La política i el país: reflexions personals

El nou model econòmic hauria de tenir com a prioritat fer d’Andorra un país competitiu

Jordi Cinca Mateos


• La setmana passada escrivia en aquest diari que la propera legislatura s’haurà de centrar en la definició d’un nou model econòmic per als propers vint anys, que caldrà implantar al més aviat possible. Sense oblidar la petitesa del país, ni el nostre excepcional patrimoni natural, que cal conservar, el nou model econòmic hauria de tenir com a objectiu prioritari fer d’Andorra un país competitiu, capaç de crear la riquesa –entesa en el sentit ampli– que permeti garantir un alt nivell de cohesió social i generar, a la vegada, oportunitats amb vàlua tant per als ciutadans d’avui com per a les properes generacions, a les quals Andorra necessita amb força renovada i il·lusió pel futur.
El repte s’haurà d’afrontar amb un suport legislatiu suficientment sòlid i des d’un ampli consens que es trobi deslligat de les rigideses, les antipaties i les herències no escrites dels partits de sempre –ja sabem com funcionen els pactes postelectorals...–. El consens, a més, ha de provenir de tots els estrats socials del país; ha de contenir el màxim de persones que, amb generositat i amb sentit de país –no només de família o de parròquia–, aportin la seva experiència, capacitat i talent a un projecte engrescador per la seva sinceritat i per l’oportunitat que té de fer allò que cal, anant per feina. Els propers anys s’hauran de fer força coses, i caldrà fer-les bé.
Avui, voldria enumerar i donar una breu pinzellada a alguns dels debats que, al meu entendre, s’hauran d’afrontar sense dilació. No són els únics, però sí cabdals. Aquestes opinions no s’han de llegir en clau programàtica. Un programa de govern ha de ser, lògicament, més detallat i profund, i ha d’abraçar molts més àmbits que els expressats aquí; en qualsevol cas, no em correspondria generar-lo només a mi. Aquests punts volen significar la magnitud d’alguns debats pendents.
Marc fiscal
En matèria de fiscalitat hi ha poques coses per descobrir, però caldrà aplicar-les bé. El sistema fiscal actual –complex, insuficient i sovint injust– haurà de convergir cap a un model homologable als del nostre entorn –tot i que amb una pressió fiscal clarament inferior–, que ens permeti sortir de les llistes que acaben limitant el creixement del país, i que afavoreixi tant la internacionalització de les empreses –que han de poder exportar no només béns sinó també serveis– com l’arribada d’inversors productius.
A partir d’aquesta idea clara del que cal acomplir, el nou marc requerirà (1) d’una fiscalitat senzilla, tant en la seva aplicació com en el seu control, i (2) d’una recaptació suficient per fer front a les necessitats en inversions i despesa corrent de l’Estat.
A mesura que s’implanti el nou model econòmic, caldrà que la fiscalitat s’utilitzi com una eina més d’incentivació de la productivitat, afavoridora de la competitivitat del país, i no com una màquina de recaptar a la qual s’ha de recórrer cada cop que es genera dèficit públic. Aquest punt és fonamental. Cal ser conscients, no obstant això, que només amb la introducció de les figures clàssiques de fiscalitat directa i indirecta (impost de societats, IRPF i IVA), si no augmenta el nombre de contribuents –amb el benentès que s’hauria de mantenir una baixa pressió fiscal–, el salt amb relació a la recaptació actual serà quasi inexistent. Caldrà emmirallar-se, en allò que pertoqui, en els models de països relativament petits com ara Irlanda o Singapur, entre d’altres, que tot i tenir molts més habitants que el nostre només han aconseguit generar suficients recursos fiscals i mantenir una baixa pressió al contribuent gràcies a l’entrada de societats foranes que, treballant des d’aquests països, donen servei a milions de persones del planeta.
Obertura econòmica
Sí, sense reserves. Naturalment amb reciprocitat i havent fet prèviament els deures en el punt anterior. El Govern ha de fixar les regles d’entrada però també ha de donar garanties al capital forà i aquest, des dels projectes empresarials generats, ha de contribuir al país amb impostos, associacions comercials de profit i llocs de treball de qualitat. Estic convençut que no serem un país competitiu des del proteccionisme irracional. Hem caigut en la paradoxa que, volen protegir els empresaris del país, els estem perjudicant.
