La política i el país: reflexions personals

Els darrers 8 anys he mantingut un volgut silenci en qüestions públiques i ara trenco aquest silenci

Jordi Cinca Mateos


• En primer lloc, i abans d’endinsar-me en el moll de l’os de les reflexions que vull compartir amb els lectors d’aquest i del proper article, que serà publicat dijous vinent, em permetran que faci una breu introducció per explicitar per què, havent passat una bona part de la meva carrera professional a la política, els darrers 8 anys he mantingut un volgut silenci pel que fa a qüestions de caire públic, i per què avui, amb la millor de les intencions, trenco aquest silenci.
Efectivament, l’any 2000, després de més de 10 anys de fer política activa i d’assumir diverses responsabilitats públiques, vaig decidir apartar-me’n per reprendre una vida professional dins el sector financer. Els motius del canvi van ser diversos, tot i que poden sintetitzar-se en dos. El primer estava centrat en la necessitat vital que aleshores tenia de mirar les coses amb una perspectiva que era impossible d’obtenir des del dia a dia polític. A aquest aspecte, calia afegir-hi el meu desacord per com es desenvolupava la vida política al país; arrossegava el cansament i la incomoditat d’haver de participar en un sistema basat més en la negació de les propostes de l’adversari que en la defensa de les pròpies, més propens a anar en contra d’algú que a treballar en favor del país, i que replicava models de confrontació política propis de països grans, que res tenen a veure amb les necessitats d’una comunitat que, tot i ésser complexa, en aquells moments rondava els 65.000 habitants. En segon lloc, per respecte a l’entitat privada per a la qual havia de treballar, i especialment per un sentit de responsabilitat envers els seus clients, vaig aparcar totalment la meva faceta pública anterior, que no necessàriament havia de ser compartida per tot­hom.
Així, per voluntat pròpia i amb la convicció que les responsabilitats públiques i privades han d’estar clarament diferenciades, durant els darrers 8 anys no he fet cap tipus de manifestació pública. Això no vol dir que hagi renunciat a les meves idees, que han anat evolucionant amb els anys, ni que hagi abjurat de les meves aportacions passades –poques o moltes; entenc que aquest és un terme subjectiu– a la política del país. De fet, i coincidint amb la meva marxa de la política, vaig participar en la constitució del Partit Socialdemòcrata, en què m’he mantingut com a militant de base, fins ahir, amb motivacions que han anat més enllà de persones, projectes i actuacions puntuals. Sense haver d’entrar en sigles de partits, entenc que l’espai ideològic on més còmode em trobo és la socialdemocràcia, sabedor que cobreix un ampli espectre on hi té cabuda gent que, com jo, ens identifiquem amb postulats econòmics i socials de centre i/o centreesquerra i que, sense deixar en cap moment de banda les especificitats pròpies del nostre país, mostren clares afinitats amb les dinàmiques de gestió que prevalen als principals governs democràtics del món.
Què em porta a escriure aquest article? També hi ha dues raons. Una de conjuntural i una altra de fons. La primera és que no sóc aliè al fet que durant les darreres setmanes he pogut polaritzar algunes converses en cercles polítics, empresarials i professionals del país que, amb els dies, han traspassat l’àmbit privat per entrar en el públic a través dels mitjans de comunicació. Cal, segurament, per un sentit de responsabilitat i transparència personal, que expliciti el meu pensament, encara que sigui de manera, de moment, orientativa. Les d’aquests dos articles són, per tant, opinions personals que només em comprometen a mi. La segona raó, més important, està centrada en la meva fonda preocupació per la situació econòmica i social del país, fàcil de percebre en tots els àmbits socials i empresarials andorrans. I no em trobo sol en aquesta preocupació creixent. En les darreres setmanes he tingut la sort –i voldria fer palès el meu agraïment– de rebre infinitat d’opinions de persones de tots els estrats polítics i socials del país en aquest sentit. A l’evident esgotament de l’actual model polític i econòmic, s’hi suma una desconfiança generalitzada en el futur del país que neix del desencís envers la manca d’un lideratge multipersonal fort però també serè, lògic, capaç de comunicar-se efectivament amb tota la societat andor­rana; a la fi, d’un lideratge creïble, inspirador i mereixedor de confiança, que entre tots hauríem de saber construir.
