Treballar al servei del país

JAUME Bartumeu
Cap de Govern


Tal com recordava divendres passat Josep Anton Rosell en el seu Coses que passen, en les darreres eleccions generals una clara majoria de ciutadanes i ciutadans es va pronunciar pel canvi necessari enviant al Consell General 14 consellers del PS i l'Alternativa.
Els socialdemòcrates i la gent de l'Alternativa hem assumit responsablement l'encàrrec de fer possible aquest canvi i ens hem posat a treballar al Govern, des del dia 8 de juny, per aconseguir que Andorra pugui tenir un nou model de desenvolupament econòmic. Un nou model que tingui com a pilars fonamentals la transparència, la seriositat i la legalitat.

PER CANVIAR
Andorra no n'hi ha prou amb anuncis ni tampoc amb frases fetes. Calen propostes i fets concrets. Si continuem esperant que s'espassi la tronada i ens limitem a seguir passivament els esdeveniments, estem corrent un risc molt gran de trobar-nos, d'aquí un any, amb una crisi econòmica molt més profunda. Les reformes són indispensables i són urgents.
El president de la República francesa i copríncep d'Andorra, Nicolas Sarkozy, va posar el país entre l'espasa i la paret en la qüestió relativa a l'intercanvi d'informació fiscal després que, durant vuit anys, l'OCDE ho hagués estat demanant amb insistència. Vuit anys durant els quals els governs liberals s'entossudien a negar l'evidència i s'autosatisfeien amb aquella cantarella de "... ni els primers ni els últims".
Aquest estiu, entre el mes de juny i el mes de setembre, ens hem posat al dia --Consell General i Govern-- i estem a punt de sortir de la llista fosca. Hem reconduït una excel.lent relació amb França i amb l'OCDE i estem convençuts que, abans de final d'any, haurem arribat a superar el topall dels 12 acords signats per Andorra amb altres estats per facilitar l'intercanvi d'informació fiscal prèvia demanda.
Uns acords que ens permeten preservar la competitivitat de la banca andorrana, millorant la seva consideració en els mercats financers europeus. I ens ho permeten mantenint alhora la confidencialitat com a principi general i deixant l'intercanvi d'informació com una qüestió puntual, amb prèvia demanda i sotmesa a una sèrie de condicions i salvaguardes.
Però aquest és només el primer pas. Ara ens cal establir una reforma de la legislació fiscal que introdueixi la imposició directa sobre els beneficis d'empresaris i professionals. Aquesta reforma és imprescindible i urgent.
Imprescindible, perquè si de veritat volem facilitar als empresaris i professionals andorrans l'activitat de venda de béns i prestació de serveis --des d'Andorra vers els països veïns--, cal indefugiblement que puguem disposar d'una fiscalitat interior que faciliti l'establiment de convenis per evitar la doble imposició de l'activitat. Continuar tal com ara seria assumir, irresponsablement, que la prestació de serveis des d'Andorra cap a Espanya o França continuï permanentment castigada amb un elevat percentatge de retenció fiscal que va del 24% al 35%.
Urgent, perquè per reactivar l'economia i afavorir l'arribada d'inversió estrangera productiva cal poder presentar un entorn jurídic aclarit en la relació amb els països del nostre entorn. Endarrerir la reforma tributària amb dilacions i excuses de política partidista seria fer un mal servei al país.
El mes d'agost passat, el Govern va enviar als presidents dels grups parlamentaris els esborranys dels projectes de llei de l'impost sobre la renda dels no residents fiscals, de l'impost sobre societats i de l'impost sobre la renda de les activitats econòmiques, amb la finalitat d'encetar un diàleg positiu que permeti millorar els textos.
Tres setmanes després d'aquella tramesa informativa, el Consell de Ministres va aprovar els tres projectes de llei i els vam trametre, en data 21 de setembre, al Consell General. Els textos són ara a tràmit parlamentari i estem convençuts que els grups parlamentaris sabran trobar la bona via per esmenar-los i millorar-los.
El Govern no es farà enrere a l'hora d'assumir la responsabilitat i el paper que li correspongui, en la discussió dels textos i, en funció del que el Consell General decideixi, modificar-los.
Estem convençuts que el nostre país està encarant una fase molt delicada de la seva història. Nosaltres no tenim por de la responsabilitat i estem fent el que entenem necessari per tal que Andorra pugui sortir de la crisi actual projectant-se vers un nou període de desenvolupament sostenible.
Quan el que està en joc són qüestions d'Estat i el futur dels andorrans, ha de prevaldre el sentit de responsabilitat i s'ha d'abandonar la lògica de la contraposició entre el Govern i l'oposició. Per fer-ho, ens cal bandejar la intolerant pretensió de qui vol tenir sempre la raó i no podem acceptar l'insult com l'únic argument contra els que no pensem com el que està convençut de saber-
ho tot.
Hem arribat a un moment d'escriure col.lectivament, majoritàriament, en el marc d'un pacte d'Estat, un nou capítol de la història política andorrana. El capítol del canvi tranquil del model econòmic. No podem fallar.