A la vegada, imaginar un nou model econòmic sense afavorir que els pilars clàssics de l’economia andorrana –comerç, oci, cultura i neu– es vegin reforçats i en formin part, no seria realista. Andorra com a destí turístic de qualitat continua sent vàlid i necessari.
Relacions amb la UE
Cal fer un salt en les relacions amb la Unió Europea més enllà de l’actual acord duaner, cercant fórmules que ens permetin treure partit d’un model fiscal homologable i alhora atreure empreses, especialment de serveis, que vegin Andorra com una plataforma des d’on oferir-los. No obstant això, un cop més cal tocar de peus a terra: per entrar en l’agenda de Brussel·les, primer hem de fer els deures fiscals; després, el procés serà llarg i difícil, però no impossible. Mentre això passa, podrem avançar amb fórmules intermèdies (per exemple, amb un acostament a l’EFTA; European Free Trade Association) que ens permetin relacionar-nos amb la UE amb una mica més de pes, suport extern i coneixença mútua.
Sistema educatiu
El nivell de formació d’un país és bàsic per a la seva competitivitat present i futura. Caldrà un model educatiu més ambiciós, que tingui com a referent els models més avançats del món en educació. Hem d’assegurar, més encara, un nivell envejable als/les nostres alumnes dins una societat globalitzada i complexa, en què, per exemple, l’anglès –avui ja llengua universal– s’aprengui amb la mateixa naturalitat que tradicionalment s’ha fet amb el castellà o el francès; o que els universitaris tinguin, de manera general, un horitzó que vagi més enllà de Barcelona o Tolosa.
Administració pública
Un país competitiu necessita una administració el més eficient i professional possible. La propera legislatura hauria de propiciar una àmplia reflexió, comuns inclosos, sobre la dimensió que ha adquirit l’administració pública. Caldrà ambicionar, a mitjà termini, una Andorra amb un nivell d’administració ajustat a una població de 80.000 o 90.000 habitants, amb els condicionants que el fet de ser Estat li pugui imposar. Ens podem permetre vuit administracions com les que tenim? No és econòmicament sostenible ni eficient. Hi ha un llarg camí a explorar per tal de racionalitzar l’administració, mancomunant o externalitzant serveis, evitant la duplicació d’esforços, o cercant economies d’escala que, sense trencar l’estructura territorial ni la divisió de competències prevista en la constitució (qüestionar la constitució ara ens desviaria de les prioritats del moment), ens farien un país més àgil i de recursos públics més proporcionats a la nostra realitat.
Que ningú es confongui. Crec que tenim una administració sobredimensionada i feixuga, molt cara de suportar, però això no vol dir que comparteixi la idea d’estigmatitzar els funcionaris. Em semblaria injust per a una majoria de funcionaris, i políticament irresponsable, propiciar un trencament social sota aquesta premissa. Comencem per acceptar que els únics responsables de tenir unes administracions sobredimensionades som els que hem tingut responsabilitats polítiques –els funcionaris no s’han autocontractat–. Dit això, els nivells d’eficiència i eficàcia de l’administració i els seus treballadors haurien de tendir a ser equivalents als de l’empresa privada, i en això caldrà concentrar una part dels esforços.
Caldrà també afrontar, amb dosis de realisme i visió de país, una profunda modificació de la llei de transferències, i avançar sense pressa en la diversificació del finançament de l’administració via, per exemple, emissions de deute públic. Una societat segura de les possibilitats del país hauria d’exigir al seu govern credibilitat i rigor suficients per ampliar l’actual model, suportat avui només des de l’endeutament bancari.
Aquests punts donen una idea de la dimensió i dificultat de la feina que, al meu entendre, caldrà abordar des de la propera legislatura. Tots ells contenen qüestions cabdals, fonament del nou model econòmic que caldrà garantir des d’una legislatura sòlida, amb voluntat de fer país. Per preparar i dur a terme les reformes legislatives, concloure els acords internacionals i donar a conèixer, dins i fora les nostres fronteres, una feina ben feta, generadora de confiança en el país i en la seva gent, caldrà un equip qualificat, i també caldrà temps. Però per tal que això sigui una realitat farem falta tots. Només un sentiment il·lusionant de país farà que això sigui possible. Per si no s’havia dit prou clarament abans: tots som Andorra; tots fem Andorra.