Els ‘headhunters’ de les “enèsimes vies”

Ferran Goya


• Deia Max Weber que el lideratge característic en Occident havia evolucionat des del “demagog” lliure propi de les ciutats-Estat mediterrànies al “líder d’un partit” parlamentari, sorgit sobre els fonaments de l’Estat constitucional.
Des d’una perspectiva geogràfica i històrica més àmplia, Weber explicava que el lideratge s’ha presentat a tot arreu i en totes les èpoques històriques sota la forma de dues figures del passat: la del “mag” i la del “condottiero”.
Plató, a La República, afegia als prototips de Weber un utòpic filòsof-rei que concentraria en ell la grandesa política i la saviesa, la qual cosa permetria que les ciutats descansessin de llurs mals i l’Estat pogués viure i veure la llum del sol. Els diversos centres (?) polítics i socials andorrans que no es cansen de proclamar la necessitat de consens al país, però són incapaços d’aconseguir-lo internament a les seves pròpies files, busquen desesperadament –fora de les seves files– un líder per afrontar les eleccions de la propera primavera.
Sembla que els grups ni-nistes (ni Pintat-ni Bartumeu) han descartat que algú dels seus promotors assumeixi directament la tasca: el risc de carregar amb les culpes de l’enèsim fracàs és massa evident com per a repetir el tradicional sistema pairal i cremar els seus plançons en l’intent.
Fent un balanç dels intents (coneguts) de reclutament dels dar­rers mesos, sembla que les dues bandositats de propietaris del centrisme andorrà han descartat el model occidental i modern de Weber, decantant-se decididament pels prototips professionals del passat: els mags i els condottieri.
Res d’estrany en aquest retorn al sistema dels güelfs i gibelins o el més proper del nyerros i cadells de les contrades pirinenques del segle XVII: quan manquen idees per afrontar la crisi i per establir unes propostes polítiques diferenciades, quan manca la mínima estructura organitzativa, quan no hi ha una base social que confiï positivament en la capacitat política de la darrera via inventada, és molt forta la temptació de regressar a la política de l’ancien régime basada, per una banda en les solidaritats verticals i clientelars entre capitostos i seguidors, i per l’altra en la rivalitat de llinatges.
El que a mi m’ha sorprès ha estat la poca professionalitat amb la qual els capitostos o barons propietaris dels bàndols centristes han plantejat el reclutament dels seus líders.
Alguns politicòlegs assimilen la lluita pel poder a la lluita de les empreses per a conquerir posició competitiva, o sigui quota de mercat. D’aquesta manera les empreses polítiques haurien d’establir els seus plans estratègics i els plans de negoci seguint les pautes convencionals del mon empresarial.
Ningú no dubta de la importància del factor humà en l’èxit dels negocis. S’han posat de moda consultores especialitzades en el reclutament dels staffs empresarials, són les consultores headhunters o cercatalents. Aquestes consultores plantegen la seva feina en tres etapes: la primera és la d’analitzar la situació del client; la segona, establir-ne un diagnòstic, i la tercera, començar la recerca dels directius que han de salvar l’empresa o catapultar-la a la premier league.
En la fase d’anàlisi, el consultor ha d’aprofundir el coneixement de l’empresa: quins recursos té, quin producte, quina quota de mercat, quina organització, quins objectius de futur es planteja, etc. En la segona fase s’ha de diagnosticar la salut de l’empresa: és possible que a més de contractar un nou directiu, o un nou equip, l’empresa necessiti una reestructuració més a fons.
Passada aquesta etapa s’obre la veda i comença la cacera. El consultor repassa els seus arxius de cur­rículums professionals, acomoda perfils a les necessitats, però el més sovint el que fa és recórrer al boca a boca per saber quins executius estan a l’atur, quins estan descontents a la seva empresa o quins ambicionen una promoció salarial i/o professional. Candidats mai no en manquen, altra cosa és la seva capacitat per assumir els reptes i poder triomfar.
Tots els indicis que tenim de les maniobres per a crear la tercera, quarta, cinquena, etcètera via, semblen confirmar que els propietaris de l’empresa centrista andor­rana s’han volgut estalviar la contractació de headhunters professionals en la cacera dels talents que han de liderar llurs projectes. Les senyals –i els resultats– són prou concloents. Han posat el car­ro davant els bous i sense cap anàlisi, ni diagnòstic sobre la viabilitat del seu propòsit han anat a la busca del màgic que hauria de liderar-lo.
En aquesta cacera de talents hem vist i estem veient –una mica esparverats– de tot: caça major, caça menor i, en ambdós casos, molta caça furtiva. Les tècniques utilitzades han estat molt variades: caça a l’aguait, amb reclam, amb parany, amb fura, amb falcó, batuda amb gossos, etcètera. Les peces cobrades han estat escasses; diuen que hi ha un empobriment de la riquesa cinegètica del país, que ja no és el que era: el retrovirus de l’isard ha degut fer estralls també a la fauna política andorrana.
Frustrada la caça major amb el fracàs de l’operació Cinca, les temptatives se succeeixen; ara per ara ja s’han començat a concretar algunes operacions de caça menor, però el desori és evident, ningú no sap el que toca caçar: pèl o ploma, conillets o guatlles, guineus o ànecs, llebres o moixons. Les dues partides de caçadors rivals ja no respecten res, entren a mata-degolla als vedats socials dels altres i arrasen amb tot: l’ambaixador, l’advocat-socioliberal-incondicional (ara ja no), exministres ressentits, exministres emprenyats, dinosaures anacrònics i trànsfugues renovadors obsessos per la cadira.
Com els capitostos dels nyerros i dels cadells, volen fadrins majors en lloc de dirigents democràtics… s’han confós d’època.