Centre de Congressos d’Andorra la Vella, 19 de setembre del 2009

Companyes i companys,

Fa nou anys, a l’Hotel Babot d’Ordino, vam fundar el PS.
Pocs pensàvem, en aquell dia, que, nou anys després el partit socialdemòcrata arribaria
a ser el primer partit del país, el més votat i el que guanyaria les eleccions un dia del
mes d’abril de l’any 2009.
Nou anys són pocs i són molts. Han estat suficients perquè el 2003 i el 2007 el PS
guanyés els governs comunals d’Encamp i Andorra la Vella i fos present a tots els altres
Consells de Comú (Canillo, Ordino, La Massana i Escaldes-Engordany) encapçalant
l’oposició.
Ens queda una assignatura pendent, a Sant Julià. L’aprovarem amb nota.
Han estat suficients per a posar-nos, amb catorze consellers generals, en situació
d’assumir el Govern d'Andorra.
La nit de la nostra –la vostra– victòria us deia que començaven les dificultats. Que res
no ens seria regalat, que ens caldria ser forts i valents.
I us demanava ajuda. Perquè la necessitava, perquè la necessitàvem tots aquells que
ens pertocava assumir i gestionar des del nou grup parlamentari del PS i l’Alternativa la
complicada situació que ens deixava a la porta de la majoria absoluta.
Aquest dimecres ha fet cent dies que treballem des dels despatxos del Govern per a fer
possible el canvi necessari que una majoria de ciutadanes i ciutadans vam votar el 26
d’abril.
2
No és fàcil. És complicat. I, sobre tot, aquells que no volien marxar dels despatxos
oficials no ens ho posaran fàcil.
En aquests tres mesos hem vist així com els mateixos –uns i altres– que trobaven
normal i no discutien que amb 14 vots al Consell General Albert Pintat formés un govern
liberal monocolor, pretenen negar-nos el mateix dret als socialdemòcrates.
I ens ho pretenen negar quan la nostra victòria a la llista nacional fou clara, quan vam
guanyar a una majoria de parròquies entre les quals les tres que tenen major nombre
d’habitants, cosa que no va fer el Partit Liberal l’any 2005 quan no va guanyar ni a
Encamp ni a Escaldes ni a Andorra la Vella.
Hi ha moltes ciutadanes i ciutadans que no entenen aquestes batalletes estèrils.
La majoria social i política d’aquest país vol que es trobi la manera de fer respectar un
govern que treballa pel canvi tranquil que el poble ha volgut.
La gent ens demana fermesa però també rigor. Crec sincerament que la majoria vol que
treballem, com ho hem sabut fer durant nou anys i dues legislatures, amb tenacitat i
intel·ligència política, amb un treball pacient i constant.
Hem de fugir de la gesticulació i els focs d’encenalls.
N’hi ha que volen que el debat polític s’assembli a una bicicleta estàtica que no porta
enlloc o a un molí que gira sempre sobre el mateix eix, però tampoc porta enlloc.
S’havien passat catorze anys dient que no volien ser els primers però tampoc els últims
a l’hora de sortir de la zona grisa, de les llistes amb males companyies.
El president de la República francesa els va haver de posar de cul a la paret perquè,
fent el contrari del que havia afirmat, encara, el dia 13 de febrer, Albert Pintat signés a
París una declaració comprometent Andorra a acceptar l’intercanvi d’informació en
matèria fiscal.
En tres mesos nosaltres junts, el grup parlamentari i el Govern, hem fet més que ells en
els darrers quatre anys. Hem començat a recuperar el respecte dels nostres
interlocutors internacionals sense badar, treballant de valent amb ganes i il·lusió: al
servei de l’interès general.
Ho hem fet sense cedir espai al soroll ni tampoc als efectismes del radicalisme retòric.
Ho vam dir durant la campanya electoral, ho vaig confirmar durant el debat d’investidura
i ho repeteixo avui: estem treballant en la recerca d’un acord polític nacional que
permeti abordar amb responsabilitat respostes sòlides, de país, als problemes
econòmics i socials.
En només tres mesos hem aconseguit transmetre confiança als nostres interlocutors i
hem començat a recuperar credibilitat portes enfora.
3
Portes endins hem començat a redreçar l’Administració Pública, hi havia i hi ha molta
feina.
Hem preparat, junt amb el grup parlamentari, una resposta immediata a la preocupant i
dolorosa situació de 347 persones –347 famílies– que pateixen situacions de
desocupació involuntària –que han perdut la feina– en un país –el seu, el nostre– en el
qual fins avui la majoria liberal no havia volgut ni sentir parlar de preveure una
assegurança contributiva per desocupació involuntària.
Hem començat a comprovar amb quina lleugeresa s’ha malgastat el diner públic en
projectes faraònics i hem pogut confirmar, una volta hem procedit a la revisió dels estats
financers de l’Administració, que l’endeutament de l’Estat supera els 1.100 milions
d’euros.
Hem fet feina però en tenim molta més encara.
I per fer-la ens hi hem de posar tots.
Per això necessitem un partit fort, cohesionat, amb una síntesi de les seves diverses,
positives i enriquidores sensibilitats.
Els socialdemòcrates hem fet molt camí en només nou anys.
Ho hem fet fent nostre aquell lema de Jean Jaurès que recordava en el debat
d’investidura, el passat 28 de maig: “... aller à l’idéal, comprendre le réel.”
Tocant de peus a terra.
Els fundadors de la Internacional socialista ens van marcar el camí: en els àmbits
essencials de la societat cal fer passar, cal fer respectar, l’interès general per davant
dels interessos particulars.
Perquè la crisi internacional –també la crisi estructural andorrana– demostra que s’ha
volgut sacrificar l’interès general, el del conjunt col·lectiu, el de la humanitat d’avui i
demà en el seu medi ambient- a un mercat lliure i totpoderós.
La qüestió d’actualitat avui, l’any 2009, a Andorra com arreu d’Europa és aquesta: els
socialdemòcrates hem de dibuixar la frontera, la línia divisòria, entre el que ha de
romandre privat i el que ha de formar part de l’economia social, és a dir, el que ha de
ser un servei públic.
La crisi financera internacional, que també ha tingut repercussions a casa nostra, ens
ha fet veure que hi ha sectors de l’economia que ens pensàvem que havien de ser
estrictament privats, però que hem de constatar que tenen massa influència sobre el
benestar col·lectiu com per no ésser sotmesos a una regulació per part de l’Estat. El
sector financer és un d’aquest àmbits.
4
Però també ho és la natura, l’entorn natural, perquè les generacions futures són part
integrant de la societat els interessos de la qual hem de protegir. I l’ecologia és avui un
dels reptes essencials de la globalització.
Quan l’Estat no regula bé, el mercat no funciona o produeix resultats que no són
tolerables. L’Estat és imprescindible en tant que regulador i en tant que autoritat que fa
complir les normes.
Així ho diu també la nostra Constitució, en l’article 32: “L’Estat pot intervenir en
l’ordenació del sistema econòmic, mercantil, laboral i financer per fer possible, en el
marc de l’economia de mercat, el desenvolupament equilibrat de la societat i el benestar
general.”
Companyes i companys, no ens ha de fer por debatre de la frontera entre privat i públic,
mercat i democràcia, el que cal pagar i el que ha de ser gratuït.
La nostra ambició política és col·lectiva, el nostre projecte és global però no podem
oblidar la individualització de la nostra societat.
La igualtat és el nostre horitzó però la uniformitat no és la nostra aspiració.
Els socialdemòcrates, els progressistes, no proposem pas esborrar les diferències, les
identitats, els talents.
El nostre projecte és portador d’una proposta d’igualtat emancipadora que permeti a la
gent, a les persones, construir la seva vida amb les mateixes oportunitats.
Aquí tenim una qüestió cabdal que ens separa dels conservadors neoliberals: per a
nosaltres les persones no són uns accessoris de la societat de mercat, que exclou i
margina.
L’educació i la cultura són a la base del nostre projecte. D’altra banda, front a un cert
desencant dels ciutadans, que es tradueix en un argument de l’abstenció, és
indispensable trobar noves formes per fer participar la població a la preparació de les
decisions que l’afecten, al control de l’acció política i a l’avaluació de les polítiques
públiques.
Els socialdemòcrates, els progressistes, hem d’adaptar les nostres idees, el nostre
ideal, a les noves situacions de la societat i del món, aprofitant l’experiència derivada de
l’exercici de responsabilitats institucionals, però també hem de trobar noves formes de
participació democràtica que afavoreixin el desenvolupament dels ciutadans.
Acabo citant un discurs pronunciat dilluns passat, 14 de setembre del 2009, al Gran
amfiteatre de La Sorbona a París, pel president de la República Francesa Nicolas
Sarkozy en obrir la Conferència internacional de presentació de les conclusions de
l’informe de l’anomenada Comissió Styglitz.
5
“Entre ceux qui veulent que tout recommence comme avant parce qu’ils n’arrivent pas à
penser autrement ou parce que l’intérêt les y pousse, et ceux qui son persuadés que
rien ne peut plus être comme avant et qu’il faut conduire au plus vite ce changement, la
bataille intellectuelle, morale, politique est engagée.”
Em sembla que ens podem fer nostra aquesta reflexió.
Als socialdemòcrates, a la gent de l’Alternativa ens pertoca, ara i aquí, dur endavant la
batalla intel·lectual, moral i política per a fer possible quant abans el canvi necessari.
Estic segur que, junts, ens en sortirem!

