves s’espavili pel seu compte en cas que canviï el partit governant) i perquè “no hi havia Llei de la Funció Pública”, com si el buit legal representés una excusa davant la immoralitat d’utilitzar els béns d’un país d’aquesta manera (teoria compartida pels que en un altre país són coneguts despectivament com a oligarques).
Contractes d’aquest tipus s’acorden en casos extraordinaris a directius d’empreses en el sector privat en tasques especialitzades i tècniques que molt poca gent pot dur a terme. En el sector públic aquests contractes constitueixen una autèntica aberració, fins i tot si ens arribem a creure que ell és l’única persona capacitada per fer aquesta feina i que ha hagut de renunciar a una brillant carrera en el món universitari per convertir-se en un humil funcionari al servei del país. Cal pensar que quan es retiri (el retirin) de la política, amb tota l’experiència acumulada sumada al seu talent més el currículum acadèmic, les universitats de tot el món se’l rifaran...
A més, presentant-se com a simple funcionari, el Pentaministre (si es tractava d’estalviar-se quatre sous no entenc com aquesta mostra d’austeritat del Govern pot ser compatible amb els projectes faraònics que cada dos per tres es planteja) demostra un profund desconeixement dels principis bàsics del dret administratiu, ja que el càrrec que ocupa difícilment pot ser assimilat al d’un funcionari. Els ambaixadors pertanyen al grup de càrrecs de confiança, és a dir, són càrrecs polítics que no requereixen passar cap examen ni oposició amb què guanyar-se la plaça: són atorgats a dit. Altra cosa és que el Sr. Minoves pretengui fer-nos creure que és un funcionari més (però d’alt nivell evidentment) en previsió dels pròxims resultats electorals preocupants per al seu partit i per fer valer un contracte que li podria garantir la tornada a la seva estimada Nova York tot i no gaudir de la confiança del nou Govern.
Malgrat tot, estic d’acord amb el Sr. Minoves: la culpa en tot aquest afer no és exclusivament seva. En un contracte sempre hi ha dues parts i s’hauria de demanar responsabilitats també a aquells que representaven l’administració pública (els ciutadans, en definitiva) com si fos una empresa privada a l’abast d’uns pocs.
Quan explico a companys de feina que casos com aquest succeeixen al meu país em diuen que això no és propi ni dels pitjors països del Tercer Món. No cal anar a reunions arreu del món a fer discursets sobre els drets humans i la pobresa a qui poca gent presta un mínim d’atenció si per altra banda s’utilitzen els diners públics per assegurar-se el propi benestar i car­rera personal amb tota la hipocresia del món. Primer caldria posar fi a les bestieses que es cometen al país, de la qual el Minovesgate representa l’exponent màxim però és cert no l’únic. Del contrari altres andorrans, farts d’aquesta situació, a part del tracte de ciutadans de segona o tercera categoria rebut (que contrasta amb el tracte rebut a les universitats on he estudiat o a l’organització internacional on treballo), difícilment tornarem a un país on aquesta disbauxa és possible.

No és el mateix

el Periòdic

Comitè Directiu del PS

La ciutadania andorrana conviu últimament amb una onada, que no sembla gens casual, de comentaris, declaracions i opinions de molts polítics i responsables liberals que s’han entestat en fer-nos creure que no hi ha gaires diferències al darrere de les sigles PS i PLA. Convidem la ciutadania al joc de les diferències.
I posem com a exemple, com en podríem posar un altre, les mesures polítiques econòmiques per afrontar la crisi econòmica actual. Ni les mesures econòmiques plantejades pel PS són les mateixes que les que va plantejar el Govern del PLA, ni el model fiscal del PS és el mateix que el del PLA, ni el model de país que proposem des del PS és el mateix que defensa el PLA.
És més, l’escenari de futur que es presenta per a l’Andorra pels propers quatre anys si (després de les eleccions generals) continua el PLA no tindrà res a veure amb l’escenari de futur amb un Govern de l’Alternativa, encapçalat pel Partit Socialdemòcrata, al capdavant de l’Administració pública.

