La “travadministració”

Diari d'Andorra • Tribuna

Claude Benet

• Intentar adquirir els permisos de treball dins de l’administració andorrana per als empleats d’un empresari pot arribar a ser una cursa d’obstacles digna dels moderns jocs televisius d’aventura o, si més no, recordar-nos aquelles divertides pel·lícules italianes dels anys seixanta, excepte, però, que la realitat andorrana, de graciosa, poca cosa en té.
En el cas concret que em permeto exposar, obviant molts detalls per no fer-ho llarg i de difícil comprensió, tracto de la problemàtica d’una persona altament qualificada procedent del Canadà.
Amb l’experiència d’anys anteriors, decideixo anticipar i preparar la tramitació dels permisos de treball amb temps suficient a fi d’evitar les traves que ja m’havien valgut de tres a sis mesos de retard i un nombre de gestions que gairebé m’ha convertit en visitant assidu, fidel, pacient i fins i tot addicte als serveis d’Immigració del Molt Il·lustre Govern d’Andorra.
Més d’algun tramitant deu pensar que formo part de la plantilla de tal venerable institució. Compartir vivències i vicissituds amb visitants forans ha gairebé convertit l’oficina d’immigració en la meva segona residència i si no fos que la meva assídua assistència podria atorgar-me qualitat d’ocupa, quasi m’hi sentiria com a casa meva.
Però, tornem a la realitat del cas.
Enguany doncs, em presento al referit departament el 12 de juliol per recollir tota la documentació per a un permís de treball que hauria de començar a mitjan setembre.
Dos mesos d’anticipació haurien de ser suficients.
Un cop recollida la documentació, em poso en contacte amb la persona amb qui desitjo treballar i li exposo quins són els passos a seguir segons se m’informa des de la meva administració, o sigui:
penals dels serveis centrals de la policia del Canadà;
autentificació de la titulació per part del ministeri d’Educació del Canadà;
autentificació dels mateixos documents pel ministeri d’Assumptes Exteriors del Canadà;
reautentificació dels mateixos documents per part d’una consolat espanyol o francès al Canadà.
Tanmateix, envio la informació a la persona concernida i al cap d’uns dies em diu aquesta mateixa persona que veu impossible poder legalitzar tots aquests documents segons el procediment demanat per Andorra i proposa fer-ho per un notari públic i alhora diputat del Parlament central d’Ottawa.
Torno a la meva administració i em diuen que el procediment és el que està establert i que no es pot canviar. Malgrat tot, dins del departament, una persona, lletrada, admet que la llei és de difícil aplicació i que, amb molta amabilitat proposa buscar la manera d’acceptar a tràmit la meva demanda, intentant anteposar un esperit de cooperació a una lletra rígida. Per sort, el virus de la rigiditat no ha contagiat tothom. Difícilment perdo l’esperança, fins i tot amb la intransigència administrativa.
Havent rebut tota la documentació, entre obertura de quotes i tancament de quotes, se’m continua denegant l’autorització al·legant inexorablement els mateixos motius i afegint-hi que els penals han de ser legalitzats.
Després de nombroses intervencions prop dels serveis administratius andorrans se’m continua dient que la llei és la llei i que s’ha de seguir al peu de la lletra el procediment indicat.
Sense voler infringir cap llei, però amb esperit de sortir d’aquest impasse, conscient que el segle vint-i-ú i la lògica més elemental m’emparen, decideixo dirigir-me a una administració més en consonància amb els temps d’Internet i de la telèfonia mòbil.
Una ràpida consulta al consolat de Canadà a Tolosa, m’informa, amb eficàcia i ben apreciada amabilitat dels següents temes.
1- La legalització exigida des d’Andorra per autentificar els títols prop del ministeri d’Educació del Canadà és irrealitzable per la simple raó que el Canadà no disposa de ministeri Federal d’Educació! Ja podia esperar anys.
2- La legalització dels mateixos documents per part del ministeri d’Assumptes Exteriors del Canadà es fa impossible ja que aquest ministeri no s’ocupa d’aquest tema!
3- La legalització dels penals per part de l’oficina central de la policia del Canadà, tampoc és factible, ja que els documents emesos per la policia muntada del Canadà es consideren ja oficialment oficials i no demanen més legalitzacions.
De tota manera si Andorra vol més segells i tampons, es farà allò que calgui.
4- La legalització de tots aquest documents prop d’un consolat de Canadà, tal com ho havia infructuosament suggerit, s’obté en…vint-i-quatre o quaranta-vuit hores!
Dit d’una altra manera, hauria pogut obtenir la legalització de tota aquesta documentació en qüestió de dos dies. Se m’ha marejat durant quatre mesos, dies, hores d’espera al despatx d’Immigració del qual ja podria fer un informe detallat gràcies a les meves observacions, nombroses intervencions, quota, ara oberta, ara tancada, que m’han deixat de retruc en la postura del tonto en el joc de les cadires musicals.
Malgrat tot, tinc la sensació que hi ha gent dins de la nostra administració que no ha entès com funciona el món de l’empresa privada, que no veu i valora que més enllà del món dels despatxos oficials hi ha persones que treballen molt, i que, a més són, som aquestes persones qui paguem la nostra administració. Que hi ha persones que viuen del seu treball, que no tothom disposa de temps, diners, ni desitjos per fer negocis ràpidament productius, que no som prestanoms, que vivim d’un treball que ens imposa uns horaris i unes obligacions.
Entenc que el treball de l’administració és feixuc, que molts usuaris són impertinents, però, malgrat tot, caldria a vegades recordar que és l’administració qui ha d’estar al servei de l’usuari i no el ciutadà al servei de l’administració. També recordar que l’administració ha de ser facilitadora, didàctica, àgil, un suport per al ciutadà, no un obstacle, i això sí, exigir de l’usuari que sempre sigui respectuós amb la seva administració, cosa que mai he mancat de fer.
També s’hauria d’admetre, que amb aquest procediment es fomenta l’intrusisme, el treball clandestí, les cotitzacions no pagades a la CASS, la competència deslleial, el treball precari no declarat, la incertesa i el mal estar.
Molts empresaris no tenen cap intenció d’infringir les regles, però si les regles es fan de difícil aplicació o si algun funcionari no distingeix entre l’esperit i la lletra tornem, dissortadament, a caure en la foscor d’aquell “vuelva usted mañana”.
Avui en dia ens podem comunicar en qüestió de segons amb tot el món, però la comunicació amb certs sectors de l’administració local, encara exigeix, a vegades, mesos de paciència.
Simplifiquem els tràmits, col·laborem, entre administració i ciutadania. Simplifiquem-nos la vida, companys!
No es tracta solament de dotar la nostra administració de potents i costosos mitjans d’escoltes o de comunicacions, això ho tenim, cal també agilitar l’esperit, saber prestar atenció, allò que alguns en diuen atenció ciutadana.