DISCURS DEL CAP DE GOVERN EN LA PRESENTACIÓ DE L’INFORME DE LA CAMBRA DE COMERÇ, INDÚSTRIA I SERVEIS D’ANDORRA 2008

Dijous, 10 de setembre del 2009





Senyor President, autoritats, senyores i senyors,

L’informe que ens heu presentat formula –val a dir que a l’igual que en els anys anteriors– una síntesi objectiva i ben estructurada de la situació econòmica del 2008.

Heu fet també, i calia entrar-hi, una pinzellada del primer semestre d’enguany.

La situació no és bona i l’Informe no vol amagar la realitat. A diferència del que s’havia esdevingut en algunes edicions anteriors el Govern no us criticarà per haver encarat, sense embuts, l’anàlisi de l’evolució econòmica negativa del nostre país.

Al contrari, us en felicitem.

No són temps per a continuar negant l’evidència ni, tampoc, per a intentar dissimular la realitat amb la falsa esperança que el temps resoldrà els nostres problemes.

Coincideixo amb l’anàlisi de la Cambra a l’hora de considerar que d’ençà l’any 2007 Andorra va entrar en recessió i que aquesta situació “... no es devia al canvi de conjuntura internacional sinó, clarament a factors propis que havien anat empitjorant la situació dels dos sectors bàsics tradicionals de l’economia andorrana, el comerç i l’hoteleria.”

I no és avui, aquí, pel fet d’estar al Govern, que coincideixo amb vostès.

El Diari de Sessions del Consell General i les hemeroteques donen fe de reiterades intervencions i declaracions, en els darrers quatre anys, en les quals assenyalàvem la preocupant situació i formulàvem propostes alternatives per començar a redreçar-la.

