De portes endins

La falta d’informació sobre al violència de gènere amaga una realitat que succeix a les llars

Marta Llardén Pujol i Jaume Rifà i Giribet


• Afortunadament els espais informatius d’Andorra Televisió no obren setmanalment un d’aquests programes amb la notícia d’una mort per violència de gènere, com ho han de fer les televisions d’abast estatal del nostre veí del sud. Tampoc ho fan amb l’assiduïtat que ho poden fer les diferents cadenes autonòmiques, però malauradament podria fer-ho amb la mateixa freqüència que qualsevol televisió local que abasti una població similar a la nostra.
Aquesta manca de notícies quan la informació fa referència a un grup de població relativament petit ens amaga una realitat que succeeix de portes endins de les llars, la violència de gènere i domèstica. Estadísticament aquests fets es deuen produir amb un índex similar al del nostre entorn.
Si poguéssim preguntar als policies que han d’atendre aquest tipus de situacions, sabem que en principi no trauríem una altra resposta que no fos “No us ho podem explicar”, però si burxéssim una mica més potser ens dirien “Us faríeu creus si sabéssiu que això no només passa en famílies de sectors socials més desafavorits, passa també en el si de famílies benestants”.
Un fet positiu a destacar és que aquesta violència no l’amaguem sota cap anglicisme. Quan a un infant o adolescent els companys li fan la guitza a l’escola li diem bullying. En el món laboral intentar que un treballador fastiguejat del menyspreu per part dels seus caps plegui de l’empresa ho anomenen mobbing, però la violència, bé sigui violència física o psíquica, de domini d’un membre de la unitat familiar dins de l’àmbit de la llar, ras i curt, clar i català, violència domèstica, i si és de l’home contra la dona o a l’inrevés violència de gènere.
Hem buscat alguna raó que pogués justificar la utilització de la violència de gènere o domèstica amb les persones a les quals públicament se’ls ha dit t’estimo. No n’hem trobat, i avui ni tan sols raons culturals que en altre temps potser ho justificaven no són vàlides. La nostra societat avança i cada cop fa més universals els valors de la justícia i la igualtat entre les persones.
Dissortadament el Codi Penal andorrà, en el seu article 114, demana que s’hagin produït tres fets punibles per considerar que l’agressor exerceix de forma habitual violència portes endins de la llar, de la unitat de convivència anomenada família, i arribats a aquest punt podem fer tard.
No tot és negatiu, a Andorra seguint l’empenta donada des del Consell d’Europa hi tenim l’equip d’atenció a la dona víctima de la violència de gènere, creat per fer front a aquesta xacra de la nostra societat. Aquest equip està integrat per una treballadora, una educadora social, una psicòloga i una jurista amb la finalitat d’atendre i donar suport a les víctimes, prop de 200 en el període que fa que funciona. És cert que a un grup tan petit no li podem demanar torns de guàrdia presencial les 24 hores del dia, però és fora de l’horari laboral habitual que es produeixen aquest tipus de situacions.
La primera dificultat, però, és el número de telèfon, un de 8 xifres, el 18001818. Donem-li una mica de publicitat, ja que no hi és a la primera pàgina de la guia telefònica i cal buscar-lo capbussant-se dins de les llistes dels diferents ministeris. No hagués estat més senzill un de només tres xifres, tan fàcil de memoritzar com els dels serveis de circulació. Ja ho veieu, és qüestió de prioritats, retirar un vehicle mal estacionat és una emergència, protegir una dona maltractada un afer administratiu.
Tal vegada caldria pensar si no hagués estat millor solució que el telèfon d’emergències, el 112, fos capaç d’atendre aquestes situacions en el moment que es produeixen, i deixar el número administratiu per al seguiment un cop la persona maltractada ja ha realitzat la seva denúncia i rep el suport de l’equip d’atenció. Però passa que tampoc el servei d’aquest número de telèfon ha estat posat en funcionament, només serveix per als muntanyencs que visitant el nostre patrimoni natural prenguin mal o es desorientin. I vet aquí que utilitzant el número únic d’emergències del seu país algú els anirà a buscar a la muntanya.
Tornem al principi i reprenem la referència als índexs. Per fortuna comencem a conèixer les dades que ens demostren que aquesta trista realitat també existeix al nostre país. Aquesta visibilitat pot permetre que tota la comunitat andorrana pugui fer-se seu aquest problema i lluitar de forma solidària en favor de les víctimes de la violència de gènere. Ara sí, voldríem saber per què han trigat tant ha sortir a la llum aquestes dades demanades per les diferents associacions del país que treballen amb les persones afectades i han substituït les mancances institucionals amb el seu esforç. Fa uns dies se’ns deia que la Llei de protecció de dades no ho permetia, i ara es fan públiques a l’inici d’un seminari organitzat pel ministeri de Benestar, Família i Habitatge. Ja deu ser veritat allò que diuen: qui té la informació té el poder. I com que tenen la informació i el poder que s’espavilin a posar fil a l’agulla, o cal que deixin pas als que estan disposats a fer la feina.
Viure confinats entre el riu Runer i el riu de l’Arièja, en aquest petit Estat on els uns hem nascut i els altres hem decidit de viure-hi, ens obliga a disposar d’equipaments amb el cognom nacional. Creiem que no cal que us expliquem en aquest moment alguns dels projectes en els quals ja camina i gasta els diners el Govern, i en especial l’espigat ministre portaveu. Sembla ser que a la llar refugi no li escau aquest cognom i per tant no és una prioritat, però a la nostra comunitat li cal amb més urgència aquesta llar refugi per a dones víctimes de la violència de gènere i domèstica que un majestuós museu, o un estadi nacional. Ho veieu clar que per al Govern actual les preferències són els edificis de vidre i formigó?
Cal demanar al Consell General que no defalleixi en la seva tasca d’anar al capdavant d’aquesta iniciativa, que segueixi mantenint encès el foc de la denúncia i el treball que inicià en el seu dia amb l’exposició itinerant al set comuns, i per tant no li manquin els mitjans per continuar endavant amb la seva tasca, no oblidant que aquesta institució representa tots els ciutadans sense cap exclusió. I que a la propera avaluació de la tasca feta que realitzi el Consell d’Europa ens aprovin en totes les assignatures, ara el país ha suspès en llars d’acollida.
Aprofitem l’avinentesa per convidar tothom a lluir el llaç blanc per mostrar el nostre rebuig. Tot i que caldrà llegir completament el contingut del suport amb el qual aquest any ens l’ha lliurat el ministeri. A primer cop d’ull, el primer missatge que hom pot llegir és Units contra les dones.
Finalment a aquell que per càr­rec és un dels dos primers entre nosaltres i per tant ha de ser el servidor de tots, li demanem que doni impuls, que insti al Consell General i al Govern, que promogui en col·laboració de les entitats que ja hi treballen a fer realitat aquesta llar d’acollida.
I per acabar ens permetem fer un suggeriment. Disposem d’un espai buit, mancat de vida, les estances al voltant del Claustre dels Miralls, les quals un polític canillenc voldria veure habitades. Aprofitem, doncs, aquest espai per crear aquest equipament. I així fent cas al llibre dels llibres. No hi haurà millor bona notícia que donar acollida a les dones desvalgudes.