LA TRIBUNA
De vegades va bé autoimposar-se el morrió. I més quan n’hi ha que tenen ganes de fer-te callar. És del tot recomanable prendre píndoles de calma quan els altres et volen infligir dosis de nerviosisme
Toni Solanelles
• Toc, toc! Hi són? Encara? Perdonin la intromissió. Donin-se totes i tots per saludades i per saludats. Feia dies que no assaltava aquesta talaia. Molts dies. Volgudament, no es pensin. O millor dit: no malpensin. De vegades va bé autoimposar-se el morrió. I més encara quan n’hi ha d’altres que prou ganes tenen de fer-te callar. És del tot recomanable prendre píndoles de calma quan els altres et volen infligir dosis de nerviosisme. Si volien paraules fora de to van tenir silenci. Si demandaven molt soroll per a no res obteniren una discreció activa. Si pretenien atemorir van guanyar-se accions legals. N’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà. Encara. Els asseguro que veure’ls marxar amb la cua entre cames té la seva gràcia. No me n’amago. Però tampoc no ho explico a la carnisseria, no fos cas que a qualsevol comissari de pa sucat amb oli (presumptament de pa sucat amb oli, matiso, sempre presumpte!) se li ocorregués tornar a fer de les seves. Sí, la comissària (llavors en funcions) –ara destinada al departament de lluita contra la corrupció... ai les paradoxes de la vida!– assegurava en l’informe amb el qual va basar, entre d’altres, el control del meu telèfon que la ruboritzaven els comentaris que sentia... a la carnisseria! A mi em ruboritzen moltes de les coses que es diuen a la policia. I que es fan. I que es fan! Què no m’hauria de ruboritzar, a mi, anarquista com sóc, oi? Perquè ara resulta que per a algun comissari (ara en funcions) sóc anarquista. Doncs si dir, o explicar, les coses pel seu nom, és ser anarquista... que visqui l’anarquisme!
Mirin, quan l’(ex)ministre Josep Maria Cabanes va firmar la seva baixa del PLA al·legant que el partit que havia contribuït a fundar no respectava els drets individuals i no sé quantes absurditats més em vaig fer un fart de riure. Per no plorar! I vaig estar temptat de refrescar-li la memòria a l’ex. Quina fal·làcia, la de l’ex, oi? Ell, el mateix que presumptament va consultar molt abans del control telefònic si em podien retirar el permís de residència i treball per... alteració de l’ordre públic! Ell, que va avalar les intervencions telefòniques. Ell, que després de transcendir l’afer em feia enviar missatgets suggerents convidant-me a portar-me bé. Ai, l’ex! Llavors em vaig contenir. I el temps, poc temps, em va donar la raó. Encara no van passar unes quantes setmanes que l’ex va voler tornar a badar boca. I... zas! Cagada! I si pretenia gosar treure el cap per reclamar una cadira li van tallar de cop. El cap. Com si d’un conte es tractés. Perquè l’ex es va haver d’abaixar les calces fins a l’alçada dels turmells quan va voler traspassar a l’ara ministre Xavier Jordana la responsabilitat de la justificació i defensa dels controls. L’ex no va calibrar bé. Sent ex com és, té la força que té. I en aquest cas només li va quedar la força de fer marxa enrere. Ai ex, quin fàstic, oi?
I es deuen demanar... i per què ara? Doncs per dues raons. O per tres. D’entrada perquè en tenia ganes i ja n’hi havia prou, de parar discret. I de sortida, perquè avui fa sis any i un dia que vaig començar a gosar treure el nas per aquestes pàgines. I perquè dissabte farà un any que vaig dur l’Estat a judici per reclamar als tribunals (el plenari del Superior en aquest cas) que reconeguin que en el control a què vaig ser sotmès hi va haver un error del sistema. Del sistema judicial almenys. Però encara espero que em diguin alguna cosa. Toc, toc!? Que hi són? N’hi haurà que recordaran que l’animal que subscriu aquestes línies reclama 300.000 euros d’indemnització. Malgrat que la frase pot ser molt matisable, els deixaré tranquils. Des del primer dia he advertit que, si és el cas i la justícia així ho resol, qualsevol compensació que se’m pugui assignar serà reenviada a la institució que s’escaigui. També tinc clar que l’amic-advocat amb el qual hem fet camí ha de cobrar la feina. Només faltaria! I mirin, vingui a tomb o no en vingui, em demano per què coi al Principat un és culpable fins que no demostra el contrari. Costa de creure, oi, que un s’hagi de defensar per fer veure que és innocent?
Gairebé dos anys després d’assabentar-me del control al qual havia estat sotmès tinc més clar que mai que els motius que van fonamentar-lo eren excuses de mal pagador. Que n’hi havia una colla que pretenien emmordassar aquells qui gosaven dir el que no volien escoltar, que volien atemorir aquells qui parlen amb els qui no tenim por d’escriure. Els importava tres raves saber com i per què informava d’una violació comesa entre cosins menors o si el xinès del Roc de Caldes tenia deutes pel joc o perquè anava de putes. Tant els feia. I tampoc no crec que els importés gaire si havia tingut, jo, un embolic de faldilles amb una membre de la fiscalia com van fer córrer. Segurament, els neguitejava més que escrivís del sucre. I de qui el remena. I preferien tenir la llista dels confidents per fer-los pagar peatge. Això pretenien. I, segurament, en una part ho van assolir. Però només en una part. I perquè n’hi havia uns amb mala fe que van topar, vull entendre, amb alguna altra que badava. O que es va deixar enredar. O que li anava bé, suposadament, ser enredada. Els tribunals de segona instància s’han anat carregant casos fonamentats en controls telefònics autoritzats en primera instància. I permesos, molts cops, per la mateixa batlle. Va caure el ministre, el director de la policia i la comissària. Ella, la jutge, va tenir el premi d’un expedient humorístic que li va dur la renovació del càrrec.
La batlle, tots els batlles, em mereixen tot el respecte. Tot el respecte que els confereix la llei. Però no més. I detesto que en moltes ocasions et facin arribar missatges perquè suposen que ells són batlles i tu periodista. Parlant clar: que estan per sobre. I l’erren. L’erren tant com aquell qui pensi que vaig fer silenci per deixar de parlar. De fer. Vaig dir públicament que aniria a totes. I ho he anat fent. I ho farem. I si no ens ho diuen des de l’avinguda Tarragona o des de Prat de la Creu, ja ens ho explicaran a Estrasburg. Encara. I si mai es resol que hi va haver un error judicial, com crec fermament que hi va ser, mantinc i mantindré que l’expedient a la batlle s’haurà de reobrir i haurà de ser sancionador. I això si no em poso a qüestionar-li pels mecanismes legals pertinents alguns dels seus comportaments. Ah!, i amb tot, saben que els tribunals m’han dit que en tot aquest cas jo no em puc considerar part i mai no sabré exactament què es va investigar sobre mi? Vaja, que m’han pretès fer passar per cornut i m’han convidat a pagar-los el beure. Que s’ho creguin! Quan em tapen la boca és quan més ganes tinc de cridar.
0 comentaris:
Publica un comentari