Ara ens toca treballar, als uns i als altres, cadascú en el seu àmbit de responsabilitats –empresarial o institucional– en una mateixa direcció: la d’acostar-nos més a Europa per a donar als nostres empresaris i professionals una obertura al mercat europeu des de la normalitat i la transparència.

Senyor President, ens acabeu de dir que la Cambra creu que actualment Andorra afronta tres greus problemes:

1. La crisi estructural que arrosseguem des de fa anys i que ha comportat un debilitament progressiu de la nostra posició competitiva al món.
2. La crisi conjuntural que prové de l’exterior, amb la recessió més greu des de la segona Guerra Mundial.
3. I les noves exigències de la comunitat internacional cap a països com el nostre que en matèria d’intercanvi d’informació fiscal, en certa manera, amenacen el status quo dels sector financer, una de les bases en què es fonamenta el nostre teixit econòmic.



També aquí podem coincidir, amb alguns matisos. I el primer, ho entendreu perfectament, és que crec que a la vostra relació hi manca –tot i que em podríeu respondre que és una conseqüència de l’apartat segon– la greu situació de gairebé tres-centes famílies que pateixen, a casa seva, la desocupació involuntària d’algun dels seus membres i els problemes de tot ordre, social, humà, de seguretat social que planteja i davant de la qual no podem tancar els ulls.

Tanmateix, a l’igual que la Cambra, el Govern no vol caure en el pessimisme negatiu.

Pel que fa al sector financer, voldria dir que amb l’aprovació dilluns passat, dia 7, del projecte de llei d’intercanvi d’informació fiscal i amb les signatures dels acords bilaterals d’intercanvi d’informació que estem ja negociant la situació del sector, de la banca andorrana, serà molt millor que no pas fa tres mesos. El sector, que ja assegurava solvència i seriositat, veurà ara millorada la seva homologació internacional.

Treballem intentant combinar l’optimisme de la voluntat amb el pessimisme de la raó.

Es tracta, com he dit repetidament en les últimes setmanes, de tocar de peus a terra i de trobar la manera d’anar vers els objectius que entenem ideals per Andorra però d’anar-hi havent analitzat, havent entès, quina és la realitat que ens envolta, sobre la qual hem de treballar i que hem d’aconseguir transformar en positiu, en benefici de l’interès general.

Així, doncs, a les dues condicions que plantegeu per a sortir del mal pas cal afegir-ne una tercera que, si em permeten, convindria situar-la al capdavant: ens hem d’entendre sobre els mots, les paraules, el seu significat i les seves conseqüències. No podem continuar pensant que podem redreçar l’economia andorrana i comerciar amb Europa amb el nostre propi vocabulari i canviant de discurs cada vegada que canviem d’interlocutor.

L’Informe aconsella, que en la mesura que no hi ha “cap Govern del món desenvolupat que no estigui participant activament en l’economia”, nosaltres també hem de seguir aquest camí. Hem de continuar el raonament i reconèixer que aquestes polítiques intervencionistes i de suport a l’expansió plantegen un augment dels dèficits arreu del món on s’apliquen.

Dit altrament, es fa difícil combinar intervenció del Govern en l’economia amb reducció i contracció de despesa corrent. Aquesta combinació quadra amb molta dificultat amb la dura i crua realitat. Els donaré un exemple: el nostre Govern va decidir una reducció –important, deixin-m’ho dir– del 12% de les retribucions del cap de Govern, els ministres i els alts càrrecs polítics.

Aquesta mesura de restricció de la depesa corrent no l’hem pogut pas fer extensiva –vostès ho entendran perfectament– al conjunt de salaris de l’Administració pública.

D’igual manera esdevé no ja difícil sinó pràcticament impossible, restringir i contreure, per reduir el gran dèficit pressupostari, les assignacions i partides destinades a les escoles.

I el mateix podem dir pel que fa a la seguretat ciutadana.

El que els vull dir, en definitiva, és que les tisores no poden arribar automàticament a tot arreu si volem mantenir l’Estat als nivells operatius que el país –i l’economia– necessiten.

Pel que fa a la segona condició, és ben evident que cal un canvi d’actitud en alguns –no pas tots– agents econòmics.

I cal, sobretot –i insisteixo amb la tercera condició que he esmentat fa una estona– posar un terme al doble llenguatge.

Nosaltres vam assenyalar l’any 2004, en un estudi que molts de vostès recordaran, una proposta ferma i clara per donar forma al futur i reforçar l’activitat econòmica, amb una bona entesa amb els nostres veïns. I en la mateixa línia vam plantejar en les darreres eleccions una estratègia i uns compromisos que vaig reiterar a la Casa de la Vall el dia 28 de maig en el discurs del debat d’investidura del cap de Govern.

La postura estratègica és clara i el nostre compromís és ferm.

Proposem una reforma tributària no traumàtica, que permetrà l’assignació de recursos amb prioritats d’interès general i que donarà garanties a Europa que anem pel bon camí i que desitgem relacionar-nos amb ella, de forma transparent i homologable, mitjançant acords per evitar la doble imposició.

Perquè amb aquesta estratègia estarem facilitant als empresaris i professionals la possibilitat d’exportar béns i serveis des d’Andorra amb un tracte fiscal no discriminatori. Això sí, toquem de peus a terra, un cop feta la reforma fiscal.

Només aleshores –i no pas abans– les empreses europees es plantejaran seriosament la possibilitat d’invertir a Andorra en un entorn jurídic estable, fet que permetrà crear més teixit empresarial i, de retruc, més llocs de treball.

