Un autèntic escàndol

Francesc Revuelto-Lanao

• Com a andorrà resident a l’estranger procuro seguir només ocasionalment i per manca de temps les cada cop més preocupants notícies del país o com en aquest cas, notícies que constitueixen un autèntic escàndol. I el contracte esplèndid del Sr. Minoves és una de les més escandaloses que hem pogut llegir darrerament i no només en l’àmbit nacional.
Vaig treballar a la missió andor­rana a Nova York durant un any després d’obtenir el títol de dret a una de les més prestigioses universitats americanes; havent pogut treballar per a gabinets d’advocats europeus o americans vaig preferir treballar pel meu país portat per un idealisme que ràpidament es va esvair davant el tracte rebut. No entraré en detalls d’abusos i menyspreus rebuts a la missió tant per ètica professional com per vergonya aliena. Tanmateix, algunes de les preguntes que em vaig fer llavors podrien ser contestades a partir dels articles del Diari que vaig llegir amb atenció des de fora del país les últimes setmanes. Per què quan vaig treballar-hi no se’m va pagar ja no l’avió per venir o tornar d’Andorra, sinó un simple taxi des de l’aeroport? Per què amb el meu salari no podia ni tan sols llogar un estudi i vaig haver de suplicar a la universitat quedar-me al campus com un estudiant? Per què la pensió bàsica d’invalidesa del meu pare amb la qual va haver de subsistir literalment tota la meva família representava molt menys de la meitat ja no del salari, sinó de l’augment que es va atorgar el Sr. Minoves per passar de Nova York a Madrid (i ja no parlem de la pensió de viduïtat), un canvi pel qual cap funcionari ni càrrec polític de cap país rep cap emolument de cap tipus ja que constitueix part de la natura del treball?
La resposta és evident: hi havia altres prioritats, com per exemple assegurar el modus vivendi aristocràtic del Sr. Minoves, qui sembla haver invertit literalment la coneguda frase de Kennedy per posar-se no ell a disposició del país, sinó el país a la seva disposició.
Però potser encara hauríem de donar-li les gràcies.
Si com molts altres en lloc de rebre el tracte d’andorrà de segona o tercera categoria hagués rebut un tracte mínimament respectable ara no treballaria d’advocat per a les Nacions Unides a Ginebra i Nova York, això sí, amb un contracte sense clàusules estratosfèriques i sense aprofitar-me descaradament dels recursos del país però havent-me guanyat jo mateix la plaça sense ser nomenat a dit.
El Sr. Minoves, presentant-se com a víctima, pretén que va signar aquest contracte perquè li van demanar (el seu partit no deu tenir gaire fe a l’hora que el Sr. Minoves s’espavili pel seu compte en cas que canviï el partit governant) i perquè “no hi havia Llei de la Funció Pública”, com si el buit legal representés una excusa davant la immoralitat d’utilitzar els béns d’un país d’aquesta manera (teoria compartida pels que en un altre país són coneguts despectivament com a oligarques).
Contractes d’aquest tipus s’acorden en casos extraordinaris a directius d’empreses en el sector privat en tasques especialitzades i tècniques que molt poca gent pot dur a terme. En el sector públic aquests contractes constitueixen una autèntica aberració, fins i tot si ens arribem a creure que ell és l’única persona capacitada per fer aquesta feina i que ha hagut de renunciar a una brillant carrera en el món universitari per convertir-se en un humil funcionari al servei del país. Cal pensar que quan es retiri (el retirin) de la política, amb tota l’experiència acumulada sumada al seu talent més el currículum acadèmic, les universitats de tot el món se’l rifaran...
A més, presentant-se com a simple funcionari, el Pentaministre (si es tractava d’estalviar-se quatre sous no entenc com aquesta mostra d’austeritat del Govern pot ser compatible amb els projectes faraònics que cada dos per tres es planteja) demostra un profund desconeixement dels principis bàsics del dret administratiu, ja que el càrrec que ocupa difícilment pot ser assimilat al d’un funcionari. Els ambaixadors pertanyen al grup de càrrecs de confiança, és a dir, són càrrecs polítics que no requereixen passar cap examen ni oposició amb què guanyar-se la plaça: són atorgats a dit. Altra cosa és que el Sr. Minoves pretengui fer-nos creure que és un funcionari més (però d’alt nivell evidentment) en previsió dels pròxims resultats electorals preocupants per al seu partit i per fer valer un contracte que li podria garantir la tornada a la seva estimada Nova York tot i no gaudir de la confiança del nou Govern.
Malgrat tot, estic d’acord amb el Sr. Minoves: la culpa en tot aquest afer no és exclusivament seva. En un contracte sempre hi ha dues parts i s’hauria de demanar responsabilitats també a aquells que representaven l’administració pública (els ciutadans, en definitiva) com si fos una empresa privada a l’abast d’uns pocs.
Quan explico a companys de feina que casos com aquest succeeixen al meu país em diuen que això no és propi ni dels pitjors països del Tercer Món. No cal anar a reunions arreu del món a fer discursets sobre els drets humans i la pobresa a qui poca gent presta un mínim d’atenció si per altra banda s’utilitzen els diners públics per assegurar-se el propi benestar i car­rera personal amb tota la hipocresia del món. Primer caldria posar fi a les bestieses que es cometen al país, de la qual el Minovesgate representa l’exponent màxim però és cert no l’únic. Del contrari altres andorrans, farts d’aquesta situació, a part del tracte de ciutadans de segona o tercera categoria rebut (que contrasta amb el tracte rebut a les universitats on he estudiat o a l’organització internacional on treballo), difícilment tornarem a un país on aquesta disbauxa és possible.