LA NOSTRA
proposta econòmica està treballada i preparada per beneficiar l’interès general de manera que d’aquí a quatre anys una majoria de ciutadans i ciutadanes estiguin millor, en la seva qualitat de vida i en els ingressos del seu treball, que no pas ho estan ara. El benestar de les persones és al bell mig del nostre projecte.
El model de país dels socialdemòcrates es basa en la gestió sostenible dels nostres recursos naturals i de la preservació i millora del medi natural. I s’acompanya d’una redistribució dels recursos que faci possible un sistema de protecció social que garanteixi una major seguretat i estabilitat a tots els ciutadans i ciutadanes, tant si són empresaris, com professionals, treballadors assalariats, joves, estudiants o gent gran.
Al PS tenim molt clar quin és el paper de l’Estat en aquest procés de desenvolupament del nou model i la funció essencial de la sanitat, de l’educació, de les polítiques que facilitin l’accés a l’habitatge, de les infraestructures i de les noves tecnologies. Per iniciar aquest nou model i consolidar-lo, els socialdemòcrates proposem una reforma seriosa en diversos àmbits sobre els quals el Govern, hores d’ara, encara no ha fet res positiu:
1. Un nou sistema fiscal basat en l’equilibri entre fiscalitat indirecta i directa. Això permet, d’una banda, reduir la fiscalitat indirecta respecte a l’actual per fer guanyar competitivitat a les empreses, contribuir a una major activitat econòmica i oportunitats de negoci i, per tant, facilita la creació de nous llocs de treball; de l’altra, es contribueix de manera més justa a les necessitats de finançament de l’Estat per mitjà d’una fiscalitat directa clara i amb tipus impositius baixos.
2. Un acord d’associació i una política d’embrancament amb la Unió Europea que ens permeti sortir de la llista de paradisos fiscals, la qual cosa suposarà ampliar les perspectives de negoci de moltes empreses i professionals andorrans i també facilitarà el desenvolupament de negocis i carreres professionals a l’estranger.
Aquí també marquem la diferència amb la política liberal, que no ha resolt els problemes dels joves an-
dorrans que volen viure i treballar a Espanya ni ha ajudat als empresaris i professionals, que es veuen castigats fiscalment arreu d’Europa.
3. Un sistema de protecció social reforçat, amb l’augment de les pensions, la millora de l’educació en totes les franges d’edat. Amb ajuts als joves i a les famílies monoparentals.
4. La defensa del nostre patrimoni natural amb una política basada en la gestió dels recursos naturals racionalitzats i optimitzats, que redueixin la dependència energètica de l’exterior i que no només garanteixin la conservació del patrimoni col lectiu, sinó que el posin en valor.

EL NOSTRE
model és clar. I és diferent. Té objectius i disposa d’una estructura de partit forta, arrelada i consolidada en la política andorrana. La veritable força del nostre projecte rau en els valors socialdemòcrates que defensa i les polítiques que impulsa. Potser els liberals volen fer-nos creure que a les properes eleccions generals la qüestió és escollir entre dos equips alternatius de gestió sense més conseqüències. ¡Au, som-hi! A les properes eleccions generals haurem d’escollir entre dos models de societat ben diferents, dos models de creixement econòmic i social diferents, dos sistemes de valors i de polítiques socials diferents.
Els ciutadans i les ciutadanes escolliran entre dos estils de governar diferents. Els ciutadans i les ciutadanes haurem de prendre una decisió que determinarà el desenvolupament econòmic dels propers anys i, al mateix temps, quin model de país volem oferir a la generació dels nostres fills. És evident que no és el mateix.

Yolanda Pastó Pelegrí, Pere López Agràs i Franz Armengol Avellana. Membres del Comitè Directiu del Partit Socialdemòcrata.