Andorra ha de disposar de normes i regles justes, clares i homologades internacionalment per poder-nos donar confiança, en primer lloc, a nosaltres mateixos, als nostres empresaris i treballadors i, en segon terme, als països que ens envolten i que haurien de ser el nostre escenari d’actuacions comercials futures, gràcies a una legislació que incentivi la inversió internacional positiva i no pas especulativa.

Som a Europa. Som Europa. No pas una illa perduda de l’oceà ni un oasi en un desert.

Ara mateix, quan les regles del joc han canviat per a tothom, és imprescindible saber que necessitem un bon embrancament europeu per rellançar Andorra com a mercat diversificat, com a destí turístic, com a viver de petites i mitjanes empreses.

Ens hem d’associar a Europa per no perdre el tren de la modernitat ni dels fluxos econòmics.

En aquests moments difícils que ens ha tocat viure, davant el cul de sac al qual ens ha abocat l’immobilisme, hem de saber plantar cara a l’adversitat.

No és hora de queixar-se sinó de proposar i treballar.

Perquè Andorra necessita un futur positivament enriquidor en una economia europea global, cal avançar cap a una regulació més transparent que doni fiabilitat als inversors estrangers.

I aquesta és l’estratègia que estem desenvolupant.

Durant la campanya electoral i en el discurs d’investidura ens havíem compromès a convocar una taula de diàleg –ho trobaran a la pàg. 45 del programa 2009– amb les entitats i les associacions econòmiques i empresarials i amb els sindicats per a proposar un Pacte per al treball i el desenvolupament econòmic, i que hauria de ser el referent per a establir d’una vegada allò que fa massa anys que gairebé tothom demana amb el nom de “Constitució econòmica”.

Senyor President, tal i com acabeu de recordar, el passat 16 de juliol vam encetar el camí de la taula per al desenvolupament econòmic.

Si no m’erro, dilluns vinent, 14 de setembre, s’acaba el termini d’inscripció dels representants de les diverses associacions i entitats a les tres comissions que, a proposta vostra, es van constituir i entenc que abans del final de mes ja s’estaran reunint i treballant, en comú i en positiu.

Sàpiga també que el Govern ja ha aprovat el projecte de llei de la signatura digital, que presentarem la setmana vinent.

Pel que fa al pacte d’Estat que la Cambra desitjaria, sàpiguen que el Govern està treballant en la reforma tributària amb la ferma voluntat d’aconseguir un pacte d’Estat el més ample possible.

Tant és així que els esborranys que hem fet arribar als tres grups parlamentaris –i que una volta hagin estat objecte d’uns primers comentaris trametrem a la Cambra per a recollir també les seves observacions– són uns textos que han estat treballats a partir dels esborranys que el govern anterior va elaborar però que no van arribar a ser tramesos al Consell General. En tot cas en els nostres esborranys ja plantegem, senyor President, el topall dels 250.000 euros que ens havíeu proposat.

Estem convençuts que, a l’igual que s’ha pogut fer en la tramitació de la llei sobre l’intercanvi d’informació fiscal amb petició prèvia, també sabrem trobar, en l’àmbit de la reforma tributària i les relacions econòmiques i socials amb Europa, un ample acord polític nacional.

Perquè el canvi que volem, uns i altres, es basa en la recerca de l’acord, del diàleg positiu i no retòric, en la participació de la societat civil i el respecte a la seva pluralitat.

Coincideixo amb Òscar Ribas, el nostre ambaixador especial per a les relacions amb Europa, que avui mateix ens recorda que tenim al davant la tasca “... de resoldre la nostra particular crisi estructural, que no pot resoldre el món, sinó que l’haurem de gestionar nosaltres sols.”

En conseqüència és imprescindible que s’assumeixin les quotes necessàries de responsabilitat i sentit comú per part de tots els agents empresarials, sindicals, professionals i institucionals implicats en el desenvolupament econòmic d’Andorra per encarar els reptes que tenim al davant sense por, però amb realisme.

Moltes gràcies



Jaume Bartumeu Cassany

FOC I LLOC - 5/8/09 D d'A

‘Verba volent, scripta manent’

Amb aquesta locució, els romans posaven èmfasi a la importància de la cosa escrita.


Jean Michel Rascagneres


• Fa unes tres setmanes, el Butlletí Oficial va portar al coneixement de tots el missatge d’orientació política lliurat pel cap de Govern als seus ministres i secretaris d’Estat. Aquest missatge defineix la manera de fer i d’actuar que s’espera del nou Govern. És la primera vegada que es fa publicitat d’aquest tipus d’instruccions. Hem de suposar que els anteriors governs tenien igualment una línia traçada, però no havia estat mai divulgada públicament. Ara, sí. I això permetrà durant tota la legislatura als administrats de poder recordar als governants els principis fonamentals que ells mateixos s’han fixat i que han de guiar la seva acció. Aquest text no introdueix cap novetat, sinó que es limita a sistematitzar, i ja era hora, les quatre regles bàsiques que han de seguir l’acció política i la gestió dels afers públics. En primer lloc, el respecte de l’Estat de dret, és a dir de la nostra Constitució. Cal dir que, en el passat, a vegades s’ha pogut tenir el sentiment que aquesta Carta Magna no era sempre ben vista per tot­hom. Després, el reconeixement del rol central del Consell General. Hem triat lliurement el règim parlamentari i no un règim presidencialista. Per tant, el centre de la vida política és el Parlament i aquesta regla és indiscutible. En tercer lloc, el missatge esmenta el respecte a la societat civil, la qual cosa es resumeix bàsicament amb l’expressió administració amiga i no administració contraposada als interessos de la societat civil. Necessitem una administració eficient i àgil i ningú negarà que una acció dinàmica en aquest sentit és més que mai necessària. En fi, s’esmenta la coherència de l’acció de Govern, el qual ha de composar un equip i no ser la juxtaposició de personalitats, encara que siguin valuoses.
Tant de bo que durant aquesta legislatura es respecti al peu de la lletra aquesta guia. Però, en tot cas, els ciutadans podran emparar-se en aquest text per recordar als governants i a l’administració que, en tot moment, han de tenir present l’esperit i aplicar les regles dites en benefici del país. No es pot oposar la societat civil als governants, sinó que tots plegats hem d’avançar cap al futur. Tenim el text, ara falten les actuacions.

