TRIBUNA - Diari d'Andorra
Claude Benet
• La nostra xarxa de carreteres ha mostrat les seves limitacions. Podem ampliar algun tram, però en distàncies molt curtes. Podem perforar més túnels, però sempre anem a parar al mateix lloc, aquest mateix nus difícil de desembolicar. El pla viari previst pel nostre Govern només aposta per carreteres, però el motor de combustió no contaminant encara no s’ha inventat.
Els desplaçaments per carretera són perillosos i cada cop més costosos, també indexats als inexorables i sense contemplacions increments del petroli. Ens queda una altra opció a part d’estudiar seriosament i sense demora una connexió ferroviària amb el nostres veïns i més enllà amb la resta del món? Ens podem permetre el luxe de tornar a perdre el tren?
Millorant la via entre Barcelona i Puigcerdà, crec que ja s’està fent, allargant aquesta via fins a la Seu d’Urgell i després Andorra, podríem disposar d’una connexió amb la Ciutat Comtal en poc més de dues horetes del centre de la ciutat al centre de la ciutat. No ens cal pas un TGV, AVE o un altre enginy d’alta velocitat. Un tren confortable, agradable, silenciós, modern, respectuós amb el medi ambient, en el qual un pugui llegir, fer una becaina sense preocupar-se del trànsit, treballar amb l’ordinador portàtil, refer el món amb els seus companys, escoltar música, divertir-se amb una pel·lícula o simplement gaudir dels bells paisatges de les nostres contrades. Un projecte que hauria d’engegar-se amb els companys de l’Alt Urgell, de la Cerdanya, del Ripollès, d’altres comarques, de la Generalitat de Catalunya, potser del govern d’Espanya i probablement en col·laboració amb França. Posant fil a l’agulla, i deixant de banda picabaralles estèrils i casolanes per saber qui ha de representar Andorra a la CTP, si el Govern o els comuns, hauríem de reclamar, tots units, Virtus Unita Fortior, a través d’un projecte sòlid, ambiciós i econòmicament assumible, la implicació de regions franceses i comarques catalanes, l’ajut de la UE a través del programa Interreg o altres. Un projecte transfronterer amb participació entusiasta dels nostres veïns i d’Europa.
Repassant el projecte 2020 del Govern, no hi veig traça d’un tren que permetria transportar tots els treballadors de l’Alt Urgell, de la Cerdanya o els andorrans cap a aquestes o altres contrades. Una via de tren que entre Puigcerdà i Andorra faria companyia al Segre i al Valira o no hauria de moure grans quantitats de terra.
No em costa gaire imaginar-me una estació a la plana de Santa Coloma, una estació funcional, ben integrada, de caire muntanyenc, aquelles que els nostres arquitectes, gustosament, construirien sense necessitat de projectes faraònics d’inspiració hollywoodiana.
Assolir el repte dels pioners dels anys 1910-1920 cent anys més tard? Per què no? Disposem de molts més mitjans, tècnics i probablement econòmics si ens espavilem, i el tram de connexió fins Andorra és molt més abordable que el que van franquejar a cop de pic i pala i cartutxos de dinamita aquells pioners d’ara fa cent anys.
Estaríem més d’acord amb aquesta Europa que cada cop aposta més pel tren. Allunyaríem el perill dels constants encariments del petroli, de la gasolina, del gasoil i del querosè, aquesta matèria primera que algun dia, potser no gaire llunyà, esdevindrà prohibitiva o simplement inexistent. Disminuiríem el trànsit a les carreteres, de retruc la contaminació atmosfèrica i acústica, els accidents que tantes desgràcies causen.
Permetríem que molt del transport que ara s’efectua mitjançant camions pogués realitzar-se amb tren i evitaríem que algun alcalde o maire algun dia s’alcés contra el pas dels nostres combois de cisternes que travessen els carrers estrets dels seus poblets.
L’avió, meravellós quan es tracta de franquejar grans distàncies, esdevé un luxe i una utopia per a un país com Andorra o per als nostres companys alturgellencs.
Construir més carreteres o simplement eixamplar-les, no em sembla una solució per a Andorra. Ens ho diuen les nostres limitacions geogràfiques, ens ho assenyala més que mai i amb dit amenaçador el petroli. El tren és un somni que hem de fer realitat, sense tardar.
Si Emmanuel Brousse hagués nascut andorrà, probablement hauríem tocat més de peus a terra i ja fa temps que disposaríem d’una connexió ferroviària i ell potser tampoc no hauria mort pobre.
Cap ministre mor pobre a Andorra…