En parlar d’una situació econòmica preocupant, de la qual en deriven aspectes socials no menys profunds, no m’estic referint només a la crisi global que estem patint en el món occidental, magnificada per la tremenda sotragada del sector financer, ni a l’impacte que en les economies del nostre entorn ocasionen els extraordinaris creixements de països de gran potencial emergent, com els BRIC. Parlo, preferentment, de l’esgotament d’un model econòmic andorrà al qual li intueixo una clara incapacitat per remuntar el país quan la resta de societats amb què ens relacionem comencin a sortir de la crisi global. Aquest és un esgotament que ens ve de lluny i que la crisi mundial actual només ha ajudat a accelerar. La crisi d’Andorra és, doncs, manifestament estructural. Al meu entendre, la propera legislatura ha de focalitzar els seus esforços a definir un nou model econòmic per als propers vint anys –tot executant les mesures necessàries a curt termini–, desenvolupant i desplegant un paquet indispensable de mesures legislatives que el conformi, el doti de l’estabilitat necessària per consolidar-lo i en reforci la seguretat jurídica. Aquests elements són imprescindibles per restablir la confiança d’inversors, empresaris i treballadors.
Un país com el nostre, dinàmic però petit, només pot sobreviure en l’actual context de globalització essent competitiu i aprofitant, des de l’especialització, nínxols d’activitat específics. La definició del model econòmic ha de prioritzar i facilitar, doncs, una Andorra realment competitiva. Només essent un país competitiu crearem la riquesa que ha de garantir un alt nivell de cohesió social i generarem, a la vegada, oportunitats amb vàlua per a les properes generacions.
En el proper article, a títol il·lustratiu, intentaré esmentar amb més detall algunes de les qüestions estratègiques de país, cabdals per a la nostra societat que, sempre al meu entendre, caldrà afrontar sense dilació durant la propera legislatura. No cal ser endeví, no obstant això, per copsar la dimensió, i també l’enorme dificultat, de les tasques que tenim al davant. La realització amb èxit d’aquestes qüestions estratègiques, primordial per fonamentar un canvi real de model econòmic, s’ha de poder legislar amb les garanties d’un suport suficientment ampli. Si tot i abordar aquests debats, s’acaben plasmant en lleis sorgides de majories precàries, es generarà una incertesa sobre les regles bàsiques del model econòmic que només es podrà traduir, si és possible, en una desconfiança encara major en les possibilitats del país.
Aquest, doncs, és un primer argument que em fa compartir la idea que en aquest moment Andorra necessita un alt nivell de consens. Però no és l’únic. Un país com el nostre, de recursos limitats, necessita engrescar en una tasca complexa de govern totes aquelles persones de demostrada capacitat i talent que hi puguin aportar valor. No anem sobrats d’aquests perfils, i els que hi ha es troben avui dispersats entre les diferents forces polítiques o són professionals independents amb responsabilitats de rellevància, que lògicament no sumaran els seus esforços a projectes que, fins ara, només han estat presidits per la crispació política i l’exclusió d’idees. Cal tornar a prestigiar, a Andorra, una de les principals eines de treball del país, la política, i perquè això sigui una realitat demostrablement útil s’han d’aglutinar els esforços de persones d’elevat prestigi personal, intel·lectual i/o professional a les quals només podrem involucrar si es tracta d’anar per feina, si tenim uns objectius ben definits i si els reclamem durant el temps just per dur-los a terme. La vocació de ‘polític professional’ no es troba gaire estesa entre la nostra millor gent. Cal, doncs, anar per feina.
Entre d’altres qüestions, la involucració d’un equip (i vull dir ‘equip’, no ‘grup’) de persones amb qualitat d’experiència i coneixements ens ha de servir, també, per deixar de legislar com si fóssim –em permetran l’ex­pressió– ‘una sucursal del BOE’. Massa habitualment s’està legislant sobre la base d’informes allunyats de la nostra realitat; inspirats en lleis espanyoles o catalanes que poden ser molt bones per a països amb milions d’habitants però que difícilment s’adapten a casa nostra. Hem de tenir la capacitat d’innovar amb qualitat i, a la vegada, d’aixecar la vista més enllà del nostre entorn immediat. Al món hi ha realitats que, tot i ser llunyanes en quilòmetres, són més properes al nostre model de país del que ho són els nostres veïns. Caldrà, doncs, també, ser originals i valents.