Rocafort i el vial de Sant Julià de Lòria

LA TRIBUNA


1. • ¡Estan matant vida en estat pur! A canvi, ens hi posen ciment, formigó i estructures de ferro

GRUP ROCAFORT DE SANT JULIÀ, APAPMA I ADN



S'estan menjant un tros de muntanya: han tallat arbres i arbustos, estan traient terra i herba... ¿i aquells cirerers florits? ¡Estan matant vida en estat pur!
A canvi, ens hi posen ciment, formigó i estructures de ferro: això sí, amb un rètol que ens ho tapa i que cínicament ens ofereix una imatge d'un prat verd. Per cert, la paret prefabricada que amaga la vergonya també l'han pintat de verd.

LES DESTROSSES
produïdes per la natura s'anomenen catàstrofes naturals. ¿Com n'hauríem de dir de les destrosses produïdes per mans humanes? ¿Catàstrofes artificials?
La possibilitat de sentit comú de recuperar els camins i feixes de la muntanya Rocafort queda lluny. Igual com la possibilitat de fer un passeig vora el riu i un parc al Prat del Toni Vila, de la mateixa manera que la idea de fer del centre de Sant Julià de Lòria un espai agradable i un lloc tranquil i verd en el qual persones grans i petites haurien pogut gaudir i prendre el sol i sentir la brisa del riu. Tot plegat ha quedat en les ments i en un gran espai d'il.lusió de les persones que ho van pensar. Per sort, Sergi Mas ho va dibuixar i sempre ho podrem ensenyar com allò que hauria pogut ser.
Ara ens diuen que volen fer una zona verda allà on hi havia hagut el càmping Huguet, i que faran passar el vial soterrat. Potser a poc a poc s'aniran desvelant tots els interessos que han fet seguir un traçat i no un altre.
La proposta de la Plataforma Rocafort no era inassumiblement més costosa. La Plataforma sí que defensava realment una via ràpida. I el que ens faran serà una rotonda a l'altura de la plaça Laurèdia que, lluny de millorar el trànsit, empitjorarà la qualitat de l'aire, l'acústica i el poder caminar i gaudir del centre de la parròquia.
És important recordar que us regalem un breu conte per si ho voleu explicar.
Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, un petit poble de pocs habitants en una vall de muntanyes precioses i escarpades. Majoritàriament, la gent treballava la terra, i també la gran majoria es traslladaven a peu, alguns en rucs i mules.
A mitjan segle XX va començar a canviar tot, molt ràpidament. El gran creixement va transformar camps i camins, es van fer carreteres, cada cop hi havia més i més cotxes, i més i més carreteres, i més i més gent...
Per alguns, la muntanya i el riu van passar de ser font de subsistència a molèstia. Calien més carreteres i el Govern d'aquell petit país va proposar, assenyadament, una variant per dintre la muntanya que permetria descongestionar la vall més estreta d'aquelles contrades.
Semblava que era una opció me-
nys agressiva per a la muntanya i el riu que la que finalment es duria a terme. Semblava que els problemes de trànsit quedarien mitigats. Però, malauradament, alguns botiguers van acabar impulsant l'estructura que tots patirem i que ens sembla que no fomentarà el comerç.
Els governs i els comuns responsables en aquells primers anys del segle XXI no van exigir conèixer el parer de la majoria dels lauredians i lauredianes abans de canviar substancialment el projecte inicial, i van cedir a una minoria local socialment influent, econòmicament poderosa i electoralment temible.
¿Deu ser cert que en el nostre país, que es vanagloria de valors honestos i gent de bona fe, també existeixen els interessos foscos?
Sembla que no són pocs els que necessiten d'aquests interessos per poder entendre la fermesa inamovible a l'hora de decidir destruir un entorn natural gairebé urbà i desatendre les exigències de salut pel que fa a la contaminació acústica i a la contaminació atmosfèrica... ¡Llàstima que no tots els contes acaben bé!

Andorra, París i l'Ospitalet

1. • El misteri sobre la localització precisa del Triangle de les Bermudes m'ha intrigat des de ben jove

MARTA Martínez



L'Ambaixada de França no es cansa de repetir-ho, i de lamentar-se'n: cada vegada més, els joves d'Andorra trien Barcelona, i no Tolosa, per anar a estudiar. I això que avui dia les dues ciutats estan tan ben comunicades per una banda com per l'altra...

A UNA HORA, ON
les crítiques sobre la vacuïtat del Tresor públic es fan d'allò més intenses, voldria agrair al cap del Govern sortint, el senyor Pintat, tot el que ha fet perquè aquest declivi no arribi a un punt mort, i tornem a tenir ganes d'anar a descobrir l'altre país veí, França. Vaig marxar d'Andorra ara farà deu anys per poder estudiar, i vaig ser dels que encara optaven, a l'època, per la Ville Rose. Vaig ser d'aquells, doncs, que van tenir la sort de descobrir les interminables cues del Pas de la Casa i els revolts del cap del Port a bord del cotxe del Nadal, les parets esgrogueïdes i puents de l'estació de l'Ospitalet. Aquella experiència particular m'ha fet apreciar encara més el treball --¡admirable! que els governs ulteriors han desenvolupat pels seus ciutadans. Llàstima que la línia regular esmentada ja no existeixi, mentre que la de Barcelona s'ha anat reforçant: 16 viatges diaris.
Ara m'he quedat a viure a París. Els meus desplaçaments cap a Andorra són freqüents: s'ha de reconèixer que el tren de nit de la Tour de Carol és el mitjà més ràpid, pràctic i còmode per a aquest tipus de trajecte. I cada viatge de París fins a casa, o a la inversa, pot esdevenir una veritable aventura. La meva gratitud resideix precisament en el fet que la participació d'Andorra en les reformes de l'estació de l'Ospitalet ha impedit revestir la pell d'Ulisses i d'entendre els sentiments d'Hèrcules durant els seus treballs.
Per donar una idea més precisa i encoratjar els meus estimats conciutadans a viure aquest tipus de sensacions, donaré uns quants exemples recents. Dissabte 2 de maig, el tren de nit m'espera per anar de l'Ospitalet a la ciutat de la llum: de fet, és el bitllet, reservat per internet, que m'espera a l'estació... Agafo, doncs, el bus que va fins a la petita vila i un cop allà, sorpresa: ¡l'estació està tancada! És clar, tothom té dret a fer pont, sobretot quan es tracta del del primer de maig, dia del treballador. Tota confosa, explico la situació al xòfer que m'havia de conduir fins a Foix, el qual accepta dur-me al punt de destinació. Durant el trajecte, intento treure el bitllet: impossible, ni a Ax, ni a Tarascó. Malgrat tot, no perdo l'esperança: Foix és una estació relativament important dins la regió, segur que ho podrem arreglar. Però, evidentment, allà, ¡les guixetes estan tancades! Es tracta del cap de setmana, ¡no ho oblidem! Les explicacions amb els revisors continuen. Aquesta gent també té les seves reivindicacions sindicals, cosa que entenc perfectament, i està completament en contra de la compra de bitllets per internet: això provoca sovint reduccions de personal i, per conseqüent, un increment de l'atur... Conclusió: acabo per accedir a la meva plaça, dins del tren. Pagant, això sí, les penalitats corresponents: ¿qui no diu que els estic prenent el pèl i que, de fet, la reserva no existeix? I no cal pensar que seria inútil anar als punts de venta de Tolosa: a les onze de la nit, estaran tancats. Durant el viatge, una pregunta em frega l'esperit: ¿quins havien estats els acords signats pel Govern i l'Estat francès perquè el primer participés econòmicament en les reformes? ¿No es tractava d'afavorir tots els que vulguessin viatjar cap al Principat? Deixem-ho estar... Aquestes coses passen. Però, no acaba aquí.
Diumenge 5 de juliol, torno a reservar una plaça pel tren de nit. Sortida: l'Ospitalet. ¡Al.leluia! ¡L'estació està oberta!
Demano el meu títol de transport i, en aquest precís moment, l'empleada somriu amablement i m'ensenya un document manuscrit, i no oficial, que ha rebut per fax: "A partir d'aquell dia, fins al 14 de desembre vinent, el tren de nit no circularà ni diumenge ni dilluns". No, no, és clar: hi ha vaga... D'una veu parsimoniosa, li demano què he de fer, i em respon:
--Valdria més que tornés a agafar l'autobús que va a Andorra.
--I la reserva? La reemborseu?
--No, no podem.
--Molt bé, gràcies".
Som un grup de deu persones que ens quedem a l'estacada: tothom ha de ser a París l'endemà. N'hi ha que treballen. Ens posem d'acord i arribem a Foix (on podem agafar un tren), no sense haver-nos gastat uns calerons en el taxi... Calerons que la companyia ferroviària no ens tornarà. Ves per on, em dic: la junta de govern prou deuria posar un mínim d'exigències a l'hora d'invertir els diners en les reformes de l'Ospitalet... ¡Què hi farem! Tot i ser de natura reivindicativa, m'estimo més oblidar l'episodi i posar-lo dins del meu recull d'experiències personals.
Dimecres 8 de juliol, emprenc el viatge de tornada cap a Andorra. Estic satisfeta: tot transcorre de manera natural... fins a Tolosa. Allà, visita del revisor, que desperta el vagó sencer: el tren es queda a la ciutat. Els que vulguin anar a Pamiers tenen un tren a les 6.20h, els de la Tour de Carol, a les 6.50h. ¿I els que tenien una correspondència a les 7.20h a l'Ospitalet? No s'hi pot fer res. Completament desconcertada, em dirigeixo cap als punts d'informació. Un jove m'atén:
--Voldria anar a Andorra, ¿com ho puc fer?
--Ni idea, potser agafant el tren de les 6.50h i baixant a l'Ospitalet...
--¿I com empalmo?
--Em sembla que hi ha un bus.
--¿Però va a Andorra?
--Sí, sí, a Andorra: alcohol, tabac i ¡tutti quanti!
Intueixo que aquesta persona no deu ser una assídua dels cinemes, ja que no sap que Andorra és també la Vallée des Princes celebrada pels espots que inunden les ciutats. Em sorprèn, també, que no parli del Tour de França, tot i la seva arribada imminent al país: potser no s'ha acordat prou importància al pressupost publicitari en vista d'un esdeveniment tan gran...