Hi podrà haver persones que, tot i compartir els principals objectius de la propera legislatura expressats en aquests articles i, fins i tot, la necessitat de consens, puguin pensar que aquest consens s’ha de cercar l’endemà de les eleccions i no abans. És una possibilitat que, de fet, succeeix en la majoria de països democràtics amb, val a dir-ho, realitats polítiques, econòmiques i/o demogràfiques, molt diferents de la nostra. A més, els antecedents no ens permeten ser optimistes. En el cas d’Andorra, els resultats de les passades eleccions van ser molt ajustats i haurien d’haver propiciat l’entesa. Lluny d’això, hem viscut una legislatura de crispació i desacord permanent que ha afeblit encara més el país. El resultat ja el coneixem: per dir-ho suaument, s’han començat a legislar qüestions que, tot i la seva transcendència, han generat un sentiment que no trigaran gaire a ser substancialment modificades.
Més enllà de la pobra aplicabilitat d’uns resultats fruit de la manca de consens polític, la probabilitat que a Andorra aquest consens es produeixi un cop realitzades les eleccions és baixa. A les comunitats petites, la crispació permanent acaba deixant ferides que no acostumen a cicatritzar. Les crítiques agres i les sortides de to que en altres llocs són rebudes com a pròpies del debat polític, en societats com l’andorrana acaben bastint murs de vegades impossibles de superar. Tinc la sensació que avui aquests murs no ens deixen veure la llum.
Crec que ha arribat el moment de començar a sumar. Sumar com a primer pas per tornar a generar il·lusió. Sumar com a símbol i exemple que les coses es poden fer de manera diferent. Sumar des de tots els àmbits de la societat del país. Tothom compta. El moment és difícil i ho pot ser més –la crisi no ha tocat fons encara–, però no vull deixar de ser optimista. Vull creure en el país; és més, tenim l’obligació de creure-hi, és el nostre. No podem continuar eternitzant segons quins debats –n’hi ha que els tenim oberts des de fa dècades–. El futur del país i de les properes generacions depèn que els tanquem i ens posem a treballar.
Per això, penso que cal explorar si té sentit la constitució d’una plataforma pel canvi. Una plataforma que aglutini persones que, sense entrar en contradicció amb els seus principis i convenciments, pensin que aquests no han de ser obstacles per remar en un mateix sentit amb gent d’altres orígens o conviccions per tal d’assolir objectius concrets, claus per al futur d’Andorra. En aquest sentit, des del passat 16 de setembre, juntament amb altres companys, he començat a explorar si això que per a nosaltres és una necessitat és compartit també per més gent. A la vegada, he començat a sondejar fins a quin punt, a més de compartir la diagnosi i el remei, hi ha persones disposades a implicar-s’hi, en una concreció d’esforços que cal resoldre en els propers ‘15’ dies per tal de no eternitzar l’aclariment del mapa polític al país. Dins d’aquest termini, sense haver de construir necessàriament una ‘unanimitat de partit’, moltes vegades fictícia –els veritables equips rarament en parteixen– caldrà veure si aquest plantejament té possibilitats de ser una veritable alternativa.
Si la plataforma prospera, es traduirà legítimament en una proposta electoral més, sobre la qual els electors podran opinar amb el vot. Serà una opció que no haurà nascut d’un partit concret sinó de moltes voluntats individuals de tirar endavant un projecte conjunt en el qual s’hi creurà i pel qual es treballarà en equip i amb la il·lusió i tenacitat que el moment requereix i el país reclama.
En cas contrari, les coses avançaran des de la lògica política dels partits garants de la seva ideologia; dels partits de sempre. Si és així, amb tranquil·litat de consciència i d’acció, tornaré a dedicar-me a la meva feina, amb la mateixa discreció i professionalitat que ho he intentat fer els dar­rers 8 anys. Esperaré les eleccions com qualsevol ciutadà del carrer, votaré, com sempre he fet fins ara, i creuaré els dits perquè l’endemà del dia de les eleccions hi hagi la capacitat de generar el consens que tant necessitem els ciutadans d’Andorra. El futur és de tots plegats, però cal treballar-lo encertadament.