PER FI, I PER NO
atabalar el lector més del compte, acabaré amb una última anècdota. Agafo el tren de les 6.50h, decidida a temptar el destí. Un cop a l'Ospitalet es crea tot un guirigall entre els passatgers: la companyia no havia previst que amb els viatgers de dos trens diferents els riscos d'un augment considerable del grup que es dirigia a Andorra eren alts. Tothom vol agafar el bus, cosa completament legítima, però n'hi ha que s'han de quedar a terra. No sap com lamento, senyor Pintat, no haver pogut admirar, en aquell moment, el blanc escandalós de les parets de l'estació: aquesta està tancada, al matí. Una persona no pot treballar més de 35 hores setmanals, tothom ho sap. I l'abric obre de tres a nou de la tarda. Aquell matí, la boira és densa i estem a deu graus... El famós Rouana complirà el servei que havia de fer la petita bar-
raca l'SNCF per una vintena de persones. Esperem que d'aquests turistes, no fossin gaire els que s'havien desplaçat expressament per veure el Tour.
En resum, l'ajut que el nostre país va aportar per a la reconstrucció de l'Ospitalet sembla haver estat d'una gran efectivitat per a qui vulgui aturar-se a l'estació i esperar el tren. El misteri sobre la localització precisa del Triangle de les Bermudes m'ha intrigat des de ben jove: ara em pregunto si la línia Andorra-
l'Ospitalet-Tolosa (o París) no en pot ser la solució... Esperem que el nou Govern, format pel senyor Bartumeu, sàpiga demostrar més capacitat a l'hora d'invertir els diners --si en queden-- en coses útils. Una queixa formal sobre tots aquests fets també ha estat adreçada al Servei de Reclamacions de l'SNCF.

El museu de Frank Gehry

• LA TRIBUNA

Una mica de tacte a l’hora de ‘desfer tractes’ hauria estat beneficiós per a la imatge exterior del país. Tot plegat és un embolic que ha creat incertesa i incomoditats innecessàries i malmet la nostra delicada reputació professional

Ignasi Morató, dissenyador


• Arribats a aquest punt, he de manifestar que els esdeveniments em superen. Ja és la segona vegada que Andorra protagonitza una polèmica internacional sobre temes d’arquitectura i disseny.
Personalment, vaig rebre la notícia d’aturar el projecte del Museu de la Pau i Arxiu Nacional, de l’arquitecte Frank Gehry amb certa satisfacció racional pel que representava. Programes de reclam turístic intuïtius i desmesurats, sense un estudi ben elaborat per professionals, si més no, de l’àrea mediàtica.
Però el que no es pot fer, tampoc, és actuar de la mateixa manera i aturar-ho tot sense un bon programa de com prendre certes decisions i com comunicar-les.
L’objectiu de l’anterior Govern en contractar Gehry va ser, principalment, l’efecte mediàtic, per tant, ara, en haver de prendre noves i complicades decisions, calia tenir ben present aquesta premissa i saber amb qui es tractava.
Trobo a faltar coordinació entre protocol i diplomàcia, i em sembla que al Govern li ha fallat aquest aspecte imprescindible. No entenc que a un professional, a qualsevol, però en aquest cas, a un arquitecte del nivell del Sr. Gehry, no li arribi adequadament la notícia de congelar els seus projectes a Andorra.
No sé què pensar ni a qui creure’m, però és que la reacció del Sr. Gehry ha estat duríssima, i per això permeteu-me el benefici del dubte. És lamentable que no es trobin fórmules més adequades de mantenir relacions raonables amb un professional que, en el seu moment, es va contractar per mitjançar (indirectament) pel nostre país, encara que pogués ser una estratègia equivocada.
Atesa la conjuntura desfavorable actual, Andorra també es troba amb dificultats, com era d’esperar. Som un país petit, però estem a Europa. D’aquí podria sorgir el fet diferencial. Podríem treballar la capacitat d’adaptació i reacció davant les dificultats i esdeveniments, podríem importar les bones qualitats d’alguns països europeus, com el rigor i l’elegància.
El nostre petit país, ara no necessita obres faraòniques ni se les pot permetre, però en contrapartida, sí necessita i pot ser ordenada, amable i elegant per aconseguir destacar, diferenciar-se i recuperar l’orgull.
El Sr. Frank Gehry és una institució dins de l’arquitectura, ha estat premiat amb el Pritzker. És dins del grup dels millors i més reconeguts arquitectes del món, va competir pel concurs del museu amb d’altres figures del mateix nivell: Jean Nouvel, Dominique Perrault i Zaha Hadid. La qualitat d’aquestes estrelles de l’arquitectura és indiscutible, i com a mediàtics que són, el ressò de les seves paraules i comentaris és altíssim i molt important. Crec que una mica de tacte en el moment de desfer tractes hauria estat beneficiós per a la imatge exterior del nostre país.
Tot plegat és un embolic que ha creat incertesa, incomoditats innecessàries i malmet la nostra delicada reputació professional a l’exterior.
Quan comenci a normalitzar-se la situació, estic segur que es tindrà en compte la sensibilitat, l’amabilitat, la qualitat tècnica, i moral, també.
Simplement, vull manifestar la meva inquietud respecte de les petites coses, perquè crec en els detalls i sé que els petits canvis tenen molta força.